«com si cap literatura exterior existís»: formes de la ... · dol (però el paradigma es podria...

Zeitschrift für Katalanistik 31 (2018), 99–110ISSN 0932-2221 · eISSN 2199-7276

«Com si cap literatura exterior existís»:formes de la identitat en l’obra decreació de J. V. Foix

Joan R. Veny-Mesquida (Lleida)

Summary: Based on the premise that all the poetic terroir of Foix is credited for the«principle of identity» that the poet of Sarrià explained in various ways throughout hiswork, this article tries to make a first approach to the ways that this principle, a mainidea of Foix’s thought, crosses the work of the poet, through the explanation and theexemplification of some of the literary procedures that testify this identity.Keywords: Identity, contemporary Catalan literature, J. V. Foix

Fa ja uns quants lustres,1 quan preparava la meva tesi doctoral –abans,doncs, de l’any 2000– que Carme Sobrevila, bibliotecària de J. V. Foixentre 1964 i 1984 amb alguna intermitència, m’explicava que el poeta lihavia afirmat que ell havia nascut amb unes maletes que havia arrossegat ihavia d’arrossegar tota la vida: les maletes de la «catalanitat». I és aquestaidea –aquest sentiment– el que el va portar a adoptar una actitud de serveial seu país que és, més enllà de les ideologies politiques, darrere de totes lesseves actuacions; Manuel Carbonell (1985: 7) s’ha referit a aquesta actitudamb la feliç expressió d’«addicte a la causa de la pàtria catalana», així, senseadjectius ni especificatius reduccionistes de cap mena.

Condicionat, o, millor dit, esperonat, per aquest principi, Foix va acon-seguir de bastir un sistema ideològic que va començar a exposar a Monitor(1921–1923), que va anar destil∙lant a les pàgines de La Publicitat (1922–1936) i a L’Amic de les Arts (1926–1929), que va sintetitzar a la seva part delvolum Revolució catalanista (Barcelona, Edicions Monitor, 1934), escrit ambJosep Carbonell, i al qual, finalment, va restar fidel, amb els matisos que esvulgui, fins al final de la seva vida: en una carta a Octavi Saltor de 15 de

1 Aquest estudi s’ha realitzat en el marc del Grup de Recerca Consolidat 2017 SGR 599

de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya.

100 Joan R. Veny-Mesquida

juny de 1948 (Veny-Mesquida, 2001: 213) i en l’entrevista que li va fer Al-bert Manent, publicada a Serra d’Or el gener de 1973 (Manent, 1973), pertriar sols dos exemples prou allunyats en el temps, encara treia a col∙lació,per ratificar-lo i recolzar-s’hi, l’ideari exposat a Monitor 25 i 50 anys enrere,respectivament.

Aquest ideari té dos eixos principals: «la preocupació per la recuperaciólingüística catalana» que esdevindria «la punta de llança de la seva activitatperiodística i, en el camp concret de la política», la «convicció més i mésferma de la necessitat d’instaurar efectivament un estat federal espanyolcom a pas previ per a una, cada vegada més llunyana, confederació denacions ibèriques» (Carbonell, 1985: 8).

Quant al primer eix, són prou conegudes les manifestacions del poetarelatives a la defensa de la llengua catalana i seria repetitiu adduir exemplesaquí; pel que fa al segon, a l’opció política, el 19 de desembre de 1934, enun article de La Publicitat simptomàticament intitulat «Sota el signe de l’èti-ca» (després recollit com a «Ètica i política» dins Els lloms transparents, Bar-celona: Edicions 62, 1969, 83–85; la citació és a la p. 83), deia:

Les divergències [la versió de La Publicitat deia «La pugna»] entre Madrid i Barcelona,entre l’Espanya pensada en visigòtic i l’Espanya pensada en europeu [La Publicitat: «encatalà»] –que és tot el contingut de la Idea Catalana– s’han establert a causa d’ésser elcentralisme la política de la reminiscència i el federalisme [LP: «l’autonomisme»] unapolítica de realitats.

