obets. revista de ciencias socialesvalencian parties. with this material we analyse the discourses...

L’ESPORT COM A INSTRUMENT REFORÇADORDEL SENTIMENT NACIONAL. LES IMPLICACIONSDELS TRIOMFS DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA DEFUTBOL EN EL DISCURS DE LA MILITÀNCIAVALENCIANA D’ESQUERRA I CENTREESQUERRATHE SPORT AS A REINFORCER INSTRUMENT OF THENATIONAL FEELING. THE IMPLICATIONS OF THE SPANISH FOOTBALL NATIONAL-TEAM TRIUMPHS IN

THE DISCOURSE OF LEFT-WING AND CENTRE-LEFT-WINGVALENCIAN MILITANTS

Lluís Català OltraDep. Sociologia II. Universitat d’Alacant. Espanya

[email protected]

ResumEn aquest treball es repassa primerament el paper que ha tingut l’esport en elreforçament de la identitat nacional. A continuació, centrem l’atenció en el fut-bol per a parlar de la dinàmica centre-perifèria duta al terreny dels clubs de laLliga espanyola; i dels èxits de la selecció espanyola i les implicacions per al sen-timent nacional. Això últim ens serveix de base per a l’estudi empíric desenvo-lupat a partir d’entrevistes semiestructurades a militants de base de partits valen-cians d’esquerra i centreesquerra. Amb aquest material analitzem els discursosdels militants sobre aquestes victòries i la seua relació amb la identitat nacional.

Paraules clau: nacionalisme, nació, esport, futbol, partits polítics, identitat,Espanya

AbstractIn this work firstly we review the role played by the sport in the reinforce-ment of national identity. Next, we focus on the football, to talk about thecentre-periphery dynamic brought to the terrain of Spanish League clubs; andabout the successes of the Spanish national team and their implications for thenational feeling. This last serves us as a base for the empirical study developedfrom semistructured interviews to militants of left-wing and centre-left-wing

OBETS. Revista de Ciencias SocialesVol. 8, n.º 2, 2013; pp. 209-232

ISSN: 1989-1385DOI: 10.14198/OBETS2013.8.2.01

Valencian parties. With this material we analyse the discourses of the militantsabout these victories and their relation with national identity.

Keywords: nationalism, nation, sport, football, political parties, identity, Spain.

1. NACIONALISME, FEIXISME, MITJANS DE COMUNICACIÓ DEMASSES... I EN AIXÒ, L’ESPORT

Segons Anderson, després de la Segona Guerra Mundial, la nació estat arribaal seu zenit i es trasllada definitivament a les antigues colònies d’África i Àsia;és el moment en què la nació cobra tot el seu sentit –modern– (Anderson, 1993:161). A partir de llavors, el dret d’autodeterminació passaria a formar part delvocabulari habitual de les relacions internacionals (Hobsbawm, 1992: 146) ies globalitzaria vertaderament el nacionalisme. Per tant, aquest podria ser l’ini-ci de la nació moderna i tot el període anterior des del 1789 fins a l’actualitat els«antecedents moderns». Hobsbawm va més enllà quan, respecte d’aquestaèpoca, parla de la consolidació dels mitjans de comunicació de masses, que vanser capaços de «fer que els símbols nacionals passaren a formar part de la vidade tots els individus, trencant així les divisions entre les esferes privades/locals,en les quals vivia normalment la majoria dels ciutadans, i l’esfera pública/nacio-nal» (1992: 151).

I una de les representacions més clares de l’efecte dels mitjans de comu-nicació va ser la transformació de l’esport com a espectacle de masses, qued’aquesta manera va guanyar protagonisme com a expressió de lluita nacional,ja que es van promoure nombroses competicions entre estats o nacions. Comapunta Eric Hobsbawm encertadament, a partir dels anys 20, l’esport, com aespectacle de masses, es converteix «en una inacabable successió d’encontresde gladiadors protagonitzats per persones i equips que simbolitzaven estatsnació, cosa que actualment forma part de la vida mundial» (1992: 152). Esconsolidava un model de competicions entre «els d’ací» i «els d’allí», que té laseua arrel moderna en els segles XVIII i XIX (per exemple les carreres i campionatsentre Òxford i Cambridge), però que té orígens més ancestrals en les competi-cions entre clans a Escòcia o entre caserius al País Basc; en la tradició grecoro-mana que va oferir els jocs olímpics, les carreres de quadrigues, o les lluites alcirc; o, més recentment, també en els tornejos medievals o el calcio florentí,considerat un dels precursors del futbol modern.

Ara, el nou olimpisme del baró de Coubertin (i més encara a partir delsJocs prebèl·lics de Berlín el 1936), el Tour de França (amb seleccions nacionalsinicialment) o els mundials de futbol (iniciats el 1930 a l’Uruguai) serien esdeve-niments que començaven a representar un terreny de disputa nacional amb dos pro-pòsits fonamentals: atenuar les tensions internacionals (combat a mort substi-

Lluís Català Oltra210

OBETS. Revista de Ciencias Sociales. Vol. 8, n.º 2, 2013; pp. 209-232. DOI: 10.14198/OBETS2013.8.2.01

tuït per una pugna amb normes i suposadament sense conseqüències finals)i incrementar la identificació amb la nació, perquè, encara segons Hobsbawm,«la comunitat imaginada de milions d’individus sembla més real sota la formad’un equip d’onze persones amb uns noms que tots coneixem. L’individu, fins itot el que es limita a animar el seu equip, passa a ser un símbol de la seua nació»(1992: 152-153; vegeu també Arnaud, 1991: 182-194; Bairner, 2001; Payero,2009: 94). La capacitat de síntesi de l’esport i el seu magnetisme (molts homesvoldrien tenir les capacitats dels millors esportistes que són els que donencontingut a l’espectacle) van accelerar el procés d’identificació de la poblacióamb les seues nacions.

Extremadament, el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany haviensigut precursors en l’ús polític (i nacional) dels esdeveniments esportius (quecomençaven a convertir-se en massius precisament aleshores), sobretot a partirde la Segona Copa Mundial de Futbol disputada a Itàlia el 1934 (amb triomffinal de l’amfitriona per a satisfacció de Mussolini i el seu aparell de propaganda)i els Jocs Olímpics de Berlín el 1936, amb una exhibició de símbols i una posadaen escena fins a aquell moment inèdita (Hobsbawm, 1992: 152-153) sota el lide-ratge de Goebbels i la col·laboració de la cineasta Leni Riefenstahl, precursora deles actuals cobertures televisives d’aquests actes, i l’arquitecte de la megalomaniaoficial, Albert Speer (Young, 2005: 29-30). El franquisme també es recolzarà enl’esport per a exaltar la nació i són ben recordades la victòria d’Espanya enfrontd’Anglaterra («la pérfida Albión»), amb el clímax del gol de Zarra, el triomf de laselecció nacional espanyola de futbol en la final de l’Eurocopa del 1964 celebra-da a Espanya, els èxits europeus del Reial Madrid (Colomé, 2007: 379), o les ges-tes de Bahamontes en el Tour, i la lectura en clau d’èpica i heroïcitat nacionals.També podríem afegir la utilització propagandística de la Copa Mundial deFutbol del 1978 per part de la Junta Militar d’Argentina, i molts altres casos arreudel món durant el segle XX. En definitiva, l’ús que el feixisme li va donar a l’esporta partir dels anys trenta ha calat tant en la modernitat tardana que s’ha assentatde manera permanent en les nostres societats, independentment del tipus derègim o del signe polític dels governants.

Estem ja en un moment d’esplendor del «principi de nacionalitat» (Gellner,1998: 51) i l’esport podia contribuir a alleujar tensions, però sobretot hi haviala possibilitat d’incrementar l’adhesió a la nació, la identificació amb ella através d’aquesta síntesi que constituïen uns quants esportistes que tothom vareconeixent i que, així, ni tan sols cal imaginar –són membres de la comunitatnacional dels quals sí que tenim constància–, no com de la resta dels connacio-nals que no estan en el nostre àmbit de relacions, i per tant, com deia Anderson(1992), hem d’imaginar que formen part de la comunitat, de la nació. En la ma -teixa línia, Maguire sosté que:

L’esport com a instrument reforçador del sentiment nacional... 211


L'esport representa diferents individus, comunitats, regions i nacions, i unacaracterística clau del procés de formació de l'esport global és que l'usen diferentsgrups –aquells que estan més consolidats, com també grups socials emergentso marginals– per a representar, mantenir i desafiar les identitats (1999: 176;citat en Sopena i al., 2008; vegeu també Finn & Giulianotti, 2000: 256; Medina,2009: 3).

