8/17/2019 Homes Que Curen Fseres El Pais

1/3

CULTURA

 Homes que curen

Óssipov continua una tradició que troba en la gent i la sevahistòria els arguments de la literatura

Barcelona - 24 FEB 2016 - 21:58 CET

Estic empleat pel municipi i compleixo amb el meu deure fins al límit, fins allà

on ja comença a ser excessiu”, fa pensar Kafka al protagonista d’Un metge

rural mentre descriu l’aparició d’un món nou, que és una de les formes més

particulars, estranyes i emocionants que provoca la literatura. Des de la

serenor aventurera del Doctor Livesey que acompanya Jim Hawkins a L’  illa

del tresor, fins a la modernitat que s’assaja a si mateixa de què ens parla el

Semmelweiss de Céline (quin altre gran llibre descatalogat), el metge havia

FRANCESC SERÉS

http://cat.elpais.com/seccion/culturahttp://cat.elpais.com/tag/fecha/20160224http://cat.elpais.com/autor/francesc_seres/a/http://aniversario.elpais.com/http://elpais.com/http://cat.elpais.com/autor/francesc_seres/a/http://cat.elpais.com/tag/fecha/20160224http://cat.elpais.com/seccion/cultura

8/17/2019 Homes Que Curen Fseres El Pais

2/3

de poder dir alguna cosa sobre tots nosaltres. Els metges ens veuen néixer i

morir i, a l’entremig, entren dins de les nostres cases, de les nostres famílies

i dels nostres cossos. De metges, n’hi ha hagut molts, és clar, i podríem dir

que hi ha un cert aire de família, un grau d’humanitat que fa inextricable la

separació entre cos i ànima, entre metge i pacient, entre escriptor i lector.

Era qüestió de temps que també ens miressin des de la literatura.

La tradició russa, en aquest sentit, és rica. Les radiografies socials i familiars

de Txékhov arriben fins avui tan nítides com les disseccions de Vassili

Aksiónov. El metge apareix com a objecte i com a subjecte, des de Doctor

Givago fins al trasplantament que narra el doctor Bulgàkov a Cor de gos

(Club Editor) i que transforma un pobre petaner en el relator de lesincongruències de la Unió Soviètica. Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és la

darrera baula d’una cadena d’escriptors que canvien de temps però que,

com a metges, continuen fent-se responsables dels homes que han de curar.

Com el salvador impossible de Kafka, fins al límit, més enllà del que els

pertocaria.

El crit de l’  ocell domèstic arriba per continuar una tradició que torna a trobar

en la gent, en el seu paisatge i la seva història tots els arguments que la

literatura necessita per continuar explicant el món. Óssipov, en el conte que

dóna títol al llibre, comença dient: “La província és casa: bruta, càlida, teva”, i

ens remet a aquell primer volum encara no traduït i que el va donar a

conèixer, La meva província.

Els personatges d’Óssipov necessiten un metge que sigui també narrador,

un narrador col·lectiu, que inclogui la totalitat de la província, una província

ubiqua, perillosa i protectora alhora, plena d’humanitat i de perills. El llibre

comença amb el periple d’un metge que va a un congrés, el mateix viatge

que explicava les contradiccions i els problemes que es descrivien a La meva

 província, i on ara introdueix comissaris de policia, gitanes i tot d’homes i

dones que aspiren a aprofitar la vida, a fer-ne alguna cosa de profit enmig de

tanta desorientació.

8/17/2019 Homes Que Curen Fseres El Pais

3/3

Pels contes d’Óssipov passa tota la història de Rússia, condensada en la 

perplexitat dels darrers anys, d’una gent que se sap hereva d’una història tan 

gran com la seva geografia, “una indecència, vistes les dimensions”. Els 

abasten territoris i personatges tan diferents com la Califòrnia d’un noi que 

malbarata el seu talent en tornejos d’escacs de segona o la Colònia minera 

Eternitat vora l’Àrtic, i el seu personatge principal, Aleksandr Ivànovitx. Quin 

gran relat, aquest, que recupera Txékhov i fa teatre dins del teatre i crea 

personatges que pateixen i viuen tot el que la Unió Soviètica els podia fer 

patir i viure i que creen un món tan irreal que esdevé possible i ple de vida.

Aleksandr Ivànovitx —quin nom!— Óssipov ha creat un personatge que està 

destinat a fer companyia a Akaki Akàkievitx, d’El nas de Gógol. Recorda un 

oncle Vània que no sap dir si ha malgastat la seva vida. La Colònia minera 

Eternitat és un d’aquells escenaris que perdurarà en la memòria literària dels 

lectors, la major part dels quals també deuen ser ocells domèstics. Óssipov 

narra el gran teatre quotidià i històric amb l’elegància d’aquells que saben 

transitar per aquestes narracions com si fossin el menjador de casa seva. De 

casa nostra a partir d’ara, aquest conte ho té tot per ser un clàssic.

La traducció, i sobretot l’epíleg d’Arnau Barios, acaba de fer justícia a aquest

llibre rodó que ha confegit Club Editor. Aquí, en breu format de conversa hi

trobem la confirmació d’allò que sempre hem sabut, que el contacte amb la

gent, que el valor d’allò humà, precedeix i ultrapassa les premisses

estètiques. Que la literatura és una estranya combinació de necessitat,