Aquesta «Idea Catalana» de la citació anterior (que he destacat en cur-siva) treu el cap, com és lògic, sobretot durant l’etapa de major implicacióen projectes polítics (v. Panyella, 1990, amb les puntualitzacions de Bala-guer, 1990) i al llarg de la seva producció periodística, però també se situaal rerefons de tota la seva producció literària. «Hi ha cent maneres de servirel país...» diu el títol d’un article de La Publicitat del 25 de novembre de1931 (recollit dins Allò que no diu «La Vanguardia», Barcelona: Proa, 1970,155–157), i la del Poeta –amb majúscula–, com a tal, està dins el redol de lapròpia poesia («Poesia i revolució», Quaderns de Poesia 1, juny 1935, p. 3;després, pròleg de Darrer comunicat, Barcelona: Edicions 62, 1970): «Elpoeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de lapoesia. […] El poeta retroba per mitjà de símbols nous allò que és etern» iés des d’aquesta posició que el poeta pot incidir en la seva col∙lectivitat:

Formes de la identitat en l’obra de creació de J. V. Foix 101

No és pas l’escriptor qui s’ha d’acostar als règims, sinó els règims que han de modificar-se d’acord amb aquells principis universals dels quals els escriptors lliures són els eternsdefensors i, potser, els màrtirs eterns.

(«De l’escriptor davant la societat present», Mirador, 20 de novembre de1934, d’on cito; recollit dins Els lloms transparents, cit.). I no caldrà adduiraquí aquella frase de Foix segons la qual el poeta «conrea la màgia i fa om-bres xineses damunt el mur de l’eternitat», etc., perquè és coneguda de tot-hom i perquè m’hi hauré de referir més endavant.

L’escriptor, doncs, ha d’anar a la recerca d’allò etern, de l’autèntica rea-litat, i ha d’expressar les seves troballes en el llenguatge de la seva contrada:és així com pot reflectir la genuïna identitat del seu poble. Vistes així lescoses, que la «Idea Catalana», com deia fa un moment, estigui al rerefonsde la creació literària de Foix no n’és sols una conseqüència sinó una exi-gència i una necessitat del poeta mateix que es pot manifestar directament,amb al∙lusions directes al país-poble-pàtria, o indirectament, amb diversosprocediments literaris confluents a identificar i posar en primera línia elstrets identitaris de la pròpia col∙lectivitat. Josep Maria Balaguer (1990: 121)ha arribat a afirmar que

l’anàlisi del pensament polític de J. V. Foix [...] ens permet una millor comprensió de laseva obra poètica, perquè aclareix alguns aspectes de la funció que dóna a la creació lite-rària i també perquè sovint aquesta és una expressió més o menys directa d’aquell ideari.

Segons això és lògic de treure a col∙lació una primera premissa que calno perdre de vista i és que tot, absolutament tot el terrer poètic de Foix ésabonat pel «principi d’identitat» que Foix va saber representar gràficamenten el cal∙ligrama publicat a La Cònsola l’11 de setembre de 1920:


i també, expressat aleshores amb paraules, al sonet «No pas l’atzar, ni tam-poc la impostura...» de Sol, i de dol (Barcelona, L’Amic de les Arts, 1947;vegeu Veny-Mesquida, 2011), els versos 5–7 del qual, en la primera ediciódel llibre, deien

Clos segellat, oh perfecta estructuraDe la mar a Ponent, i a l’alta serra—Forests dels Pireneus—, on ma gent erra!

però que en la versió mecanoscrita deia «La Pàtria és, oh perfecta estruc-tura / [...]», d’on cal deduir l’equivalència «Pàtria» = «Clos segellat» (tan solsapunto aquí, perquè hi tornaré més endavant, que «clos», en el DLC de La-bèrnia, és el «lloch circuit de paret o de altra tanca»; cito aquest diccionariperquè era un dels que consultava Foix abans que el 1932 aparegués elDGLC de Fabra, per al qual l’adjectiu significa «circuït, aïllat completamentde l’exterior»). En aquest treball intentaré de fer un esquema de com aquestprincipi, que és la idea troncal d’aquest ideari, s’escola en l’obra de creaciódel poeta i pren forma en dos aspectes fonamentals de la seva poètica: unaactitud molt peculiar davant la llengua i un particular tractament del paisat-ge terrals.