En aquest escrit, volem fer una aproximació actualitzada a aquesta qüestió enel context de la dinàmica centre-perifèria, entesa com la relació entre el centrei la perifèria estatals en la pugna per imposar o fer visible el seu projecte nacio-nal, normalment oposat l’un a l’altre i amb cadenes associades d’acció-reacció(Letamendia, 2007). Tot i que farem al·lusió a altres esports, ens centrarem enel futbol, que és l’esport de masses per excel·lència a l’estat espanyol i el que,en bona part per això, és capaç de mobilitzar les majors adhesions nacionals.Després de les referències a la dinàmica centre-perifèria (que, a l’estat espanyol,són necessàries per a entendre quina és l’alternativa nacional esportiva per alsque no se senten espanyols), centrarem l’atenció en les implicacions «nacionals»dels triomfs de la selecció espanyola de futbol i, finalment, en la part empírica,en les reflexions que fa sobre aquestes victòries la militància valenciana d’es-querra i centreesquerra en el context d’una investigació sobre identitat territorial.En aquest propòsit, ens referirem al «sentiment nacional» com l’afecte enversla nació o, com suggereixen Dekker i al., el «sentiment de pertinença al propipoble o país» (2003: 347), normalment mesurat en els estudis quantitatius a tra-vés de preguntes senzilles com ara «Se sent vostè espanyol?» o «En quina mesu-ra se sent vostè espanyol?»1, però que aquí es plantejarà lligat al futbol com afenomen de masses en el sentit de si determinats èxits de l’equip nacional espa-nyol poden haver contribuït a provocar «l’orgull de parells», l’alegria pel fetque es tracta de connacionals i això implica que, en certa mesura, la victòria ésde tots, perquè aquesta s’ha produït en nom d’Espanya, i tots en som membres.També ens referirem a la «identitat nacional» com un sentiment de pertinen-ça compartit pels membres de la nació, partint d’alguns trets distintius objectius(llengua, història, costums, institucions, etc.), que han de ser presos en conside-ració de manera significativa per aquests subjectes i han de permetre la cons-titució d’un sistema de delimitació en el qual hi ha autodefinició, però tambédistinció respecte d’altres nacions. A partir d’aquí i sobre una mínima estabilitatque permet als connacionals reconèixer la identitat tot i el pas del temps, aques-ta es reformula contínuament (encara que no són habituals els canvis sobtats).

Lluís Català Oltra

1 Vegeu, per exemple, els Baròmetres autonòmics del CIS o els Eurobaròmetres de laComissió Europea.

212


L’aproximació a les reflexions de la militància valenciana d’esquerra i cen-treesquerra sobre els triomfs de la selecció espanyola se’ns ha revelat crucial pera acabar d’entendre quin és el seu discurs identitari, especialment si conside-rem la seua complexitat, amb la interacció de diferents identitats territorialsi marcs nacionals i, en conseqüència, diferents combinacions d’identitats duals(‘espanyol’ i ‘valencià’, ‘valencià’ i ‘català’; vegeu Coller i Castelló, 1999).Addicionalment, la resistència a acceptar el vincle explícit amb la nació espa-nyola per part de la militància d’esquerra pels anys de dictadura franquista(Núñez, 2007: 159) fa especialment útils aquests abordatges indirectes, queaporten els matisos necessaris per a entendre que, tot i que «banalment» (Billig,2006), els vincles nacionals amb Espanya es produeixen entre part de l’esquer-ra valenciana.

2. MÉS QUE UNS CLUBS: LA LLIGA COM A ESCENARI DE LA DINÀMICACENTRE-PERIFÈRIA

Als camps de futbol és molt habitual veure banderes, tot i que la normativa queimpedeix entrar pals ha disminuït aquesta presència. Hem pogut observar queaquestes banderes no són únicament dels equips en lliça, sinó també, de mane-ra freqüent i almenys en els terrenys de joc de la Lliga espanyola2, de les seuesregions i nacions de procedència. Pràcticament totes les aficions tenen una afi-liació nacional que combinen amb els colors de l’equip. Així, a San Mamés,l’estadi de l’Athletic Club de Bilbao, no es veuen només banderes roig-i-blanques(colors del club), sinó també la tricolor basca, la ikurriña; i al Camp Nou, elscolors blaugrana solen combinar-se amb la quadribarrada catalana, la senyera.Les penyes anomenades ultres o radicals (i moltes de les no tan radicals) delsequips han tingut en la qüestió nacional un dels seus fonaments i, moltes vega-des, el marc de representació del seu maximalisme. En els territoris on mésassentats estan els nacionalismes subestatals, Catalunya i el País Basc, la vincu-lació nacional és, pràcticament sense excepcions, la perifèrica. Així passa desde fa temps amb l’esmentat Athletic Club de Bilbao (intensificat en aquest casper una política etnoterritorial de formació del planter), amb la Real Sociedadde Sant Sebastià, el Deportivo Alaves o l’Atlético Osasuna de Pamplona, si par-lem d’Euskal Herria; o amb el Barça, Gimnàstic de Tarragona, Unió EsportivaLleida o Girona a Catalunya (Díaz Noci, 2000; Llopis, 2007)3.

L’esport com a instrument reforçador del sentiment nacional...

2 Però no únicament, com s’arreplega en Seco (2011) per al cas escocès, Rogers i Rook -wood (2007) per al cas gal·lès, o Szabó (2012) per al cors.

3 El cas del RCD Espanyol seria una mica excepcional perquè en l’estadi s’han vist algu-nes banderes catalanes, però la penya ultra Brigadas Blanquiazules sol combinar els colorsdel club amb la bandera d’Espanya, en part com a contrast amb el catalanisme del Barça.

213


A la resta de l’estat, depèn molt si les penyes són d’orientació dretana oesquerrana i, així, l’observació ens diu que, com a norma general, les de dretessolen combinar amb banderes d’Espanya; i les d’esquerres, o no utilitzen capbandera nacional o agafen la de la comunitat autònoma o nació subestatal(vegeu també Adán, 2004: 96-97). Per exemple, les penyes ultres del Real BetisBalompié (de Sevilla) són més aviat de dretes i per això no és estrany veurebanderes d’Espanya a l’estadi Benito Villamarín. Mentre que les penyes del Sevi -lla FC, més aviat d’esquerres, o no utilitzen cap bandera o utilitzen les d’Anda -lusia (de tota manera, ha anat perdent-se l’ús perquè implica afegir a l’estamparoig-i-blanca de l’afició sevillista els colors del rival, el Betis, que, com la ban-dera d’Andalusia, vesteix verd-i-blanc). Es produeix, doncs, aquesta alineaciópolítica esquerra-nacionalisme subestatal i dreta-nacionalisme espanyol, quedenuncien personatges com el periodista César Alonso de los Ríos o el políticJosé Bono, per esmentar-ne alguns dels que més hi insisteixen4.

La filiació nacional dels equips reforça la simbologia i la identitat grupal decara als enfrontaments contra equips amb aficions que tenen una altra filia-ció nacional. Així, els aficionats de l’Athletic Club de Bilbao o del Barça parenmés atenció en la simbologia nacional basca/catalana quan el rival és el ReialMadrid, club aquest amb una afició que sol combinar els colors madridistesamb banderes d’Espanya i que és la més viva representació del centre espa-nyol en el món del futbol. També els madridistes posen més èmfasi en lasimbologia nacional espanyola i en determinades arengues antibasques oanticatalanes quan arriben equips d’aquelles terres, reproduint la dinàmicacentre-perifèria. Sota aquesta perspectiva, per exemple, una victòria delBarça sobre el Reial Madrid és una victòria de Catalunya sobre Espanya.

Alineacions o associacions nacionals d’equips com el FC Barcelona o l’Ath -letic Club de Bilbao, que es produeixen des del franquisme (vegeu Santacana,2005; Naranjo, 2011: 133) i també abans (Llopis, 2006: 43-44; Shobe, 2008),i que fins i tot han sigut promocionades pels dirigents dels clubs (el cas mésclar és el del mandat de l’expresident Joan Laporta, que després ha sigut dipu-tat nacionalista, i que va fer incloure la bandera catalana en la samarreta del’equip)5, vénen a suplir l’absència d’una selecció nacional que puga compe-


4 En el cas de César Alonso, vegeu, per exemple, el seu assaig La izquierda y la nación.Una traición políticamente correcta, Ed. Planeta, 1999. I en el de José Bono, l’entrevista en elprograma En días como hoy, dirigit per Juan Ramón Lucas a RNE, el día 2 de desembre de2011; recuperat a: http://www.rtve.es/alacarta/rne/

5 Des de fa temps, però, el braçalet de capità del Barça és la bandera de Catalunya, el del’Athletic Club de Bilbao o la Reial Sociedad la ikurriña, etc.

