Barcelona 2008

Guillem López i Bonafont

1

CONCEPTES CLAU:

Not In My Electoral Yard (NIMEY), Community Outreach Plans (COP), Govern, Nowhere In Planet Earth (NOPE), Informació, Plans De

Relació Amb La Comunitat (CRP), Participació Ciutadana, Màrqueting De Carrer, Mediació, Conflicte D’interessos, Cultura Del No, Ambient Marketing, Cultura De La Queixa, Framing, Cultura D’obstrucció,

Plataformes, Full Disclosure, Moviments Veïnals, Aversió Al Risc, Not Over There Either (NOTE), Partits Polítics, Conservació Del Territori, Estat Autoritari, Associacions De Veïns (AAVV), Barri, Ciutadania, Campanyes De Conscienciació, Màrqueting De Guerrilla, Locally Undiserable Land Use (LULU), Interacció, Ordenació Del Territori, Alcalde, Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anyone (BANANA), Comunicació

De Crisis, Valors, Envoy Programs, Arbitració, Atenció Ciutadana, Buzz Marketing, Negociació, Administracions Públiques, Comprensió,

Ajuntament, Identitat, David Vs Goliath, Citizens Against Virtually Everything (CAVE), Liberalisme, Polítiques Públiques, Veïns Hostils, Opinió Pública, Confiança, Conciliació, Involucra, Teories De l’Acció Col·lectiva (TAC), Béns Territorials, Not In My Term Of Office

(NIMTTOO), Conflictes Territorials, Identitats de Projecte, Defensa

Del Territori, Projectes Públics, Urbanisme, Not In My Back Yard (NIMBY), Medi Ambient, Campanyes De Proximitat, Oposició, Recursos Humans (RRHH), Gabinets De Comunicació, Identitats de Resistència, Síndic De Greuges, City Marketing, Grassroots Campaigns, Not On Our Street (NOOS), Societat Civil, Mitjans De Comunicació, Imposició, Transparència, Lobby, Priming, Boca-Orella, Comunicació No

Verbal, Percepció, Proximitat, Manifestacions, Charrettes, Teixit Associatiu, Srategic Lawsuits Against Public Participation (SLAPP), Proximity Marketing, Desafecció Política, Comunicació Interna, Cortina De Fum, Campanyes Electorals, Teoria De Jocs, Llibertarisme, Estat Paternalista, Preservació Del Territori, Desenvolupament, Status Quo, Agenda Setting, Not In My Electoral Year (NIMEY)...

2

ÍÍNNDDEEXX

1. Introducció

Bloc 1: Anàlisi dels Moviments Veïnals

Els moviments veïnals d’obstrucció

1. Contextualització dels moviments

veïnals

2. Definint conceptes: NIMBY +

Moviments Territorials = Moviments

Veïnals d’Obstrucció

3. La dinàmica del conflicte

4. Mentalitat i ètica dels moviments

veïnals d’obstrucció

5. Tipologia d’acció col·lectiva dels

moviments veïnals d’obstrucció

6. Efectes polítics dels moviments

veïnals d’obstrucció

Els actors en joc i les seves estratègies

(casos reals)

1. Estratègies de comunicació i

màrqueting dels NIMBYs

2. Relacions amb els mitjans de

comunicació

Bloc 2: Pautes d’actuació davant el

síndrome NIMBY (COP)

Fase de prevenció

1. Anàlisi

2. Campanyes de conscienciació

3. Campanyes de proximitat

4. Estratègies de comunicació

5. Participació ciutadana

6. Atenció ciutadana

7. Reestructuració administrativa

8. Actors complementaris

Fase d’orientació del conflicte

1. Reunions amb els veïns

2. Contracampanya

3. Reunions amb els líders veïnals

4. Mediació

5. Conciliació

6. Arbitració

7. Charrettes

8. Public Hearings

9. Estratègies de comunicació

2. Objectiu de la memòria i metodologia

6. Conclusions

5. Consideracions finals

7. Annex

3

Pròleg

Barcelona se pone patas arriba por cinco manifestaciones en un día Jordi Mumbrú. 15.12.2005

Provocaron problemas de tráfico a mediodía y a última hora de la tarde. Coincidieron reclamaciones vecinales, estudiantiles y laborales. Y hasta se presentó un libro monográfico.

Los barceloneses tienen muchas cosas que reclamar y ayer parecía que se habían puesto todos de acuerdo. En total hubo cinco movilizaciones que protestaban por distintos problemas. Las quejas afectaron al tráfico de la ciudad, sobre todo las que se produjeron en el centro.