1 «Com si cap altra literatura existís»

La primera idea que cal constatar és de caire general, i no és sinó la conse-qüència lògica de l’aplicació d’aquest diguem-ne «principi d’identitat» a lacreació literària. L’explicava el mateix Foix en una carta a Joan Gili del 14d’abril del 1948 (Guerrero, 1996: 346–347) amb motiu de l’aparició de Sol, ide dol:

T’explicaré la gènesi del llibre i t’explicaràs el seu fals arcaisme. En 1919, en plenaavantguarda futurista i cubista, vaig publicar en una revista que fèiem amb en Carbonellque es deia Monitor, un llarg article sobre literatura on em preguntava si era millor per al’art i la literatura, sobretot per a la literatura, adaptar-se als corrents nous prescindint dela nostra antiga tradició literària o si valia la pena d’assajar la reintegració de les nostreslletres al període iniciat per Bernat Metge, Auziàs March i Jordi de Sant Jordi. Per a aixòaconsellava amb ardor jovenívola d’abstenir-nos de tota lectura moderna. Aconsellavade convertir la nostra renaixença en Renaixement i d’incorporar-la a ço que anomenava«la permanent antiguitat». Doncs aquests sonets responen a aquest punt de vista [...] Elllibre és profundament català sense influències ni de poetes autòctons ni estrangers.Com si cap literatura exterior existís.


Els comentaris de l’època (vegeu Guerrero, 1996; Saltor, 1948 i la cartade resposta de Foix a aquest darrer a Veny-Mesquida, 2001: 213) eviden-cien que no sembla que ningú entengués la maniobra foixiana: la majorpart dels lectors no van interpretar el llibre com l’assaig «d’escriure en elcatalà que fóra vivent sense la influència castellana ni la minva del conreuliterari» (Manent, 1973: 26) que segons ell s’havia donat als segles XVI–XVIII, sinó en clau, simplement, de «retorn» a l’època medieval. Tot unFerrater (1987 [1966–1967]: 61–63), per exemple, va arribar a dir ques’avergonyia de la seva «imbecil∙litat» (el substantiu és seu) en llegir perprimer cop l’obra i decidir que no li interessava gens, «sobretot perquèestava escrit en un català de plagi del català del segle XIII i que era unapallassada escriure al segle XX com al segle XIII», actitud que després ellmateix va corregir. Bé, el cas és que la pretensió de Foix en escriure Sol, i dedol (però el paradigma es podria aplicar a la major part de la seva poesia envers i en prosa) és de fer-ho «com si cap literatura exterior existís». Tal comdemanava Fabra (1918: 11) als escriptors, Foix no va intentar ressuscitar«una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida dela nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i desupeditació a una llengua forastera».

2 Descobrir i mostrar l’or de la llengua

La primera concreció d’aquesta idea general és una fe incondicional, incon-sútil, en la llengua com a instrument ordenador de la realitat (Terry, 1973:41–44) i en els seus dos vessants de «llenguatge d’expressió» i d’«idiomad’una col∙lectivitat»: «¿Et sembla bé», preguntava Foix a Albert Manent enuna carta del 23 d’agost de 1961 (Trias, 2016: 65), «que a S[erra]. d’O[r].hagi sortit imprès, sense comentari, que si tant ens adelerem per donar bri-llantor a la llengua “se li veurà el llautó”? Tots crèiem que en descobriríeml’or.» No cal dir que aquest punt hauria de situar Foix als antípodes dequalsevol moviment avantguardista, però és que en l’entrevista que heesmentat de Manent (1973: 24), el poeta havia explicat que:

ens plantejàvem [a Monitor, l’any 1921] el problema de no extremar els assaigs d’avant-guarda perquè temíem que la «Idea Catalana» no acabés de cristal∙litzar. Intuíem el perillde descompondre l’idioma abans d’haver-lo compost i temíem l’esfondrada d’una tradi-ció cultural ja represa.

