Butlletí CC

NÚM. 69/ABRIL/2012

Butlletí CC

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen única-

ment l’opinió dels seus autors

Joan Badia

Joan Bofill

Agustí Borrell

Àngel M. Briñas

Josep Burriel

El Gat dels Frares

Montserrat Liñán

Margarida, carmel Mataró

Pere Martorell

Enric Masdeu

Mariona Massip

Xavier Miró

Anna Molina

Pentinagats

Núria Perera

M. Pilar Serra

Han col·laborat en la redacció, correcció i edició

d’aquest número:

Butlletí CC

CC NÚM. 69- ANY XVII - ABRIL 2012

Pòrtic

P assejant per la Rambla, és fàcil veure persones que es donen la

mà: pares amb els fills que aprenen a caminar, parelles joves, parelles grans,

amigues que van passejant. Donar la mà: afecte, suport, confiança, complicitat.

El lema de la nostra comunitat, enguany, és “Dóna'm la mà!” Una crida a

aquesta afectivitat i complicitat, però també sobretot al suport, l'ajuda, el recol-

zament. No busquem tan sols una relació entre els grups de la comunitat, sinó

entre les persones que formen part d'aquests grups i de la comunitat.

Dóna'm la mà! és una invitació cap a l'altre, perquè sigui partícip d’aques-

ta confiança. Però també ens convida a nosaltres mateixos a deixar-nos endur

per aquesta mà. Quantes vegades no ens ha costat demanar ajuda? Quantes

vegades no ens ha costat dir que necessitem una mà? No pas una que ens do-

ni un “cop de mà”, sinó una mà que es doni.

Dóna'm la mà!, doncs, és saber ajudar i saber ser ajudat; és donar-se i

saber rebre l'altre; és obrir-se i deixar que se'ns obrin. És el que ens agradaria

per a tots aquells que formem part de la comunitat, per poder-nos-hi sentir més

a gust, més acollits, amb més confiança.

Estiguem tots preparats: que no ens faci por dir-ho, que no ens passi per

alt sentir-ho. Esperem que aquest any, a la comunitat, “Dóna'm la mà” formi

part del nostre dia a dia.

Bona Pasqua del Senyor!

Mariona Massip i Sabater

Butlletí CC

Els Grups d’Oració Teresiana són petits grups d’amics que es reuneixen per pregar a l’estil teresià. Volen practicar l’evangeli de la pregària cristiana. S'inspiren sobretot en l’experiència orant de Jesús, però, alho-ra, en l’experiència orant de Teresa de Je-sús. I tracten de compartir-la en la mesura del possible seguint la seva pedagogia de l’oració.

Sobre la base teresiana de la pregària, concebuda com «tracte d’amistat amb Déu en Crist» (per allò de «que bon amic feu, Senyor meu!» V 8,6), des de la pregària mateixa s’intenta cultivar els dos elements bàsics de la vida cristiana: l’amor als ger-mans i el sentit de Déu en la vida. És a dir, els dos valors fonamentals: amistat amb els altres orants i sentit del misteri de la presència de Déu en la vida quotidiana: «perquè l’amant vertader (orant) en qual-sevol lloc estima (prega) i sempre es recor-da de l’estimat» (F 5,16). Esquema oracional GOT

En l’esquema oracional GOT, normalment existeix una part teòrica: catequesi breu o «escola d’oració». Després, la part pràctica de la pregària en grup. Els elements oraci-onals són múltiples: presentació, lectura, cants, oracions breus espontànies o formu-lades, postures i gestos, símbols, moments de silenci, etc...

En l’escola teresiana, el silenci orant és el

més important de tots els elements. «S’estigui allí amb Ell, amb l’enteniment callat. Si pot, ocupi’l a mirar que el mira, acompanyi’l, parli-li, demani-li, humiliï’s, adeliti’s amb Ell» (V 13,22). Si ara ens centrem en l’esquema de la part oracional GOT pròpiament dita, assenyala-rem els tres moments essencials de què consta: Ambientació

Es tracta d’un moment que faciliti el pas de la vida normal a la pregària; que serveixi de llindar o entrada a la presència de l’Al-tre, com Amic i Senyor, i per obrir-se a la comunió joiosa de la seva amistat, de la seva voluntat i del seu misteri; que afavo-reixi, al mateix temps, la presentació de la pròpia vida i iniciï un procés suau de reco-lliment, des de l’esfera corporal (tècniques de relaxació) fins al més profund de la per-sona o l’interior del «Castell». La Paraula

Un segon moment que suposa l’escolta de la Paraula de Déu i la seva interiorització; mitjançant la lectura d’un text bíblic o dels sants del Carmel en actitud de silenci i obertura a la persona de Crist; acollint-la en la fe, l’esperança i l’amor, amb actitud contemplativa; augmentant sempre l’inte-rès per la persona de Crist i la relació ínti-ma amb Ell, més enllà de la paraula escol-tada o dels temes meditats.

25 anys dels GOT (Grups d’Oració Teresiana)

Aquest any 2012 s’escau el 25è aniversari de la creació d’aquests grups de pregària que segueixen l’estil de Teresa de Jesús i dels sants del Carmel.

Àngel M. Briñas Coordinadora GOT

Butlletí CC

Compartir

Un tercer moment que afavoreixi l’ex-pressió lliure de la pregària com a adora-ció, lloança, acció de gràcies, petició, in-tercessió; tot això fet silenciosament o en comunió amb els altres orants del grup; que acaba sempre amb un compromís de-cidit en la transformació de la pròpia vida i de l’Església, de tal manera que la pregà-ria conformi la vida i l’orienti cada vegada més al compromís apostòlic.

Els GOT tenen sempre algun motiu orna-mental que els distingeixi i que marqui el seu propi estil de pregar: consignes teresi-

anes, símbols teresians, etc. Per exemple: castell, aigua, hort, pou, foc, font, samari-tana. Consignes teresianes com ara: «Amics forts de Déu», «Caminem junts, Senyor», «Pregar és estimar», «Tractar d’amistat», «Amb qui sabem que ens esti-ma», «Dóna’m beure», «L’amant vertader estima sempre», «Miri que el mira», «És amic vertader»; imatges de la Trinitat, de Jesús, de Maria, de Josep o escenes evangèliques amb una frase teresiana al·lusiva, etc. La consigna teresiana serà sempre vàlida: «Allò que més us esperoni a estimar, feu-ho» (4M 1,7).

Sóc olivera

Parla un testimoni

de l’hort de Getsemaní

Sóc olivera, símbol de pau. La meva arrel es clava ferma a terra i les meves branques s'al-cen sense grans pretensions, però en mi hi caben els pensaments, els neguits, les angoixes, ale-gries i tristors de tota cosa viva que se m'apropi. Els arbres, sabeu?, captem dins el nostre ésser el més profund de l'ànima de tota criatura.

Mai com aquell vespre havia captat tanta tristor en una ànima. Mentre els seus amics dor-mien un tros enllà, el silenci d'aquell home penetrava dins meu com la força d'un oceà, i el seu sofriment profund m'envaïa molt endins, anell per anell, fins l'última gota de la meva saba. Vaig començar a sentir el dolor del seu patiment i vaig entendre com es pot morir de tristor. Sentia la mort a prop, molt a prop. Em sentia morir, però no vaig morir. I aquell home tampoc. Dins seu hi havia tant d'amor! un amor immens que vencia tota tristor.

Després d'un bes que vaig percebre fred i maleït, se l'endugueren uns soldats i una ràfega de vent féu estremir les meves branques com si tota jo em desfermés. Però vaig quedar-me allà, a l'hort de Getsemaní, contemplant aquell home. I mentre s'allunyava, vaig veure com deixava rere seu, més fort que la tristor, superant la mort, el rastre de l'amor. La tristor s'anà esvaint i em vaig sentir olivera, viva, forta i plena de pau. Les meves branques es van estremir de goig, i vaig saber que aquell home viuria per sempre.

Núria Perera

Butlletí CC

La propera Setmana Santa farà 25 anys

que cada Dijous Sant molts badalonins repetim

un costum que ha esdevingut tan habitual que

ja hem oblidat que durant 14 anys la processó

no es va celebrar. Vist en perspectiva, aquella

interrupció no va ser debades: les primeres

temptatives per a recuperar-la van generar un

debat del qual la processó no només en renas-

qué, sinó que ho féu sota una nova mirada,

més actual. Es redactà un “Decàleg” que reco-

llia l’essència de la seva raó de ser, de celebrar-

la i de participar-hi, encara avui plenament vi-

gent. La processó es recuperava com un acte

religiós i cultural inscrit en la litúrgia del Dijous

Sant, no com un espectacle. S’entenia com un

“passeig meditatiu” que ajudés a aprofundir en

el misteri de la passió i la mort de Jesús i es

plantejava com un acte obert a tothom, sense

fer cap mena de distinció ni haver de pertànyer

a cap organització, entitat o parròquia per a

integrar-s’hi. Però la directriu que va esdevenir

més singularment acceptada per tothom fou el

prec d’assistir-hi amb un silenci respectuós.

El silenci és un idioma universal, més po-

tent que qualsevol paraula. I potser aquest va

ser el gran encert d’aquella recuperació, per-

què el silenci ens permet estar oberts i atents a

allò que pot succeir: un pensament, una sensa-

ció, una mirada, un gest, una emoció. Les imat-

ges ens poden evocar uns episodis pretèrits,

però esdevenen un mirall de la nostra pròpia

realitat perquè la vida, el patiment i la mort són

intrínsecs a la condició humana. La processó,

sigui viscuda per un creient, sigui contemplada

per un no creient, no deixa indiferent. Hi ha

quelcom que transcendeix, que sacseja l’in-

terior de l’ésser i s’hi fa un espai.

Anna Molina i Castellà,

Presidenta Associació Processó del Dijous Sant de Badalona

Butlletí CC

En els anys que fa que sóc catequista he pogut seguir l’evolució de la formació cristiana de base dels nens i nenes que vénen a la nostra catequesi. Una formació que s’entén que es rep en el si de la família, pel que fa als fona-ments, i que es complementa d’una manera més profunda i vivencial durant els cursos cate-quètics.

Així era, en la majoria dels casos, fa un parell de dècades. Però la transició cap a aquesta societat secularitzada en la que avui ens trobem ha causat canvis substancials en les famílies i d’això se n’ha ressentit la formació cristiana dels més petits.

A la catequesi ens trobem ara, bàsica-ment, amb tres tipus d’infants. Primer, i en una bona proporció, aquells que no tenen ni idea de què els parlem, que ho desconeixen tot, que necessiten una evangelització inicial, des del

principi. Vénen a la catequesi pels motius més variats; alguns, fins i tot, acaben com han co-mençat perquè a casa seva els desmunten tot allò que intentem construir.