El ‘manifestódromo’

La LOE: Unos 300 estudiantes y profesores protestaron ayer contra la Ley Orgánica de Educación. Con gritos de Menos concesiones a la derecha, los manifestantes fueron desde la plaza Universitat hasta Pla de Palau. La movilización estaba convocada por el Sindicat d’Estudiants, CGT y STES.

Cierre de fábrica: Sobre la misma hora, trabajadores de Grammer Automotive SA se concentraron ayer ante la Delegació Territorial de Treball i Indústria de Barcelona, en Sants, para quejarse de un posible cierre de la fábrica, según informó la Intersindical-CSC.

Vallcarca contra la especulación: Los vecinos de este barrio de Gràcia, unidos bajo la plataforma Salvem Vallcarca, protestaron ayer contra «la reforma especulativa» que afecta a sus calles. La manifestación empezó a las 20.00 horas en la plaza de Salvador Allende.

Sin la Cruz Roja: También hubo movilizaciones en la calle Dos de maig por la protesta de los trabajadores y vecinos del Hospital de la Cruz Roja que se oponen al cierre de este centro sanitario. De momento, ya han recogido cerca de 10.000 firmas.

Más narcosalas: Y un miércoles más, unos 400 vecinos de la Vall d’Hebron protestaron ayer, aunque sin cortar la Ronda de Dalt, para pedir a la Administración que abra más salas de venopunción en otros distritos. La protesta también fue sobre las 20.00 horas.

Juzgados de mujeres: Fuera de la ciudad, aunque dentro del área metropolitana, en Sant Feliu, se concentraron medio centenar de trabajadores de los juzgados de violencia contra la mujer para denunciar la saturación que sufren.

Y hoy, le toca a Seat: Las quejas seguirán hoy, en una manifestación convocada por el sindicato CGT contra los despidos de esta filial de la Volkswagen. Hoy tienen la reunión definitiva.

Quejándose desde 1890

La capital catalana ha sido escenario de numerosas manifestaciones a lo largo de su historia. Gran parte de ellas quedan recogidas en el libro Cops de gent. Crònica gràfica de les mobilitzacions ciutadanes a Barcelona (1890-2003), de la editorial Viena. El libro, que se presentó precisamente ayer, tiene más de 300 imágenes y recoge 41 manifestaciones revolucionarias, algunas tan violentas como las de la Setmana Tràgica, o tan festivas como las que se hicieron contra la OTAN.

Reivindicaciones por la mañana y... por la noche

Como muestran las fotografías, las distintas protestas ciudadanas se pudieron ver durante toda la mañana y, especialmente, a última hora del día, sobre las 20.00 horas (cuando coincidieron tres). La primera foto es la que, a mediodía, congregó a estudiantes y profesores contra la LOE y la segunda es la de los vecinos que piden que se abran más narcosalas en los distritos de la ciudad y que se cierre la de la Vall d’Hebron.

4

Començar amb una notícia publicada al diari 20 minutos no té altre motiu que el de

contextualitzar la necessitat actual d’un estudi d’aquestes característiques. Sembla ser

que la societat catalana finalment ha despertat del profund son antidemocràtic que li

ocasionà el somnífer franquista i s’ha proposat de totes totes fer-se el seu lloc en el procés

de presa de decisions públiques. Els actuals moviments socials de No a la MAT, No al

transvasament o el de Salvem Collserola ens demostren que la “cultura del no” està en

plena ebullició entre una societat cada vegada més desafecte i insatisfeta políticament. És

en aquest context on a l’administració pública catalana se li planteja avui el repte de

reconduir tot aquest potencial mobilitzador cap a postures més constructives que

acabaran definint el futur del país, ja que, en cas contrari, davant una perspectiva

econòmica desfavorable i un sistema polític cada vegada més qüestionat, no hi ha espai a

postures massa optimistes quan es focalitza la vista a l’horitzó.

Administracions públiques i partits polítics afronten, doncs, moments clau per a la

formulació de nous projectes i, contràriament al que passava durant els esplendorosos

anys 80 i part dels 90, l’actualitat sembla deixar-los un marge relativament escàs en

recursos econòmics. Hi ha solució possible? Sí, però quina? La resposta és senzilla. El nous

temps han deixat enrere la fase en la qual l’Administració es limitava a informar als

ciutadans de les accions que portava a terme. Això ens ha portat a una fase on la

comunicació juga ara un element central en l’activitat política, però a la vista està que el

sistema comença a presentar les primeres mancances. Per aquest motiu, el següent pas a

fer passa necessàriament per comptar amb la participació activa dels actius socials pels

quals es regula. Ja no es tracta de comunicar què es fa, sinó d’involucrar!