(No sé si cal la puntualització, però quan Foix parla de “compondre” l’idi-oma no es referix només a la codificació lingüística, normativa, sinó a una


cosa de calat molt més profund com és la creació del llenguatge literari.)He dit “hauria de” perquè, efectivament, aquest tret l’allunya dels movi-ments històrics d’avantguarda; però, aleshores, ¿com resol la necessitat dedur a terme una «literatura punta», com l’havia anomenat Carbonell (1991:15), sense «descompondre l’idioma»? Doncs amb una «actitud» avantguar-dista, en el sentit d’«experimentadora» (no en va Foix s’ha autoproclamat, atort i a dret, «investigador en poesia»), és a dir, forjant la seva pròpia avant-guarda o, dit d’una altra manera, construint l’avantguarda possible, dins elcontext de «renaixença» en què es trobava la cultura catalana, sense posaren perill aquest renaixement (ans al contrari: contribuint-hi) ni desvirtuar laidentitat catalana (ans al contrari: refermant-la). Una avantguarda intrínse-cament catalana, en definitiva. Per això, al citat article «Poesia i revolució»(Quaderns de Poesia 1, juny 1935, p. 2), Foix escriurà que «per a un poeta nohi ha més revolució que la que farà com a poeta damunt la pista del seu jocpropi», és a dir dins el clos de la seva pròpia poesia, que és on Foix durà aterme la seva investigació.

3 «Els imperatius d’una literatura punta»

Sobre aquesta ferma base de confiança sense fissures en la llengua i dins elcontext que acabo d’exposar, es dóna la segona concreció d’aquella ideageneral: l’experimentació sobre el llenguatge. Una experimentació que arri-ba tan sols molt puntualment a l’estridència més agosarada (a la «descom-posició»), com pot ser la poesia fonètica (dos poemes, que jo sàpiga), i que,com el nom indica, es defineix normalment per la provatura, per l’assaig:com el químic al laboratori, Foix prova, examina i avalua les troballes i, sisón vàlides, les incorpora a la seva creació. Recordem que el poeta mateixanomena en diverses ocasions «assaigs» les seves proses i que una ocasió, al’article «“...en versos ben tallats i arrodonida estrofa”» dels Quaderns de Poe-sia (6, gener 1936, p. 4; després, pròleg de Tocant a mà..., Barcelona: Edi-cions 62, 1972), va escriure: «em deleixo per les investigacions formals siles provatures afavoreixen els resultats».

¿Com es tradueix aquesta idea en el nivell lèxic, per exemple, que és elmés evident, i que he tractat en un altre lloc (Veny Clar & Veny-Mesquida,2009)? Doncs en una amalgama de procediments consistent en l’elaboracióde neologismes, la recuperació d’arcaismes desuets, la incorporació de cul-tismes insòlits i la cerca de dialectalismes vius. Es tracta dels quatre puntscardinals del procedir de Foix amb la llengua: en l’eix diacrònic, el neo-logisme («m’exalta el nou») i l’arcaisme («m’enamora el vell»); en el sincrò-


nic/diastràtic, el cultisme i el diatopisme («estimo el català en totes les vari-etats dialectals», vegeu Batista, 1986). Quatre procediments que el poetapassa pel sedàs de l’autenticitat i la puresa. Si ens fixem en els neologismes,per triar sols un dels casos, no costa gaire de comprovar com són «fabri-cats» sempre a partir de les regles pròpies de l’idioma, com ho podendemostrar els exemples següents, que addueixo perquè no figuren als dic-cionaris prescriptius ni descriptius que podia haver consultat Foix: d’unlloc ple d’atzavares el poeta en diu un «atzavarar», per analogia amb alzinar‘bosc d’alzines’; i si per ironitzar sobre els escriptors, els pintors i els mú-sics parla d’«els embrutapapers», «els esquitxateles» i «els esbullasolfes», ésper analogia amb compostos com somiatruites; i si de ‘treure el pugó’ o ‘lesalgues’ en diu «espugonar» i «desalgar», és també seguint models inequívo-cament catalans de prefixació (del tipus esgranar i desvestir), etc.