Un altre grup té uns coneixements bàsics força acceptables. Aviat es veu que van a esco-les on reben classes de religió; moltes vegades s’anticipen a allò que els vols ensenyar perquè ja ho han parlat a la classe. Sempre interpel·len el catequista, hi ha diàleg... Quina diferència a l’hora d’assimilar el missatge que els volem do-nar.

Un tercer grup, cada vegada més reduït, és el dels nens i nenes de llars cristianes que viuen la seva fe en família. A vegades, també cada vegada més, són els avis els qui han intro-duït els petits en els signes i vivències cristians.

Tanmateix, tot això no és cap obstacle perquè les catequistes (ja sabem que la gran majoria són dones) s’estimin tots i cada un dels petits que els pares ens confien per a la seva formació, sigui quin sigui el seu punt de parten-ça. I per més que, un dia sí i l’altre també, les posin a prova, la seva vocació i el seu amor per ells són més forts que qualsevol petit entre-banc que es puguin trobar.

Més enllà de celebrar de nou la processó

d’enguany, l’Associació Processó del Dijous Sant

de Badalona, entitat que té per objectiu donar

suport a la Parròquia de Santa Maria en l’org-

anització de la Processó, així com promoure,

difondre i preservar la Processó del Dijous Sant

de Badalona, hem impulsat la publicació d’un

llibre i l’edició d’un DVD que versen sobre la

Processó des de dos enfocaments diferents: el

primer, des de la vessant històrica i el segon,

des de l’àmbit més vivencial i humà. La història

de la processó no havia estat encara recollida

de manera exhaustiva. És un bon moment,

doncs, per a fer justícia i dedicar aquests llibre i

DVD a l’acte badaloní encara viu més antic de la

ciutat.

El llibre conté tres articles de fons escrits

per en Joan Rosàs i Reverté, en Joseph Maria

Rojo-Pijoan i Mn. Jaume Aymar i Ragolta i

s’acompanya de fotografies que il·lustren la

processó actual. La presentació serà el diven-

dres 13 d’abril, a les 19h, al Teatre del Círcol

Catòlic. L’acte és obert a tothom i esperem que

ens hi acompanyeu.

Enric Masdeu

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana

Joan Badia

Fundació dels carmelites descalços

Ens hauríem de dir Carmelites Teresians

El dia 30 de gener va tenir lloc la tercera con-

ferència de les Trobades de Formació Carmelitana d’aquest curs, que va anar a càrrec del P. Joan Ba-dia, prior de la comunitat de Barcelona. Amb el seu estil particular, el pare Joan va explicar com santa Teresa de Jesús, a partir de la seva experiència per-sonal de Déu a través de la humanitat de Crist, va voler transmetre a tothom aquesta nova visió de Déu, un Déu misericordiós, un Déu que es manifes-ta en cadascú de nosaltres i en els més necessitats. Per això, Teresa funda els monestirs de les religio-ses primer, i dos convents dels frares, tal com li va permetre el General de l’Orde, el P. Joan Baptista Rubeo.

El primer convent dels religiosos va ser en un petit poblet, no arribava ni a 20 persones, per nom Duruelo (la santa no cita mai el nom del poble en el llibre de les Fundacions). La fundació va ser el 28 de novembre de 1568 amb els religiosos Antoni de Jesús i Joan de la Creu. Aquest, Joan de la Creu, havia estat uns dies amb la santa a Valladolid i com diu ella mateixa: “había lugar para informar al pa-dre fray Juan de la Cruz de toda nuestra manera de proceder, para que llevase bien entendidas todas las cosas, así de mortificación como del estilo de hermandad y recreación que todas tenemos juntas; que todo es con tanta moderación, que solo sirve de entender allí las faltas de las Hermanas, y tomar un poco de alivio para llevar el rigor de la Re-gla“ (cap. 13 n. 5). Santa Teresa i Sant Joan de la Creu, s’entenen perfectament en el misteri de l’En-carnació, Déu fet home.

El P. Joan va citar el poema de Joan de la Creu: “Y la Madre estaba en pasmo / de que tal trueque veía: / el llanto del hombre en Dios, / y en el hombre la alegria, / lo cual del uno y del otro / tan ajeno ser solía” (Romance 9). El sentit humà de Déu en la humanitat i en cadascuna de les perso-

nes.

L’important en la nova vida religiosa de les noves fundacions es fonamenta en el fet que han de ser una comunitat que prega, que predica l’eva-ngeli i missionera. Per això, les fundacions posteri-ors es faran en ciutats on els estudiants puguin anar a la Universitat i tinguin una formació huma-nista, teològica i filosòfica profunda. En aquest punt, el P. Joan Badia recordà com aquests pilars de la nova vida religiosa dels carmelites que volien Teresa de Jesús i Joan de la Creu van ser, d’alguna manera, canviats per un tipus de vida més austera, amb un cert rigorisme, per imposició del nou supe-rior de l’orde, el P. Nicolau de Jesús Maria Doria. Hem de fer un exercici de memòria històrica, digué el P. Joan.

Gràcies a Déu, actualment la figura de Teresa de Jesús com a fundadora d’un nou Carmel no es posa en dubte, i per això ens estem preparant aquests anys llegint les seves obres per poder co-nèixer millor la seva espiritualitat. Amb paraules del mateix P. Joan ens hauríem de dir CARMELITES TERESIANS.

XM

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana

Cristina Barreda

Fundacions de Toledo i Pastrana

És interessant llegir les cartes que va escriure durant aquests anys que funda monestirs per conèixer millor la manera de

ser de Teresa

Com és habitual, l’últim dilluns del mes de

febrer, va tenir lloc la quarta conferència sobre el

llibre de les Fundacions de Santa Teresa de Jesús,

en el marc de les trobades de formació carmelita-

na, tot preparant el 5è centenari del naixement de

la santa d’Àvila. La germana Cristina Barreda, car-

melita Teresa de Sant Josep, ens va parlar sobre la

fundació dels monestirs de Toledo i Pastrana

(1569) cap. 15 i 17 del llibre de les Fundacions.

La seva conferència, acompanyada d’una

presentació en pantalla, i a l’inici i al final del cant

“Nada te turbe, nada te espante...” cantat per tots

els assistents, va tenir dues parts: la primera, d’una

manera molt general, ens va presentar els trets

importants que es donen en totes les fundacions

que realitza la santa. Escriu el llibre per obediència

encara que ella vol fer-ho perquè és una gran co-

municadora i vol que les seves monges segueixin

l’esperit amb el qual va fundar els monestirs. Que

siguin dones amb cultura, que això no està renyit

amb la vida contemplativa. S’hi pot veure la influ-

ència de sant Agustí en la seva vida. És un llibre on

expressa la seva gratitud amb totes les persones

que la van ajudar, sap dialogar i discutir (és interes-

sant llegir les cartes que va escriure durant aquests

anys en què funda monestirs, per conèixer millor la

manera de ser de Teresa). Ens parla també de la

similitud del llibre de les Fundacions amb la narra-

ció de les primeres comunitats cristianes, tal com

llegim en el Fets dels Apòstols (aquesta comparan-

ça la treu del P. Maximiliano Herráiz). I acaba

aquesta primera part anomenant les virtuts que la

santa recomana a les seves monges: obediència-

humilitat; pregària-servei; gratitud; clarividència:

intuïció femenina, realisme i laboriositat.

La segona part la centra en les fundacions i

les seves dificultats: el context històric de la ciutat

de Toledo en el segle XVI, l’arquebisbe acusat per

la Inquisició, una ciutat que havia viscut amb l’am-

bient de tres cultures (cristiana, jueva i islàmica),

els nobles que no la van ajudar (seria per la seva

ascendència jueva?), i els mercaders i el jove An-

drada seran els qui li trobaran una casa per fundar.

També a Pastrana hi va trobar dificultats:

Ana de Mendoza, la famosa princesa d’Éboli, auto-

ritària i venjativa, que havia ajudat molt en la fun-

dació, quan va quedar viuda va voler entrar al mo-

nestir amb tots els seus luxes i criteris. Però la san-

ta no la vol al convent i treu les monges de Pastra-

na. La princesa la va acusar més tard a la Inquisició

entregant el llibre de la Vida escrit per la santa. La

xerrada va acabar amb la lectura d’un text de santa

Teresa, del 1 capítol del Camí de Perfecció, llegit

com si fos una oració, i vàlid per tots els i les car-

melites del segle XXI.

XM

Butlletí CC

Trinidad González

Fundació de Salamanca i consells i les priores

Seguint el programa de les Trobades de forma-

ció carmelitana sobre el llibre “Les Fundacions” de Santa Teresa, el dia 26 de març la germana Trini-dad González, religiosa de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, ens parlà sobre la fundació de Sala-manca (1570) i dels consells que dóna la santa a les superiores dels monestirs.

Amb el suport d’un Powerpoint, va dividir la xerrada en dues parts. La primera explicant les dificultats que va trobar la santa en aquesta funda-ció, dificultats que van durar anys. D’una manera fins i tot simpàtica, la santa recorda com van arri-bar a Salamanca després d’un cansat viatge i enca-ra no tenien la casa lliure per anar-hi, perquè esta-va ocupada per uns estudiants. La monja que l’a-companyava, la nit de la festa de Tots Sants a Di-funts, tenia por que algun estudiant estigués enca-ra amagat a la casa, i del so de les campanes que tritllejaven a mitjanit. A causa de la humitat d’a-questa casa, per la festa de Sant Miquel es traslla-den a un altre lloc (un dia de molta pluja i caient l’aigua per totes bandes dins la capella). Però una vegada instal·lades i pagat el lloguer, el propietari les volia treure del convent. La santa, que obeint als superiors va traslladar-se al convent de l’Encar-nació d’Àvila com a superiora, va haver de tornar a Salamanca per tranquil·litzar les religioses i asse-gurar la fundació.

A la segona part va comentar els avisos que donà la santa a les priores dels monestirs. Són uns consells que serveixen en molts casos per a tots aquells que han d'acompanyar, animar, estimu-lar... altres persones, mai imposar. Els consells do-nats per la santa al segle XVI són encara vàlids, més que mai avui dia, per a tots aquells que tenen encomanat un servei a la comunitat cristiana.