5

Introducció

Quan es duu a terme un estudi que té per objecte l’anàlisi del síndrome NIMBY1 (o SPAN) i

es procura explicar aquest a qualsevol tipus de col·lectiu, la primera reacció acostuma a

ser un explícit “el què?”. Certament, l’anàlisi d’aquest tipus de moviments en el nostre

país és quelcom tant residual que el mateix concepte sona estrany inclús a gran part dels

teòrics de l’acció col·lectiva. No obstant, una vegada explicat el seu significat, són poques

les persones que no coneixen de l’existència d’aquests grups, ja que, no només és un

fenomen creixent en la nostra societat, sinó que és una realitat que parteix i influeix en i

dels temes de major rellevància en la vida pública actual. El govern relacional, la baixa

participació ciutadana, l’alta desafecció política, les campanyes electorals, la “cultura del

no”, la crisi del model de representació democràtic, la creixent preocupació per la

seguretat i pel medi ambient, l’obstrucció al creixement, els moviments xenòfobs, la crisi

del moviment veïnal i del moviment associatiu en general, la crisi de la figura del síndic de

greuges, el síndrome de David contra Goliath, etc. Tots aquests conceptes van

estretament relacionats a l’anomenat síndrome NIMBY i entendre correctament les xarxes

d’interconnexió que s’estableixen entre tots ells esdevé un element central per a la

comprensió de l’objecte des d’una perspectiva atemporal i estratègica.

Per què aquest treball en un màster de màrqueting polític i estratègies de comunicació?

En primer lloc, perquè, contràriament al que algunes persones pensen, el concepte de

màrqueting polític necessàriament requereix integrar en una sola perspectiva les tres

esferes que hi intervenen: els estudis socials, la comunicació política i la participació

ciutadana. En segon lloc, perquè, tant per administracions públiques com per partits

polítics, els moviments veïnals d’obstrucció representen avui un dels principals

impediments a l’hora d’endegar les propostes previstes. En tercer lloc, perquè els grups

NIMBY no són només la resposta a un sistema de representació deficitari, sinó també una

eina electoral cada vegada més utilitzada per a desgastar el o els partits del govern, per a

introduir nous temes a l’agenda mediàtica i per a fomentar el sorgiment de discrepàncies

en el sí dels partits. En quart lloc, perquè les anomenades grassroots campaigns

(campanyes de bases), tot i ser les grans ignorades en els congressos de màrqueting

polític, segueixen tenint un paper principal en les campanyes electorals de qualsevol lloc

del món. En aquest sentit, una comunicació centrada en involucrar el veïnatge des d’una

perspectiva de proximitat com la que es tractarà aquí, representa l’element imprescindible

per dur-les a terme. En cinquè lloc, perquè en un context de desacceleració econòmica

com el que ens trobem i amb l’alta necessitat d’aplicar polítiques públiques en matèria de

planificació territorial, és essencial assolir que tots els grups socials s’involucrin (que no

significa que es sotmetin) en el desenvolupament de projectes públics. I, per últim,

perquè resulta apassionant, i segurament també morbós, descobrir com petits grups

1 La definició del concepte NIMBY serà desenvolupada en l’apartat Els moviments veïnals.

6

organitzats amb recursos contats, han estat capaços d’obrir totes les portades dels diaris,

de fer front a les totpoderoses administracions públiques i, fins i tot, de modificar governs

a través de les seves campanyes de pressió.

La contextualització de l’objecte d’estudi

“Cataluña es la comunidad española donde es más difícil y engorroso llevar a

cabo nuevas inversiones industriales y construir infraestructuras. Tanto que,

si he de creer lo que oigo, muchos empresarios tienden a deslocalizar sus

inversiones hacia otras comunidades.” (El País, 1 d’abril del 2008)