214


tir internacionalment al mateix nivell que l’espanyola. Des de la transició,Catalunya i el País Basc, tenen selecció «nacional» de futbol que sol jugar unamistós per les vacances del Nadal (després també han sorgit les seleccions auto-nòmiques de la resta de territoris). Però, tot i les demandes per part de determi-nats grups polítics catalans i bascos, no han pogut passar a l’oficialitat, a jugaren les classificacions per a competicions mundials i europees6, com fan en moltsesports les diferents seleccions «nacionals» del Regne Unit (Escòcia, Gal·les,Irlanda del Nord i Anglaterra)7. Mentre això no es produïsca, els equips cata-lans i bascos, i molt especialment l’Athletic Club de Bilbao o el FC Barcelona,arrepleguen aquesta «necessitat» d’identificació nacional en el futbol i, d’aques-ta manera, com deia Hobsbawm (1992: 152), els onze jugadors són la repre-sentació de tot un poble, de les nacions catalana o basca, que s’enfronta alsrepresentants de la nació espanyola (normalment el Reial Madrid, que és l’equipque, com hem dit, millor simbolitza el centre). No debades, més de la meitat delscatalans identifiquen el FC Barcelona amb la idea (nacional) de Catalunya(Llopis, 2006: 54). I cal esperar, avançant-nos a la part empírica, que aquellsvalencians que fan seu el marc nacional dels Països Catalans pensen d’una mane-ra semblant.

3. «L’EDAT D’OR» DE L’ESPORT ESPANYOL I LA CULMINACIÓ DE LA ROJAFUTBOLÍSTICA: NOVES PERSPECTIVES PER AL SENTIMENTNACIONAL ESPANYOL

Mentre això succeeix, ja en els noranta, però sobretot a partir del nou mil·lenni,es viu el que els mitjans de comunicació han anomenat «l’edat d’or de l’esportespanyol», amb importants triomfs internacionals en diferents modalitats, ifins i tot dominadors mundials en determinades disciplines, com és el cas enalguns moments d’Alberto Contador en ciclisme, Fernando Alonso en auto-mobilisme, Rafael Nadal i l’equip de Copa Davis en tennis, els motociclistesencapçalats per Jorge Lorenzo i Marc Márquez, les seleccions nacionals de


6 En l’hoquei patins hi va haver una excepció temporal, quan la Federació Internacionalde Patinatge-FIRS va reconèixer la Federació Catalana i aquesta va participar en el Campionatdel Món B, que va guanyar amb claredat. Les protestes d’Espanya culminaren amb la reti-rada d’aquest reconeixement i la prohibició de participar en competicions de la FIRS.D’altra banda, Catalunya està reconeguda oficialment per les federacions internacionalsd’esports minoritaris com el futbol australià, escalada o kick-boxing.

7 Són molts els esports d’equip que han iniciat els britànics (futbol, rugbi, criquet,hoquei, etc.) i, quan encara eren disciplines només practicades a les illes, els enfronta-ments entre les diferents nacionalitats eren habituals i això va acabar generant federacionspròpies, que, una vegada difosos els esports a la resta del món, ja estaven massa arreladesper a desfer-les i es va acceptar la seua participació separada.

215


basquetbol, handbol, hoquei patins, futbol sala, etc.8. Aquests esportistes per-tanyen a una generació que temporalment té molt lluny el franquisme i els pre-judicis de la transició respecte de la nació espanyola i la bandera9, i no tenencap problema a l’hora d’apel·lar a l’esperit nacional com a inspiració per altriomf, o celebrar les victòries amb una bandera espanyola o emocionar-seescoltant l’himne nacional, perquè ho han vist des de joves amb competidorsd’altres països i no troben motius per a no actuar d’una manera semblant. L’equipde la Copa Davis és un clar exemple del que apuntem, com expressa un articlede l’ABC: «Nadal és l’ambaixador de la marca Espanya, perquè ningú defensamillor que ell la bandera»10. Les generacions joves d’espanyols, que tampocestan socialitzades en el franquisme i ho estan molt poc en els prejudicis que enpogueren quedar durant la llarga transició, reforcen el seu sentiment patriòtica través d’aquests herois populars, tot i que estem en una fase de transnaciona-lització de l’esport i transformació creixent de les activitats esportives en nego-cis que funcionen a partir de criteris de rendibilitat (Robertson & Giulianiotti,2006; González-Ramallal, 2008: 223).

I en la punta de llança de tot això, faltaven els triomfs de la selecció espa-nyola de futbol, que són els que estimulen la majoria de la gent, perquè és,


8 Aquests èxits, sobretot en esports en què es mouen prou diners, contrasta amb ladiscreció dels resultats en disciplines com atletisme, natació, esports d’hivern, gimnàstica,etc., que són els que proporcionen la major quantitat de medalles en els Jocs Olímpics, enels quals Espanya ocupa un lloc no capdavanter en el medaller. Això deixa clar que la con-cepció de l’esport com una indústria o com un aparador per a la promoció empresarial,dominant arreu del món, té a Espanya un dels seus pilars.

9 Com a exemple ben il·lustratiu del que comentem, quan Espanya guanya l’Eurocopa2008 i els jugadors estan oferint el triomf als aficionats a la plaça de Colón, el davanterDavid Villa va cridar eufòricament l’arenga «¡Arriba España!», de reminiscències franquis-tes. El periodista català Enric Hernández (aleshores en El País) comentava en la tertúlia delprograma En días como hoy de RNE el dia 1 de juliol de 2008 que és un signe de normalitat,que el llenguatge es pot utilitzar sense temor, sense vincles a determinades concepcionspolítiques. Però també es pot interpretar com un símptoma de pèrdua de memòria, de pasgeneracional, d'arribada d'unes generacions a les quals els queda lluny la dictadura. Tambécomenta Enric Hernández com a símptoma de normalitat el fet que Xavi Hernández, cata-là, cridara també «¡Viva España!»; però això no ho van fer altres com Carles Puyol o CescFàbregas, o el 2010 Gerard Piqué, per exemple, que van exhibir banderes catalanes durantles celebracions (Cesc F. fins i tot ha lluït l’estelada en celebracions del Barça). Cas a bandaés el d’Oleguer Presas, convocat una vegada amb la selecció de Luis Aragonés (va acudirdesprés de molts dubtes) i que s’ha declarat independentista català. Com apunta LucíaPayero (2009: 89), no s’ha d’obviar que les possibilitats de prestigi i de lucre les propor-ciona la selecció espanyola, la reconeguda internacionalment i, així, altres consideracions,com el sentiment nacional, poden quedar al marge.

10 Enrique YUNTA, «Nadal, el héroe de la mejor quinta», a ABC.es, 5/12/2011 (http://www.abc.es/20111204/deportes-tenis/abci-nadal-orgullo-espana-201112041705.html, visi-ta el 15/11/2013).

216


amb diferència, l’esport més seguit a l’estat. Superat el fatalisme de caure enles rondes decisives, Espanya, una de les potències teòriques del futbol mundial,però que mai materialitzava el seu potencial, arriba a la final de l’Eurocopad’Àustria-Suïssa 2008 i la guanya exhibint un joc admirat per aficionats i espe-cialistes11. L’eufòria col·lectiva d’un país ja sumit en els primers trams de la grancrisi es va desbordar com no havia succeït mai en la història de l’esport espa-nyol, i una de les grans novetats d’aquesta celebració va ser l’ús massiu de labandera d’Espanya. Ja quan es passa la barrera psicològica dels quarts de finaldavant d’Itàlia, en certa mesura es considera un triomf i comencen a veure’s mésbanderes del que era habitual en cotxes, façanes, bars, llocs de treball, etc., itambé les samarretes de la selecció van formant part del paisatge de pobles i ciu-tats en aquell mes de juny. En part per l’escassa confiança en la capacitat dela selecció, però sobretot per la manca de precedents d’una eufòria nacionald’aquestes característiques, els fabricants i distribuïdors de banderes van esgo-tar les existències i van estar col·locant tota la seua producció fins i tot setma-nes després de la final. Molts balcons de les localitats de tot Espanya van estardurant un temps engalanats amb la bandera bicolor. El paper dels mitjans decomunicació del centre en aquest comportament de masses va ser decisiu, enmolts casos fins i tot fent crides a l’orgull nacional i a l’exhibició dels símbols.I també donant gran difusió a la consigna del seleccionador nacional d’alesho-res Luis Aragonés, que va rebatejar l’equip d’Espanya amb l’apel·latiu de la roja(a imitació del brasiler la canarinha, l’italià esquadra azzurra, el francès els bleus,o l’argentí l’albiceleste; és a dir, a imitació de les grans potències, guanyadoresde mundials)12.

Tot i el precedent europeu i la definitiva incorporació dels establiments xine-sos a l’oferta de productes nacionals, quan les expectatives es tornen a compliren la Copa Mundial de Futbol de Sudàfrica 2010, les tendes tornen a esgotarexistències13, perquè l’exemple de 2008 desinhibeix molts d’aquells que sentenl’esperit nacional i no havien fet el pas d’exhibir-lo durant l’Eurocopa. És a dir,l’exhibició nacional agafa una magnitud encara més gran, en part perquè l’ob-


11 Un joc, d’altra banda, clarament influït per la filosofia del FC Barcelona, que és unaqüestió que, com veurem, ha sigut observada diverses vegades en el treball de camp, sobretotcom a justificació de l’adhesió a la selecció per part de culés que no se senten espanyols.

