NÚMS. 5' 6

EVITFI + D'ThjPS + I + JITPS

MARÇ 1 ABRIL 1902

30 CÉNTS.

LI

1

y a

SUMARI

Boires baixes (fragments).. . . . . . . per J. M. Roviralta.Avís. . . . . . . . . . . . . . . » R.Temptació (del llibre Ofrenes).. . . . . » Ignasi Iglesias.Ignasi Iglesias (fotografía).Retrat de Carlota Rower.. . . . . . . » O. de Romeu.Ode. . . . . . . . . . . . . . . » Charlotte Rower.

*. » R.La Copa del Rei de Thule (Traducci^). » Joan Maragall.Auto-retrat .. . . . . . . . . . . » O. de Romeu.Prólec á El Capdill. . . . . . . . . . » E. Ors.

E. Ors. . . . . , . . . . . . . » O. de R.La cançó del esculptor Benlliure. . . . » Pijoan.

*. . . . . . . . . . . . . . . , O. de R.ElCapdill .. . . . . . . . . . . . » E. Ors.L' Adriá Esquerrá (dibuix).. . . . . . » N. H.Matinal.. . . . . . . . . . . . . » Angel Montanya.El Capdill (Música).. . . . . . . . . n Adriá Esquerrá.

*. . . . . . . . . . » R.Full d' album. . . . . . . . . . . » Joan Gendre.Esther . . . . . . . . . . . . . . » Alphons Maseras.En Maseras (dibuix). , . . . . » J. Biosca.En Xavier Viura (dibuix). . . . . . . » S. Junyent.

* » Xavier Viura.Apunte . . . . . . . . . . . . . » Pau R. Picasso.Himne de primavera. . . . . . . . . » P. Prat Jabal -li.Las Malas Pasiones. Pereza. . . . . . ` . » R. Ruiz López.Terra Mater. . . . . . . . . . . . » Placit Vidal Rosich.

a J. Ors Rovira.Vengança .. . . . . . . . . . . . » Narcis Gili Gay.Notes Intimes.. . . . . . . . . . . » Xavier Zengotita.Avant . . . . . . . . . . . . . . » Mario Sugrañes.Nostres agravis. . . . . . . . . . . » Lluis G. Almerich.

* .. . . . . . . . . . . . . . . . O. de R.* (dibuix i poesía).. . . . . . . . . » A de Riquer.

Desig triomphant. . . . . . . . . . » Emanuel Alfonso.Ex-Libris. . . . . . . . . . . . »» O. de Romeu.Cançó de1 Vell Tomaset. . . . . . . . » Eduard Marquina.El Cor del poble (fragments) .. . . . . » Ignasi Iglesias.Bibliografía. . . . . . . . . . . . » A. M.Nota. . . . . . . . . . . . . . » Octavi de Romeu.DePintura . . . . . . . . . . . . » G.Ecos.

Revista mensval d'Arts í Lletres

BOIRES BAIXES,

PER JOSEP M. ROVIRALTA

FRAGMENTS

¡Oh quir_a cançó enes dolça! El meucor vibraba amb ella.

Es la cançó del amor. D' un amorde boires i perfums i estrelles.

Potser en un altre lloc ni m' en hau-ría adonat. Pero are, bo i guaitan elsol de posta semblava que fos cantadade cara al mateix sol.

M' aixecat un crit del cor. I m' hafet veure qui podía ser el que trobavamos pensaments germans i m' els en-viava volcats per 1' oreig d' una caigudade tarde.

I les caigudes de tarde! Flors lentesde trancició, entre la degradació devostres tintes hi ha la tinta que m'agrada.

Una estranya fosforescencia surt detot i veig lluir les coses am sa llumpropria.

Cap com esguart de posta.Com un sospireig indecis, com un

desvetllement de decaiguda presonera,al sortir la primera estrella solitaria hevibrat amb ella, 1' aire tebi me 1' hadut. I al fons d' aquest estany de boireshe presentit els palaus que 1' empresona-ven i is fatídics guardians que la vigi•laven; 1' he prevista sola, trista, llu-nyana en el cant del que ja no esperares, del que ja no creu en res, del quetot li passa. Tampoc jo espero res,tampoc jo crec en res, també tot em

MARÇ I ABRIL DE 1902-ANY II-NvMS. 5 1 R

fuig al lluny, per axó ses cançons i lesmeves son germanes.

Veig el fforell infinit de les palidesnines dels ulls blaus de ls qu' esperensempre, i, en aquets ulls que destrienles boires, sospesos somnis d' enamo-rada boja, petons forjats en ses quie-tuts i rondes de gentils aimants, per-dentse n els horitçons bizantins decupoles violades.

Hores de triteses acabladoses, de de-caments pesants, d' il-lusions ofegadesam cançons de posta, vos sento vibrartotes am 1' estrella primera en aquestacançó de filadora oblidada.

Aquella edat passada, que sonmiavapléna de misteris i encantaments, la hetrobada aquí; perduda, oblidada deltemps en son atrafegat rodar; i a dinsd' aquet castell, en ses amples i des–guarnides cambres, hi ha quedad re-closa la última princessa presonera.

Em sento voltat de corrandes, defades que giravolten dient-me coses a1' orella.

De aquét estany ne veig el fons piéd' ulls iluminosos d' ondines impalpa-bles.

Les boires conc cabelleres blanques de

dones nies blanques encare, onegen exteses

per 1' aire i es van a pentinar en les

branques altes dels roures retorsais.

¡Oh esperit encantador! Monstre que•no t deixes veure peró deixas sentir elterror de tes molçudes grapes: vull laprincessa.

AVBA

La he somniada rossa.D' ulls fondos, closos i de mirada

llunyana, com les flors d' aquét jardí.Les corrandes de gajes i encantades,

tot devallant la montanya, me n' hancontat 1' historia.

¡Quina historial

Ja no t fan goig les flors que tenspera adornarte, ni els seus perfums, quecom invisible incèns d' ànimes, puja ata cambra i te desvetlla el somni.

Ets bella, presonera.

La teva bellesa 1' he presentida des-de dalt de la carena.

¿M' esperas, veritat?¿No t diuen que m' acosto els cants

melódics de les grutes misterioses?¿Aquct clavicímbol que deixa enten-

dre sa perfumada armonía amagat Be-rrera les roses blaves, no t canta que.soc aquí? ¿Que he vingut per desen-cantar-te?

T' he somniat rossa i rossa t vullentre el meus brassos.

Silenci

Estany esmeragdi, m' has 'robat 1'ànima.

Abrassat d' ella i aguantant 1' halé,a les nits d' estiu, transparentes i claresvindrèm a veure les estrelles del teufons, que 1 cel, com un inmens espill,reflexa. Desprès abrassats fort, rodola

-rèm a baix de tot entre cabelleres ver-des qu' esbullarèm al pàs com desvet-llant somnis de verge; i an el fons delteu palau de cristall i pedrería, en llitsde coral-rosa, i mare- perla, passarèmla nit voltats de miosotis.

Les teves ones son espiralines comsi invisibles mans eternament tiressinan el teu fons pedres y mes pedres, ocom si les estrelles caiguessin desde 1

66

cel a meliades per ajocar-se an el teusorral de perles.

Nèixes de les fonts de l' oblit i tesblavices aigües esborren el passat delque les beu.

Jo vinc a beure-n, que 1 meu passatvull oblidar -lo.

Es pié d' indecissions i de tristesa.Vull fer-me un present gran entre

tes aigües.¿Em vols fer guardador de ta be-

llesa?

Avis

Dos pintors barcelonins, tant cone-guts pel seu clacicisme com pel seumancamentde recursos, necessiten, ammolta necessitat, ocupar les cátedresde Antic i Decoratiu de la nostra Escolade Belles Arts. I com sía que ls ac-tuals disfrutants no tenen cap ganesde deixar-les, se fa indispensable unholocausto.— Recomaném 1' assumptea 1' Eugeni Ors, matador del pobreNonell.- Nostre Senyor li pagará tantbona obra.-R.

TEMPTACIÓ

Mudem, mudem de casa,Fugint, mare del cor,que aquí m' cmnnzalalteixoi ein moro poc a poc.Devant, a l' altre banda,hi viu un jove rosamb una noia rosa,i un nen molt petitó.

Jo ls veig per la finestra;jo Is veig fent-se petons:s' estimen mes que ls altres...i son fadrins tots dos.Mudem, mudem de casa,Cerquem un niu millor,que aquí passo les horesmirant pels flnestrons

IGNASI IGLESIAS

(Del llibre Ofrenes)

AVBA

IGNASI IGLESIAS

AVBA

RETRAT DE CARLOTA ROWER, PER O. DE ROMEU

ODE

Je veux te mettre, Octave, au dessus des étoiles;Et à la sombre vuit, les rimes des revenantsQui tournent les fórets, ansieux, en regardantLa douceur de tos yeux, souriront sous léurs voiles.Je veux te mettre, Octave, au dessus des étoiles.

Je veux te mettre, Octave, au dessus des autels;Et la foule lontaine des ¿tres malheureuxSourira, en regardant comme sourissent tes yeux.Et chanterapour toi des himnes solennels .Je veux te mettre, iOctave, au dessus des autels.

Je veux te mettre, Octave, au milieu de mon tour.Mon tour, non tour flétri, te souriant, revivrá.La haine, doucement, ton regard éteindrá,Avec toi mes pensiers, la nuit, n'auront pas péur.Je veux te mettre, Octave, au milieu de mon tour.