Resulta francament senzill contextualitzar la rellevància de l’objecte d’estudi quan tot un

catedràtic de Política Econòmica, Antón Costas (Universitat de Barcelona), és capaç de

publicar paraules com aquestes en un article dedicat als moviments NIMBY en un diari de

referència a tot l’Estat espanyol. Quan la major part dels municipis ja disposen de les

infraestructures bàsiques i tan sols resten per construir les infraestructures més

estratègiques de ciutat, indubtablement suposa un alt risc per a cada localitat apostar per

projectes que a la llarga poden veure’s obstruïts per reduïts grups d’oposició. Milers

d’hores de treball que tants tècnics i consultors de multitud dels departaments (des

d’urbanisme, fins a medi ambient; des de comunicació fins als responsables de city

marketing; etc.) de cada ens local han invertit en el planejament del seu projecte de

ciutat, pot veure’s finalment reduït al no res davant el sorgiment d’un NIMBY. Aquesta és

la visió que sovint comparteixen nombrosos polítics, acadèmics, tècnics i consultors de la

política local respecte alguns dels moviments que s’estudien en aquesta memòria i dels

quals n’han patit les conseqüències. Nogensmenys, val a dir que aquesta no és l’única

perspectiva en què s’encara aquesta temàtica des del món acadèmic i polític. En aquest

sentit, el mateix Joan Subirats comenta en el pròleg de l’Anuari Territorial 2006 que:

“S’ha volgut estigmatitzar d’aquesta manera [anomenant ‘cultura del no’ als

moviments d’obstrucció] aquells que defensen els seus punts de vista, les

seves concepcions sobre que calia entendre com a “desenvolupament

territorial”, el rebuig a decisions que entenien fetes sense cap consideració

pels escenaris i els contextos locals, com persones negatives, o només

defensores dels interessos particulars quan els que estava en joc eren els

interessos generals. I, en canvi, el que molts cops trobem són

incomprensions locals enfront a decisions vistes com a prepotents,

jeràrquiques, tecnocràtiques i indiferents en relació a les realitats locals.”

7

Amb el que sí que podem trobar una avinença generalitzada, és amb la constatació que

cada cop són menys freqüents les situacions en que existeixi un gran consens sobre els

objectius a assolir mitjançant les accions a emprendre per part de les administracions

públiques. A més, és sabut que

la pròpia dinàmica d’avenç de

coneixement i de concepció

pluralista del mateix, tendeix

també a no acceptar fàcilment

els instruments tècnics o els

mitjans a emprar com elements

exempts de debat. Això

significa que la nostra societat

es troba ancorada en el no

acord en objectius i en mitjans

i, en aquest marc, la tasca del planificador no ha de ser altra que la d’esbrinar de quin

problema s’està parlant.

No es pot entendre el context en el qual s’ubica el síndrome NIMBY, sense ser capaços

d’interpretar abans les diferents perspectives en relació als problemes públics i les

perspectives d’intervenció. En aquest sentit, novament Joan Subirats ens exposa que la

visió tradicional de l’actuació dels poders públics parteixen d’un seguit d’hipòtesis basades

en la racionalitat i l’intervenció reglada i ordenada (segons les lògiques d’especialització i

territori) que, a la pràctica, no correspon de cap manera a al funcionament real i la

interrelació existent en el conjunt de polítiques que es desenvolupen. Aquest

desajustament acaba generant en el territori la sensació de descoordinació i desordre que

dificulta l’aplicació del que estava previst. Amb les paraules del mateix catedràtic, “es

treballa i es planifica des de la certesa, però la realitat interinstitucional i social situa la

posta en pràctica de les decisions en la incertesa i la negociació.[...] Així, molts cops, la

lògica planificadora de l’administració, al partir d’una posició normativament jeràrquica,

posseïdora d’un tradicional monopoli de la defensa dels interessos generals, i des

delimitació territorial i especialitzada ja esmentada, se situa tècnicament aquesta situació

‘d’objectius acordats’ i ‘mitjans tècnics coneguts’ que no s’escau en la pràctica”. En

definitiva, tal desajustament entre perspectives dels diferents actors porta, a la llarga, a

un augment de la sensació de que “les coses no es fan com caldria”, “tot és massa

complicat” i que “cal racionalitzar la intervenció pública en el territori”.

Per què és important conèixer aquestes percepcions? Doncs senzillament perquè per

aconseguir tirar endavant les intervencions en el territori, o qualsevol altre projecte públic,

l’administració ha d’entendre que són importants els criteris tècnics, però igual o més

important és també desenvolupar la capacitat d’escoltar i aprendre dels neguits,

coneixements i perspectives dels diferents actors presents en l’escenari. Aquest és