12 Els èxits internacionals han contribuït a consolidar l’apel·latiu la Roja fora de les fron-teres estatals, com demostra l’article del Wall Street Journal a càrrec de Matthew Futterman,«Is Spain's “la Roja” the greatest team ever?» (edició digital del Wall Street Journal, 7/6/2012,vegeu http://online.wsj.com/article/SB10001424052702303918204577448383166444226.html, visita el 15/11/2013).

13 María José DE FEZ, «La euforia por la selección dispara la venta de banderas naciona-les», a Las Provincias, 9/7/2010.

217


tenció de la Copa del Món sí que era una gran llacuna en el palmarès espor-tiu espanyol (ja s’havia obtingut una Eurocopa el llunyà 1964, però mai s’ha-via arribat ni tan sols a una final d’un Mundial), que per fi semblava possibleesborrar, i de fet, es va aconseguir. Centenars de milers de persones a tot l’estatcridaven en les places una de les tornades que més de moda s’han posat desd’aleshores cada vegada que Espanya juga alguna competició en qualsevol esport:«¡Yo soy español, español, español», curiosament amb els acords de la cançópopular russa Kalinka. En definitiva, el que ni polítics, ni intel·lectuals, ni opi-nadors espanyols havien aconseguit en més de trenta anys de democràcia, nor-malitzar el fet nacional espanyol i els seus símbols, ho havien obtingut uns jovesque, amb tots els respectes, guanyen milions d’euros pegant puntades de peu aun baló.

Com ja van fer el 2008, els mitjans de comunicació del centre celebravenla victòria esportiva i el joc de la selecció (potser ja no tan brillant com alesho-res), però també les implicacions sobre l’esperit nacional. Servisca com a exem-ple els articles d’opinió apareguts en el diari ABC els dos dies següents a lavictòria en l’Eurocopa 2008 (que és la que obri aquesta fase d’«eufòria nacional»)molt centrats en el partit i en aquestes implicacions «nacionals»:

Quizá sería buena idea nombrar al fútbol de la selección española Fiesta Nacio -nal, porque agrupa, bajo la misma bandera y el mismo grito, a todos los espa-ñoles. [...] Hacía mucho tiempo que no escuchaba el nombre de España, felizbajo la misma bandera, sonando, sin complejos, en la voz de muchos millo-nes de españoles. (Antonio García Barbeito, «La fiesta nacional», a ABC.es,1/7/2008).

[L’article està dirigit a un jove anònim que celebrava la victòria embolcallat enuna bandera d’Espanya] Has visto desde aquí arriba chispear un flash queacaso mañana retrate en los periódicos tu rostro exultante abierto en un gritotriunfal, enardecido, jubiloso, que no es de patriotismo ni de política, denacionalismo ni de ideología, sino de orgullo, de regocijo, de identidad vacu-nada de prejuicios y de exclusiones. Un grito coral que te hace sentir pleno,acompañado y unánime cuando pronuncias la palabra España con la natura-lidad de una emoción y el desacomplejado y comunitario alborozo de unapertenencia (Ignacio Camacho, «El chico de la bandera», a ABC.es, 1/7/2008).

No recordamos tantas banderas nacionales abrazadas y exhibidas orgullosa-mente por un grupo de jóvenes que son una referencia vital para todos los chi-cos y chicas españoles. Sin complejos, con la naturalidad de una generación queno está contaminada por las querellas y las heridas de sus mayores (EdurneUriarte, «España Txapeldun», a ABC.es, 1/7/2008).

Hemos necesitado que once españoles en calzoncillos se pongan tibios a metergoles para descubrir que el amor a la patria no es pasión vergonzosa ni asque-



rosita, ni querencia propia de carcas o nostálgicos, ni parecidas zarandajas, sinoamor actuante y salutífero, como lo es el amor a la propia sangre. Porque loscarcas, y los nostálgicos, y los tíos que dan asquito y vergüenza son los que nolo sienten; los otros, nosotros, tan sólo somos gente normal, esto es, personasque saben dejar a un lado las nimias mezquindades que los separan para abra-zarse en nombre de la grandeza que los une (Juan Manuel de Prada, «Al calorde los goles de España», a ABC.es, 30/6/2008).

La selección ha conseguido convertirse en estas semanas en un auténtico fenó-meno sociológico. [...] El orgullo de millones de ciudadanos de exhibir sin ridí-culos complejos ni absurdos pudores su condición de españoles y su orgullo porla bandera nacional y por el escudo constitucional que los jugadores lucen enel pecho. Miles de familias en toda España han colgado en sus balcones bande-ras rojigualdas como muestra de sincera identificación con la selección y susmetas deportivas o, más sencillamente, con la idea de España como una grannación, como una gran potencia deportiva en el mundo. (Editorial «Enhora -bue na España», a ABC.es, 30/6/2008).

Com ja comentàvem, se celebra l’arribada d’una generació sense complexos res-pecte de la nació i el retorn del símbol nacional14, una ensenya que ja no estàlligada al passat franquista (Plaza, 2009). I això s’acompanya de referències al’emoció que provoca Espanya, a la seua grandesa o fins i tot a la «sang» (vegeuel paràgraf de l’escriptor Juan Manuel de Prada). En definitiva, els opinadorsdel nacionalisme espanyol estan d’acord en la important contribució delsCasillas, Xavi, Puyol, Iniesta, Villa, Ramos, etc. a l’enfortiment del sentimentnacional, i això ha tingut l’oportunitat d’acabar normalitzant-se amb el noutriomf de la selecció en l’Eurocopa de Polònia-Ucraïna el 2012.

Els diaris esportius madrilenys (As i Marca) també han establit molt habi-tualment, i més en aquests moments victoriosos, el vincle entre esport i nació(per exemple, Marca.com deia en la seua editorial l’endemà de la consecucióde la Copa Mundial de Futbol que «el poble va estar més unit que mai al voltantd’una idea: Espanya»)15. I el recurs a la història i als mites espanyols són fre-qüents, com el moment en què van comparar (tant Marca com As) Pau Gasolamb el Cid Campeador quan va ser l’artífex de l’accés d’Espanya a la final delMundial de Bàsquet del Japó 2006 jugant lesionat. Quan es va saber que no


14 No s’ha d’oblidar que la bandera nacional, a banda de la seua missió senyalitzadoraté una altra de simbòlica, en la qual es representa el «caràcter sagrat de la nació» (Payero,2009: 112).

15 Com a exemple recent d’aquestes lectures en clau nacional en els diaris esportius, elmateix dia que Espanya va demanar el rescat per a la banca a una UE liderada per Alemanya(9/6/2012), es jugava l’Alemanya-Portugal de l’Eurocopa 2012 de Polònia/Ucraïna, ambresultat final d’Alemanya 1 - Portugal 0 gràcies al gol de Mario Gómez, alemany d’origenespanyol. El titular de Marca de l’endemà era «Un “espanyol” rescata a Alemania».

219


podria jugar la final contra Grècia, es parlava que havia de produir el mateixefecte que el Cid en l’adversari –la seua sola presència inspirava temor en elsrivals–. El tractament que fan els diaris esportius de Barcelona (Sport i MundoDeportivo) és ben diferent, en tant que ja d’entrada fugen de la paraula «nació»per a referir-se a Espanya, solen fer al·lusió a l’origen subestatal dels jugadorsquan els esmenten –el manxec Iniesta, els catalans Xavi, Piqué, Cesc i Puyol, elcanari Pedrito, etc.– (Sopena i al., 2008) i els titulars sobre la selecció solenfer referència als jugadors blaugranes (González-Ramallal, 2008: 228).

Després d’aquestes victòries, els dirigents de la Federació Espanyola deFutbol van tenir clar que ja no hi havia cap rebuig a la bandera i que era l’horade consolidar el seu paper com a símbol. Això implicava protegir-la de les con-fusions que es pogueren crear amb altres símbols (els jugadors catalans, perexemple, solen celebrar les victòries d’Espanya embolcallats en una senyeracatalana). D’aquesta manera, en el reglament de les seleccions espanyoles es vaincloure que no es podia utilitzar cap bandera que no fóra l’espanyola abans idurant la cerimònia de lliurament de guardons en qualsevol competició oficial.Es volia evitar que la imatge d’entrega de la copa, que dóna la volta al món,estiguera enterbolida per la presència de colors diferents dels espanyols, comhavia succeït més d’una vegada i com no succeeix en pràcticament cap país. Pocdesprés d’iniciada aquesta norma, Espanya continuava la seua reeixida líniaen les seleccions de joves, i guanyava els campionats d’Europa sub-19 i sub-21l’estiu del 2011. En la cerimònia de lliurament de la copa en la categoria sub-19,el jugador de l’Sporting de Gijón Juan Muñiz apareixia embolcallat amb unabandera d’Astúries. De sobte, davant de totes les càmeres i els presents, el selec-cionador Ginés Meléndez va anar cap a aquest jugador i li va arrancar literalmentla bandera de damunt, en una acció que només tenia la pretensió de complir lanorma federativa, però que va donar una imatge pitjor que la que es volia evitar.Les xarxes socials i els mitjans de comunicació van tractar durant uns quantsdies la qüestió, amb no poca polèmica (Ginés Meléndez va ser trending topic aTwiter). Queda clara, doncs, la importància dels símbols i el paper dels esportsde masses com a vehicle per a generar fidelitats, però també per a provocarreaccions de rebuig. L’ús de la bandera espanyola va en augment i l’esport (i mésconcretament el futbol) ha tingut un paper rellevant per a fer un pas més enllà,però en qualsevol cas, s’ha d’estar pendent de les conjuntures i s’ha de veure siun ús abusiu d’aquesta bandera pot generar també un rebuig major per part delsnacionalismes subestatals, més encara quan, en el cas de Catalunya, es viu unprocés sobiranista.