D’altra banda, pot semblar que recórrer a l’arcaisme no és precisamentuna actitud innovadora, però sí que ho és, en el cas de Foix. En primerlloc, per una motivació ideològica: perquè era un dels punts que sostenia laseva proposta de solució de continuïtat amb la pròpia tradició, suposada-ment estroncada als segles XVI–XVIII: la reincorporació al lèxic comú d’an-tics mots genuïns; segonament, per una motivació estètica: perquè la triad’un arcaisme (o d’un dialectalisme) en comptes del corresponent motprescrit per la normativa vigent (com també d’un neologisme o d’un cul-tisme en comptes dels respectius mots hereditaris) té sempre un interèsestètic determinat, ni que sigui la simple fascinació pel «dring» del mot; i,finalment, perquè la novetat està, també, a presentar l’arcaisme al costatdels altres procediments, en un mateix pla, amalgama que fa d’aquesta poe-sia un cas únic dins la literatura catalana contemporània.

Foix considerava les escoles i les tendències literàries com a gèneres,amb la qual cosa les desproveïa d’historicitat, les situava en un pla sincrònici les convertia en opcions estètiques que li permetien d’escriure, com deiaell a l’article citat «‘...en versos ben tallats i arrodonida estrofa’» (p. 3), «enclàssic, en acadèmic, en naturalista, en realista, en ‘cubista’, o en popular».Doncs el recurs a aquests «registres» lingüístics (neologismes, arcaismes,cultismes i diatopismes) respon en certa mesura a aquest mateix procedir:l’«experiment» del poeta consisteix a situar en un mateix pla, com si estractés de la paleta de colors d’un pintor, aquests «registres», amb la solavoluntat de desvelar «l’or» de la pròpia llengua i, de retop, «de proporcionarespecificitat lingüística –identitat catalana– a la literatura pròpia, “com sicap altra literatura exterior existís”» (Veny Clar & Veny-Mesquida, 2009:174). Hom podria pensar que aquesta actitud respon a una motivació cul-


turalista, arqueològica, purament llibresca, però en el cas de Foix és fruit dela voluntat d’innovació no pas dins els límits de la llengua ni tampoc més enllàd’aquests límits, sinó en el llindar mateix, justament per ampliar-los, perquèportar al límit el llenguatge de la pròpia col∙lectivitat no vol dir altra cosaque ampliar-lo i, amb ell, la visió del món d’aquesta comunitat: «el escritor[…] produce su obra para el beneficio de su país, del cual es instrumento»va declarar Foix en una entrevista el 1954 (Anònim, 1954).

No deu ser casualitat que un dels símbols més transparents que Foix hautilitzat en la seva obra sigui, justament, el de la paret o la muralla, en totesles seves formes, fins i tot la del triangle equilàter invertit que, a tall de for-tificació, delimita el «clos segellat» que és «la pàtria». A la Lletra a ClaraSubirós, per exemple, que Foix va escriure ex professo per a les Obres poètiquesde 1964 (Barcelona: Nauta), apareixen units el símbol del mur i la idea de laservitud:

Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles iritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i lacomunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una centrada hostil?

4 «De la mar a Ponent i a l’alta serra»

A banda de la llengua, l’altre element amb què Foix confereix identitat in-equívocament catalana als seus textos és el paisatge. En la citada carta aJoan Gili del 14 d’abril del 1948 (Guerrero, 1996: 346–347), parlant de Sol,i de dol, Foix deixava constància de com era d’important per a ell aquestelement de «la dolça terra on visc i on pens morir»: «El paisatge és el deCap de Creus. / (Ja algú s’ha adonat que el paisatge català és present a totel llibre, esquemàtic i auster)», afirmació que es podria fer extensiva tambéa la major part de la seva obra de creació. Vull dir que de la mateixa mane-ra com el llibre era «profundament català», «com si cap altra literatura exte-rior existís», semblantment, ho era també «com si cap altre paisatge exteriorexistís». N’era tant, d’important, que fins i tot, si se’m permet la broma, sen’emportava bocins a casa: els famosos «poemes de pedra» (vegeu-nel’edició de què vaig tenir cura a J. V. Foix, Poemes de pedra, Lleida: Punctum& Aula Màrius Torres, 2006), amb els quals Foix feia una triple operació,similar a la que podia fer quan transcrivia la realitat en la seva literatura: 1)descobrir-hi elements ja existents, naturals («Mussol»), artificials («Vaixelldel Nil») o artístics («Victòria de Samotràcia», «Sagrada família»); 2) pro-jectar-hi un sentit («Os petrificat», «Algues») o una acció («Parella dansant»,