En primer lloc, la superiora s’ha de conèixer bé a si mateixa, també ha de tenir un coneixement de la Regla, ha de ser discreta i tenir molta paciència. Ha de tenir intel·ligència intra-personal i inter-personal. I no seguir els seus desitjos o talents per-sonals. El seu lideratge ha ser per orientar, mos-trar, atreure... guiar sense imposar: la barreja de l’humà i del diví en cada persona. La segona pre-

gunta que es fa és com conèixer les germanes que estan sota el seu guiatge. El tracte no ha de ser generalitzat, sinó personalitzat, perquè cadascú té la seva pròpia forma de ser. Cuidar la salut corpo-ral i també la intel·ligència i l’esperit de cada una de les germanes. Conèixer els seus talents i també les seves limitacions, donar a cadascú el que pot suportar o el que Déu li concedeix suportar, acom-panyar-les pels camins que Déu mateix la porta i que siguin obedients a la Regla. Això demana un discerniment per part de la comunitat quan hem d’elegir els qui han de presidir una comunitat, sigui religiosa, parroquial, etc... Evitar l’excés en les mortificacions i penitències (no són un fi sinó un mitjà); tot amb suavitat, doncs el contrari pot fer mal a les ànimes. Les súbdites han de saber sem-pre la raó d’allò que se'ls mana fer, evitant impo-sar per la força. Saber manar perquè l’obediència no sigui una humiliació per al que obeeix. I tot amb un acompanyament espiritual fonamentat pel consell dels “letrados”, com diu la mateixa santa.

La germana Trinidad va acabar, després d’un resum del que havia dit, amb una recomanació per al nostre temps: Hem d’actualitzar el llenguatge. Potser més que parlar de penitència i mortificació, hem de controlar, portant una vida ascètica nor-mal, sabent que la vida comporta també renúncia; docilitat quan parlem d’obediència; acompanya-ment espiritual, que por fer tothom, separant-la de la confessió sagramental. Consells imprescindi-bles avui dia.

X.M.

Trobades de Formació Carmelitana

Butlletí CC

La música, especialment el cant, i la litúrgia han anat sempre de la mà en les celebracions de les nostres esglésies. I, encara que

no totes les comunitats tenen les mateixes possibilitats per posar en pràctica aquest binomi, sí que hi ha una clara voluntat de conjugar l’element musical, amb tot el seguit de valors que comporta, amb la

manifestació de la nostra religiositat. Amb el cant expressem els sentiments i creem comunió entre els membres de l’assemblea que

celebra, a la vegada que és signe de festa i un important element d’evangelització i catequesi. És prou coneguda l’expressió, “qui can-

ta, resa dues vegades”.

El document conciliar Sacrosanctum Concilium, quan parla de

la música sagrada diu que “l’Església reconeix el gregorià com a cant propi de la litúrgia romana” i, també, “els altres gèneres, particular-ment la polifonia, en cap cas s’han d’excloure” i “cal fomentar el

cant religiós popular...”. Avui, a punt de celebrar el 50è aniversari de l'obertura del Vaticà II, fins a quin punt segueixen vigents aquestes

recomanacions?

Per tenir elements de judici que ens permetin fer aquesta valo-

ració, hem volgut recollir unes quantes opinions autoritzades. Per això, aquesta vegada comptem amb la col·laboració de tres ele-

ments de casa nostra, animadors habituals de cants en les nostres eucaristies: Xavier Miró, especialista en música litúrgica i cofundador

i director de la nostra Coral Gavina durant molts anys, Núria Perera, que també dirigeix la coral dels pares de l’Escola Gitanjali i Joan Bo-fill, cantaire del Cor Gregorià de la parròquia de Santa Maria.

A la vegada, hem aprofitat per donar un cop d’ull a la nostra música litúrgica carmelitana del segle XX, de la que teníem un gran

desconeixement. Gràcies a l'exhaustiu treball de recerca del pare Pere Martorell avui comptem amb un petit catàleg de religiosos que

han dedicat una part del seu temps a la música.

Finalment, les carmelites de Mataró ens han fet un treball so-

bre la música que mossèn Domènec Cols deixà escrita per a les cele-bracions de l’Orde del Carmel.

a fons

Butlletí CC

a fons

La litúrgia no és sinònim de “ritus”, de ri-

tual. Quan es parla de “litúrgia” parlem de “celebració”, encara que en tota celebració

sempre podem trobar una forma de celebrar-la, un ritual més o menys estable. (Moltes vegades, però, en les nostres converses de qualsevol te-

ma que comporti una festa, parlem de la litúrgia d’aquella festa i ens referim sols al “ritual” amb què es celebra, per exemple la litúrgia que es fa

en la presentació d’un llibre...). Els cristians ens reunim per celebrar els misteris de la

nostra fe, units com a comunitat per l’Es-perit.

Si la “litúrgia” és una celebració, i “l’Eu-

caristia” és la màxima celebració en la qual, com a cristians creients, participem formant comuni-

tat, és lògic que la “visquem” plenament amb tots els sentits i no siguem mers espectadors d’allò que s’està celebrant (malauradament, la

majoria dels que assisteixen a les nostres cele-bracions són mers espectadors i pensem, encara

avui dia, que mentre anem a missa els diumen-ges i altres festes, ja hem complert...).

La participació “activa” és necessària en

tota celebració, no solament escoltant sinó amb les pregàries, els gestos i els cants. Fa 50 anys del Concili Vaticà II, el qual va donar molta im-

portància a la Litúrgia en la seva Constitució “Sacrosanctum Concilium”, que té un capítol

dedicat a “La Música Sacra”: “La tradició musi-cal de l’Església Universal constitueix un tresor d’un preu inestimable que sobresurt per damunt

de les expressions de les altres arts, especial-ment perquè, estant el cant lligat a les pa-

raules, resulta la part necessària o inte-grant de la litúrgia solemne”.

En el cant, per tant, ha de participar tota

l’assemblea i amb cants que no distreguin sinó que els integri, amb la música i la lletra, a allò

que s’està celebrant, seguint el calendari litúrgic del temps (sigui l’Advent, Nadal, Quaresma o la Mort i Resurrecció del Senyor). És coneguda l’-

anècdota del Papa Pius X abans de ser elegit, quan li van preguntar què volia que li cantessin durant la missa i va respondre: “Que cantin la

missa”. No hem d’omplir la missa amb cants, sinó hem de cantar aquells textos oficials de la

missa o que ens introdueixin en el que estem celebrant. No es canta per cantar, es canta per participar amb més intensitat espiritual en la

celebració. Després de més de quaranta anys dirigint els cants en l’Eucaristia dels diumenges i

festius, crec que tinc una mica d’experiència i puc donar el meu parer sobre com hauria de ser la nostra participació. I quan dic nostra em refe-

reixo a tota la comunitat, sense excloure a nin-gú. (També tinc experiència de dirigir i fer can-

tar a escoles, nens i adolescents, però en mis-ses dirigides a ells en particular. Però no parlo ara d’aquestes eucaristies que tenen un caire

particular, encara que jo opino que ja se’ls ha d’educar amb una litúrgia i amb uns cants en què participa tothom).

Dit això, i per aconseguir “cantar la mis-sa” i no “durant la missa”, faré unes distinci-

ons o graus segons la nostra participació:

Un primer grau, el més senzill, seria can-tar les respostes i aclamacions; són curtes, sen-

zilles i sempre les mateixes (per exemple, la res-posta cantada “I amb el vostre Esperit”,

quan el sacerdot ens invita amb “El Senyor sigui amb vosaltres” (això suposa que el sa-

Malauradament, la majoria dels que assisteixen a les nostres celebracions són mers espectadors

Xavier Miró

Butlletí CC

cerdot canti), i altres aclamacions (Al·leluia

abans de l’evangeli), Sant, sant, sant des-prés del Prefaci, l’Amén (al final del cànon) i

també el Parenostre.

Un segon grau de participació en el cant seria en les parts de l’Ordinari de la missa:

Kyrie, Glòria (hauria de cantar-se cada diu-menge i festiu. És un himne i com tot himne no té sentit si no és cantat), Credo (en algu-

nes celebracions molt concretes), i l’Anyell de Déu (petit cor i després el poble, com una lle-

tania). Es podria també cantar la resposta a la pregària dels fidels.

El tercer grau, uns cants propis de cada

DIUMENGE o FESTA. El Salm no té sentit si no és cantat, almenys la resposta o antífona. I

en aquest grau quedarien el cant d’entrada: hauria de ser un processional o un Himne que expressi amb la lletra i la música el sentit de la

festa. (Al meu parer, a vegades els cants no reflecteixen el que anem a celebrar, i algunes

lletres, no moltes, són pobres i de poca quali-tat literària. Personalment, m’agraden les que tenen una inspiració en la Bíblia). El cant de

comunió: Ha de tenir, si es canta, una refe-rència explícita a allò que anem a rebre, no val qualsevol cant. A més a més, anar a rebre la

comunió amb un llibre de cants i estar pendent de la lletra, no és bona solució. Una breu antí-

fona o frase que tothom sàpiga de memòria

pot acompanyar aquest acte. O també, la mú-sica de l’orgue sense cants, i després, asseguts

fer un cant breu d’acció de gràcies. El cant de comiat: un breu cant que expressi acció de gràcies per la celebració que hem viscut comu-

nitàriament.

No vull dir que ho cantem tot. Hem de tenir en compte les possibilitats de cada

comunitat. Seria molt bo que cada comunitat tingués un petit cor que pogués ajudar a can-

tar, sobretot en la missa principal o com es diu en els pobles, a la Missa Major (però hem de fugir de les misses “concerts”). A més a més

de l’orgue, també les guitarres poden acompa-nyar els cants, sempre i quan ni l’orgue ni les

guitarres toquin tan fort que apaguin les veus del poble. Per què no fer-ho en la missa ves-pertina dels dissabtes a casa nostra?

Butlletí CC

a fons

No sabria dir ben bé quan

vaig començar a dirigir els cants de les eucaristies. Era pels anys

80, jo era monitora de l'Esplai i els joves de tant en tant tocà-

vem la guitarra a alguna euca-ristia. Un bon dia hi va haver la necessitat que algú de nosaltres

dirigís els cants i em vaig trobar dalt l'altar, nerviosa i avergonyi-

da. Primer només cantava, des-prés em vaig atrevir a moure un braç...

Està bé fer les coses amb tota la bona voluntat i pensant

que fem un servei. No passa res si no ho fem gaire bé i cadascú

té el seu estil. Però com en tot allò que fem, cal aprendre i mi-llorar.

Per a mi, el moment que va representar un abans i un

després en la direcció dels cants

va ser anar a les Trobades d'A-nimadors de Cants a Montserrat.

Va ser la Montserrat Liñán qui em va animar a anar-hi per pri-mer cop i va ser tot un descobri-

ment: una setmana de convi-vència amb gent de totes les edats i estils, amb classes de

direcció, repertori de cants, xer-rades sobre l'animació de cants,

els salms, els càntics. Hi he tor-nat tres estius més i sempre m'-ha ajudat a aprendre i donar-me

seguretat.