CHARLOTTE ROWERFrissole, Aoi t 1901

x

No, no hi bailarán els nostres pin-tors fins a 1' Infern de ta perversitat,oh genial Aubrey Beardsley; ni puja-rán, oh tú, pintor del Pauvre Péclieur, a

fer-te companyía en el cel serenissimde lo absolut; ni vindrán tampoc ú tonPurgatori, Arnold de les visions mis.terioses. Als llims están destinats, "ontno podrán pas veurer a Deu. "—R.

da& + ~ A- —%

ss

TRADVCCIO DE GOETHE

LA COPA DEL REI DE THULE

(Inédita)

Una vegada era un reiFidel fins a la mort:L'aim,ía moribondaVa dar-li un beire d'or.De tant que l'estimavaNo mes bevia en ellI cada cop de beure-hiLlagrimejava el rei.A l' hora de la mortAls hereus que teníaFeu parts de cuant havia

AVBA

M s no del beire d'or.Després a l'alta salaDel vell castell pairalQue s sobre 1 mar, donavaUn gran convit reial;I on tant begut hi haviaBevia un glop encar,1 tot seguit de beure-hiLlençava e.'• beire al mar.

Vegé 1 caure en les onesI enfonzar-se desprc^s...Els ulls se li aclucaren1 no begué mai mes.

JOAN MARAOALL.

AUTO -RETRAT

PER 0 DE ROMEU

PRóLEC A EL CAPDILL

Tant 1' Esquerre com jo, creiem qu'un Chor no es pas una poesia li^ca,posada en solfes i cantada per un con-junt de veus; com no es Tragedia unpoema dut a les taules.—Pera nosal-tres el Chor, cons la Tragedia, deu te-nir individualitat dramática propria.Lletra, música, cantors, son elements

inseparables en sa integral concepcióestética.—Al compondrer El Capdill

varem tenir-ho ben present. Per xo in-dispensable es sa lletra pera compen-drer sa música, i, sense aquesta, aquellaresta per sa banda complertament buidade sentit. Un altre factor deviem teniren compte: els cantants qu' havien d'executar -lo. La nostra composició eradestinada al Chor Catalunya Nova, queva estrenar-la en la Primavera de 1900.

— Recordeu el carácter d' aquella ins -titució, sos medis artístics, sos proce-diments dintre de la esfera musical, sapeculiar significació social i politica;poseu aquest temperament col-Iectiudevant per devant de la idea generado.ra de El Capdill; i la obra s fa totasola.—Aquella munió de braus can-tors, aspirant a un ideal, sumits, coma poble que son, en una semiconscien-cia del mateix, pero exalçats per unail-luminació emotiva, que s concretaprincipalment en la esperança, lia devibrar forsosament aixís, devant delHome superior, de mirada omnipotent,quina veu sona en els cors ani remore-jar de campanes i clarins, i en qui en-devina el Capdill de la Gesta somnia

-da.—La 1'evor fecondora entra en el69

AVBA

sí de la multitut. Suprema esgarrifanç ianunciá l' encarnament.— Aquells ho-

mes resten prenyats de redenició. Pa-rirán una era nova.—I beneit será 1

fruit de son ventre.F. O.

E. ORS, PER O. DE R.

LA CANÇÓ DEL ESCULPTORBENLLIVRE

(Escrita per En J. Pijoán)Soc un bon home,

no faig el béperque jo maino 1' he vist fer.—Ni el mal tampocperque no n sé.

Si els models den Sardá sapiguessintan dibuix; corn en Sardá, dibuxaríencom en Sard.. -0. de R

EL CAPDILL

Uetrci d' E. Ors. Música del Mire. Esquerrd)

Es ell! Es ell!Es el Capdill de la somniada Gesta;

Es herniós, fort i noble corn un Dáu.Sota soca front la redempció germina;llampega sa mirada omnipotent.

Am remor de elariats i de campanesressona en nostres cors sa ferma veu,deixant-hi, com llevor fecondad»'a,la esgarrifança d' un sagrat anhel.

Es ell! Es ell!

EUGENI ORS

L' ADRIÁ ESQUERRÁ, PER N. H.

-- Jh ÇtL1

MATINAL

S' han obert a la llum els ulls serensaixis que 1 sol ens ha besat el rostre;,i s' han obert els llabis als cants noustant bon punt han cantat totes les coses.

Qu' es hermós desvetllarse ab la claror!Qu' es hermós el florir ab la florida!...Quan la terra s' adorm per pruner cop,com ens plan mondarnos d' alegria! ..

Qu' alegres el viurém el día nouqu' hem saludat com una Primavera!...El Mig día ens será de plenituti d' esperances noves el Cap-vespre.

ANGEL MONTANYA70

AVPA

EL CAPDILL

Segons referencies, que considerémdignes de credit, entre les composi-cions enguany presentades al Consis-tori dels Jocs Florals serrin distingui-des am els tres premis ordinaris lessegüents, molt notables a lo que 'sdiu: 130. Dedicatoria. De la obra Monesparpellament. Lema: "Record'`.-199.Cansó de lluita. Lema: "Ser lo queforem—airó volem — catalans sempre— sempre serem ". (F. Thos).-185. Locamí del Cel Lema: ¡¡"lgnocencia!!"

També' s' indiquen pera els altres

premis i accésits les composicions: 17.Vint anys Lema: "illusions!'-22. Fu-Il a d'album. Lema: "Flors y violas yromaní' .-175 L' Apóstol dels Negres,Sant Pere Claver. Lema: "Fratresmei, etc."...-167 La sembrada (Ale-gorja). Lema: "La llevor ja n' es sem-brada—y un jorn ó altre granará.-23.La fábrica catalana "Lema: "Lo tre-vall es honra—lo trevall es sant" (Cla-vé).-24S. Felicitat (Qüadret). Lema:"La felicitat tan sols se trova en lassenzilles costums. —R,

71

AVBA

FULL D' ALBUMA Tú

Has vist una elaró, a la matinada,Que s va extenent com camp de llirs pel mon?Es l' auba, que, espargint la nuvolada,Vol besar, tremolosa, lo teu front.

Has vist l' espai quan sembla que destriaponcells de roses sobre un ample prat?Es l' aurora, que, heralda d' un nou día,Vol mirarse en ton rostre inmaculat.

Has vist un disc de foc que ardent fulguraMentres al alt zenit puja imponent?Es el sol, que, llençant dolls d' hermosura,Vol confondre am tos ulls sa llum potent.

¡L' auba! ¡l' aurora! ¡el sol! Lo cel tot mostraQue l' atrau ta bellesa com son hort;Pro á mí, mes que ton front, tos ulls, ton rostre;Més que ton hermós cos, m' atrau ton cor.

JOAN GENDRE

ESTHER, PERALPHONS MASERAS

Esther tenia els ulls blaus. Cada ve-gada que venía al nostre taller, enaquell recó misteriós ple de llum i d'amor, ens cor-prenien al meu com-pan y i á mi les mirades dolces d'aquells ulls tant blaus. Esther teniatota la sublimitat del pudor, tota lasenzilles de 1' ignocencia, tota la can-dorositat d' una verge, i ens satisfeiaam sa curiositat extremada i ens ani-mava am els seus gestos i paraulesacompanyades am suavitat per un es-guart suptil i penetrant. Cuan es cu-bria am les daurades túniques deixantveurer, destacantse del seu rostre pa-lit, el coll nu i el pit llanguit, cuanvlincava is braços llargament nusos iobria els ulls per donar-los -hi la expre-sió convinguda, cuan s' ageia volup-tuosa am aire sobirá i cuan aixecabaal aire mostrant -la am tota sa pulcri-tut, la flo de la seva cara, el meu amicse la contemplava admirat, captivat iam els ulls sortits i el rostre serio. Ells' admirava d' aquell capet ros i vapo•rós, d' aquells llavis acaramelats, d'aquelles rialles dolces, rialles de nim-fa esbojarrada, pero eren un cap sen-

a

se idees, uns llavis sense amor, sensecaliu d' amor, i unes rialles estúpides,sense solta. El pintor copiava lleugera-ment el bust, el perfil, la mirada, copia-va 1 cos llanguit i voluptuós alhora idamunt de la tela llisa hi fehia palpitaraquell cos de Venus, aquell pit nihua-dor de les delicies mes cobdiciades,aquells llavis vermells, riallers, qu' ellhauria volgut tenir sota dels seus.Esther, després de 1' académica miliósomreia igualment, jugava, s' entrete-nia i ens entretenia am nimietats pro-pries d una nena, omplintnos el tallerde rialles sense solta. Cuan el meuamic m' ho deia li donava tota la rahó:¡ilástima qu' Esther no tinga més áni-ma! - I les hores passaven agradable-ment tranquiles, les hores lliures, desomnolencies i desitjos, de perfums isuavitats de dona hermosa..... i Estherreia, reia sempre, de lleugereses i ni-mietats, fent escrafalls de tot, fentnosriurer sorollosament a nosaltres quemalgrat la vulgaritat de les nostresescenes ens sentiem feliços parlantamb Esther. El seu tipo de verge pú-dica, els seus gestos acompassats, gra-ves i voluptuosos, tot ens inondavamisteriosament d' un desig d' amistatperdurable, cuan observi que 1 meu

Avi

1

AVBA

company passava les hores devant d'Esther, serio i cap-ficat, cuan observíquelcom que m deia que a dintre d'aquella cambra mondada d' art i su-blimitat jo hi sobrava, cuan observiqu' el pintor, el meu amic, s' haviaenamorat d' Esther. I ella ens somreiacom una germana, am aquells llavisde porpra, am aquell rostre de fió es-poncellada, am aquells ulls de lynce,que ns deien coses no sabudes, qu' enscontaven rondalles, infantívoles vistesen somnis de breçol.