En aquest sentit cal entendre, finalment, les declaracions del senador perEAJ-PNV Iñaki Anasagasti en el seu bloc l’endemà de la victòria en l’Eurocopa,



quan deia que s’havia fet més evident que mai que existeix un nacionalismeespanyol:

¿Quién es el que dice que el nacionalismo español no existe? Existe y se mani-fiesta. Y no es malo. Es malo que lo oculten. Es el mismo nacionalismo queniega en el Parlamento Vasco una consulta en nombre de su nacionalismo y esel mismo nacionalismo que llena la plaza de Colón y da bocinazos porqueEspaña gana la Eurocopa16.

I continuava contestant als atacs que s’havien produït des dels mitjans de comu-nicació del centre principalment contra el president de l’Euskadi Buru BatzarÍñigo Urkullu, que havia declarat en la ronda de semifinals que, com que no hijugava Euskadi, preferia que guanyara Rússia, ja que el joc d’aquest equip erael que més li agradava. Rússia va ser derrotada precisament per Espanya, i desde mitjans com la COPE o El Mundo es va aprofitar per a atacar duramentUrkullu i fer-ne burla17.

4. UNA APROXIMACIÓ EMPÍRICA: SENTIMENT NACIONAL ISELECCIÓ ESPANYOLA EN ELS MILITANTS VALENCIANS DEPARTITS D’ESQUERRA I CENTREESQUERRA

Tenint com a referència el que hem comentat sobre la selecció espanyola i el queha aportat a l’enfortiment del sentiment nacional (espanyol), dins d’una inves-tigació centrada en els discursos sobre la identitat territorial entre els militantsvalencians d’organitzacions polítiques d’esquerra i centreesquerra, hem volgutarreplegar el discurs parcial sobre els triomfs de la selecció espanyola, l’actitudcap a aquests triomfs i cap a la seua celebració amb profusió de símbols nacionalsespanyols18. Les seleccions nacionals esportives són una vivència nacional per


16 http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2008/06/cualquiera-les-aguanta.html (publi-cat el 30 de juny de 2008; visita el 18/11/2013).

17 Segons refereix Anasagasti, «El Grup Risa [sic], de la COPE, ha llegit un informemèdic des de Cruces en què, segons sembla, està ingressat Iñigo afligit de forts dolors gàs-trics des del moment en què va escoltar el coet del gol de Torres. Han dit que va estar a puntde “palmar-la” i reunir-se amb Sabino Arana en el més enllà i que seguirà en observaciófins que la Selecció hispana passe per Colón i se’n vaja de vacances. Sembla ser que Puigcercósdeu estar en la mateixa, però no ha perdut el coneixement perquè, segons diuen, mai n’hatingut». Anasagasti també cita textualment un article de Pedro J. Ramírez en El Mundo:«Què ridículs resulten des de tals altures [les de la victòria d’Espanya] les pretensions delsIbarretxe, Urkullu, Erkoreka, Puigcercós, Carod i altres pigmeus als quals els amarga la vidaels triomfs esportius que, en definitiva, reflecteixen la puixança internacional d'Espanya,fruit de l'èxit de la nostra democràcia constitucional!» (vegeu el mateix bloc citat en el peude pàgina anterior).

18 La investigació va ser desenvolupada amb finançament parcial de la FundacióJaume Bofill. El treball de camp és va fer en la segona meitat del 2011, quan ja s’havienproduït els triomfs a l’Eurocopa 2008 i la Copa Mundial de Futbol del 2010.

221


a tots els ciutadans, se senten o no de la nació concreta (en aquest cas, l’espa-nyola) i, per tant, seguint els arguments de Billig (2006), contribueixen a laincorporació d’un afecte que en molts casos se sobreposa a les filiacions nacio-nals explícites. Com que el treball de camp volia captar els discursos sobre laidentitat territorial al País Valencià entre els militants d’esquerra i centrees-querra, i partíem de la possibilitat (després confirmada) que molts d’ells evi-tarien definir-se explícitament com a espanyols pels prejudicis que encarapersisteixen entre la militància d’esquerres (Taibo, 2007: 27) –i més si hi haun valencianisme sobiranista–, vam incorporar la possibilitat de captar afectesindirectes, en aquest cas a través de les seleccions nacionals esportives, i mésespecíficament la de futbol. Siga per la presència continuada d’Espanya com a“nació banalitzada” (Billig, 2006), o per altres mecanismes que permeten l’adhe-sió a un combinat de jugadors de futbol, consideràvem que podia aparèixer enaquests militants una adhesió a la selecció nacional d’Espanya, i un discurs dejustificació d’aquest discurs, en tant que prèviament se’ls havia demanat l’expli-citació del seu sentiment nacional (espanyol, valencià, català).

4.1. Consideracions metodològiques

Hem desenvolupat una investigació qualitativa basada en entrevistes semies-tructurades a militants de base de tres organitzacions polítiques d’esquerra i cen-treesquerra: Bloc, EUPV i PSPV-PSOE. El mostreig qualitatiu per quotes s'hafet a partir de les variables organització política i comarca. En el primer cas espretenia que tingueren presencia els partits d'esquerra i centreesquerra19 ambmés implantació en el territori valencià, per a garantir una militància heterogè-nia en cadascun dels segments. Precisament perquè cada segment sorgeix de lacombinació entre les dues variables (organització política i comarca) i, per tant,havíem de comptar amb una representació notable de cada partit en cada comar-ca, per a poder obtenir una mostra variada atenent a un altre tipus de caracterís-tiques sociodemogràfiques (sexe, edat, professió, nivell d'estudis, etc.) i evitaraixí biaixos associats a la sobrerepresentació d'alguna variable.

I quant a la variable territorial, la comarca on milita, se n'han seleccionattambé tres (l'Alacantí, l'Alcoià-Comtat i l'Horta de València), entenent que si estractava de disposar d’una petita mostra per segment, nou (tres comarques pertres formacions polítiques) ja és una xifra elevada de segments per a un treballde camp en el qual es garantia un mínim de cinc entrevistes per cadascun (ladiversitat de discursos ha motivat l'increment en uns quants d’ells fins a untotal de 58 entrevistes).


19 Que són els que podríem enquadrar, més o menys clarament i tradicionalment, enel valencianisme d’arrel fusteriana, que defensa sense fissures la unitat lingüística.

222


Deixant de banda que som conscients que hauria sigut interessant incor-porar altres comarques i que en la mostra final ha condicionat la necessitat dedelimitació, les tres comarques seleccionades ho són en la mesura que repre-senten diferents maneres d'entendre la identitat valenciana en els termes plan-tejats per Piqueras (1996), perquè l’objecte principal de la investigació era eldiscurs que aquests militants fan de la identitat territorial. L'Horta (Valènciai el seu hinterland) seria el cor d'una identitat valenciana més intensamentafirmada com a distintiva respecte de la hipotètica unitat amb Catalunya i, enconseqüència, on més ha d'haver arrelat el particularisme valencià. Alacant ila seua àrea d'influència són històricament les que més han contestat la iden-titat valenciana i alguns sectors han plantejat una identitat alternativa, de tipuscantonal/provincial, però molt aferrada a la idea d'Espanya (vegeu Piqueras,1996: 217-230). Finalment, la comarca de l'Alcoià-Comtat té en la històriacontemporània el protagonisme d'Alcoi com a nucli industrial potent dins delcontext valencià, i amb uns vincles forts amb Catalunya a través de l'especia-lització tèxtil. El desenvolupament industrial alcoià (i el subsegüent movi-ment obrer), en paral·lel al català, va motivar que s'arribara a denominar Alcoila Barceloneta valenciana. Com deien Mollà i Mira, «Barcelona havia estatsempre […] punt de referència; […] l'eix Alcoi-Terrassa tènia una certa tradi-ció» (1986: 114-115). Això ha tingut també derivades en l’àmbit arquitectònic,amb la presència d'un apreciable modernisme a Alcoi, i una efervescència cul-tural dependent en altres temps de Barcelona. D'altra banda, a la capital del'Alcoià sorgeix el model de festa de moros i cristians que més s'ha estès (ve geuAlcaraz, 2006) i que, des de fa més d'un segle, fa molt visible la Reconquestacatalanoaragonesa i el vincle amb Catalunya. Per tot això, es pot esperar que elfusterianisme i l’aposta pel marc territorial Països Catalans s’hi mantinguenmés presents que en altres comarques.