Per dirigir els cants a una

eucaristia convé tenir un mínim d'oïda musica per entonar cada

cançó, saber donar les entrades i indicar els diferents moments de cada cançó. Però a més d'ai-

xò, calen unes quantes coses més:

- Preparar els cants amb

antelació, i coordinar-se amb el prevere i els músics, si n’hi ha.

- Escollir els cants segons el tipus d'eucaristia i el temps litúrgic. No és el mateix una

missa d'un dissabte o diumenge normal, que una Missa del Gall. No és el mateix el temps de

Pasqua que el temps de Quares-ma. O una missa a l'aire lliure

en una trobada de comunitat que un funeral.

- Estar atent a cada mo-

ment de l'eucaristia i anticipar-se a tenir a punt el cant que to-

ca, el número del cançoner per-què els assistents puguin seguir la lletra, controlar que els gui-

tarristes estiguin al cas o estar pendent de l’entrada de l’orgue.

- Hi ha d'haver una entesa

Núria Perera

La Núria dirigint la coral de l’Escola Gitanjali. Dibuix de Martí Rovira.

Butlletí CC

entre totes les persones que

col·laboren en l'eucaristia: el celebrant, el monitor, els lec-

tors, els músics. També els ca-tequistes si és una missa famili-ar. I, és clar, els assistents.

Amb totes aquestes per-sones hi ha d’haver una conne-

xió. És una complicitat de mira-des i gestos que existeix sense

que es noti, però que és molt important i sovint divertida.

La meva vinculació amb l’església ha estat sempre, des que en tinc record, lligada a la

pertinença a una comunitat i a la celebració cantada. El cant és pregària, és lloança, dóna

vida a la litúrgia i crea un lligam

d’unió entre les persones. La

nostra comunitat Carmelitana és plena de persones que ofe-

reixen un servei, segons les seves afinitats, disponibilitat i aptituds. Sant Pau, en la seva

primera carta als Corintis, ens diu que els dons són diversos, que cadascú de nosaltres som

un membre de l’Església i po-dem fer diversos serveis. L’-

animació dels cants és un d’-aquests serveis, i cal que si-guem més a fer-lo. Ben segur

que hi ha gent amb capacitat i ganes d’aprendre’n. Cal engres-

car més persones perquè col·laborin en l’animació de cants de les eucaristies i que es

formin en la direcció. Pot ser la

mateixa comunitat qui formi

aquestes persones, i també po-dem engrescar els joves a as-

sistir a activitats com les troba-des de Montserrat.

A més de dirigir cants a les eucaristies, intento col·la-borar en altres tasques com

ensenyar cançons als infants de catequesi, engrescar joves per-

què dirigeixin o toquin la gui-tarres a la missa familiar, o acompanyar els cants al Via

Crucis un divendres de Quares-ma. Perquè més enllà de la di-recció, aquesta és una tasca

d’animador.

Joan Bofill , gregorianista

Primeres regulacions litúrgiques

Una de les preocupacions dels bisbes durant els primers segles del cristianisme és la de dur a

terme l’ordenació dels textos i dels cants en les diverses funcions litúrgiques que conformen els

diferents rituals. La província eclesiàstica Tarra-conense no n’és una excepció. Les poques notí-cies que en tenim fan referència a la tasca duta

a terme per alguns bisbes, com és el cas de sant Pacià de Barcelona a finals del segle IV.

Sota l’impuls decidit de Cesari d’Arle, nomenat pel papa vicari d’Hispània i de les Gàl·lies, es van celebrar els concilis de Tarragona al 516 i

Girona al 517, amb la intenció d’efectuar tas-

ques, sobretot en allò que fa referència als ritu-

als de la missa i de l’ofici de les hores. Més tard, els concilis de Barcelona al 540 i Lleida al

546, treballaran en el mateix sentit i aniran do-nant forma a l’anomenada “Litúrgia Hispànica”. Diversos elements ens permeten suposar que la

contribució de la Tarraconense a la formació de la litúrgia hispànica fou important ja que pren-gué com a mostra altres models, com els de

Milà i centres occitans propers a Lió que havien tingut gran importància durant tot el segle V.

També cal dir que els bisbes catalans assistien amb regularitat als concilis convocats a Toledo, on es regulaven els més diversos aspectes de la

El cant litúrgic medieval o gregorià, constitueix una de les més grans aportacions de la cultura d’Occident al patrimoni musical de la humani-tat. El gregorià és una melodia que té com a principal objectiu esdeve-nir vehicle d’un text religiós i per tant una expressivitat molt concreta.

Butlletí CC

a fons

vida tant política com religiosa, entre els quals hi

ha la litúrgia i els seus cants.

El cant gregorià

Difícilment podrem entendre en profunditat el

cant gregorià sense tenir en compte l’esperit que el va fer néixer, el va nodrir i en va permetre l’expansió i el seu extraordinari desenvolupa-

ment. Un gran nom resta lligat al cant religiós a l’Església de Roma, el de sant Gregori, nascut

cap a la fi de la primera meitat del segle VI, ele-vat a Papa el 590 i mort el 604. Ell és considerat l’autor del famós antifonari que contenia els

cants dels diversos exercicis religiosos del dia i de la nit: l’Ofici Diví o Litúrgia de les Hores. L’església llatina no crea la seva música, sinó

que la manlleva de les esglésies d’Orient hereves de les tradicions jueves, dominades, al seu torn,

per la influència de la música grega, quasi uni-versal a l’inici de l’era cristiana. Durant la segona meitat del segle X i la primera

del segle XI, assistim a la consolidació de l’Esgl-ésia catalana en tots els sentits. La figura cabdal

de l’abat-bisbe Oliba (971-1046) hi destaca per la seva activitat en favor de la renovació religio-sa i cultural que marca l’esdevenidor esplendorós

de Catalunya. De la seva història interessa prin-cipalment l’impuls que donà als escriptoris de Ripoll recopilant el “Breviarium de Musica”. La

complexitat de l’evolució de l’Església catalana medieval va marcar l’evolució del cant litúrgic de

tots aquests segles. Abans de la invasió musul-

mana Catalunya participà activament en la crea-

ció i difusió del repertori “litúrgic hispànic”. És a partir de l’adopció de la litúrgia romana post-

musulmana, que les nostres terres intervenen activament en la configuració d’aquesta nova forma d’expressió ritual, el monòdic o gregorià.

El futur

Podem creure avui que el gregorià, amb tota la seva història, és la música oficial de l’Església

Catòlica? Si tots els cristians catòlics parléssim llatí, es podria dir que el cant gregorià és mort? És una llàstima que tanta història i personalitat

artística desaparegui i tots, algun dia, acabem parlant i cantant en anglès. “El gregorià avui” era el títol d’aquest escrit, però

avui ja no es pot parlar d’aquesta extraordinària música; les sensibilitats són diferents. Després

del Concili Vaticà II, no sols desapareix el grego-rià de les nostres esglésies, també moltes corals parroquials que amb la seva senzillesa cantaven

aquelles cançons amb lletres de mossèn Cinto Verdaguer, polifonies, o les Misses de Perosi...

Tot ha desaparegut. No sóc pessimista, altres músiques vindran, però aquelles de segles i se-gles ja no; com diu Gustavo Adolfo Bécquer,

“aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán”.

Badalona, 10 de març de 2012. Sant Simplici, papa (468-483).

Butlletí CC

P. LLUIS DE SANTA TERESA

(Josep M. Artés i Capiol)

Va néixer a Barcelona el 28-10-1896 i entrà al

Carmel teresià on va professar el 15-10-1913. El llarg temps dels seus estudis eclesiàstics el

dedicà també a la música. Fou director de la coral del Santuari de la Mare de Déu del Car-me de Barcelona. Va compondre obres musi-

cals per al culte religiós, sobretot cants per a les funcions dels dissabtes. Les “sabatines”,

dedicades a Maria van tenir molta acceptació i es van estendre per totes les nostres esglésies ja que foren publicades, en català i castellà,

per la famosa Editorial Boileau de Barcelona, amb el títol de “Santa Maria”. El pare Lluís al passar al clergat secular va ser

destinat al Vendrell (Baix Penedès) on va con-tinuar dedicat a la música. En aquesta pobla-

ció hi troba un bon ambient musical i va fun-dar la coral “Santa Teresa”, que es va mante-nir fins a la seva mort. En aquesta població va

tocar el mateix orgue que un insigne fill de la vila: Pau Casals.

P. GONÇAL DE LA VERGE DEL CARME

(Gonçal Macià i Yrigoyen)

Natural de les Borges Blanques (Les Garri-

gues). Va néixer l’any 1905 i professà als 16

anys al Carmel de Tarragona

Al Col·legi Màxim del Mont Carmel a Haifa (Palestina) estudia filosofia i, sembla que tam-

bé teologia ja que fou ordenat en Ordes Ma-jors a la Basílica “Stella Maris” del Mont Car-mel. Aquí continua dedicant-se als coneixe-

ments musicals i, ja de molt jove, componia les primeres obres de temes litúrgics. Aviat és nomenat mestre de capella dels estudiants. En

aquests anys va compondre obres per als Ofi-cis de Setmana Santa i Pasqua, i també temes

marians. Ordenat sacerdot, l’Orde li dóna la responsabi-litat de ser superior del monestir Stella Maris i

mestre del Col·legi de filosofia. El seu càrrec de superior li permetrà relacionar-se amb les

autoritats de Haifa i, d’una manera especial, amb les del govern civil d’Anglaterra, que ales-hores gestionava el protectorat de Palestina.

Va organitzar concerts i vetllades musicals per a la colònia anglesa.

En el Capítol Provincial de l’any 1936 va resul-tar elegit prior de la comunitat de Barcelona. Les seves composicions musicals es quedaren

al Mont Carmel, altres es van perdre en el in-cendi del convent de Barcelona d’aquell ma-teix any.

No hi ha cap estudi a la província sobre la formació musical dels nostres religiosos carmelites ni de les composicions que,

escampades ací i allà, van sortir de les seves mans.

L’objecte d’aquest treball ha estat reunir tota la informació que hi havia a l’abast per fer-ne una mena de “catàleg de músics”, sense cap pretensió exhaustiva ni acadèmica. Seria interessant fer créixer aquest llistat inicial amb dades noves que se’ns poguessin

aportar. El pare Pere Martorell ha estat qui s’ha mogut pels arxius i ha anat estirant fils allà

on entreveia que hi podia trobar alguna informació. Gràcies a ell, doncs, avui sabem una mica més de la nostra gent. El treball es limita als anys de la represa de la presèn-

cia carmelitana a Catalunya i fins allà on arriba la memòria de molts dels consultats. Queda, també, pendent un estudi gairebé impossible de l’època anterior a la supressió dels convents del segle XIX.