1 esdevingué 1' enamorament esbo-jarrat. Jo abandoní per temps les ho-res de treball en aquell quint pis, i elmeu amic, desitjós de fruhí am aque-lla dona les delicies del amor, la;con-templava sol en 1' obscuritat de la cam-bra, se la feia seva am les paraules iam els gestos, la oviraba seriós amuna voluptuositat remarcadament go-losa i Esther somreia sense deixars con-vencer, li ensenyava els llavis plensde petons sense donarni un, li obria elsbraços sense abraçar -lo, s' ageia rit-micament sense deixarli lloc al seucostat, i 1' artista, delirant, es consu-mia de no convencer an aquella ánimapetita tancada dintre d' aquell capa•rró rosi vaporosament guarnit de flós.es consumia de no petoneijar aquellsllavis, de no estrenyer fortament con-tra el seu aquell cos feble de lliri vin-cladiç. 1 Esther i el nieu amic jugavenam els ulls i am els braços i am elscossos, i els gestos silenciosos prenienun aire de luxuria ardenta i els ullsdel artista s' encenian grossament á lacontemplació d' aquell cos d' anguilaque nuament serpeijava per ser retra-tat am ma d' habil pintor. 1 Esther, esvestia i es despullava devant d'ell sen-se enrogirse, i pudorosa el convidavaá reproduhir posicions estétiques i vo-luptuoses, académiques posicions qu'ell copiava frenetic, la vista ficsa, elsllavis secs, la boca closa, el rostre se-rio, els nirvis exitats, mentres Esther,silenciosa, desfullant flós girava vaga-ment la vista per tot el taller, i al to-par fit á fit am els ulls del pintor dei-xava anar un somriurer llastimós comde verge ignocenta, i al despedirsen,recullint am suavitat el vestit li ficsa-va els ulls blaus en els d' ell, li apro-

pava els llavis an els seus, i li es-trenyia fortament la ma fins 1' arre-veurer. fent brincar son cos lleugerper la ]larga escala qu' el meu amicno deixava de vigilar, mentres am pas•sos febles Esther la devellava. I daltd' aquell quint pis 1' artista transcu-rria les nits en ciar, la vista en 1' infi-nit, el cap entre les mans, el cotze enel genoll, damunt de 1' otomana ontencare s'hi sentia la farum de donadel cos d' Esther. I Esther no s deixa-va vencer mai, el seu riurer era 1' es-cusa del seu 'pudor, mentres el pintorbojament pensava i delirava per es-trenyer aquell cos d' anguila que ser-peijant suaument el feia tentar am elcos i am 1' ánima.

Un jorn, una nit d' hivern, mentresel vent brunzia fortament per les teu-lades, Esther i el pintor estavan en eltaller, sols, ell pensatiu, ella riallera.—¿Qué penses? digué Esther am sa veuargentina No res-feu ell bruscament,i un llars silenci inondá 1' estancia ontun llum tremolava aleteijant, llepantam sa claror debil el rostre hermósde la model. Ell, recolzat, se la miravaardentament, com sempre, i ella, nofeia cas d' aquell no res, d' aquellesparaules que tancaven un enigma tra-gic. L' artista pensava i am moltescoses pensava; el desig de tenir el cosd' Esther junt am el seu, 1' idea de ex-trenyer am els seus braços forts el pitd' ella el tenia dominat. . ¿pero com lo-grarho?—Cada dia estem sois, es deia,cada dia estem sols i ella, alegre, ria-llera, nua, tota nua, em mostra satemptadora carn i no m' en fa ofrena...i jo la tinc frec á frec i la contemplo iabsòrc el seu perfum... ¡i no la posseei-xo!...—I 1' idea de la seducció, de laforça, el va dominar... Mentres Esther,acostumada als ratos de silenci comals de soroll, seguia academicamentpostrada, sense meditar les ultimesparaules del seu pintor, mentres Es-ther, la dels ulls blaus seguia som-rient, silenciosa com una estatua. blan-ca com un glop de llet, perfecte d' unaperfecció helénica, sense pensar, lavista vaga, les mans en 1' aire, el ca-bel l ondulant sobre del pit, tot ella im-passible i inconscienta de la medita-ció del pintor, ¡com tempestejavan les

73

AVBA

idees dintre el cervell del jove artista,quina maror en la sev' ánima, quinbullir les seves sanes, quin tremolor,quin deliri en els seus nirvis! .. Mentresen 1' ánima casta de la model hi regna

-va una pau perfecta, silenciosa unacalma de mar tranq uila un insomni devanitat, un pensament estupit de dona,mentres el cos de llet d' Esther, s'ageia am modals aristocratics, aliar-gant ritmicament els braços i cames,puntejant el pit, i les flós de les sevesmans desfullant altres flós de perfumsexitants i deliciosos. L'artista no ha-via pronunciat una paraula mes, aquellno res era la negació complerta de totlo que li passava, i aquelles paraulesdites sense calcular, sense pensar,va creurer que les havia dit am lajustesa requirida, i abandonant el tre-ball que no necesitava, obrant instin

-tivament, es contemplá estatic a Es-ther i li digué la paraula per ell santa,la paraula lacónica i profonda, 1' ho-rrorosa paraula que mar havia pensaten dir i apropantse á la model li feuademán de que s deixés besar els lla-vis. I Esther tingué per tota contestano mes que un somriurer d' indiferen-cia i senyalament coqueta feu gesto devestirse i retirarse, tota ella silencio-sa, muda, pero no absorta, cuan elpintor, subjectant-la fortament la vaestrenyer am deliri i li va omplir lacara de petons ardents .. Llavors, ella,al veures presa i ultratjada no atináres am el seu cap vaporós, fen estremi-ments per deslligarse i am el cos nusacseijá cames i cos contra 1 cos d' ellque s' estremia també al contacte deles carns nues, mentres xisclava horro-sament, am udols de fera engabiada,xisclava i plorava am unes llágrimesllargues que li regavan les carns, cuanal pintor, compadit, benfactor, atonit,admirat, que 1' havia deixat anar desopte després d' haverla besat be, lirodolaren galtes avall dues llagrimesde desconsol. I al poc, Esther. sens dirparaula, atravessá tota el-leganta eltaller i desvallá 1' escala llargament,cuan al ser en el carrer tortuos i foscde la ciutat digué am un somriurer d'espant: ¡S' ha enamorat vaia unaximpleria!... adeu, nom veurás mes!...—I am els seus passos petits atravessá

7d

la ciutat que dormia calmosamet comsi fos morta.

El pintor quedó estatic, petrificat,acobardit devant de aquells actes, te-nia 1 posat pensatiu i no pensava, sem-blava que plorés i rabiava, els cabellsencrespats, els ulls sortits, am posicióescuálida, de delirant. Oia l'udolar delvent i sentia encare brunzir en sas ore-llas els penetrants xiscles d' Esther qu'havian inondat 1' estreta sala am unsoroll vibrant com de clamor que s'ofega .. el pintor podia estar am tran-quilitat, no mes 1' havía besada..! haviaabraçat el seu cos pero no am plaheri voluntat sino am pena i á la força, iaquells petons bestials, no haviensigut contestats, aquell abraç haviasigut rebutjat .... I el pintor es su-mergí en un sanglot profond, in-mens, quand soptadament, am un rap-te d' alucinació, aclamant el nom dela model, aquest nom armoniós de rei-na bíblica. aquest nom sant i inmensper ell, raptadament obrint un calaixdel sa pupitre, i després d' un silencide profond misteri i meditabonda quie-tut, descarregá en el seu front ampleomplert vaporosament de cabells es-bullats, el rewolver butxí de sa exis -tencia. 1 el soroll del tret ressoná es-trepitosament pel taller igual qu' elsxiscles d' Esther, de 1'hermosa Estherde cos d' anguila, caient el cadavre delamic ran meteix del retrat de la mo-del deis ulls blaus, mentres el frontsagnant del pintor lluhía a la sinistreclaror del llum que llepava el talleram flamarades de vori..

EN MISERAS, PER J. BIOSCA

AVBA

EN XAVIER VIURA N PER S. JUNYESuT

Del hort fins a la cambra mortuoriapuja l' enceíis dels tarongers d' Estiui els quatre ciris llumenant a gloriaaclareixen el rostre que somriu.

Tota blanca la monja amortalladadorna en un son mortal cor prenedorsa dolça boca tendrament badadasembla qu' acaba de besó 1 Senyor.

El crucifix brilleja cona l' evorien les nans 'blanques i al capçal del llit;i en l' espai blanc de l' ample dormitorila flaire de l encens hi ha trascendit.

Llorers i roses han guarnit l' Imatgeahont somriu la llantia funeral;i totes les aromes del boscatgevibren voltant les flors -del sant capçal.

El murmuri del rés de les germaness' estén lleumént corn un batéc d' aucellsi les festoses i vibrants campanesfin esbandir arreu sos tocs novells.

Una nova i estranycb Primaveraal voltant de la morta hí há esclatat.Devant d' aquella mort tan riallerala vida nies sublim s' ha esbadellat.