En qualsevol cas, tot i alguna referència a aquests segments, els discursossobre els èxits de la selecció espanyola i la posterior exhibició simbòlica es trac-taran globalment i, sobretot, en relació amb el sentiment nacional dels entrevis-tats.

4.2. Sentiment nacional i el discurs sobre la victòria de la Roja

En la interacció amb els entrevistats, es preguntava a tots si s’alegren pels triomfsque està aconseguint l’esport espanyol, especialment la selecció de futbol, i lamajor part d’aquests militants se n’alegra. En el cas del PSPV-PSOE són quasitots els entrevistats, i ho fan pràcticament sense titubejos ni aclariments. Per laseua banda, en EUPV també són una majoria considerable, però una part d’ellsafegeix diferents matisos a aquest sentiment i els que no se n’alegren són també



una part a tenir en compte. Finalment, en el Bloc trobem un major pes de res-postes negatives i d’indiferents que en els altres partits, però també dominen elsque s’alegren dels triomfs dels esportistes espanyols, especialment per les res-postes afirmatives a l’Alcoià-Comtat, que compensen el domini dels que no s’hancongratulat d’aquestes victòries entre els nacionalistes de l’Horta i de l’Alacantí.

Quan es produeix la resposta afirmativa amb matisos, normalment estracta de militants que anteriorment han manifestat que no se senten espanyolso que, en cas afirmatiu, també havien aportat determinades explicacions aaquest sentiment. Per tant, se senten en la necessitat de justificar per què s’ale-gren per la victòria de Nadal, Alonso o la Roja. I les argumentacions van en elsentit que es produeix una alegria col·lectiva que pot estar bé en aquests tempsde crisi; que són jugadors (els de la selecció espanyola de futbol) que senten méspropers perquè estan en (o han sorgit de) la Lliga espanyola i se’ls ha seguitmés; perquè l’eix central de l’equip són jugadors del Barça i també la filosofiade joc i, en aquests casos, l’entrevistat és aficionat del Futbol Club Barcelona(i normalment professa un valencianisme catalanista); o, senzillament, perquè«juguen bé». Es tracta, en qualsevol cas, de descartar l’argument nacional, dedeixar clar que l’alegria o la satisfacció no està motivada per una adhesió alscolors d’Espanya o a la nació espanyola. I aquesta és una posició més típica delsafiliats d’EUPV:

M’alegre dels triomfs de la selecció, més de la de bàsquet que de la de futbol,també potser perquè m’agrada més aquest esport, però també per connotacionsideològiques. La selecció de futbol sembla que tinga més el tarannà que és labandera d’una Espanya «casi grande, casi Roja i casi libre» (això de roja per lasamarreta només). Però bé, te n’alegres perquè ho comparteixes, bàsicamentper allò que té conviure, convius amb la gent, comparteixes; a la gent la veusalegre, doncs tu també te n’alegres... Tot i que també t’adones del ridícul quehi ha darrere del fanatisme del futbol i del món del futbol, però bé (EUPV-Alcoià-5, 47:41).

Sí que me n’alegre, no sé, depèn, perquè com deia el meu fill, la selecció espa-nyola de futbol estava composta per jugadors del Barça, sobretot i fonamental-ment; en els últims campionats, en l’últim mundial, crec que el percentatge mésgran de jugadors era del Barça, o siga que... Sí, és la selecció espanyola, peròsón els jugadors del Barça els que estaven al darrere (Bloc-Horta-2, 36:11).

Sobre la base dels que estan satisfets amb les victòries esportives espanyoles,aquest ja és un avanç de les motivacions d’aquesta satisfacció, però centrat enaquells que plantejaven algun dubte o, si més no, una satisfacció relativa. Peròla majoria de les motivacions per aquesta alegria apunten a l’argument nacional,al fet que aquests esportistes representen la que és reconeguda com a naciópròpia:



De l’esport només m’agrada la selecció espanyola de futbol. M’alegre quanguanyen i m’agrada veure els partits. [...] M’ha agradat sempre. Jo el futbol nol’entenc molt, però quan juga Espanya m’agrada veure’l. [...] Quan guanya,superbé; aquests anys està sent massa! Vull que guanye perquè jo sóc espanyo-la (PSPV-Alcoià-2, 29:46).

M’alegre i gaudisc dels triomfs de la selecció espanyola, preferisc que la selec-ció espanyola guanye davant qualsevol altre combinat estranger i em sentidentificat amb Fernando Alonso, amb Nadal, amb Pau Gasol i amb qualsevolespanyol. [...] Jo crec que és una alegria compartida; són ciutadans d’aquestpaís i com a tals m’alegre que els vagen bé les coses. I, a més, també perquè ésgent jove, preparada, que s’esforça i d’un determinat perfil; i si tenen èxit, jocrec que és motiu d’alegria. [...] No hi ha altra opció que alegrar-se, perquèels sentim com a propis, independentment que siguen valencians, bascos,madrilenys o asturians. Aleshores, a què és degut? Doncs que ho entenem comuna cosa nostra, com a allò propi, i que un espanyol triomfe en el món, «nosllena de orgullo y satisfacción», com diria el rei (PSPV-Horta-2, 50:45).

De tota manera, aquesta motivació és característica dels militants del PSPV-PSOE (sobretot de l’Alacantí i l’Horta) i alguns d’EUPV, però no cap del Bloc,que quan s’alegren de les victòries de la selecció espanyola de futbol, ho fansobretot perquè, com hem vist amb l’entrevistat número 2 del Bloc de l’Horta,associen la selecció al Barça (en el Bloc trobem la major proporció de culésentre els militants d’esquerra i centreesquerra) o perquè senten els jugadorsespanyols més propers que altres, en el benentès que compartir estat (i lliga defutbol) genera un sentit de pertinença que, en aquest cas, no es vincula al sen-timent nacional: «Jo m’alegre que un conjunt de jugadors que juguen unalliga aconseguisquen un títol, un trofeu. És la lliga que jo seguisc, és la méspropera. Si digueres “vols una lliga pròpia?”, (...) és possible, però no és el cas»(Bloc-Alcoià-2, 41:19).

En qualsevol cas, el que s’ha comprovat amb aquest apartat és que els espor-tistes espanyols, i més concretament la selecció espanyola, generen un senti-ment d’adhesió fins i tot en gent que no se sent espanyola, siga pels vincles ambel Barça, per la proximitat, perquè juguen bé..., però el cas és que bona partdels que havien apuntat que no se senten espanyols s’han alegrat dels triomfsen l’Eurocopa i el Mundial. I això com a mínim significa que el rebuig categò-ric a la idea d’Espanya és marginal en aquests partits –sense oblidar que aquíhi ha una diferència clara entre el PSPV (completa adhesió a la selecció i vincu-lada al sentiment espanyol) i el Bloc (adhesió més condicionada)–. Per tant,els èxits esportius estan contribuint a propiciar afectes fins i tot sobreposant-sea la filiació nacional explicitada. La inclusió en l’estudi dels independentistesERPV o PSAN (descartats per les complicacions d’abordar una mostra per



quotes tal com havíem plantejat) hipotèticament hauria propiciat altres resul-tats, més en la línia del rebuig als representants de la nació espanyola, en con-trast amb l’absència de maximalisme nacional en la línia política pública delBloc.

4.3. L’exhibició de la bandera en els triomfs de la selecció espanyola de futbol

En aquest cas es tractava d’obtenir i analitzar els discursos de la militànciavalenciana d’esquerra i centreesquerra sobre el sobtat ús massiu de la banderad’Espanya a partir de les victòries de la selecció de futbol. Concretament s’hapreguntat què els semblava l’increment de l’ús de la bandera espanyola arrand’aquests triomfs fins al punt d’un ús que es podria qualificar de massiu(especialment en relació amb la situació anterior, quan semblava que hi haviaprejudicis que impedien fer el pas d’exhibir la rojigualda amb normalitat).Hem trobat una gran varietat de respostes, però dominen els entrevistats alsquals no els ha agradat aquesta presència sobtada del símbol espanyol a lesfaçanes, cotxes i carrers del País Valencià i de la resta de l’estat. De tota mane-ra, les diferències per partit són aquí molt acusades i, per tant, anem a aturar-nos en aquesta variable de segmentació, que acompanyarem amb les explica-cions que els entrevistats han fet sobre el seu grau de satisfacció.