Butlletí CC

a fons

P. GABRIEL DE L’ANUNCIACIÓ

(Jaume Balcells i Grau, 1908-1936) Nascut a Valls (Baix Camp) va professar a Tarra-

gona l’any 1923 i va estudiar a Badalona i Roma. Va realitzar estudis de composició musical i és autor de música religiosa clàssica i popular, mo-

tets, una missa a tres veus i alguna sardana. Va ser professor del Col·legi Internacional de Roma i del Col·legi del Mont Carmel. L’any 1936, men-

tre era a Catalunya de vacances, va ser objecte de persecució i morí màrtir prop de Badalona.

Beatificat l’any 2007 pel papa Benet XVI en la causa dels màrtirs de la guerra civil. La seva obra musical ens ha arribat gràcies al

treball de recerca de Joan Màndoli, el qual, amb l’ajuda del P. Pere Martorell, ha aconseguit reu-

nir una bona part de les composicions disperses. El cor de cambra d’homes “Antistiana Màskili” l’ha divulgat en diferents concerts i n’ha editat

un CD.

P. JOSEP ANTON DE LA VISITACIÓ Antoni Ferrer i Ordinas

Nat a Orient (Mallorca) l’any 1911. Organista molt culte. Va ser director de les esco-lanies del Seminari Menor dels carmelites de

Tarragona, del Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona i de la coral dels estudiants

de filosofia i teologia. Va introduir que al nostres col·legis hi hagués un professor acadèmic. A Barcelona ho va ser el senyor Badia, professor

del Liceu i a Badalona el senyor Eladi Costa.

P. MIQUEL DELS ÀNGELS Miquel Palmarola i Aragall

Nascut a Vic l’any 1908, tenia bons coneixe-ments musicals i un gran interès per harmonitzar als actes litúrgics de les nostres esglésies per

donar un culte digne. El P. Miquel va animar molts joves estudiants a fer la carrera musical

als seminaris menors i als col·legis de filosofia i teologia a Tarragona, Badalona i Barcelona.

P. GABRIEL ISAL TORNEL (de la Immacu-

lada) Badalona (1945). Va professar com a carmelita a Palafrugell l’any 1962. Té una profunda formació

en solfeig i piano i el títol de direcció coral, a més d’una llarga etapa com a organista en tots els llocs on ha residit. Com a compositor no ha

signat mai cap obra seva, tret d’uns goigs a san-ta Teresa, tot i que ha escrit música sacra, peces

polifòniques per a salms i ha harmonitzat anti-

gues composicions per a cant coral. També és autor d’algunes peces de música infantil i lleu-

gera. Ha ofert concerts d’orgue i ha acompanyat cantants amb diferents instruments. Va dirigir la coral Laroc de Barcelona.

Va rebre el segon premi del concurs de nadales de l’Hospitalet de Llobregat i RTV i un altre se-gon guardó al Festival de la Cançó de Campiglio-

ni (Itàlia).

ALTRES RELIGIOSOS Podríem afegir altres religiosos que han donat el

seu impuls perquè la música estigui present en les nostres comunitats: P. CAMIL GARRIGA I COROMINAS (de Sant

Josep). Nat a Bellpuig (1927). Durant el temps que estigué al Teresianum de Roma, en els

concerts d’estudiants de les Festes de Nadal introduí un bon nombre de cançons tradicionals catalanes.

P. JOSEP JAUMOT JORNET (de la Misericòrdia). La Fatarella (1934). Va ser organista durant els seus estudis a Roma i ho és, des de fa molts

anys, del Santuari de Santa Teresina de Lleida. P. JOAQUIM CASTELL. Natural de Barcelona

(1936). Organista i un dels màxims impulsors de la participació en els cants de tota la comu-nitat en les celebracions litúrgiques.

P. ÀNGEL BRIÑAS. Melledes (Àlaba) (1947). Va impulsar la creació de la nostra coral Gavina de

Badalona i la de la parròquia de Lleida. Anima-dor de cants a les celebracions.

SARDANES DEDICADES AL CARMEL

Hem pogut localitzar unes quantes sardanes re-lacionades amb el fet carmelità, algunes, com es veu, amb el mateix títol però de diferent autor:

“Carmelitana”, d’Antoni Planàs

“La Festa del Carme”, de Josep Blanch Reynalt.

“La Festa del Carme”, de Esteva Molas.

“La Festa del Carme”, de Josep Navarro.

“Claustre del Carme”, de Josep M. Bernat.

“Per tu Verge del Carme”, de Salvador Martí-nez.

“L’ermita del Carmel”, de Manuel Canals

Butlletí CC

Sí, d’aquí arrenca l’ideal de la comunitat

carmelitana: viure en obsequi de Jesucrist, bo i meditant nit i dia la llei del Senyor i vetllant en l’oració (cf. Regla del Carme, § 2 i 10). Es-

tar-se davant la presència del Senyor, acollir la seva bondat, d’aquí neix la nostra pregària

d’acció de gràcies, de lloança, d’adoració, de confiança, de petició, de perdó... i gosem can-tar la seva glòria.

La renovació litúrgica volguda i promul-gada pel Concili Vaticà II (1962-1965) ens em-penyia a aprofundir i enriquir la nostra manera

comunitària de lloar Déu pregant «en» l’Es-glésia i «amb» l’Església. Enfortida amb

aquest deler de l’Esperit, la família carmelitana també ho havia de saber expressar i realitzar

segons el carisma que li és propi.

No cal dir que l’actualització de la litúr-gia suposava molta dedicació i coneixements

per posar al dia textos de l’antigor, fer viva la llengua i la música per continuar celebrant jo-iosament el Misteri de Crist. I en recordar la

vida d’aquells testimonis cristians que van fent la història, i la història carmelitana, demanava saber interpretar el seu missatge a la llum de

l’Evangeli i de tota la Sagrada Escriptura i en-vigorir-ne el sentit.

Els textos propis de l’Orde del Carme, el novembre de l’any 1974, ja estaven preparats i adequats en la nostra llengua catalana per a

les celebracions de l’Eucaristia. Quan s’editava per a les diòcesis de Catalunya la Litúrgia de

les Hores en quatre volums, el gener de 1977, per a tots els carmelites de Catalunya s’hi afe-gí a cada volum un llibret annex amb el propi.

Aquest fet va donar un fort impuls de joia al nostre viure de cada dia marcat per la pregà-

ria comunitària i silenciosa.

Després, a petició de les monges carme-lites catalanes, pel maig de 1982 teníem ja a

les nostres mans la publicació musicada de la litúrgia pròpia de l’Orde del Carme, gràcies a la benvolença i tenacitat de mossèn Domènec

Cols (Sant Pau d’Ordal, 11-XI-1928 – Barcelo-na 5-I-2011). Són dos llibres, misses i ofici

diví, que contenen la litúrgia cantada en les solemnitats i festes i commemoracions de l’O-rde, presentats i prologats amb to cordial i

pedagògic pel mateix mossèn Domènec. Des de la nostra experiència de comunitat orant

que celebra el Crist amb Maria i els Sants, re-coneixem, en l’obra de mossèn Domènec Cols, la bellesa de les melodies, sons harmoniosos i

jovials, que acompanyen la Paraula que hi és expressada i la il·luminen per a la vida.

Domènec Cols i Puig (Sant Pau d'Ordal, 1928 - Barcelona, 2011) composi-

tor, organista i prevere, és autor de dos llibres que contenen la litúrgia can-

tada en les solemnitats i festes i commemoracions de l’Orde del Carme.

Margarida, del Carmel de Mataró

Butlletí CC

Les comunitats monàstiques de Catalu-

nya i d’Espanya li devem molt a mossèn Do-mènec Cols. Podem cantar cada dia la Litúrgia

de les Hores de Laudes i Vespres des de 1972. Ell va ajudar-nos a cantar bé i amb gust, va ensenyar-nos com viure una litúrgia digna,

una pregària cantada des del cor, va fer músi-ca per a nosaltres, va compartir moltes cele-bracions nostres.

El cimal de la creació musical de mossèn Domènec Cols fou l’«Oratori de les Hores»,

compost amb motiu dels seus 50 anys de sa-cerdoci i interpretat en concert a la Catedral de Barcelona el 31 de maig del 2002, la I part,

i el mateix dia del 2003, la II part. Va ser or-denat prevere en l’estadi de Montjuïc amb mo-

tiu de la celebració del Congrés Eucarístic de

Barcelona el 31 de maig de 1952. Tot l’Oratori

és una gran festa litúrgica, recorre tot l’any litúrgic, la celebració cristiana de l’Advent-

Nadal-Quaresma-Pasqua i Dia del Senyor. Ens il·lusiona sentir-hi els himnes i salms que can-tem en la litúrgia de cada dia. Tota l’obra res-

pira esperança i joia en una forma d’esplen-dorosa celebració.

Donem gràcies a Déu per tota la vida de

mossèn Domènec Cols entregada a Ell, fidel a la seva vocació. Sempre serà present en la

nostra pregària perquè amb la seva valuosa aportació musical continua fent realitat, dia rere dia, el nostre «viure en obsequi de Je-

sucrist».

La meva vocació musical neix o es manifesta en l' àmbit de la meva vocació per al ministeri de prevere. Carlos Eymar, en el seu llibre "Elisabet de la Trinité, un Cántico del Silencio", citant un autor del qual no diu el nom, fa aquesta afirmació "el músico no se hace, sinó que es tocado desde su nacimiento por una vocación que si-empre le perseguirá y de la cual no podrá huir. Elisabet es un caso muy particular de esa vocación." Ella de seguida fa de la música una passió i arranca emocions en els seus concerts, que esdevenen a Dijon, ciutat preciosa i d'un ambient musical extra-ordinari. Era la seva ciutat estimada on, al final del s. XIX i fins als inicis del XX, i des dels 8 anys, es mostra una excel·lent pianista. Exigent en la vida espiritual i en la per-fecció tècnica de la seva interpretació pianística. He volgut començar aquesta xerrada amb una persona jove, gran talent com a pianista, monja carmelita descalça de santa Teresa, mística i el seu context històric i eclesial, que em permet dir que la meva reflexió en aquest punt us farà pensar en la meva experiència de prevere músic. Quaranta sis anys després de la seva mort, jo, ja en el seminari, vaig compartir vivències semblants i em vaig deixar fascinar pels seus escrits espirituals i la seva vi-da de santedat i, amb això, em va tocar el cor el rigor humà i la interpretació rigorosa de la música. (…) (D’una conferència del compositor de gener de 2010).