XAVIER VIURA

?o

AVBA

Apunte, per PAU R. PICASSO

HIMNE DE PRIMAVERA

Les pulcres neus (le l' hivernada,S' han fós als raigs benignes del nou sol,I un somrís de bonança benhaurada,Ha devallat del cel am tendre vol.

S' han fós les neus al bes de nova vida.Els cels han devingut blaus i serens,I la terra com mare amorosida,Ha fet neixe en son cor nova florida,Qu' ha omplert el mon de cántics i d' encens.

Les aus han enlairat noves complantes,Tot fent llurs nius d' amor;En els jardins s' Izan adreçat les plantes,De fulles verdejantes;Les ponzelles flairoses i arrogantes,S' han badat al copsár tanta claror.

Els rierols, anguilejant pels boscos,S' Izan desfét am sospirs,I s' han perdut despres am sorolls foscos,Com l' aleteig dolcíssim dels zefírs.

Se mou la saya tota xardorosaI les flors se feconden pels jardins.....Cantem, com canten am veu harmoniosa,Les flors al revrer els sospirs divins.

PERE PRAT JABAL-LI

r

Y

AVBA

LAS MALAS PASIONES

PEREZA

«¡Hermoso es ese lechocon cuidado mullido,que siempre cariñoso nos espera!¡Hermoso es ese cielo,que admiramos tan limpioen las horas de dulce somnolencia!

Ni un ligero murmullo:las hojas no se mueven;el mundo entero plácido reposa.El sol sigue su curso,mientras la tierra duermecon el sueño impasible de la roca.

Ni un himno de alegría'sale de nuestros labiosque al santo Dios de las alturas hable;ya nada nos contrista,porque sólo alabamosel reposo continuo y enervante.»

Así cantan los hombres,en tanto que caminanarrastrándose en marcha torpe y lenta.Y lucen nuevos soles,y al ver pasar la vida,se abrazan fuertamente á la pereza.

Seguid, seguid tendidosy que nadie interrumpavuestro profundo y prolongado sueno;dormid siglos y siglos.No preocuparos nuncadel que piensa en la marcha del progreso.

Es una tonteríavivir siempre entre afanespara que otro recoja siempre la cosecha.La humanidad deliraal querer, arrogante,despertar de su dulce somnolencia.

No abandonéis el lecho:que el constante reposola hermosa dicha de los hombres labra.Despreciad á los necios,que en trabajo de locospor reformar la humanidad se afanan

Que nada os preocupe:vosotros sois gigantesy nosotros raquíticos enanos.Despreciad al que luche.

ÁVBÁ

1

¿Quién puede con los grandes,aunque al sueño se encuentren entregados?

Mas no olvidéis, señores,á aquel David pequeñoque al gigante Goliat dejó vencido.Mañana no os asombreque los locos y neciosos hagan despertar estromecidos.

• R. RUÍZ LÓPEZ

TERRA MATER.Himnes d' Amor, harmoniseu els aires!

Fora la rencor baixa que restreja!...Jo vull sentirme digne,Per celebrar les glories de la Terra.

Oh, Terra! pit. saciador de mare,on beu amorosida tota especie;breçol gegant que n un moment que corral' Humanitat s' hi breca.

Del llangardaix que arrapaa l' Cclíga-que creuha l' alta esfera,tot se belluga al bat de la teva ánimai tot coneix el fi de ta grandesa.

Per tú no n?és, oh Mare, al verí 1 díaesclati en flor la mes humil poncella;en tú l' a fadigat cerca 1 coratgei en tu reviu el geni del Poeta.

Oh Terra, Atare Terra! d' hora en horal' Humanitat avança en sa carrera,augmenta mee i mes impetuosai tú abastant pel tot, feconda sempre.

Donantli. is teus secrets de nova vida,al Home l' has fet font de sabiesa.Mercésá ta alenada fructidora,en el cervell va germinant l' Idea.

Oh Terra, franca Terra! jo vull darte;]cançons de meravella,per que aniuhi en els cors l' Amor benigneque á tota criatura fará excelsa.

Jo vull que s beneheixi la teva obra,que es per tothom i es l' obra mes superba.Quant abatut des falleixi en la tasca,vindré a ajuntarme en tú en la pau eterna

PLACIT VIDAL ROSICII•

ic k

PER J. ORS ROVIRA

La poesía moderna te aixó de carac-teristic: que sembla qu' entre 1' es-criptor i el llegidor s' entauli una lluita,una mena de torneig, procurant el pri-mer la sugestió i el segón resistint -la.Mentres 1' artista s' esforça en comu-nicar la emoció que previament hatingut, realisant aixis la obra artistica,el llegidor sembla que vulgui revol-tar-se contra la tiranía del artista. I esque el llegidor modern, comparat am1' antic, te una cultura molt mes inten-sa i extensa, ha rebut una infinitat desensacions diverses, i la seva sensibi-litat se troba en cert modo gastada,refinada, impropria pera emocions gro-lleres, conmovent-se sols a emocionsdelicadíssimes i de gran intensitat.Avars era posible fer versos d' unamanera artificiosa, sense sentir-los for-tamént 1' artista, aprofitant la bona fedel llegidor. L' artista 1i manava creu

-rer, per ejemple, qu' una cosa era blan-ca i el llegidor, que ja naturalment teníala idea de blancor, obeia docilment is' auto-sugestionava fins a conmoure-sam aquesta idea. El llegidor modern noes tan dócil, no obéix facilment, ne-cesita que se 1' imposi la emoció gairebe contra la voluntat seva, i pera aixóes precis que 1' artista hagi tingut laernoció ben fonda, i sapiga expresar-la,comunicar-la, traduir -la en medis d'expresió. Molts artistes hi ha que sen-tent fondament, mes expresant-se de-fectuosament no arriven a fer-se com

-pendrer. I també, moltes vegades, elcervell del llegidor, per insuficiencia,per un diferent modo d' esser no potvibrar al unison ari el cervell de 1' ar-tista. I la explicació es ben senzilla.Feu vibrar al devant d' un nombrósauditori les notes mes agudes, i veu

-reu que mentres unes persones, les de

AVBA

orelles mes refinades, mes educadesmusicalment, percebeixen les notes ifins pateixen físicament á la llur estri-dencia, altres ne son insensibles i vosasegurarán que no han pas sentit mú-sica de cap mena. I els versos modernsson notes de vibració rapidisima, dematiços tot just perceptibles, i am ellspodem repetir aquell curiós experimentd' acústica física. Mentras pera unespersones tindrín una significació agudai penetrant, mentres hi hauré qui, a lallur estridencia, patiré realment, altresne serán insensibles i sincerament vosdirán també que no han pas sentit mú-sica de cap mena.

VENJANÇA,

PER NARCIS GILI GAY

Leopold era inmensament bó.Leopold era hermós ab tota la her-

mosura mascle d' un donzell de vintanys. El seu cap éra rublert de cabellsondosos i fins que li queien ceremo-niosament demunt 1' espatlla. Els seusbraços eran divinament tornejats i plens

79

AVBA

de vida. Els seus ulls eran serens comdía blanc d' Estiu.

Leopold era poeta. I ls seus versosels endreçaba a una donzella que llunyd' ell vivía, á una hermosa primpcessade mirada trista i de rostre de cera, áuna primpcessa possehidora de milshisendas.

I la primpcessa era estimada per unvell rei amo de moltes viles i moltspobles.

Mes ella rebutjaba al sobirá, homexacrós i vell, de rostre magre i cabellsembullats. I ben trista somniaba enmig dels rics salons ab un altre liomejove i hermós com bell i jove era Leo-pold, son ignorat pretendent.

I ls tapissos que penjaven de les pa-rets daurades, eran tristos, talmentsemblavan morirse lentament anyorantllum i vida.

I malgrat el vell rei estimará n' ella,á la hermosa primpcessa no era maicorrespost.

Un jorn passá Leopold prop delsumptuós palau de la primpcessa men-tres ella passejaba pel jardí, i habent -liagradat molt al véurel tant herniós, vacridarlo...

I la porta va obrirse i ell va entrarplé d' emoció al veurers tant aprop dela donzella per tant temps anyorada.

I a la poca estona d' esser Leopoldallí va trucá 1 rei á la feixuga portala-da i Is patjes van impedir que entrés.

I llavors el vell rei l' home de rostremagre i cabelis embullats va enrogir-sede rostre i va llensá una maledicció...i va riure ab una rialla sinistre.

I la hermossa Frimpcessa contá Isseus somnis á Leopold tot passejantsepels salons plens de prehuats tapissos.

I ell també va contar -li 1 seu amor;va descloure ls seus llavis i una estro -pha plena d' amor sortí de sa boca.

I ls moribonds tapissos plens depols i vellesa, tristos com cap- vespre

d' Hivern s' anaban alegrant á cadamot que 1 poeta deia.

Leopold i la primpcessa s' abrassa-ren, jurant ain,ar-se fins á la mort.

Mes el rei plé de gelos, va riure for-tament i va plorá en silenci al saberque sa primpcessa, bella com capollmig badat gaudiría aquella nit matexaab un altre home jove i herniós.

I va jurá venjarse.I la. venjança tingué lloc la segona

nit d' estar plegats Leopold i la primp-cessa.

La mort fou dolça, plena de misteri;els argentats brassos plens de prehuatsperfúms que embaumaben la cambraen que dormíen els ditjosos aimants,eran curulls d' una metzina extranya idolça que una iná invisib'.e va llen-sar-lhi.