«Rapte») i 3) convertir-los en un altre objecte per conferir-li una funciódeterminada («Trofeu»). Una triple operació que no cerca altra cosa queobjectivar l’autèntica realitat, donar-li sentit, ‘explicar-la’; perquè, al capda-vall, ¿què són aquestes pedres, sinó «trossos» d’aquell mur que hi obrenescletxes per veure més enllà dels confins de la pròpia col∙lectivitat? «Unaroca, una pedra, un arbre o un joc d’arrels de canyes», diu Foix en un escritdedicat a Miró («Joan Miró 1918», Serra d’Or 163, abril 1973, p. 37),

us descobreixen, si hi sou hàbil, una figura, una testa, un paisatge insòlits. Els isoleu, i sila troballa és vàlida, quisvulla hi veurà allò que la vostra finor hi haurà vist. L’estiu pas-sat, en una platjola del Cap, […], vam descobrir […] una vena de pedra del mig de laqual en partien vuit més de pedra rogenca i en forma d’estrella. Talment com la còpiad’una singular estrella de mar. No era cap fòssil ni cap ficció provocada. Heus ací el me-ravellós.

És fàcil, certament, entroncar aquesta pràctica amb la dels ready madedadaistes, els objets trouvés surrealistes i les derivacions posteriors d’aquestgènere (Giacometti, Dalí, etc.; vegeu Breton 1987: 154–156), però elsarbres de la modernitat no ens han d’ocultar el bosc de la tradició, perquèal capdavall el procediment no deixa de ser ‘també’ el mateix –portat a l’ex-trem, si es vol– que ha fet atàvicament la tradició popular quan ha anatposant noms a determinades formes capricioses d’alguns accidents geolò-gics de la costa (Es Camell, Sa Rata, Es Conill, Es Lleó, Es Falcó...; vegeuSalvo, 2006: 16–17): és a dir, de donar sentit, amb el nom, a la forma. Estracta, novament, d’innovació fermament empeltada en la tradició pròpia.

Aquesta utilització «extrema» del paisatge a banda (en tant que es tractade fragments de realitat que es transformen en art), Foix ha declarat adiversos llocs d’on prové el material que apareix als seus poemes: en unaaltra carta al seu cunyat, de 4 de novembre de 1946, per exemple, li expli-cava unes vacances que havia fet amb la dona al Pirineu, que ella haviaaprofitat per fer moltes fotografies i ell «per a captar, mentalment, les imat-ges que, filtrades, acostumen a reproduir-se en els meus escassos poemes»(Guerrero, 1996, 343). Unes imatges que provenen de tres àmbits dife-rents: el de la vila (Sarrià, sobretot), el de la mar (Sitges, primer, i després elPort de la Selva) i el de la muntanya (els Pirineus, però no només), és a dir,que no es mou d’allò que va «de la mar a Ponent, i a l’alta serra». A la prosa«Blanc», de Quatre colors aparien el món... (Foix, J. V., «Blanc», dins el catàlegde Joan Miró, Francesc d’Assís, «Càntic del Sol» / J. V. Foix, «Quatre colors apa-rien el món...», Barcelona: Galeria 42, 1975, 14), Foix va sintetitzar perfecta-ment aquestes coordenades:


Si em fèieu contar amb precisió, concisió i laconisme com es va produir el fet, no m’hiveuria pas amb cor. No sé, doncs, si era a muntanya, tocant al coll on ens delim perarribar i descobrir l’altra cara del país amb selva espessa i barrancs eixuts, [...]. O bé altombant d’un rec, arran de mar, a frec d’una pineda amb massa clarianes. O bé als qua-tre cantons d’una cruïlla ciutadana amb asimètrics gratacels, [...]. No ho sé. [...]. En can-vi, puc assegurar que ho recordo tot a partir del moment que, muntanyer, mariner, opeó urbà, una pàl∙lida i tendra lluor [...] es convertia tot d’una en esclat. Talment, que elpaisatge, agrest, marès o ciutadà, era tot llum i resplendor.