Domènec Cols es va sentir fascinat per l’espiritualitat

d’Elisabet de la Trinitat

Butlletí CC

L’any 2005 es celebra a Llatinoamèrica, en l’entorn del Fòrum Social Mundial, el Fò-rum Mundial de Teologia i Alliberament. Aquesta trobada és oberta a grups religiosos, laics, comunitats, moviments de base, protes-tants, budistes, musulmans, catòlics…

La finalitat del treball “in situ” és reflexi-onar sobre la teologia i l’espiritualitat, també què aporten les vivències religioses a favor de la llibertat, la igualtat i la justícia cap els qui viuen en situacions de pobresa o desfavorides i altres temes de força interès. Un grup de ca-talans, testimonis en aquesta trobada, decidei-xen seguir lluitant per tots aquests esforços d’integració i reflexió després de la tercera tro-bada que va tenir lloc a Bélem (Brasil). Així doncs, neix el Fòrum, generant un treball en xarxa i que crea, abans de la trobada del Fò-rum Social Català del gener del 2010, la seva primera Trobada, format per persones que tenen com a punt comú i prioritari compartir experiències, coneixements i vivències. El Fò-rum vol estar en un altre context que l’-Evangeli. Tot això sense importar el pensa-ment ni les creences religioses de cadascú.

Enguany el FCTiA s’ha celebrat els dies 21 i 22 de gener a les Escoles Pies del carrer Muntaner de Barcelona.

Què, com i qui treballa en el Fòrum Català ?

El formen tots els qui hi participen d’una o al-tra manera, ja sigui com a ponents, organitza-dors, espectadors (aquest és el meu cas). El lema escollit és “som més dels que ens cre-iem“, meditat en el ja aleshores Fòrum Català

del 2010 (amb el lema “és el moment opor-tú“).

Hem estat unes 500 persones que hem anat voltant per l’escola esmentada, partici-pant en tallers de molta diversitat, quantitat i qualitat (vora uns 60).

Alguns dels temes que m’agrada desta-car: la importància del diàleg inter-religiós, la mística i el compromís, la crisi d’aliments i de valors, l’exclusió social, la privatització de la llibertat, l’espiritualitat en temps de crisi, el paper de la dona dins i fora de l’Església, la crisi econòmica, la vida en comunitat, les opci-ons sexuals… només per citar-ne alguns.

Tots i totes les especialistes que ens han ofert els seus coneixements i experiències han estat a l’alçada de la demanda. La prioritat del Fòrum ha estat: “el que més clarament identi-fica aquest grup obert a tots i totes és: PAU“.

FINS AL PROPER, EL 2014!

En llegir aquest títol molts us demanareu què significa. Després de diverses lectures vinculades al tema i amb la col·laboració de persones adherides a aquest grup, us en faré cinc cèntims.

FÒRUM CATALÀ DE TEOLOGIA i ALLIBERAMENT

TEOLOGIA I ALLIBERAMENT

Montserrat Liñan

Butlletí CC

La Santa Seu ha aprovat un decret pel

qual es reconeixen les virtuts heroiques del Servent de Déu, el carmelita descalç i funda-

dor de l'Institut secular Notre-Dame de Vie, P. Marie-Eugène del Nen Jesús. Henry Grialou va néixer el 2 de desembre de

1894, en un poble miner del sud de França, a Gua-Aveyron, en el si d'una família humil. Fortament atret pel sacerdoci des de jove, va

ingressar al seminari als 17 anys. Tres anys després, quan va esclatar la I Guerra Mundi-

al, es va enrolar a l’exèrcit com a voluntari, experimentant en la guerra una especial pro-tecció de sor Teresa de l'Infant Jesús.

Després de la guerra, va ingressar de nou al seminari, i va ser ordenat sacerdot als

28 anys, el 4 de febrer de 1922. Va descobrir la crida de Déu al Carmel durant els seus anys al seminari i 20 dies després d'ordenar-

se va entrar al noviciat que els carmelites descalços tenien a Avon, prop de París, on

va prendre el nom de Marie-Eugène del Nen Jesús. Allà va arrelar en l'oració i aprofundir en els ensenyaments dels mestres del Car-

mel. Des del principi del seu ministeri es va dedicar a difondre la profunda experiència espiritual dels Sants del Carmel i la ciència

de l'oració, mitjançant publicacions i reces-sos. Elegit Definidor General de l'Orde el

1937, va assumir el càrrec de Vicari General després de la sobtada mort el 1954 del pare General, Silveri de Santa Teresa a Mèxic.

Precisament, durant la seva estada a Roma va escriure la seva obra mestra, síntesi

dels ensenyaments dels Sants del Carmel:

“Vull veure Déu”.

Va morir a Notre-Dame de Vie (França) el 27 de març de 1967 als 73 anys d'edat.

Institut Secular Notre-Dame de Vie

El 1932 va fundar l'Institut Secular No-tre-Dame de Vie, per tal de donar a conèixer

les riqueses de l'oració contemplativa al món actual. Els membres de l'Institut, homes i

dones laics i sacerdots, estan cridats a donar testimoni de la presència de Déu en el món, vivint i ensenyant el camí de l'oració.

HOMES I DONES DEL CARMEL

-23-

Un guia espiritual dels nostres temps: “L’home modern té fam i set de felicitat. Té gana de pa, però té més gana i set de Déu”

Butlletí CC

“Teresa només era una nena quan va arrossegar el seu germà Rodrigo cap a terra de moros amb l'esperança que «los descabezasen». Els dos fugitius van ser trobats per un oncle seu, que els va tornar a la casa paterna. Teresa, la més petita dels dos nens, però responsable de l'expedició, respon als seus pa-res inquiets, que es preguntaven pel motiu de la fugida: «He marxat perquè vull veure Déu, i per veure'l cal morir», expressió infantil que ens mostra ja la seva ànima i anuncia el turment feliç de la seva vida” (VVD 31).

Cap a aquesta visió de Déu, iniciada aquí a la terra amb la fe viva i realitzada perfectament al cel, aspirava santa Teresa quan deia: «Vull veure Déu.» El de-sig de sadollar-se en l'oceà infinit com més aviat millor, amb totes les potènci-es del seu ésser, i d'aquesta manera unir-se perfectament a ell, va prendre en la seva ànima i va donar a la seva espiritualitat la força i el dinamisme, la di-recció i la meta. Teresa d'Àvila interpel·la i arrossega a redós seu les ànimes que tenen set de Déu i que accepten lliurar-se totalment a Ell per ser transfor-mades pel seu amor i complir la seva voluntat. Aquesta primacia de Déu, que es manifesta per la recerca constant de la unió perfecta amb Ell, domina l'es-piritualitat teresiana i constitueix un dels seus caràcters essencials. (VVD 45-46).

Publicat per Teresa Garriz López al bloc "P. Maria Eugenio del Niño Jesús” (2010.09.04)

El P. Marie-Eugène va prendre com a guia de la seva obra "Vull veure Déu" a santa Teresa de Jesús. De fet el títol, a més de ser el crit de la Te-resa nena (Vida 1,5), és com el resum de tota la seva vida. I el seu amor a l'oració està basat en aquest desig que no va poder realitzar d'una sola vegada, però que la vida d'oració li va permetre fer-ho realitat sense necessi-tat d'esperar a estar en el cel. Així ho comenta ell mateix:

Vull veure Déu

Butlletí CC

29

Joan Badia

Aquesta és una actitud que avui no té cap correspondència fora del camp religiós. No adorem Déu si abans no el coneixem.

1.– Adorar

Demanar i donar gràcies són actituds que nei-xen de la relació entre els homes.

Allò de “t’adoro” dels enamorats no és sinó una exagerada figura literària. El sentit prové del camp religiós i no pas a l’inrevés, com

passa en les altres actituds orants.

Si en el seu origen l’adoració va ser un proto-

col civil o cortesà, avui és solament un tipus de relació religiosa –de pregària– que exclou qualsevol altre destinatari que no sigui Déu.

La suprema adoració la fa l’Esperit Sant i en Ell es troba la font i l’origen de qualsevol altra adoració. És la resposta a la manifestació de

Déu en Crist. Manifestació i adoració són cor-relatives.

Des de la primera epifania de Déu en Crist als Mags fins a la manifestació actual en el Cos de Crist i en els seus membres –especialment

els més pobres (per cert, els Pares de l’Església parlen d’una adoració que s’ha de

tributar als pobres)– passant per tota mena de presències reals, fins a culminar en l’Eucaristia, l’adoració s’imposa al creient com

una “tasca ineludible” en l’Església.

Com a actitud de cadascú en particular, l’ado-ració neix de l’astorament davant la grandesa

i el misteri de la Divinitat que embolcalla i so-brepassa l’existència humana. Hi ha una part

de reconeixement de la seva superioritat que,

unida a l’anorreament i la consciència humil de la pròpia feblesa, provoquen aquesta for-

ma de pregària.

Com a acte de pregària està molt a prop de l’actitud contemplativa de mútua presència

amorosa i del terror fascinant davant la dis-tància entre el creador i la creatura.

El llenguatge més apropiat per expressar

aquest tipus de pregària és el silenci. Les pa-raules no diuen allò que l’adoració comporta.

Molt sovint, i ara més que mai, els gestos són molt importants: la prostració de genolls o es-tirats amb el rostre a terra, la inclinació pro-

funda i d’altres poden ajudar a interioritzar i a manifestar aquesta actitud tan complexa i tan

profunda.

2.- Condicions

Les condicions perquè la pregària d’adoració

sigui autèntica estan marcades per la Paraula del Senyor:

-Que vagi adreçada a Déu i solament a Ell (Mt 4,10). Cap home no mereix rebre d’un altre home aquest tipus de reverència. Contra

tot tipus de politeisme i d’idolatria. No és qüestió de preservar l’honor de Déu sinó de respectar la igualtat dels homes.

-Que es faci en esperit de veritat (Jn 4,23). El gest i el lloc són secundaris. Importa

Butlletí CC

allò que és decisiu, l’interior, la posta en joc

de tota la capacitat de la consciència, de lli-bertat i d’afecte que la persona humana pos-

seeix. També la vida ètica, conseqüent amb aquesta actitud, es veu implicada en el gest de l’adoració. La veritat de l’home està més

enllà de les màscares i de les hipocresies.

-Els sentiments vinculats a l’adoració són l’anorreament i el lliurament,

l’estremiment religiós i el posterior silenci de totes les forces humanes dispersives, amb la

conseqüent posta en acte de totes les ano-

menades energies de la passivitat. L’accep-tació i la rendició (després d’una lluita aferris-

sada: Job, Jesús a Getsemaní) acaba en una certa immobilització del qui se sent atrapat i embolcallat per una presència poderosament

bondadosa i misericordiosa. És una activitat feta de “no-fer-res”. Té una part de passivitat molt més forta que les altres modalitats de

pregària.