En el PSPV-PSOE dominen els que es van alegrar d’aquesta exhibició patriò-tica, tot i que també hi ha una part important d’indiferents. El que a penestrobem són militants als quals no els va agradar la presència de banderes espa-nyoles després de les victòries. Però centrem-nos en els que sí que se’n van ale-grar, que és el sentiment majoritari en els entrevistats del PSPV-PSOE. Aquestsmilitants estaven satisfets per l’ús massiu de la bandera, sobretot perquèimplicava la normalització d’aquest símbol i que deixara de ser un monopolide la dreta. En certa mesura, s’ha sentit com el trencament d’un prejudici (elque associava la rojigualda al nacionalcatolicisme franquista), que impedia lanormalitat i l’homologació a altres estats democràtics que exhibeixen la seuaensenya sense problemes. En molts casos, s’assenyala la marca «Gobierno deEspaña» de Rodríguez Zapatero com una primera intenció política en aquestsentit, però el futbol ha fet el pas definitiu:

Jo crec que això ha normalitzat un poquet el tema dels símbols nacionals i elsha llevat una miqueta aquest nacionalisme ranci, antic, franquista. D’algunamanera, hem rescatat mitjançant l’esport i aquests èxits a Europa i al món [...]els símbols nacionals. Se suposa que totes les comunitats estem sota aquestsímbol general, i d’alguna manera el personal l’ha fet seu. Aquest rebuig de mol-tes zones, perquè venia imposat i [...] excloïa els símbols valencians o catalanso del País Basc o d’on fóra, doncs, en aquest moment sembla que s’ha rescatat



un poquet i és perfectament compatible: un pot ser català i, a més, quan gua-nya Espanya, alegrar-se, no se n’ha d’amagar. [...] Sí, d’alguna manera ha nor-malitzat això; aquestes coses, si les mires en positiu... I ha sigut un mèrit dela gent en general no permetre que les faccions més feixistes i més naciona-listes espanyoles s’apoderaren d’això. [La població] ha furtat un poc a aquestagent el símbol; i al PP també, amb aquest apoderament que feien de la ban-dera i dels colors. [...] També Gobierno de España amb els colors ha sigut untreball en aquest sentit, s’ha fet molta pedagogia d’aquest aspecte; jo crec queha sigut un encert. És el que ens falta fer a nosaltres ací; el PP [...] al PaísValencià s’ha fet l’amo dels símbols, i com que nosaltres encara estem així queens fa un poc d’angúnia el blavet i no sé què, [...] t’impedeix apoderar-te d’aixòi fer-ho teu, perquè t’ho han imposat i encara et queda així... (PSPV-Horta-1,1:09:20).

[Va estar] molt bé, molt bé. Ací es va veure que aquestes diferències que tan-tes vegades volen marcar-nos més de quatre realment no existeixen. És tot uninterès polític per a obtenir quatre vots, i no el que realment la ciutadania pensa.Crec que la gent no és tan visceral com sembla. Ens sentim tots molt orgu-llosos d’haver nascut en aquest país en el qual vivim. [...] El problema és quela dreta fa mal ús de certes coses, entre altres, la bandera, i aleshores jo crec queací [...] la gent no en va fer un ús identificat amb la dreta. [...] [La bandera] nopertany a un grup o un altre, la bandera és de tots els espanyols. El que vanfer els espanyols és sentir-se identificats i orgullosos. Fins a aquest moment,molta gent, perquè no els identificaren amb la dreta, no en feia ús, però, vaja,pense que això és patrimoni de tots els espanyols, no d’un partit polític enconcret. Això ja va passar fa molts anys i la gent que intenta que això conti-nue sent així està molt equivocada (PSPV-Alcoià-1, 37:36).

Per la seua banda, els militants del PSPV-PSOE que s’han mostrat indiferentsdavant d’aquesta exhibició patriòtica lligada al futbol atribueixen aquest feno-men a una mostra d’alegria sense cap més consideració de tipus polític o poli-ticonacional.

En el cas d’EUPV, tenim la major varietat de respostes, però dominenaquells als quals no els va agradar l’ús massiu de la bandera i els indiferents.Respecte d’aquests darrers i el grup que va veure de relatiu bon ull l’exhibicióde l’ensenya, es reparteixen entre explicacions com la que sol fer la militàn-cia del PSPV-PSOE («va ser la normalització de l’ús de la bandera»; «ja no ésmonopoli de la dreta») i atribuir el fenomen a una combinació d’alegria i nacio-nalisme espanyol:

A mi [les façanes plenes de banderes] no em causaven mala sensació ni rebuig,perquè entenia que és un moment de felicitat col·lectiva, tot i que és trist queel futbol siga un moment de felicitat col·lectiva, però bé, és així, i és un elementque uneix molt la gent; però també vaig entendre que s’estava aprofitant molt



el moment per a fer un altre tipus de reivindicació per darrere que no tocava.Els polítics feien declaracions en un doble sentit: estem molt contents queEspanya siga la campiona i tal, però també «això demostra que Espanya és unpoble unit!, porque España junta...» i ja el plumero se’ls veia a distància (EUPV-Horta-1, 52:07).

Però a Esquerra Unida, com hem apuntat abans, la sensació dominant era la derebuig a aquest ús massiu de l’ensenya espanyola, siga des d’una òptica inter-nacionalista o valencianista, perquè se’n va fer una lectura en termes d’exalta-ció patriòtica espanyola:

Home, pense que estratègicament van ser utilitzats per la dreta. Clar, això duta una població que està demostrat que no té una cultura [política] molt potent,per dir-ho d’alguna manera, doncs en l’eufòria tothom entra en el joc. Penseque ací la dreta s’ho va muntar molt bé per a promocionar el nacionalismeespanyol. I de pas, com en la selecció un percentatge prou gran dels jugadorseren de Catalunya i del Barça, doncs era una manera de tocar els nassos unpoquet. Segurament la majoria dels que anaven pel carrer no es muntavenaquesta historieta, ho feien de manera totalment natural, però pense que «lamà que tot ho domina» estava darrere (EUPV-Horta-5, 36:25).

Jo [tot això de la bandera ho vaig viure] fatal, fatal. [...] Ja no és que la gents’ho fique en el balcó, és que alguns plantaren un pal amb una bandera i dic,sort encara que ací [al meu edifici] no n’han posat cap, perquè si no, vaja, joem queixe a la [comunitat de veïns]. Era molt... no sé, semblava que estavesací en... jo no he viscut el franquisme, però semblava que estaves en aquellstemps i només faltava que alçares el braç per a trobar-te «com a casa». No sé, noem va agradar molt, la veritat. Jo sí que associe l’ús de la bandera espanyola [...]amb el feixisme, aleshores, en aquest sentit [...] la bandera espanyola [...] hasigut un poc la bandera amb la qual s’ha massacrat la meitat del país i sónunes ferides que no s’han tancat ni es tancaran mentre no es vullga recupe-rar un poc la memòria. [...] És veritat que molta gent no utilitza la banderad’aquesta manera tan conscient, no tots són fatxes en realitat, especialmentla gent jove, però a mi em molesta (EUPV-Horta-2, 55:27).

Finalment, en el Bloc hi ha un rebuig quasi complet a aquesta profusió delssímbols espanyols després dels triomfs esportius i, tot i que alguns entenen quehavia un component de manifestació d’alegria, en general consideren aquellsmoments una exaltació nacionalista espanyola en els termes que ja hem vist enels discursos d’Esquerra Unida:

A mi, veure totes les banderes espanyoles pels balcons, això em feia posar-memolt, molt malament. I gent que la va tenir tot l’any quasi! De seguideta tenienl’excusa, i treien el pitjor que tenien dins els espanyolets aquests que són moltradicals, fatxes. Això sí que em feia ràbia que ho tragueren en aquests moments(Bloc-Alcoià-3, 24:13).



[Com a primera resposta mostra el llibre de Michael Billig (2006) que s’hallegit fa poc i té a mà]. Això, Nacionalisme banal, és a dir, és això: els que acu-sen de nacionalisme són els més nacionalistes, i ja està. I no és gratuït i sabenel que fan; estan en la construcció de la seua nació, que és Espanya, i que amés és uniformitzadora i intenta aniquilar la resta de diversitat i riquesa [cul-tural] de l’estat. Ho vaig veure com una exaltació nacional espanyola i em vacausar rebuig (Bloc-Horta-3, 42:47).

El matís de confrontació de projectes nacionals és potser el que pot distingirel patró de respostes d’EUPV del tipus d’arguments dels militants del Bloc:per a la militància del Bloc l’exhibició dels símbols espanyols o d’espanyolis-me és fer evident el nacionalisme d’estat que impedeix exercir les llibertatsnacionals dels valencians i, en aquest sentit, el rebuig ha tingut moltes vegadesaquesta connotació de lluita nacional.

