DIRECTOR

Neix a Montevideo, Uruguai,l'any 1976. Es gradua enComunicació Social a laUniversidad Católica deMontevideo i estudia cinemaa la Commonwealth Universityde Virginia (EUA) durant unsemestre. Dirigeix diversoscurtmetratges des de 1996 (31de diciembre, De vuelta acasa, Lo que Deo manda,Bergman, el siguiente) i, a més,treballa com a supervisor delsguions dels films 25 watts iWhisky, del duo Rebella-Stoll.Amb Acné, el seu primerllargmetratge, obté, entred'altres, el premi TVE a SanSebastián i és nominat al Goyaa la millor pel·lículahispanoamericana. La vida útil,el seu segon llarg, es escollitper representar al seu país alsOscar.

ARGUMENT BIOGRAFIA

FEDERICO VEIROJ

LA VIDA ÚTIL

Jorge, de 45 anys, viu amb elsseus pares i treballa a lacinemateca de Montevideo desde fa 25 anys. Du a termetasques tècniques, deprogramació i condueix unprograma de ràdio sobrecinema. La cinemateca es trobaen una situació cada vegadamés crítica i Jorge, que mai hatreballat fora del cine, veu elseu futur molt negre.

NACIONALITATANY

DURADADIRECCIÓ

GUIÓ

PRODUCCIÓFOTOGRAFIA

MUNTATGE

MÚSICA

Uruguai - Espanya201070 minutsFederico VeirojFederico VeirojInés BortagarayGonzalo DelgadoArauco Hernández HolzFederico VeirojArauco Hernández HolzArauco Hernández HolzFederico VeirojEduardo FabiniMacunaimaLeo Masliah

FITXA TÈCNICA

DIUMENGE29 DE GENER DE 201218:30 HTEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA

2008 Acné2010 La vida útil

FITXA ARTÍSTICAJorge Jellinek

Manuel Martínez CarrilPaola Venditto

JorgeMartínezPaola

COMENTARIChristian Del Moral: Has creatuna història universal, que potsemblar atemporal, però que escompletament rellevant avui endia: les institucions culturals hande ser econòmicamentrentables. Com de presentestava la crisi econòmica que hasacsejat el món en la realitzacióde La vida útil?

Federico Veiroj: La crisi econòmicamundialva ser-hi present mes en la post-producció que durant el rodatge. Noobstant, en un país petit comUruguai, les crisis regionals tambés'han caracteritzat per afectar a lacultura en general, independentmentde l'època. Imagino que, com a moltsaltres països, la cultura es una deles àrees que mes es ressenteix enmoments de recessió. Entenc“rentabilitat” de la institució culturalque es presenta a la pel·lícula, comuna representació del canvis en lasensibilitat a l'hora d'enfrontar-seamb una obra artística; en aquestcas la rentabilitat de la institució espot traduir en el d'una pel·lícula oun llibre o una cançó.

CD: Una part essencial del quehas captat, es que va mes enllàde sensibilitzar a l'espectadorsobre la professió de portar iprojectar cintes sense finsmassius, sinó d'entendre i viureel cinema, com en el cas delpersonatge principal. Com vaser el procés de col·laboracióentre Jorge Jellinek i tu per lacreació d'aquest personatge?

FV: Entre 2002 i 2005 vaig estarescrivint un guió que esdesenvolupava a la cinemateca deMadrid i en una altra cinemateca deMontevideo. Era una història d'unpersonatge que tornava a les sevesarrels i la cinemateca de la sevaadolescència. Vaig deixar aquell guiótitulat Semana de turismo, quan vaigcomençar a treballar al llargmetratgeAcné. Durant la difusió a Uruguaid'Acné vaig conèixer a Jorge Jellineki no vaig poder evitar relacionar elseu físic i el seu rostre a aquell vellguió. A partir d'aquí el vaig començara retocar i escriure per a ell; fins que

vaig explotar i li vaig proposar filmarla pel·lícula. Ell no es actor, sinóperiodista i programadorcinematogràfic, tampoc haviatreballat mai a una cinemateca; noobstant, al resultar-li tan familiar elmón que jo volia expressar, va dirque s'animaria a fer la pel·lícula. Joestava tan convençut d'ell com aactor, que vaig pensar en no filmar-la si ell no s'animava. Així doncs,amb unes llaunes de 16mm que haviaguanyat amb el premi AFI Festivalde Los Angeles amb Acné el 2008,me'n vaig anar a filmar amb un equipd'amics propers com AraucoHernández a la fotografia (estudiantde guió de la Universitat de Columbia)i amb la confiança de Jorge Jellinek.Després d'algunes xerrades, vamassajar algunes escenes, d'altres lesvan anar fent al set i, en general, enJorge es va brindar al 100 per centa la pel·lícula, sense negar-se a ferres del que jo li proposava.Comptàvem amb l'avantatge de queel món que s'estava retratant ensera familiar. Crec que ell va ser moltgenerós amb la pel·lícula, ja que esva animar a jugar tant com el guióli ho demanava, i considero queaquest surt guanyant.

CD: Podria dir-se que la cinta esconcentra en dues parts;curiosament, vas haver de pararla filmació a la meitat per faltade pressupost i la vas reprendresis mesos després. Com vapassar això? Com a director,com d'estressant va ser aquestasituació?

FV: Vam filmar la pel·lícula en duesetapes, així es. La manca de

pressupost va existir a les duesetapes del rodatge, però no va serel motiu principal pel que vaig decidirfilmar-les per separat. Durant laprimera part vam filmar fragmentsd'un guió que teníem escrit amb lameva col·lega Inés Bortagaray; vamprioritzar aquelles escenes queincloïen la cinemateca i el personatgede Martínez. Després d'editar aquestsfragments, vam decidir no filmar elque encara estava al paper, que eren,majoritàriament, escenes de la vidaquotidiana del personatge de Jorge.Vam considerar que no era necessariveure'l més enllà de la seva feina.Per tant, als mesos següents vamestar pensant com seguir endavantamb aquell personatge que ja teniauna imatge tan potent; va ser enaquell moment que es va inclourecom a guionista el nostre col·legaGonzalo Delgado. A partir d'unscomentaris d'ell després de passar-ho molt bé molt veient la primeramitat ja editada, vam decidir que lapel·lícula continuaria amb aquellsmoments posteriors a la sortida dela feina del personatge de Jorge.Quan vaig tenir clar que allò era elque volia filmar, vaig tornar a reclutaral grup d'amics professionals que,per sort, estaven disponibles, i ensen vam anar a la segona part del'aventura. Potser sona estrany, peròno vaig tenir stress per la diferenciade temps entre les dues etapes derodatge. Al contrari, em va servir perreafirmar-me mes en la idea del quevolia explicar. Es important fer saberque la pel·lícula es va fer d'unamanera lliure, sense pressió externai amb molts amics; conseqüentment,sense stress.