Pel record “El gust per la utilització d’objectes banals i quotidians, extrets del meu entorn, té diverses explicacions. En part es deu al fet que els objectes que omplen la nostra vi-da quotidiana són els més fàcils de tenir, els més fàcils de veure, però també a una voluntat de magnificar el que és petit i in-significant. Això té molts punts de contac-te amb la mística, i concretament amb una frase de Santa Teresa de Jesús que diu que fins i tot a les cassoles s’hi pot trobar Déu. Aquest afany per presentar

d’una manera “cosmicitzada”, si se’m permet l’expressió, una cadira, unes tisores, unes espardenyes, unes sabatilles, és com dir que pot ser tan transcendent una aixella com una imatge divina tòpica.” Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012)

Butlletí CC

Com cada any, i en fa alguns, els que vam assistir a la Missa del Gall vam veure amb cert regust amarg que l’església no estava plena, que tot i arribant co-mençada la missa encara s’hi podia seure. Cada any s'hi veu menys gent. Res a veure amb els anys, i no en fa tants, en què l’església estava a vessar i fins i tot a dalt el cor i als laterals hi havia gent, a més de l’entranyable coral Gavi-na.

A la parròquia de Santa Maria, per exemple, ja fa algun any que no fan la Missa del Gall i, en substi-tució, fan la “missa del pollet” que és, de fet, una missa vespertina. Com han canviat les coses, oi?

Què passa? Per què la gent no ve a la Missa del Gall? És evident que no hi ha una única resposta si-nó que hi ha diverses ra-ons que convergeixen a

fer que la Missa del Gall, i totes les altres misses, estiguin desertitzant les esglésies.

Quan parlem de la situa-ció econòmica d’Espanya i d’Europa diem que la culpa de la situació actual és dels governs, dels polí-tics, dels bancs, de tot-hom menys nostra. Que nosaltres ja paguem les conseqüències dels des-gavells dels de dalt. En el cas de les esglésies, les explicacions a aplicar crec que són semblants. La raó que la gent no assis-teixi a les eucaristies l’-

hem de buscar, tam-bé, a dalt, començant per les mateixes per-sones que formem la nostra Comunitat i acabant per les més altes jerarquies de l'Església.

Tornant a la Missa del Gall, el fet que els joves animin la festa és d'agrair i espero-nar. Va resultar una celebració festiva i alegre. Molts recor-dem amb enyorança la nostra coral Gavina

que de manera més clas-sicona, això sí, també ens l'animaven i feien una “Missa del Gall” molt en-tranyable. Era un altre es-til i un altre temps. L'or-questra d'enguany amb el sintetitzador, el saxo i la bateria van donar el punt de jovenesa, frescor i mo-dernitat, encara que, al meu parer, amb algun de-cibel de més. La distancia entre les sensibilitats dels joves i els grans ens consta que és notòria i hauríem de cercar i tro-bar, tots plegats, un punt d'equilibri entre els dos col·lectius.

opinió

Josep Burriel

Butlletí CC

Considero que tot el guió de la missa va estar molt encertat en conjunt i va fer que fos una vetlla-da íntima, amena i pròpia d’un dia de festa com és Nadal. Que el celebrant fes el sermó quasi barre-jant-se amb la feligresia és un detall que reclamo des de fa anys i s’hauria de fer habitual, fent que el sermó sigui una explica-ció i interpretació de les escriptures aplicant-les a la realitat actual.

El repertori de cançons el vaig trobar apropiat i

nadalenc. El Santa Nit sense música va esdeve-nir el súmmum de la vet-llada donant-li una tendre-sa entranyable a una can-çó tan sensible. Si en aquest cant s'haguessin apagat els llums de l'es-glésia deixant un sol fo-cus adreçat al Nen Jesús, crec que a més d'un se'ns hauria posat “la gallina de pell” i més d'una llagrime-ta hauria esquitxat els bancs. És una missa que ens toca la fibra més sen-sible del cor i, per això, s'hauria d’intentar tornar a omplir l'església.

És clar que per aconse-

guir això s'ha de fer feina

tot l’any i mirant més de

l’altar cap al carrer, que

no pas de l’altar només

cap a la sagristia. I això

vol dir, que entre altres

accions, no es facin grups

tancats que gens ajuden

a l’obertura cap enfora i a

l’acolliment de la comuni-

tat.

Record de la Mercedes

A finals de l’hivern d’enguany, quan ja albirà-vem la primavera, ens va deixar la Mercedes. Qui era la Mercedes? No era pas una persona important, a ulls de la societat... Però ella va ésser algú especial i diferent. Era una nena en un cos de dona, una ànima senzilla que estima-va molt les persones del seu entorn. Va venir al nostre esplai Mar Blau des del començament. Participava de les activitats amb alegria i mol-tes ganes i en les celebracions sempre volia re-citar un poema en honor d’algú, amb la seva mitja llengua, o ballar una “jotica” per a tots nosaltres. Assistia regularment a l’eucaristia del diumenge, però, abans passava per la sagristia i saludava tots els que hi eren. Els comerços del carrer de Mar eren llocs on tenia amics i ami-gues. Per a ella una mostra de colònia era un gran tresor. Li agradaven els collarets i els bra-çalets, era molt presumida. Els “guapos” i “guapes”, com ella nomenava les seves persones estimades, érem un munt i la recordarem amb afecte. Va ésser feliç a can Bosch i al nostre esplai i nosaltres amb ella; sempre li varem donar un tracte afectuós i tendre. Ara, de ben segur, també vetllarà perquè continuem les nostres activitats sense defallir, perquè val la pena regalar bons moments als altres, per amor . . . Adiós guapa !!! MPS

Butlletí CC

El gat dels frares

Una parella que s’acabava de casar, ense-

nyava el seu pis a un matrimoni amic. En ar-

ribar al dormitori la visitant es fixà en el

Sant Crist que estava penjat a la paret so-

bre la capçalera del llit. Assenyalant-lo li

diu al seu marit:

- Has vist? INRI. La mateixa marca que

el nostre.

* * * * *

Una parella de vellets estaven tan units que

van morir plegats i plegats arribaren al cel.

Mentre passejaven pels edènics jardins del

paradís ella es dirigí al marit:

- No és meravellós tot això?. M’ho havia

imaginat però la realitat ho supera.

Veient que el marit estava capcot li fa:

- Et vaig bastant moix. Que no ets feliç

aquí?

- És que em dol que de no haver estat

per les teves verduretes i bullidets po-

díem haver vingut abans.

* * * * *

Mor un multimilionari i se’n va camí del cel.

Els diners que duia a la butxaca, com gos-

sos fidels al seu amo, van decidir no aban-

donar-lo i seguir-lo. Aquets arribaren a la

parta del cel i Sant Pere els barrà el pas.

- No sé qui sou.

- Jo sóc un bitllet de cinc-cents euros.

El més gran que hi ha.

- Doncs no t’he vist mai. Te’n pots entor-

nar.

- Doncs jo en sóc un de dos-cents, més

humil que el meu company.

- Doncs no t’he vist mai. Te’n pots en-

tornar.

I així va anar passant amb els altres bit-

llets. Cansades i suades van arribar les mo-

nedetes que, al ser de metall, pesaven més

i, per tant, van trigar més a arribar. Sant

Pere, quan les veié els digué:

- Passeu, passeu, que a vosaltres sí que

us conec. Us veig cada diumenge a mis-

sa!

De jove havia estat

corredor de marató...

Butlletí CC

Les Borges Blanques és un poblet amb

aires capitalins –per alguna cosa és la capital de la comarca lleidatana de les Garrigues–

amb un petit nucli antic centrat en tres punts d’interès remarcable: la plaça Major, porxada i allargada, l’església parroquial de l’Assumpció

de Maria i el parc del Terrall, que ocupa una antiga zona de basses d’aigua per al rec agrí-cola.

En un racó d’aquest simpàtic parc, actu-alment un gran jardí de plantes i arbres, amb

oques i ànecs que neden pels estanys, hi ha

quatre arcades de pedra que, segons he pogut llegir a diferents fonts, havien format part del

claustre de l’antic convent del Carme.

Aprofundint en aquesta qüestió, he po-gut esbrinar que, efectivament, l’any 1602 es

va aixecar en aquesta població un convent de carmelites calçats, impulsat pel provincial de l’orde que aleshores era el pare Josep Serra-

no, natural de Valls.

Passejant pels carrers de la població

vaig anar a parar, precisament, al carrer del Carme. Ho vaig saber per una placa deia tex-tualment: “Carrer del Carme. Conduïa des de

la vila closa al convent dels carmelites descal-ços (Convent del Carme) fundat el 1602”; tot

molt correcte si no fos que en realitat conduïa al convent dels calçats i no dels descalços, ja que aquest no en tenien cap, de convent, a

les Borges Blanques.

El convent del Carme va patir les conse-qüències de les lleis de Desamortització i, amb

els anys, es va anar deteriorant. Finalment, fou enderrocat l’any 1974. El claustre tenia 18

arcades com les que hi ha al Terrall que van anar a parar a un abocador. Sort d’un veí fill de la vila que ho va veure i va aconseguir que

almenys se’n salvessin quatre, que són les que es poden veure al parc.

Una altra curiositat relacionada amb els

carmelites la podem llegir al web de l’Aju-ntament: “Dels dos temples que tenim a les

Borges Blanques, la Capelleta és el més antic. En un estret carrer de la nostra ciutat s'aixeca l'antiga Capella de la Verge dels Dolors, o la

Capelleta, com més popularment es coneix. (...) Aquesta té una Verge dels Dolors que úni-cament sortia a la processó el Divendres Sant i

era considerada dels pobres, per oposició a la Verge dels Dolors del convent del Carme que

es considerava la dels rics, ja que duia el man-tell més adornat i amb més llums”.

També és curiós deixar constància d’una

notícia publicada al Butlletí Informatiu del Bis-bat de Lleida de l’agost de l’any passat, refe-

rint-se a les Festes del Carme: “La Santa Mis-sa va ser presidida per Martí Sandiumenge, qui en l’homilia remarcà la gran devoció que a

les Borges Blanques hi havia per la Mare de Déu del Carme i que aquell dissabte es va re-flectir en l’assistència de devots que ompliren

el Temple. Destacà la labor desenvolupada per les Germanes Carmelites que durant tants

anys tingueren Casa a les Borges.” La notícia no acaba de precisar que es tracta de les Ger-manes Carmelites de la Caritat, les Vedrunes,

que havien estat presents a la població des de l’any 1846, quan Maria Claret, germana de

sant Antoni Maria Claret, rebé l’encàrrec d’obr-ir-hi una escola.