27

73

0 10 20 30 40 50 60 70 80

Total NIMBYs

Total Altres

Pes relatiu dels NIMBYs a Internet

8

l’objectiu que persegueix aquest estudi i el qual servirà de guia per desenvolupar la part

de guia pràctica d’actuació davant el síndrome NIMBY. En el tracte amb veïns hostils per

part de les administracions, no podem oblidar que el que mobilitza a la gent és compartir

visions, maneres de veure els problemes i les vies de sortida, i per evitar que aquesta

hostilitat traspassi la barrera legal i poder-la reconduir cap a una via constructiva i de

cooperació, la clau no rau en demostrar superioritat i autoritat, sinó en comprendre i

potenciar aquells elements d’unió que involucrin als ciutadans i que assoleixin el màxim

consens social davant a projectes públics. Les percepcions davant dels problemes públics

són sempre volàtils i canviants en el temps, però la forma de fer viables les polítiques

públiques, ampliant els individus i grups socials conscients del que cal fer i reduint i

restringint la capacitat de maniobra i d’aliança dels actors que tracten de mantenir l’status

quo, sempre és la mateixa: No comuniquis, involucra!

Pes dels NIMBYs a Internet

MAT8%

Guerra Iraq13%

Altres NIMBY14%

Patents de softare (Microsof t)7%

Mina Pascua Lama (Argentina)5%

Investigació militar5%

Constitució europea8%

Altres No NIMBY(drogues, eutanàsia, tauromàquia, ETA,

censura…)40%

Classificació dels 100 primers resultats de la recerca amb el buscador googlecat.com amb les paraules “no a”.

9

Algunes cites que ens permeten contextualitzar l’objecte d’estudi

Objectiu de la memòria i metodologia Objectiu En els darrers comissis electorals hem pogut observar com el fenomen NIMBY arribava

molt més enllà de simples manifestacions aïllades de veïns inconformes. En algunes

ocasions, la força que podien arribar a prendre era prou important com per obstruir

projectes públics de vital necessitat i, fins i tot, facilitar canvis en els resultats electorals

que han acabat afavorint un canvi en la correlació de forces de més d’un govern local.

Això ens demostra com progressivament es va descobrint la necessitat per part

d’administracions públiques de definir i establir noves pautes d’actuació que facilitin la

comunicació en aquests contextos. En definitiva, la comunicació i interacció que es porta a

terme amb aquests moviments, ja no és vista com una mera possibilitat a tenir en

compte, sinó que es centra avui com a una prioritat per a tots els estaments polítics i

socials de cara al futur.

I davant una nova necessitat, una nova solució. Aquest és l’objectiu central de la

memòria, amb la qual es pretendrà estudiar amb certa profunditat (i recolzant-se amb

casos reals) les característiques d’aquests moviments per tal d’observar d’on sorgeix la

seva alta capacitat d’influència i desenvolupar a partir d’aquí unes pautes d’actuació que,

amb una clara orientació pràctica de cara a les institucions públiques, puguin servir de

“The Nimby syndrome is a public health

probem of the first order. It is a

recurring mental illness which

continues to infect the public.

Organitzations which intensify this

illness are like the viruses and the

bacteria which have, over centuries,

caused epidemics such as plague”

(Southern California Waste Forum)

“Nimbys are noisy. Nimbys are

powerful. Nimbys are everywhere.

Nimbys are people who live near

enough to corporate or government

projects and are upset enough

about them to work to stop, stall, or

shrink them. Nimnys organize,

march, sue, and petition to block

the developers they think are

threatening them. They twist the

arms of politicians, and they learn

how to influence regulators. They

flight fiercely and then, win or lose,

they vanish.” (William Glaberson,

“Coping in the Age of NIMBY”, The New

York Times, 19 juny de 1988)

10

guia pel seu tractament en totes les vessants possibles del màrqueting institucional i

polític.

Metodologia

Contextualització teòrica

Com ja s’ha dit, analitzar un tema tant minsament estudiat en la nostra cultura, porta

necessàriament a buscar referents teòrics i bibliogràfics a fora del país. En aquest sentit,

com s’explicarà més endavant, el concepte NIMBY prové del món anglosaxó, i per aquest

motiu resulta obvi que el primer lloc per endegar la recerca de marcs teòrics sigui als

Estats Units. En major mesura que en altres països com Anglaterra, Irlanda, Austràlia o

Escòcia, els Estats Units és avui el màxim referent en aquesta temàtica. La mateixa

cultura política basada en valors liberals i un sistema de lobbying altament desenvolupat

fa que el tracte amb moviments NIMBY sigui el pa de cada dia per a les organitzacions de

la zona. En una escala de major proximitat, no obstant, també trobem un país europeu no

anglosaxó que destaca per l’anàlisi que ha dut a terme d’aquest tema, Itàlia. Ambdós

cultures són les que m’han servit per teixir la base conceptual de l’estudi i és a partir

d’aquí que he aplicat la metodologia per desenvolupar la resta de l’estudi i que s’exposa a

continuació.