Gabriel Ferrater (1987: 55) anava més enllà quan afirmava que

amb totes les aparences de fantasia i de literatura de somni i de surrealisme, etcètera,etcètera, de fet, la literatura de Foix està basada d’una manera concretíssima, concretíssimaen els hiverns a Sarrià i en els estius a Sitges, abans, i al Port de la Selva des de fa unsquants anys.

Aquesta concreció s’aconsegueix a través de la incorporació de noms depobles o d’accidents geogràfics d’identificació immediata (el Port, la serrade Busa, cala Tavallera, S’Arenella...), compartint protagonisme amb topò-nims insòlits; Albert Manent va copsar de seguida aquest darrer tret i enuna carta de 7 de setembre de 1964 (Trias, 2016: 81) escrivia al poeta:

Aquests dies he acabat de coronar les tasques toponímiques. Heus ací alguns noms queregalimen antigor: la Font d’En Saig; la Roca del Corb; el Pla de Granarons; el Riu Glo-rieta; el Barranc Fosc; el Torrent de les Bruixes; l’Hort dels Càntirs; el Pont de Goi; laFont de l’Irla; les Fonts del Degotall; la Mina de l’Apotecari; el Serradal; el Sol de l’Hor-ta; la Coca amb Suc; Pinares; el Cugoll; la Costa de les Forques; Samuntà; Montpeirós;Galèpus; l’Eixarmada; el Botjar de les Ànimes; la Vaireta; el Mas de les Balances; el Masde Fití; el Mas de l’Escombrall; el Murtrar; el Molí de l’Agna Maria; tot això són topò-nims sonors d’Alcover.

Si m’he allargat en la citació és perquè, com diu el mateix Manent justdesprés d’acabar l’inventari, «alguns són dignes de sortir al Diari 1918». Ésevident que, amb la barreja de topònims reconeixedors per la seva comu-nitat i d’aquests altres d’«insòlits» el que busca Foix és compartir un espaid’unívoca catalanitat que sap comú amb el del lector, un objectiu quereforça amb dues altres menes de topònims: d’una banda, amb els que al’obra de Foix designen un determinat lloc però que es troben també dis-seminats per la geografia catalana (el Pla de les Forques, el Castell...), i del’altra, amb «tota una sèrie d’espais que contribueixen [...] que el lectorpugui reconèixer el propi com un referent comú al de la lectura», com arael carrer del Mig, l’Hostal, el Cafè, etc. (Veny-Mesquida, 1993: 68). El mi-llor de tot, és que, malgrat –¿o potser hauríem de dir «gràcies a»?– aquesta


especificitat catalana, Foix aconsegueix bastir una de les versions més uni-versals de la literatura catalana.

5 «Us faré ombres màgiques darrere els vidres glaçats del Cafè»

L’actitud particular davant la llengua i el tractament peculiar del paisatgesón tan sols dos dels recursos de què se serveix Foix per a conferir identi-tat intrínsecament i inequívocament catalana a la seva literatura. N’hi hamés, però aquests dos, per ells sols, justifiquen una poètica que parteix dela realitat immediata de l’autor i comuna al lector amb l’objectiu, a travésde l’experimentació, d’explicar-la a la pròpia col∙lectivitat. En una prosa deL’estrella d’En Perris (Barcelona, Fontanella, 1963) intitulada precisament«Més enllà de la muralla i de la frontera», el poeta s’adreça a la gent del seupoble (que en el text vol dir ‘vila’, però que és una evident sinècdoque de‘país’) i li diu: «us faré ombres màgiques darrere els vidres glaçats del Cafè.Us mostraré els reialmes privats on jo esboscasso allò que no és», «abatréles muralles que us encerclen» i «us descobriré, més enllà de la muralla i dela frontera, l’ombra de l’Etern i el joc de flames que la nodreix» (vegeuVeny-Mesquida, 2016).