Pentinagats

Conduïa des de la vila closa al convent dels carmelites descalços (Convent del Carme) fundat el 1602

Butlletí CC

Dóna’m la mà

«Dóna’m la mà», un lema de vida per a aquest any. Així volem revifar la nostra amistat i la nostra fe.

«Dóna’m la mà» és obsequi i acollida, fer el primer pas i sortir a l’encontre. «Dóna’m la mà» és somriure als llavis i confiança als ulls. «Dóna’m la mà» és una encaixada d’afecte i un tros de goig compartit entre tots els qui vivim moltes estones als frares.

Però també és el gest de proximitat amb l’indefens, l’aturat i el desconegut. Un gest d’esperança per al decebut, l’i-l’indignat i el desemparat.

El camí és llarg, sobretot per als qui viuen en la soledat, en el rebuig continu-at, en la falta d’estimació.

Tenim un any per aprendre a donar i rebre. Les dues mans encaixades són el símbol de dos cors que surten al camí de la vida a repartir una mica de felicitat.

La força la portem dintre. Es allò que hi tenim de més noble, de més tendre i de més net. Aquesta llum ens donarà la for-ça per allargar, donar i acceptar les nos-tres mans. Això és la nostra força.

Dóna’m la mà, que necessito la teva ajuda i el teu escalf.

Dóna’m la mà, que et veig ensorrat i trist.

Dóna’m la mà, que farem el camí junts.

Lema per al 2012

El Consell Pastoral va aprovar per a aquest any 2012 el lema que ha d’acompanyar totes les activitats i celebracions de la nostra comunitat carmelitana. Aquesta proposta, que es trasllada a tots els grups de casa nostra, vindrà recolzada per dos elements que ja estan en marxa. El primer, una cançó que ha escrit i musicat en Lluís Platero, conegut cantautor badaloní i membre del grup del Taller de Pares i Mares. L’altre, un concurs de fotografies, del qual publiquem les bases aquí mateix. Fem nostra aquesta proposta, participem i donem-nos la mà!

Butlletí CC

La cançó

Dóna'm la mà Dóna'm la mà, / el camí és llarg, la llum del cor ens donarà tota la força. Dóna'm la mà / per estimar, la llum del cor ens donarà tota la força. Dóna'm la mà / per somiar, la llum del cor ens donarà tota la força. Volem vibrar tot el camí donant la mà al defallit, compartint tot el que tenim, deixats guiar per l'Esperit. Dóna'm la mà / per estimar ... Obrint camins al nostre pas com si fóssim enamorats, deixem que parli nostre cor, tots estem fets per estimar. Dóna'm la mà, / el camí és llarg ...

Lletra i música: Lluís Platero

BASES DEL CONCURS

Què demanem? Una fotografia que respongui a la temàtica “Dóna’m la mà” (sense límits ni condicions). On entregar-ho? Entrega via digital a l'adreça web: donamlama.carmelites@gmail.com Entrega en paper a la Comunitat (a la porte-ria o la sagristia). Quines dades hi han de constar? S’han de fer constar el nom i els cognoms. Si l'entrega és digital, poden constar al ma-teix correu. Si l'entrega és en mà, aquesta informació pot anar dins un sobre o escrita en el ma-teix sobre. Quin és el límit d'entrega? Les fotografies es poden enviar des d'a-quest moment i fins el dimecres 16 de maig de 2012. Què se'n farà, de les fotografies? Ah!! Ja ho veureu! Des del 16 al 31 de maig tothom que ho desitgi podrà votar la fotografia que més li agradi. La imatge guanyadora serà la que acompa-nyarà el lema la resta de l'any, amb tot l'ho-nor que això comporta!

Així doncs, anima't!

Agafa la càmera, fes click i...

no t'oblidis de donar la mà!

Concurs de

Fotografia

Butlletí CC

Per davant de l’església de Sant Pau he pas-sat moltes vega-des en les meves passejades per Badalona. Però no hi havia entrar mai, llevat d’una vegada que vaig estar al despatx parroquial l’any 1980, com a se-cretari del consell arxiprestal Centre, on perta-nyia la parròquia aleshores. Ha estat ara, a fi-nals del mes de febrer, que he visitat la nova església i les activitats de la parròquia. Però fem una mica d’història. La parrò-quia de Sant Pau fou creada l’any 1963, per-què tingués cura dels barris del Raval (nom actual) i Sistrells (En el terme del Raval es tro-bava antigament l’església de San Salvador de Can Peixau, propietat del Baró de Maldà). Mn. Albert Castilla (1965-1980) va ser el primer rector de la parròquia. Volia fer l’església al barri de Sistrells, doncs els del Raval podien anar a l’església dels Salesians. Però no va tro-bar lloc en aquest barri, encara que es va cele-brar la primera missa al mig del carrer (Marià Benlliure i Oliveras) el dia 29 de juny de 1965. Però el mes d’octubre del mateix any, les famí-lies Serra, Llauradó i Pedragosa van oferir unes naus d’una antiga fàbrica de teixits per poder erigir un temple. La vigília de la festa de la Im-maculada (7 de desembre de 1965) s’hi va ce-lebrar la primera missa. A part de les activitats pròpies a l’inici de la parròquia, vull fer esment de la importància que va tenir la Pastoral obrera, acollint el mo-viment obrer que va comportar que la policia vigilés constantment les activitats de la parrò-quia. De fet la primera activitat parroquial fou Càritas. No podem deixar d’anomenar la ger-

mana Nati (Nativitat Prieto, monja carmelita missionera) que des de l’any 1974 va ajudar en la pastoral social). També l’equip de matrimonis (1965) amb el jesuïta P. Tortras va tenir importància amb els nostres amics

Joan Serra i Montserrat Subirana. Al 1976 van arribar a la parròquia les religioses de la Sagra-da Família, col·laborant en les activitats de la parròquia. El nou rector des de l’any 1980 fins al 1993 fou Mn. Xavier Cortés. Durant aquest temps es construí el nou temple, que fou inaugurat el 15 de desembre de 1991. L’arquitecte de l’actual temple fou Albert Cuchí, l’aparellador F. Xavier Cuchí i el constructor Ramon Tomàs. El temple, circular, tenia unes grades que feien difícil l’accés a les persones grans. El nou rector Mn. Joaquim Iglesias (1993-2010) arreglà el sòl de l’església tal com ara el trobem. Fundà l’Associació Arsis, per enfortir l’acció social. Actualment és rector de la parròquia Mn. Miguel Elhombre, acom-panyat de Mn. Jordi Fontbona, sacerdots obrers, donant una nova empremta a la parrò-quia, acollint a diferents grups de la Pastoral Obrera (ACO, GOAC, JOC).

NOTA: Des d’aquí, dono les gràcies a la Mónica que m’ha ajudat a posar-me en contacte amb la parròquia, i al matrimoni Josep i Paquita d’aquesta comunitat cristiana de Sant Pau per la seves atencions i la seva ajuda. Gràcies a ells i als escrits de “40 años de comunidad viva. Parròquia de San Pablo. Badalona 1963-2003”, he pogut escriure aquesta petita ressenya.

Xavier Miró

PARRÒQUIA DE SANT PAUPARRÒQUIA DE SANT PAU Barris de Raval i SistrellsBarris de Raval i Sistrells

ESGLÉSIES DE BADALONA (9)

Butlletí CC

Un altre bisbe carmelita. El pare Rubens Sevilha, fins ara superior general de la pro-

víncia de Sant Josep de Brasil-Sudest, ha estat nomenat pel papa Benet XVI bisbe auxili-ar de Vitória (Brasil).

El mes de desembre, el pare Marià va ser entrevistat en el programa “Signes dels

Temps” de TV3, en ocasió de la Marató dedicada als trasplantaments d’òrgans. Dies després, el pare Agustí i el pare Wilson van sortir al “Telenotícies nit” de la mateixa

cadena comentant, des del terrat del convent de Badalona, l’actual situació de manca de vocacions per a la vida religiosa.

El grup de caminants de la comunitat que cada quinze dies fa una sortida per les nostres

terres, actualment està recorrent el “Camí de Sant Jaume”, des del Port de la Selva a Lleida. El passat mes de gener es van aturar per saludar les carmelites descalces d’I-

lada, on van ser atesos i els van segellar les credencials del camí.

Els escrits de santa Teresa de Jesús estan traduïts a gairebé tots els idiomes del món.

Ara, entre les iniciatives per la celebració del cinquè centenari del naixement de la santa que han sorgit a la reunió de superiors majors de l’Orient Mitjà, hi ha la proposta de tra-duir les obres completes a l’àrab.

El prior general dels Carmelites de l’Antiga Observança (calçats), P. Fernando Millán, ha

assistit a Terrassa a la presentació del llibre “La eclesio-

logía del P. B. Xiberta (1897-1867)”. El pare Barto-meu Xiberta va ser una figura eminent del Carmel català, teòleg del Vaticà II, investigador, home savi i

d’una gran espiritualitat. Té iniciat el procés de beatifi-cació.

El Centre de Pastoral Litúrgica acaba d’editar un nou

treball del P. Àngel Briñas. En aquesta ocasió es tracta

d’un llibre titulat “Pregar en el moment actual”.

El Joc del Carmel aquests dies ha arribat a la seva fi. Una agradable experiència, una

bona participació i un alegre engrescament han demostrat que l’experiència ha estat

molt positiva. En parlarem a la propera edició.

Defuncions:

- De la nostra comunitat: Mercè Zamarreño Pujals, havia estat cantaire de la nostra co-ral Gavina, Conxita Blanch, molt vinculada a la comunitat, Mercedes Embeita, de l’-Esplai Mar Blau i resident a Can Bosch.

- El 16 de març va morir a la ciutat de Mèxic el P. Camilo Maccise. Havia estat prepòsit general de l’Orde i havia visitat la nostra província on se l’estimava particularment.

- També pel març, va morir a Barcelona Enric Capó, reconegut pastor de l’Església Evan-gèlica i teòleg. Era membre de l’Associació Bíblica de Catalunya i havia format part del co-mitè de redacció de la Bíblia Catalana Interconfessional. Autor de diversos escrits, havia es-

tat director de la revista Cristianismo Protestante. En ocasió d’un “a fons” del nostre Butlletí CC dedicat a “Els altres cristians”, va aportar un escrit titulat “Bíblia i ecumenisme”. Veu-

re CC num. 53, de març de 2008.

- Pel gener, a Pamplona on residien, van morir Javier (Antonio) Azpilicueta, i la seva es-posa Mercè. Ell havia estat conventual de la nostra comunitat de Badalona, a la dècada dels

seixanta, on va ser pioner de l’obra social a casa nostra amb la fundació d’ODOYAS.

Butlletí CC