Alguns dels autors més destacats que tracten el síndrome NIMBY són:

• Debra Stein

• Michael Dear

• Barry G. Rabe

• Carissa Schively

• Oriol Nel·lo

• Lois M. Takahashi

• Sidney Hayden

Lesbirel

• Herbert Inhaber

• Euston Quah

• George C. Galster

• Robin Smith

• Anna Santiago

• Pettit Kathryn L.

• Sebastià Sarasa

• Antonio Font

• Lorne Daniel

• Michael Thomsett

• Norberto Bobbio

• Manuel Castells

• Àlex Casadamunt

• Eva Alfama

• Helena Cruz

• Marc Martí

I alguns dels llibres més recomanats són:

• Gregory E. McAvoy; Controlling Technocracy: Citizen Rationality and the NIMBY

Syndrome

• Michael C. Thomsett; NIMBYism: Navigating the Politics of Local Opposition

(CenterLine Media, 2004)

• Oriol Nel·lo (coordinador); Aquí, no!

• Jaimie Ross; Creating Inclusive Communities in Florida: A Guidebook for Local

Elected Officials (The Florida Housing Coalition, Florida, 2005)

• Antony Jay; Not In Our Backyard: How to run a protest campaign and save the

neighbourhood

Tècniques utilitzades

Un cop vist l’índex és fàcil deduir que l’anàlisi de temes tant diferenciats no és

possible sense l’ús d’una metodologia pluridisciplinar que afronti l’objecte d’estudi

des del ventall més ampli de perspectives possible. Assolir cobrir totes les cares

d’un fenomen tant polièdric com el que aquí ens ocupa, és una tasca poc menys

que impossible d’aconseguir amb un sol anàlisi. Tot i així, el valor afegit que ofereix

aquest estudi, és que no només s’han fet servir les habituals tècniques de les

ciències socials en sentit estricte (ciència política i sociologia), sinó que també s’ha

incorporat anàlisis propis de les ciències de la comunicació i inclús de la ciència

cognitiva.

En primer lloc, s’ha realitzat un estudi de cas d’un moviment NIMBY que ens

permetrà descobrir, de la mà de les teories de l’acció col·lectiva, quines són les

característiques més comunes que integren aquest tipus de moviment. A través de

la teoria de jocs, veurem l’estructura de costs i beneficis que faciliten el sorgiment

de nous NIMBYs, descobrirem la xarxa d’actors que els constitueixen i

diferenciarem els diferents tipus de béns que entren en disputa.

En segon lloc, s’ha dut a terme un anàlisis qualitatiu basat en la realització

d’entrevistes amb profunditat amb diferents experts que en la seva vida

professional tracten constantment amb aquest tipus de moviments. L’entrevista en

profunditat és la tècnica qualitativa més utilitzada fins el moment i es defineix com:

“una conversació provocada per l’investigador, dirigida a subjectes escollits

sobre la base d’un pla d’investigació i en un número considerable, que té

finalitats de tipus cognoscitiu; està guiada per l’entrevistador segons un

esquema flexible i no estandaritzat d’interrogació.” (Corbetta 2003)

Les preguntes formulades, han seguit un model d’entrevista semiestructurada, on

s’han establert preguntes estandarditzades per a tots els entrevistat, però també

s’han introduït qüestions adaptades al perfil de cada professional.

Tots els experts han estat prèviament seleccionats amb la finalitat d’assolir la

representació de tots els actors protagonistes en la temàtica estudiada i que

corresponen a responsables tècnics de comunicació i protocol tant a nivell local

com autonòmic, a responsables polítics també d’ambdós nivells, a periodistes i a

representants de moviments veïnals. Com veurem més endavant és molt important

diferenciar els moviments veïnals institucionalitzats i permanents com són les

associacions de veïns i les plataformes veïnals que responen a un objectiu concret i

temporal. Les persones consultades han estat:

• Màrius Boada, director de Serveis d'Estudis i Avaluació de l’Ajuntament de

Barcelona (29/01/2008).

• Rosa Maria Sanjaume, cap de Comunicació i Protocol de l’Ajuntament de Vic

(26/03/2008).

• Salvador Bilurbina, cap de premsa del Departament de Política Territorial Obres

Públiques de la Generalitat de Catalunya (12/02/2008).

• Josep Comajoan, director del periòdic El 9 nou (21/01/2008).

• Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació Territorial del departament de Política

Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (12/02/2008).

• Joan Martínez, president de la CONFAVC (26/02/2008).

• Joan Armangué, alcalde de Figueres durant els anys 1995-2007 (02/02/2008).

• Ramon Minoves, fundador de la plataforma Vall del Ges (18/02/2005).

En tercer lloc, s’ha fet un estudi qualitatiu dels portals web d’una mostra de grups

NIMBY per tal de descobrir quin ús fan de les eines electròniques de comunicació.

De les pàgines, s’ha analitzat tant el posicionament, com el contingut, com també

part de la respectiva usabilitat.

De les tècniques de comunicació utilitzades pels moviments veïnals, no obstant,

també s’ha analitzat els elements de cartografia. Per aquest anàlisi, s’ha

implementat un estudi seguint les directrius de Rafael Pozo2 el qual s’ha basat en la

descripció de l’estructura i alguns aspectes del contingut.

En quart lloc, una tècnica pròpia de les ciències de la comunicació, ha estat el

buidatge de premsa que s’ha realitzat per analitzar el tracte que fa la premsa dels

moviments NIMBY. En aquest sentit s’ha investigat tant els efectes de priming com

els de framing i s’ha fet també un estudi qualitatiu de la informació3.

Finalment, tot pegat s’ha completat amb diferents estudis de camp (en

manifestacions i assemblees dels grups NIMBY), i amb l’assistència a diferents

actes i conferències on s’ha debatut algunes de les qüestions tractades en aquest

treball (com per exemple la jornada de la CONFAVC dedicada a les relacions entre

els moviments veïnals i la premsa o la jornada de Ciutat, participació política i nous

drets socials organitzada per l’IGOP).

2 Veure Pozo, R. Diseño e industria gráfica, Elisava edicions, 2000, Barcelona i Pozo, R. Producción de proyectos gráficos, Elisava edicions, 2000, Barcelona

3 Veure Maxwell McCombs. Setting the Agenda: The Mass Media and Public Opinion.

Els moviments veïnals

Oriol Nel·lo fa el tret de sortida del llibre Aquí, no! Afirmant que “arreu de

Catalunya han sorgit els darrers anys una munió de conflictes amb un denominador

comú: l’ús i la gestió del territori. […] L’abast d’aquests conflictes és molt variat,

però, quan es consideren en conjunt, donen la impressió que el territori, a la

Cataunya d’avui, bramula com el mar en tempesta/quan per vents contraris és

batut”. Certament, la sensació general que prepondera, almenys entre els

professionals entrevistats, és que els moviments veïnals d’obstrucció és un

fenomen creixent en el nostre país. Tothom coincideix en afirmar que des de que hi

ha democràcia, hi ha conflictes en l’ús i la gestió del territori, però sens dubte

existeix avui dia algun factor que ens facilita creure que el fenomen va en augment.

Durant la investigació que s’ha dut a terme, ja es pot avançar que ha estat

impossible descobrir quan es dona el punt d’inflexió en aquesta temàtica, ja que

mentre alguns responien que el màxim canvi esdevé a partir del moviment

d’obstrucció al Fòrum de les Cultures, d’altres creien que va ser durant la crisi del

Carmel i la majoria es limitava a respondre que no hi ha forma possible d’esbrinar-

ho. En qualsevol cas, seria un error plantejar-nos l’objectiu de trobar un període

concret per datar el canvi, perquè el més rellevant del fenomen NIMBY no fa

referència al “quan”, sinó al “què” i al “per què”.

Per respondre a aquestes preguntes, s’ha dividit aquesta primera secció de l’estudi

dedicada a la introducció als moviments veïnals en cinc punts:

1. Contextualització dels moviments veïnals

a. Passat de les associacions de veïns: Del “recuperem els carrers” a “l’economia

social”.

A més d’un li sonarà estrany començar parlant de les associacions veïnals per

contextualitzar el síndrome NIMBY, però el cert és que és complicat entendre un

sense conèixer l’altre.