Ji' endemá al matí, el primer raigde Sol va topar ab els palits rostres d'ell i d' ella que jeien fortament abra-ssats; tencats els ulls; la boca un xicoberta...

Jis tapissos tornaren á entristir -se.

FIY1fr

NOTES INTIMES

PER XAVIER ZENGOTITA

Era una tarde d' istiu; una d' aque-lles tardes xardoroses que portan man-dra al cos i somnis a 1' ánima.

Tu estaves her niosament recolzadaen un dels dos sillons de 1' ample sala,jo estava rentat al teu devant entrete-nint al teu germá, aquell angelet decabelis rossos, qu' enjogassat ab mi nos' adonava dels esguarts plens de foc

80

AVBAque Is nostres ulls se dirigíen, i nos-altres refiats de sa ignocencia santa tnsmirárem fixament llarga estona i nos-tres ánimes s' ompliren d' una joia su-blim, d' una joia tota silenci...

Totes les hores d' amor, totes lesalegries i totes les emocións anavenpassant mudes per devant dels nostresulls ab esgarrifances silencioses.

—Estigues Rafelet—vas dir de prom-te al teu germá endevinantse en tú unposat gelós.

—Vui el clavell—va dir el teu ger-má mig rient i provant de pendremel.—Mira, si me 1 dons te daré una mar-guerida. ¿Vols?

tI que te més? vas dir tú com es-tranyada de la proposició que m feia1 teu germá.— Digues, que te més unclavell, qu' un altre flor?

—Prou que ho sé que li agradenmés les marguerides que ls clavells,—va dir en Raíelet anantne á arrencaruna del bouquet que hi había assobre lataula. No veus tú que te n dius de Mar-guerida? Té, té va dirme en Rafelet gi-ranse cap á mí i donantme la flor,-guardala força.

I jo sens adornarme del que feiavaig agafar la flor é inconscientment lavaig portar á n' els meus llavis.

—Mita ¿veus?—digué n Rafalet mi-rantse á tú—veus com li agraden moltles marguerides?... I tú vas abaixar tahermosa testa i una ténue vermellor tepujá al rostre...

Ha passat molt temps i avui encareguardo aquella flor, es tota seca i senscolor, la guardo cuidadosament, doncsella va ser la declaració inconscient delnostre amor inmens.

Sí; me n recordo bé, era una d'aquelles tardes xardoroses que portenmandra al cos i somnis di' ánima...

Barcelona 13 Març de 1902.

AVANT,

PER MARIO SUGRAÑESAl arrio i poeta Anton Isern.

Les flors mes flairoses son les queneixen amagades enmig de les fron-doses boscuries, son aquelles que mainingú les ha marcit amb el calor de lesmans, les que mai ningú ls hi ha robat1' aroma tot d' una flairada ni mai hansigut vistes sino pels papellons de por-pra i d' or, puig son breçol no es pasvora ls camins si-nó dins 1' aubaga clo-tada o al cimall de la montanya abrup-te, ont les petjades dels homes no hihan deixat llur rostre prolá ni han ani-dat les insanes alenades de la vida fic-ticia, de la vida miserable de les ciu-tats podrides de convencionalismes ireplenes de mires egoistes que ofeguendins llur bruticia llotosa tota idea grandel que no vol enfangarse am 1' igno-minia dels cacics inflats de materia pu-trefacte que s' arrossegan am diferen-tes formes com s' arrosseguen els ser-pents verinosos pels horts dels monjos.

Com aquelles flors son vos. Llunydel poble en plena Natura vivint lavida á il-lusions pures i verges, encar,puig no han sigut desvanescudes pelbaf corruptor qu' exalen els realismescorcats d' una generació plena dels vi-cis propris de la decadencia.

Que be deveu'estarhi vos, d' animagran i sentiments nobles en mig de laMare- eterna, la mare que mai us explo-tará pera gaudirse de vostre treball.

Ací dalt, aniarán la terra del suorvostre perque us dongui supsistenciai vitalitat, en les hores que 1 Sol om

-plena de llum 1' espai inmens, i can-tant himnes a natura, en les hores quesobren al vostre descans. Quan s' had' admirar al home que hermoseja 1 tre-ball i canta la Natura.

I vos flor bosquetana senzilla i flai-rosa, crescuda amb un ambient saturat

81

AVBA

de vida i ple de 1' aire oxixenat queaixampla Is pulmons, que torneu a can-tar la vida després d' haver duptat al-gun temps de sa banesa, canteula fortare que sou en bon terrer, canteula que1' entussiasme del vostre cant us enro-bustirá 1' esperit i us alentará a prosse-guir la lluita de la vida.

Desde ací dalt a la montanya heuentrevist confoses amb el gris de laboira que al pia s' ajaça, siluetes fan-tastiques, simbols d' humanes iniseries

i haven pressentit les baixeses rastreresde les animes esquifides, les migradeslluites dels vanitosos i de la gentetaesclava de 1' orgull.

Ditxós vos que sou lluny de tantapodridura i que encar no ha arrivat aempestar 1' aire que respireu.

Guardeusen com de la tempesta.Canteu, canteu, la vida poeta de la

terra nascut any bona raça enfortit pelsbons aires i fecondat pels eternalmentsublims espectacles de la gran Natura.

NOSTRES AGRAVIS

A Ramón Surirlach Senties:

Ahí amistosarnent nos separaremcreient-nos. mutuament agraviats...Jo sé qu' ella in' estima ijo l' estimo,mes cap vol perdonar.

Ella está c_nvençuda que al dexar•inel' anyorança ani9 ,d secant-li l cor.Jo sé que al veurem sol i sentí 1 tediestic ferit de mort.

Més. que hi fá que morim, si els dos aló•atindrém nostre amor yropr•i satisfet ..si al sentí en nostres ulls brotar les llágrimesaxugant-les, riurém.nerviosament!

LLIIÍS G. ALMERICH

x.

En el Liliput artistic barceloní esta personalitat pecat imperdonable.-¡Ai del qui s' atreveixi a tenir-ne! Seveurá obligat 't entaular una lluita enla que 1' espera fatalment el paper devençut. —Si algú ha escapat á la lleigeneral, ha d' agrair-ho á. causes es-pecialíssimes. En Rusitïol, per exem-ple, si, am tot i sa genial personalitat,ha lograt imposar-se, ho deu á la feliçreunió en ell dels dos caracters de li

-terat i pintor... i als cunnquibus Senseairó;¿qué faria á hores de are? Lo quedeu fer segurament un escriptor nota-bilissim, al qui personalment no conecmes al qui admiro corn un dels mes

82

veritables artistes de Catalunya. Par-lo den Joaquim Ruira. Per lo poc quejo havía llegit d' ell el tenía com à li-terat de gran talent, n' esperava obresfortes i hermoses i 1' colocava en llocd' honor entre Is prosistes de Cata-lunya. El malaguanyat Soler i Miquel,am sa il-luniinada elevació crítica liva dedicar un estudi... Avui... ¿es viuó mort?... —Ningú n parla—Ningú '1coneix. — Critics inteligentissims, decultura i anomenada, m' han confesatingenuament qu' ignoraven sa exis-tencia.—Es natural. ¿Corn distingir 1'harmoniós cant que discretament ressauna ánima delicada, entre tanta cri-doria? - O. de R.

AVBA

33

AVBA

£1csi4 triompflaftt,

per Qtnaniiel tlfonEšu

(Estudi pera una sonata passional)

Un 'amorós i alhora hermós desigsensual li ubriagava com ubriaguen alsesperits exelses el perfums enlligats imig-confosos de flors blanques i roi-ges. I aquest desig estrany i ubriaga-dor que am do'.ça i cadenciosa suavitatatreu inconscientment als sers inno-bles, coni atreuen les fortes colorainesals infants, poc a poc, lentament, comcatire de paraules de plaer, s' infiltravaen son cor, roig i grandiós i vuid finsaleshores de passionals desitjos amcro-ros, com s' infiltren en els boscos om

-brivols i verdossos les cançons eróti-ques i toves que canten les parelles enles nits, cuan somriu Afrodita entre1 ramatje ensenyant ses dents blanquesentre ls llavis, cono borrallons de neuentre flors roiges, badades de plaer.....Lentament, com s' infiltra silenciosa lamort en els sans cossos, 1' amor en elseu cor roig i grandiós, s' anava intro-duint, ubriagant -li am sos silencis llarcsplens d' harmonía, que corn els deles selves i forestes, atreien fortament

84

lluint sa gran Bellesa melodiosa, per-fecta i divinal L' eroticisme anavaprossehint aquest cor verge poc a poc,com els infantons van possehint la llen-gua de sos pares, i lentament cona des-vetllar de son reparador de cansadesdisbauxes, s' engrandís 1 desig fent-semes fort, fent-se mes refinat i tres sen-sual. I cada sol la desitjava mes, i niesvolía estrenyer en sos brassos son cosbell, cobert per blanca peli, plena desuaus matissos coni sinfonía harnlónicade tons. Cada sol la desitjava mes, anymes amor i am mes sensualitat i mesvolía estrenyir-la amorós sota son pitl ermós, ple de fortesa cono els pits he-roics dels homes forts de passades cen-turies, dels milenaris temps plens- dellegendes i aventures, de fantástiqueslluites populars i de crudels combatstragics i roijos, de porpurines gestesllegundaries i de sagrades guerres poe-mátiques... La desitjava sempre, a to-tes hores, allí les clarors novelles de1' nubada i am el triomf aurific del Mig

-día, ano les remors cansades de la tar-de, i am les enceses llums dels llarcscap- vespres... La desitjaba sempre; atotes llores volía estrenyer entre Isseus braços forts son cos esplendit co-bert per blanca pell i volía gaudir de lasang mes bullenta de ses venes, de sesmes luxurioses abrasades i de ses be-sades nies ardentes... I lentament la de-sitjaba mes, i mes 1' aimava, pensant enses mosegades mes sensuals, i en sosdesmais mes dolços i mes llares...