5. BALANÇ

La darrera cita del militant del Bloc de l’Horta torna a introduir un dels referentsmés importants en la investigació sobre el nacionalisme, Michael Billig i elseu Nacionalisme banal (2006), i això ens serveix per a iniciar aquest balançconsiderant que l’esport també contribueix a la banalització de les nacions através dels campionats (estatals, però, en definitiva, nacionals), que se’ns repre-senten amb una familiaritat tal, que arriben a permetre una identificació finsi tot entre aquells que no se senten membres de l’àmbit nacional que abastael torneig. Així, hem pogut comprovar que, fins i tot alguns militants nacio-nalistes i afiliats de partits d’àmbit estatal que se senten més valencians queno pas espanyols, arriben a sentir com a propi el triomf de la selecció espanyo-la, perquè els components d’aquest combinat els senten més propers, són mésrecognoscibles, juguen en una lliga que segueixen més que altres o, fins i tot,són en gran mesura integrants del Barça, que és el seu club favorit. Tot aixòarriba a sobreposar-se a la filiació nacional explicitada prèviament, sense queintervinga de manera decisiva la dinàmica mateixitat-alteritat, és a dir, el fetde sentir-se nacionalment valencians, que s’hauria de contraposar a una espa-nyolitat aparentment no sentida, no implica un rebuig absolut a aquesta repre-sentació esportiva de la idea d’Espanya.

Això sí que succeiria, però, amb l’independentisme catalanista present enterres valencianes, perquè aquesta posició sí que implica una impugnació mésexplícita d’Espanya, que no pas el valencianisme del Bloc, que s’ha revisat pera adaptar-se al sentiment dels valencians i la seua dominant «identitat dual»(vegeu Coller i Castelló, 1999), que compatibilitza de manera no traumàtica lavalencianitat i l’espanyolitat. I si això succeeix amb alguns militants del Bloc,



més encara amb els de partits d’obediència estatal, especialment el PSPV-PSOE,que precisament reivindica aquesta identitat dual, però també EUPV, que, toti l’internacionalisme i que, en certa mesura, fuig de la idea (nacional) d’Espanyaencara influït pels prejudicis de dècades de dictadura nacionalcatòlica (Núñez,2007: 159), el seu projecte és de marc espanyol.

En definitiva, a partir del que s’ha vist en el treball de camp, l’absènciad’alegria pels triomfs de la selecció espanyola de futbol entre els militantsd’esquerra i centreesquerra ha aparegut entre els que no els agrada l’esport (imenys el futbol), però també els de posicions més sobiranistes i més catala-nistes (no sempre lligades), que, en tot cas, han sigut minoria, però suggereixenque la impugnació a la idea d’Espanya en terres valencianes continua lligadaa la consideració del marc Països Catalans. Una altra qüestió és l’exhibició deles ensenyes nacionals espanyoles, que és una actuació que ha provocat mésrebuig, llevat de la militància del PSPV-PSOE, que identifiquen en aquest fetuna esperada normalització dels símbols, en el context d’aquest patriotismeconstitucional impulsat des de l’esquerra i reivindicat hàbilment després per ladreta (Núñez, 2007: 160 i 170-173; vegeu també Sternberger, 2001).

BIBLIOGRAFIA

Adán, Teresa (2004). «Ultras. Culturas del fútbol». Estudios de Juventud, 64, 87-100.Alcaraz, Albert (2006). Moros i cristians. Una festa. Picanya (València): Edicions del

Bullent.Anderson, Benedict R.O. (1993). Comunidades imaginadas. Reflexiones sobre el origen

y la difusión del nacionalismo. Mèxic D.F.: Fondo de Cultura Económica.Arnaud, Pierre (1991). «Dividing and uniting: sports societies and nationalism, 1870-

1914». A Robert Tombs (editor), Nationhood and nationalism in France: from Bou -langism to the Great War, 1889-1918. Nova York (EUA): Routledge, 182-194.

Bairner, Alan (2001). Sport, nationalism, and globalization. Albany (Nova York, EUA):State University of New York Press.

Billig, Michael (2006). Nacionalisme banal. Catarroja (València): Afers-Universitat deValència.

Coller, Xavier i Rafael Castelló (1999). «Las bases sociales de la identidad dual: el casovalenciano». REIS, 88, 155-183.

Colomé, Gabriel (2007). «Una nota sobre deporte y política». A Carlos Taibo (dir.), Na -cionalismo español. Esencias, memoria e instituciones. Madrid: Los Libros de la Cata -rata, 377-382.

Dekker, Henk; Darina Malová i Sander Hoogendoorn (2003). «Nationalism and its ex -planations». Political Psychology, 24 (2), 345-376.

Díaz Noci, Javier (2000). «Los nacionalistas van al fútbol: deporte, ideología y perio-dismo en los años 20 y 30». Zer-Komunikazio Ikasketen Aldizkaria, 9.



Finn, Gerry P.T. i Richard Giulianotti [eds.] (2000). Football culture. Local contests,global visions. Londres (Anglaterra): Frank Cass Publishers.

Gellner, Ernest (1998). Nacionalisme. Catarroja (València): Afers.González-Ramallal, Manuel E. (2008). «La identidad contada: la información deportiva

en torno a la selección española de fútbol». Universitas Humanística, 66, 219-238.Hobsbawm, Eric J. (1992). Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Crítica.Letamendia, Francisco (1997). Juego de espejos. Conflictos nacionales centro-periferia.

Madrid: Trotta.Llopis, Ramón (2007). «Identity, nation�state and football in Spain. The evolution of

nationalist feelings in Spanish Football». Soccer & Society, 9 (1), 56-63.Llopis, Ramón (2006). «Clubes y selecciones nacionales de fútbol: la dimensión etno -

territorial del fútbol español». Revista Internacional de Sociología, 45, 37-66.Maguire, Joseph (1999). Global sport: identities, societies, civilizations. Cambridge (An -

glaterra): Polity Press.Medina, Federico (2009). «El fútbol y la vivencia festiva de la nacionalidad». Razón y

Palabra, 69.Mollà, Damià i Eduard Mira (1986). De impura natione. El valencianisme, un joc de poder.

Valencia: Tres i Quatre.Naranjo, Alicia (2011). Tratamiento de la información deportiva en la prensa: la crónica

como género prevalente. El caso de los encuentros de fútbol entre el Real Madrid y elFC Barcelona. Málaga: Universidad de Málaga (tesi doctoral).

Núñez, Xosé M. (2007). «Conservadores y patriotas: el nacionalismo de la derecha espa-ñola ante el siglo XXI». En Carlos Taibo (dir.), Nacionalismo español. Esencias, memo-ria e instituciones. Madrid: Los Libros de la Catarata, 159-192.

Payero, Lucía (2009). «La nación se la juega: relaciones entre el nacionalismo y el depor-te en España». Ágora para la Educación Física y el Deporte, 10, 81-117.

Piqueras, Andrés (1996). La identidad valenciana. La difícil construcción de una identi-dad colectiva. Madrid: Escuela Libre Editorial-Edicions Alfons el Magnànim.

Plaza, Diana (2009). «La construcción discursiva de la nación a través del fútbol. Undiscurso social de éxito». Prisma Social, 2, 21 pàg.

Robertson, Roland i Richard Giulianotti (2006). «Fútbol, globalización y glocalización».Revista Internacional de Sociología, LXIV (45), 9-35.

Rogers, Gary i Joel Rookwood (2007). «Cardiff City Football Club as a vehicle to pro-mote Welsh national identity». Journal of Qualitative Research in Sports Studies, 1 (1),57-68.

Santacana, Carles (2005). El Barça i el franquisme. Crònica d’uns anys decisius per a Ca -talunya (1968-1978). Barcelona: Mina.

Seco, Carlos (2011). «El Celtic FC y la expresión del republicanismo a través de los cán-ticos de fútbol». Oceánide, 3, 6 pàg.

Shobe, Hunter (2008). «Place, identity and football: Catalonia, Catalanisme and FootballClub Barcelona, 1899-1975». National Identities, 10 (3), 329-343.



Sopena, Jordi; Xavier Ginesta i Cristina Pozo (2008). «Identidad y medios de comu-nicación deportivos en España. El éxito de la selección de baloncesto en el Campeo -nato del Mundo de Japón 2006». RUTA-Revista Universitària de Treballs Acadèmics,1, 25 pàg.

Sternberger, Dolf (2001). Patriotismo constitucional. Bogotà (Colòmbia): UniversidadExternado de Colombia.

Szabó, Róbert G. (2012). «Identity and soccer in Corsica». Soccer and Society, 13 (1),36-55.

Taibo, Carlos [dir.] (2007). Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones.Madrid: Los Libros de la Catarata.

Young, Christopher (2005). «When Pierre met Adolf? The Olympic Games in the age oftechnical reproduction». Conference on Globalization and Sport in Historical Context.San Diego: University of California, març, 36 pàg.

LLUÍS CATALÀ OLTRA es doctor en Sociologia per la Universitat d’Alacant, i profe -ssor associat del Departament de Sociologia II de la mateixa institució des de l’any2000. En el terreny professional, és Coordinador de Projectes de CIDES Estudios deMercado des del 1998. Les seues línies d’investigació inclouen la identitat territorial, elnacionalisme, la sociolingüística i l’impacte socioeconòmic de les infraestructures i lesactuacions sobre el territori.

Recibido: 24/07/2013Aceptado: 27/11/2013



obets. revista de ciencias socialesvalencian parties. with this material we analyse the discourses...

Documents