Em sembla que no es pot dir més clar ni més català: us mostraré l’au-tèntica realitat perquè eixampleu els límits de la vostra visió del món.

Bibliografia

Anònim (1954): «Seis preguntas al señor J. V. Foix, poeta», Destino 884, 14agost, 24.

Balaguer, Josep M. (1990): «Vinyet Panyella: J. V. Foix: 1918 i la idea cata-lana», Els Marges 42 (juny), 121–123.

Batista, Antoni (1986): «J. V. Foix: “Estimo el català en totes les varietatsdialectals”», Avui, 18 març, 25.

Breton, André (1987): Conversaciones (1913–1952), México D.F.: Fondo de Cul-tura Económica [orig. francès: Entretiens. 1913–1952, París: Gallimard, 1969].

Carbonell, Manuel (1985): «Introducció», in: Foix, J. V.: Obres completes /3. Articles i assaigs polítics, Barcelona: Edicions 62, 5–15.

— (1991): L’obra en vers de J. V. Foix, Barcelona: Teide.Fabra, Pompeu (1918): «Filòlegs i poetes. Discurs presidencial llegit en els

Jocs Florals de Mataró», La Veu de Catalunya, 2 agost, 11.


— 1932: El català literari, Barcelona: Barcino.Ferrater, Gabriel (1987 [1966–1967]): Foix i el seu temps, Barcelona: Qua-

derns Crema.Manent, Albert (1973): «J. V. Foix. Entre la llegenda i la vida de cada dia»,

Serra d’Or 160 (gener), 20–26.Panyella, Vinyet (1990): J. V. Foix i la Idea catalana, Barcelona: Edicions 62.Saltor, Octavi (1948): «Foix, J. V., Sol, i de dol, Ediciones “L’Amic de les Arts”.

Barcelona, 1948», Estudios franciscanos 273 (setembre–desembre), 482–483.Salvo, Ramon (2006): «Els Poemes de pedra, l’escultural visual de J. V. Foix: la

via perduda de l’objecte surrealista», in: Foix, J. V.: Poemes de pedra,Lleida: Punctum & Aula Màrius Torres, 13–31.

Terry, Arthur (1973): «La idea de l’ordre en la poesia de J. V. Foix», Serrad’Or 160 (gener), 41–44; recollit dins: Sobre poesia catalana contemporània.Riba, Foix, Espriu, Barcelona: Edicions 62, 1985, 113–121.

Trias, Margarida (2016) (ed.): J. V. Foix – Albert Manent. Correspondència(1952–1985), Barcelona: Quaderns Crema.

Veny Clar, Joan & Veny-Mesquida, Joan Ramon (2009): «Aproximació a lallengua literària de J. V. Foix: notes sobre el lèxic», in: Pujol, Dídac &Ortín, Marcel (ed.): Llengua literària i traducció (1892–1939), Barcelona:Punctum & TRILCAT, 159–180.

Veny-Mesquida, Joan R. (1993): «Introducció», in: Foix, J. V.: Tocant a mà...,Barcelona: Edicions 62, 5–106.

— (2001): «J. V. Foix: l’avantguarda eclèctica», in: Pont, Jaume (ed.): Sur-realismo y literatura en España, Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida,211–219.

— (2011): «Sobre les variants d’una versió enregistrada del poema “No pasl’atzar, ni tampoc la impostura...” de J. V. Foix», Llengua Nacional 80 (IIItrimestre), 34–36.

— (2016): «Glosses filològiques (“III. Vituperi de l’error” i “IV. Dos –otres– Lachmann”)», in: Pradilla, Miquel Àngel (ed.): Miscel∙lània JoanMartí i Castell, vol. II, Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira iVirgili, 221–228.

Joan R. Veny-Mesquida, Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana iComunicació, Plaça Víctor Siurana 1, E-25003 Lleida, <[email protected]>.

«com si cap literatura exterior existís»: formes de la ... · dol (però el paradigma es podria...

Documents