El temps seguí passant..Las paus plenes de serietat i sensatesa

com sacerdots antics, esporuguides pelsespais s' allunyaren cercant ánimes pu-res i tranquiles ont jeure i reposar,cercant animes pures i tranquiles comels estanys calmosos dels jardins ca-rregats d' anys i temps, i silenciosos. .Un gran silenci dominava per tot,corn per la nit dominen les negrors

i les tristeses en els aires, i tot tran -c,uil somniava en futures delicies,protegit per aquell silenci esplen-dorós i lharmónic, com oració interioru' ánima blanca.

El temps seguí passant...

..... I ella era blanca am la clarormística dels ciris; la seva boca, com fe-rida sagnanta huía porpurina entre lesgaltes lleugerament rosades, cona laneuen les horesdeposta novembral. Soscabells la feian de mantell, cobrint sonclatell blanc i esporuguit am sa inmensariquesa d' or i sol. 1 son cos era blanc iple de suaus matisos com el mar atrenc d' auba, i era esbelt i alt com lesombres de fades misterioses... I men-trestant el temps seguí passant amlentitut, com els pobres pels pobles ig-norats, cuan arriba la nit ani sos mis-teris.

..... I cada sol la desitjaba mes, ado-rant mes les corves de son cos i els seusesguards brillants i plens de flama,volguent tenir-la sempre entre sos bra-sos, i abrassarla mil cops, pera pos-sehir-la enterament i sempre, peragaudir d' aquella pell tan blanca i har-moniosa fins que s devingués groga iantiríimica.

AVBA

El temps seguí passant, i tot passantarribá el ságrat jorn en que les hcresdeixaren de passar, esporuguides de laencessa porpra, que com inmens in-cendi en fosca nit, s' aixecaba radian-ta plena de llum i força, i majestuosacony sitial de rei, entre els sitials delsnobles i senyors... La carn triomfá ala fi; entre sos braços forts i plens denirvis, ell estranyí la carn blanca i her-mosa de s' aimada que mig-rient ale-gre i voluptosa li ofería son cos i lasang mes bullenta de ses venes, sesabrasades mes lascives i ses besadesales ardentes... Envolcallat de porpra ide desig, ell la posehi, i boi bessantlaels llavis i les galtes, el pit i el suaufront, gaudí de ses mosegades messensuals, i de sos desmais mes dolços inies llares.....

1 en 1' horitzó llunyá, ple de nuvolscendrosos, cona les llars apagades ca-valcaven les paus esporuguides, cerc,- ntespais tranquils i reposats com elsvells elefants dels grocs deserts, ontreposar y dormir, nientres el serpentsant i eternal mossegava la poma mi-lenaria, pié son front de Victoria i Ma-gestat.

MaiÇ 1902.

85

AVBA

CANÇO DEL VELL TOMASET

(D' EL LLOP PASTOR)

¡Menja que menja boca de fusta!¡Menja que menja — menja per mi!¡Cau sobre 1 cdnem, braç sense pensa!¡Trenca les fibres, ma de butxí!Menja que menja, boca de fusta,

¡No tinguis cor!¡Que tot el cdnem, esgr •anat, vessi

com un riu d' or!

¡Clava que clava, boca de fusta!¡Clava que clava tes dents de llop!Tot lo que am calma lo temps far•íabestia sense cU ima, fes-ho d' un cop.¡Clava que clava tes ungles negres

• en mig del cor,i, sang calenta, que s vessi 1 cccnem

com un riu d' oi'!

¡Menja que menja, clava que clava,talla que talla, ma de butxí!—La vida es curta: nò tinc paciencia.¡Mall implacable mou-te per mí;vici tot el cánem de tots els camps

per mni tot sol!¡l'essa que vessa boca de fustacdnen i cdnem com un riu d' or!

EDUARD MARQUIII'A.

EL COR DEL POBLE

DE L' IGNASI IGLESIAS

FRAGMENTS DE L' ACTE PRIMER

ESCENA VII

Madrona i FidelFidel. (Desde ]a porta de cara a 1'

escala.) ¿Que trigareu gaire?(Curt si'enci.) Está bé. Tor-neu aviat. (Girantse.) Lonestardes mare.

Mad. Deu te guard Fidel (s' acosta i1' acarona.) No m creia quepleguessis fan aviat.

Fid. Avui he acabat d' hora.Mad. (Ab recança.) ¡Jo ho hagués sa•

pigutl

01

Fid. (Treientse la senmanada de labutxaca.) Teniu.

Mad. ¡Bon minyó! (Curt silenci.)Fid. Veiam si trigaré gaire 1 pare.Mat. Deixam desar aquets diners a la

caleixera. (Desapareix per lasegona porta de la dreta.)

Fid. (Se treu un diari de la butxacai sen va a llegirlo a la fines-tra.)

Mad. (Tornant, s' acosta poc á poc án' en Fidel a mirar lo que lle-geix.) ¿Qu' es... qu' es aixóque llegeixes?

Fid. Res, un diari.Mad. ¿Qu' es aquell que porta alló

teu?Fid. ¿Com ho sabeu?Mad. ¡Oh! dexaho corre (Mirant fixa

-ment lo diari.) ¿Ja ni' ho llegi-rás eh?

Fi]. ¿Perqué voleu que us ho lle-geixi?

Mad. Diu qu' es tan bonic. (Curt si-letici.)

Fid. (Sonrient.) Be, ¿que no sopemmare?

Mad. Sí, are desseguida. Vaig a parar.taula. (Para la taula. Extenunes estovalles blanques i des-prés hi posa tot el servimentpera tres persones.)

Fid. Ja podeu començar que 1 pares' ha arrivat fins aquí mateix á1' estanc.

Mad. ¿Fins á 1 estanc? ¡El mentider!Fid. ¿Perqué?Mad. Ni sab lo que s diu pensant en

les caramelles (Tot parant lataula.)

Fid. No n' está poc d' atrafegat.Mad. ¡Oh, si!Fid. En un día com avui ell se treu

un feix ct' anys del damunt.Sembla que torni al bo de laseva jòventut.

Mal. Doncs mira, quan era jove no

estava tan per cançons comare, tenía més taleia ab mí.

Ftd. ¡I be dona, deixeu que s diver-teixi!

Mad. Que fassi lo que vu'gui. Perocreume, m' ainohina ab aixóde la societat coral. Densáque n' es president que hapensa en res més en tot lodía. La sometía i tot. Hi hanits en que no se pas lo ques' empatolla ab els primers iels segons, i els segons i elsbaixos.

Quina passió 1¡ ha agafat.Ja t dic jo que va tenir unbon acert el que li va treurerPassarell.

Fid. Se diu que quan era jove li pa-gaven els estudis per cantantd' ópera.

Al id. Fill, tenía una veu d' ángel.Pero ja t' ho he dit, no hiestava encegat com are ab elcant. Se va ataleiar més abmí.

Fd. Aixís doncs vos li van esguerrarla carrera.

,ciad. Va dir que 1 teatre no li tirava.Fui. ( Ribent.) ¡Quina llástima qu'

avui no siga tenor!Mad. Mes me l'estimo aixís. D' aques-

ta manera sempre 1 tinc ácasa. (Se n va als fogons apreparar el sopá.)

Fil. Ab una mica nués, avui vos se-riau tenora.

M,,d. ¡A17, plaga més que plaga!Fid. (Se posa 1 diari a la butxaca i

s' en va a mirar per la fines-tra. La Madrona mentrestantporta una plata d' escarola ála taula. L' amaneix. Desprésllesca pa. Fidel arrenca un cla-vell d' un test de la finestra.)Com se coneix que ja es aquíla Primavera.

AVBA

Mad, (Llescant pa.) Que triga aquel]Fid. (Olorant el clavell). ¡Quins cla-

vells teniu més herniosos,mare!

Mad. (Alegre) ¿Eh quina florida?Fid. Com han crescut aquestas clave-

llines,Mad. Son aquells esqueixos que van

donarme.Fid. (Acostantse a la taula.) ¡Quina

olor més forta i agradable.Seriau bona per jardinera.

Mad. Jo tingués un bon hort, ja veu-ríes quin be de Deu de flors hi

hauría. M' agraden molt lesflors.

Fid. (Olorant el clavell.) Ja. Si arejo tingués xicota li regalaríaaquet clavell.

Mad. Si no n tens es perque novols.

Fid. La meva xicota... sou vos. Vossou la nieva promesa estima -da. (Acostandi 1 clavell á lacara.) Teniu, oloreulo.

Mad. (Apartantli.) Ves, ves a ferho auna de jove.

Fid. Preneulio, es un regalo.Mad. ¿Me 1 regalas?Fid. Sí, de tot cor.Mad. Doncs me 1 quedo. (Despenjá

una copa de cristall dels escu-dellers.)

Fid. ¿Que voleu fer?Mad. Ja lio veurás. (Agafa un canti 1

ompla la copa d' aigua, i des-prés h¡ posa 1 clavell.) Aixísen fresc no s marcirá tanaviat.

Fid. ¿Veieu? Aixó ou' heu fet, lesnoies enamorades també nofan.

Mad. Prou que ho sé. Aquet clavellperque t consti, jo demá ennom teu el faré a mans d' unapersona que t' estima molt.

Fid. Mare, a vos no us escau.67

AVBA

Mad. Ja n parlarem ; deixam fer.(Penjá la copa dalt dels escu-dellers. Torna n Passarell.)

ESCENA X

Els mateixos, (Madrona, Passarell, Fideli Boira) »,es el Xic

Mad. Es clar. No •se , perque heu depregarlo tant a un home queno s trova be.

Pass. Si no te res.Mad. ¡Ho tinguessis tú! ¡Quina deria

ab el cant!Pass. Ab el cant i la política, Míratels.

(Senyalant els qu,<áros de lasparets.) Aquets son els meusguíes: en Pi i en Clavé. L' unper les idees i 1' altre per lescançons. Ells son els meusDeus. Si gosés els Paría llumi-naries, pero á n' aquets ho

-mes no ls agraden.Xic. ¡Molt ben ditlPass. ¡1 ben net que sí!Xic. (A n' en Fidel) ¡Ah, tú, Fidel!

¿Sabs que avui á la fábrica enshem picat les crestes jo i enSebastiá?

Fid. ¿Perqué?Xic. Perque ni' ha tirat certes indi-

rectes agraviatories qu' anavencontra 1 coro.

Pass. (Indignat.) Aquell mussol.Xic. Si; ¡te molta rabia a n' els coris-

tes! Diu que sortir a cantar lescaramelles fa retrogado.

Fid. Eh I sí qu' es retrogado que nocanta res.

Pass. (Mig indignat.) ¡An a mí nitracta d' aquesta manera! ¿Hiha ningú més lliberal que jo?

Xic Diu que celebrar la Pascua només ho tan els reaccionaris, ique les caramelles es cosa denois.

88

Boira. ¿Oi que no Fidel?Fid. No. Les caramelles es un cant á

la vida, a la joventut eterna a1' amor, es una salutació a laPrimavera.

Pass. Penses com jo.Fid. Quan el vegis a n' en Sebastiá

dígali que lo que fa retrogadoi beneit i fins esclau irredimi-ble, es aixó que veiem d' al-tres coros que a la diada d'avui canten cançons poca sol-tes i grolleres que no tenenres que veure ab 1' Art ni abla vida.

Pass. Nosaltres cantem «Les flors deMaigo.

Fid. Molt bé.Pass. Y els «Xiquetsu .Fid. Perfectament. Lo que fa tonto

son aquets remats de coristesque canten sense cap ideal comautómates, i que lo mateix vana festeixar a n' els seus redem-tors com a n' els seus tirans.Serveixen a qui 'ls paga. Maivan a cantar a casa del pobre.

1'ass. ¡Aixó, aixó es lo que jo sempredic!

Xic. Jo també.Boira. I jo.Fid. Cantar no més que pel gust de

cantar no es fer res. Sí; esperdre 1 temps. Els coristes,compreneu? hauríeu d' estimari enaltir els ideals del poble.Tothom es útil per millorar lavida; qui cantant, qui escri-vint, qui trevallant. La questióes que hi hagi un F¡ enlairat ino caure en 1' ensopiment. Lamajoria dels coristes, tant ellscom els seus mestres no te-nen conciencia de la sevamissió, ni mai han comprés lagran obra d' en Clavé. Per xose Is mor a les mans.

AVBAXic. ¡Tots plegats que n' estero d'

endarrerits!Pass. De pitxors n' hi han.Fid. Sí. Aquells que de la mateixa

manera cantan una missa qu'un himne revolucionari.

EN GUILLEIII A. TELL

BIBLIOGRAFÍA

OFRENES, poesies de 1' Ignasi Igle-sias; Tipografia -L' AvenÇD. -Barce-lona, 1902.—Interiorment, ens augu-ravem un llibre hermós, dades les veusque habíen corregut de que 1' Iglesiasens donaría un llibre recopilant lesseves poesíes, i coneixentlo ja com apoeta, la seva obra ha complert lesnostres acertades suposicións; i cornque de poetes no n' aném escassos, loque importa avui dia es que aquestospoetes siguin bons i grans, perque comdiguè Horaci:

inediocribus esse poetisNon lao,nines, non Di, non

concessere colunince.

I de la pleíada de poetes mitjans,suprimint els dolents qu' ens encer-clen, quins farán saltá 1 cor am llursidees, quins esplairán 1' esperit humá,quins trovarán la fibra del sentiment,quins condemnerán lo inutil i supér-fluu, quins alabarán la grandesa d'ánima i acoblirán als homes en germa-nor, quins ens popularisarán la poesíasi am llurs estetiques romantiques iam Llurs fantasíes macabrices, aterro-

ritsants, no fan mes qu' inculcarnosles tibieses de la melangia o 1 deliriumtremens?

Els poetes ens han disfressat la veri-tat, i la divinitat de la vida en 1' han fe-ta pagana, i mitologicament, han ser-vit mès per acobardirnos que per alen-tarnos, ens han pintat un altre monque no es el nostre, i que per lo tantno ens interessa, ens han vestit de porsmisterioses, de supersticions carrin-clones, els poetes, en fí i de tot aixó,en son autors els mitjans, els impotentsi eunucs de la poesía, ens han desba-ratat el cervell i ens han tret la llumde la veritat, puig caminèm completa-ment á les fosques, obstruint el nostrepas els plors llençats per esperits ma-lalts, les fantasies dels moribonds i elssomnis de les animes en pena. I aixó,parlem clar, es producte dels poetesdel Nord del segle xviii i dels barba-mecs d' are, es 1' efecte de 1' impoten-cia i de les rel -ligions fanatiques. quepaganisant els objetes els fan simbolsi subjecte de lo mes sagrat, que es lavera vida.

Peró els qu' han fet aixó i que inme-rescudament han rebut el nom de poe-tes no han fet res mes de bó qu' enno-blir l' esperit humá superiorisant-lo,pero la bellesa del esperit, la magna-nimitat de Idea, 1' han deixada intactai la font del amor i de la bonança her-mosa que tendeix a fortificar iguala-dament la vida 1' han deixat corre man-sament per que -ls poetes d' anima pu-ra ¡serena vaigin á beure en sa deuhermosa que ells no han conegut per-que am la llur inconciencia no hansapigut sondeijarla.

I com han de ser serens, clars i ve •ridics, plens de filosofía sana aquetsclorotics escriptors, palits, qu' es con-gratulen am el dolor sense tenir for-ces per arrostrarlo, aquets decaiguts idecadents, aquets malalts, en fí qu'empesten la literatura am els mals dellurs cossos, si tots sabem que, mesassana in corpore sano, i aixis. les sevespoesies no serán altament ofensivesper 1' esperit humá que massa. feinadona als psicolecs i alienistes?

L' Iglesias s' ha deslliurat de aques-ta peste literaria qu' en Pompeius Ge-ner no tracta en la seva patología, pes-

89

AVBA

te que a demès de jovenil podría pen-dre 1 nom de ultra-moderna i maca-brica, i proposem als entenents en ma-teria que en facin la terapeutica raho-nada per que 1' asunte s' ho mereix ies grave. Repetesc que 1' Iglesias habegut en la deu que avans menciona-vem i perdonantnos '1 llegidor de totlo que li hem dit, passem á ocuparnosplenament de lo que son les Ofrenes.

Les tals poesies tenen el dó de 1' in-genuitat, de la concisió i de la veritat,no están enfarfegades de paraules am-puloses i llampants, son senzillas, i amtota aquesta veritat, ingenuitat, consi-ció i senzillés deixán veure 1' ánimaserena d' un pensador noble i huma, 1'ánima gran d' un poeta plenamentpossehit del seu carrec de redemptorde la Bellesa de la Veritat i de 1' Igual-tat de les ánimes. Veiem el filosophpopular, veiem 1' aucell cantaire quevol redimí '1 mon, vehiem el no afron-tat pels planys i les desditxes i vehiem1' home fort, grave i amorós que ager-mana les ánimes per gosar de la lliurevida, i vehiem el colós derruint tot loignominiós i lo supérfluu i el contem-plem mai rendit del trevall qu' am 1'intent altruista procura per 1' humani-tat entera; i no trascendim en les se-ves poesíes ni en mitologiques dancesni en bacanals maravilloses i am la se-va elegancia artística, vehiem el ricpastor conduhint amistosament a lesovelles i donanleshi bresques de mel.

Llegint al Iglesias sèntim que 1 cors' ens aixampla, plorem i lliutem pelsdesgraciats, envalentonèm als héroes,i sentim aquell desig de vida triomphalqu' ens fá deus de 1' existencia i ger-mans dels pecadors i dels invictes purs,qu' ens fa sacerdots i veneradors de lasacrosanta vida, unic camí de la re-dempció humana.

I el seu pas en aquesta terra, senseanomenarlos derruhirá els incipientsi eunucs de la poesía, i ensenyará alsnovells tant de pensar com d' escriu

-rer, pus 1' Iglesias, en son darrer llibrees correcte i té amenitat, fa sentir atota una humanitat i parla á totes lesánimes ab aquell llenguatje de tothomcomprès ab aquella melodía dolça iafable, ab aquell dir sug-estiu i valentque ha d' mondar á tots els pits de

so

gaubança. En el seu llibre hi trovaránllum els perduts en 1' inmensitat de lesombres, hi trovarán força els debils, hitrovarán un guía Is pensadors, hi tro

-varán un arma 'is forts, hi trovarán ungermá Is grans.

Les Ofrenes han vingut á dir als ul-tramontans cadaverics allá que di-huen digué Deu de la sinagoga: Cura-vimus Babylonein, et non est curata,derelinquarnus illam, ço es, ha donatel remei an els perduts en les ombresde llurs desmais literaris, i als poetesque no volen ó no vulgueu curar, dere-linquanzus illos, deixant los en la per-petua dança de la mort, ont han desentir llurs melodíes macabriques i oints' enfonzarán en les aigues mortes delllac del llot, i ont les fades impúdiquesels darán llurs cabelleres ignominiosesper ferloshi de mortalla.

Celebrém á 1' Iglesias de havernosdonat el breviari de la Vida, de laGrandesa i de la Veritat, i esperémveure ensorrats an aquets clorotics es-criptors, palits, qu' es congratulen amel dolor sense tenir forces per arros-trar-lo, aquets decaiguts i decadents,en fí, qu' empesten a la literatura abla pudor dels seus cossos i les malal-ties de les seves Mínimes, mentres queels que segueixin com 1' Iglesias elsveigem triomphants, com tropheus sa

-grats escudrinyant la mentida.

A. M.

— —

NOTA

Tot fent de memoria caricatures delsnostres artistes, hi reparat que es im-posible figurar-se-ls d' altre maneraque en roba de carrer i am barret itot. -1 es que efectivament els nostresartistes pasen les quatre quintes partsde la seva existencia en plena vía pú-blica.—No podeu eixir de casa sensetrovar-ne (Aquí als artistes s' els co-neix per fora: gaire be tots van d- uni-forme.) Surt un á passeig, i, ¡pam!;pam! !pam!... L' un derrera del altre;sembla que vagin á un meeting delgremi.—Pel seu cantó els paisans fan

AVBA

el mateix. En aixó sí que som bengrecs. Encara vivim al agora. Am ladiferencia de que ]s grecs tenien es-claus que ls anaven fent les feines;mentres que nosaltres...

OCTAVI DE Ronru.

dibuixant li passa lo mateix que com ápoeta. El cuadro del llac i de les nues

-ses vora d' ell té mes tela que color,te mes vaguetat que llum, té mes inde-finició qu' assumpte, i acabem per dir,que té mes ganes de ser lo que no esque no traçats de línias pures i reflec-tes lluminosos Lo demès, aquelles do-nes místiques i pálides, aquella defor-me figura fen bonbolles a la ]luna,aquell conjunt de romántiques apari-cions podriem aceptarlas si cregues-sim qu' en Brull te escola propria, nodeixant de reconeixe que purificantsepodría am el genre semi seu arriva-rá a fer quelcóm de bó.

Aixó no ns ho diu ni 1' teoría ni 1'estetica, ens ho diu el gust.

G.

DE PINTURA

Extemporani resultaría parlar de lobó i de lo dolent d' en Pidelaserra, d'alló qu' exposá en Juli Borrell am allóaltre del Utrillo coses sense trascen-dencia artística per part deis dos ul-tims i que no han fet bellugar gaire alscritics perque no s' ho valía la pena.Fem constar, doncs, que de lo qu' enspresentó en Pidelaserra hi havía cosadegusti valorpictoric, artistic.. i pari

-sienc, i siguent indulgents ain tothomdiguem que lo d' en Juli Borrell devíaagradar als aristocratics incultes, lo_del Utrillo als ítem, retratats, i de loque exposá en Riquer, tothom debíaapreciarho com pur de linies i ben aco-lorit, sobre tot unes notes ont s' liitraslluhía un ánima sensible. Peró encar que tot aixó sia extemporani hohem de fer constar com á bons cronis-tes i perseverants en les materies artís-tiques. Mes tart en Brull ens ha expo-sat uns cuadros i notes, (per qué '1 por-tar marc una obra no s' ha de apre-ciar com á cuadro, com el anar en-cuadernat un tom no s' ha de pendrecom un llibre). En Brull vol esser poe-ta am les seves obres i no ho logra, nomes ni ha un desis de poesía, de colo-rista no ho es per qué ls seus colorsno brillan ni s defineixen bè, i com á

ECOS

Per causas completament indepen-dents á nostra voluntat, ens veiemobligats á sospendre per un cuant tempsnostre publicació. Preguém als sen-yors suscriptors, que no prenguin ámal aquesta mida (de tot punt necesa-ria) ja que en cambi, preparem peracuan torni á sortir AVBA nombroses inotables millores. Per avui no podemdir res mes.

C

Quasi en máquina aquest númerohem rebut la trista nova de la mort delil-lustre Doctor D. Bartomeu Robert eYarzabal. En la imposibilitat materialper falta de temps, d' honorar la sevamemoria com es digne, sols podemplorar sobre son cadavre com catalansi homes i enviar a la seva familia lesmes sinceres paraules de condol.

Als nombrosos senyors que ns hanfavorescut am llurs treballs, els hifem avinen que no 1 publicar-los en elpresent número no vol dir que Is ha-

91

.r

1^

AVBA

guem rebutjat, sino que corn compren-drán, es imposible publicar-los tots enun un sol número. Els anirem publi-cant en els vinents.

§

Se troba malalt nostre venerableamic i col-loborador 1 eminent poetaMossen Jacinto Verdaguer, a qui de-sitjem rápida i complerta millora, pe-ra bé seu i pera bé de les lletres cata-lanes.

-En el número cuatre varem dir que1 present seria extraordinari, am il-lustracions i de vint -i-cuatre planes.Pro pera que 1 lectors no sortin en resperjudiciats, ho hem fet de trenta dos,atenint -nos a que te doble número,— cinc i sis,—i a que correspon a dosmesos —Març i Abril.

Nombrosos han sigut els senyors quens han ajudat en la tasca de prepararaquest número havet-nos ofert uns llursdibuixos i altres llurs poesies i llursproses. A tots desde aquestes planesels manifesten) nostre mes sincerao rahiment.

§

Preguém als periodics i revistes dedintre i fora Barcelona, que cuan re-produeixin articles i poesies de la nos-tra, possin el nostre nom, com pro-va de company erisme i germanor.

§.

Per excés d' original no ns ocupemdetingudament del concert donat enel Teatre Novetats, per 1' Orfeó Cata-lá, i dedicat als seus socis protectors.S' estrenaren en aquest concer duguescomposicions den Pujol, una original ialtre popular que 'ns varen agradar,no havent trobat en la primera, aque-

lla monotonia de que parla el críticmusical de La Renaixensa. La popu-lar —La Gata i el Belitre - es de granefecte comic é infantivol. Del motetden Bach no direm res, porque comtotes les obres del mateix classic mes-tre está ja inclosa entre les eternes isagrades. El romanç D. Joan i D. Ra-món, del mestre Pedrell, doná una pro-va mes del geni músico graf del seuautor, sent la tonada bella i harmo-niosa; i la composició del mestre Nico-lau Entre flors, com totes les seves essumament delicada i sentida

El mestre Nicolau, a hores d' are, esel músic catalá mes d-cadent. Totesles seves obres están plenes de tona-des malaltes i harmonioses, que sem-blen inspirades en la contemplació desers agonies i plens de beatitud i san•tetat. Mai en les seves obres s' ou lavida, mai enlairá 1' esperit fent -lo mesfort; altament sembla que 1' ubriaguiji' entristeixi fent-li sommiar en cosescelestials. Entre flors, com La Marede Deu, adormeix els sentits i lesidees, deixant sols sentiments, i d'aquets solzainent els mes castes i purs;es la seva música quasi aposta peracantar-se sota les naus d' un templebenehit, o sota les blanquinoses naus d'una es?lesia d' un convent de monjestotes blanques...

Entre altres peces, cantó 1' Orfeó am1' acert de sempre El cant de la sen-yera den Millet i una compósició denCessar Franck.

Hem establert el cambi am la revis-ta madrilenya Juventud.

Estampa de la Casa P. de Caritat

9a

COLMADO VILADROSA ^^,) FÁBRICA DE DOLÇOS

LA PENINSULARPasseig de Gracia, 75

de Josep PontTallers, núm. 32.— Barcelona

LA CORBATINERA MODERNA ! M. GILI SIMÓ

Chic i economia, V/Corredor de finques autorisat

camises corbates (9

P. Bastida FlorensaBRU°, 194, 2. 0n 1.a

CANUDA, 7.—BARCELONA J BARCELONA

Pera aquestes époques del any, sobre tot á Barcelona ont

desgraciadament abunden les febres infeccioses pera evitar

el contagi del microbi del TIFUS, es molt recomenable l'us

costant del

RIGUA DIAMEN(PROVINCIA DE GIRONA)

que'n tot l'any es una agradable aigua de taula, i que reuneix

ademés, un sens fi de propietats fisiológiques i terapéutiques.

VENDA AL DETALL:

DEPOSIT GENERAL:

APOTECARIS 1 CUSES D'AIG ) ES MINERALS

CASA JULI GAY & C.°

Roselló, 121

Y

Me l' art am t anel tiuí,

llturelucilt, colli filis aquí

y C4ui hltt 110 5tre cttillí.

íi 5' empipa el filihtí

lllott lltcttor perit lloyaltreha

o

Redacció i dminisfraeió: Frovença, 275, 2.Th 2.'i'`