Les associacions de veïns neixen en els darrers anys de dictadura (oficialment, un

cop passada la dictadura) amb la voluntat de reclamar un paper social en la vida

pública. Llavors eren moviments gens professionalitzats que feien front a una

Administració altament tecnificada i que, per tant, la seva acció es fonamentava en

la voluntat dels seus participants. Amb l’arribada de la democràcia, les associacions

de veïns prenen un important paper social a l’hora de capitalitzar les reclamacions

d’infraestructures pels respectius barris. És l’època en que es parla de la campanya

de “recuperem els carrers”, en la qual encapçalen un moviment opositor al règim i

són referent de la societat civil. Llavors mancaven les infraestructures més bàsiques

i, per aquest motiu, la seva funció era molt ben valorada per tota la població. Amb

el pas del temps, però, molts líders veïnals van fer carrera política i es van allunyar

de les associacions perquè es creia que els podia anar en contra. En certa manera

es va procurar des de l’elit política treure rèdits electorals utilitzant aquestes

associacions i això va provocar una primera segregació entre partits polítics i

associacions de veïns. La segona segregació va produir-se un temps més tard, quan

amb la globalització apareixen les primeres ONGs i baixa la participació política (a

favor de les ONGs i en detriment sobretot de les associacions de veïns). Llavors és

quan les associacions de veïns agafen el rol de propulsors de l’economia social i

quan s’arriba a la situació actual, en la qual tant associacions de veïns com ONGs

es troben en un relatiu període de crisi que ha anat a favor del sorgiment de

plataformes veïnals que tenen un caràcter temporal i que es centren en projectes

concrets (ja no hi ha una mentalitat basada en principis i valors atemporals, sinó

que preponderen interessos privats).

b. Augment de la desafecció política i la desconfiança.

A la situació de crisi de les associacions de veïns, se li ha de sumar també el

progressiu creixement de la desafecció política entre la ciutadania i l’augment de la

desconfiança amb els polítics i les administracions públics. En aquest sentit, s’ha

teoritzat molt respecte la generació que va experimentar en els primers anys de

democràcia un cert desencís en el sistema. Aquest sentiment ha anat en augment

en els darrers anys i, per primera vegada en l’historia del nostre país, ja no són

només els polítics els que reben una mirada crítica, sinó que també comencen a

viure moments difícils les institucions públiques.

Per poc rellevant que això pugui semblar, en realitat comporta importants efectes a

la forma d’actuar de la gent, ja que si no es confia en les administracions, es deixa

de creure en la figura de l’estat paternalista que tant ha caracteritzat l’Europa del

benestar, per entrar en un context en el qual els ciutadans comencen a reclamar el

seu protagonisme polític i la seva capacitat d’autogestió.

Totes aquestes qüestions es corroboren en l’informe que el Departament d’Interior i

Participació Ciutadana ha publicat recentment amb el títol Actituds polítiques i

comportament electoral a Catalunya. A més d’aquest, un altre estudi que val la

pena destacar també és la dotzena onada de l’Índex de Satisfacció Política que el

Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya va fer públic el passat 23

de maig. En ell venia una dada que serveix perfectament per demostrar el que s’ha

explicat fins ara i que fa referència a la percepció de la gent respecte el seu grau

d’influència en els polítics. Com es mostra en el gràfic (extret del mateix informe),

a Catalunya hi ha una percepció creixent en relació a que la població és capaç

d’influir en la vida pública. A simple vista es podria pensar que aquesta és una dada

positiva que facilita pensar que la població recuperarà la confiança envers les

institucions polítiques. No obstant, les mateixes dades de satisfacció que

acompanyen l’informe destaquen que aquests dos elements evolucionen en sentit

contraris, fet que demostra que hi ha una cultura creixent de moviments ciutadans

l’únic objectiu dels quals és obstruir projectes i no pas col·laborar en la seva

construcció. Així és precisament com es pot explicar aquestes dades, ja que la gent

percep que realment es pot influir en la vida pública, però no en sentit

positiu/constructiu, sinó en sentit negatiu/obstructiu.

c. El renaixement del lloc i la vindicació de la identitat.

Aquest és el mateix títol que utilitza Oriol Nel·lo en el seu llibre per contextualitzar

els conflictes territorials. En primer lloc, es destaca el fet que la proliferació

d’aquests conflictes no és, ni molt menys, un fenomen únicament català, sinó que a

la majoria de països desenvolupats es poden trobar avui dia moviments d’aquest

tipus. El procés que ha seguit ha estat encapaçalat per l’anomenat renaixement del

lloc, el qual parteix de la situació de reducció parcial o eliminació total de les

barreres entre territoris i el conseqüent augment de la interdependència que

aquesta ha causat. No obstant, la reducció de fronteres no ha portat a una

unifromització del territori, sinó que cada vegada són més rellevants les

característiques específiques de cadascun d’ells, ja que existeix una creixent

competència entre ciutats. Com diu Luigi Bobbio, “les protestes contra les

localitzacions indesitjades no són, de fet, més que l’altra cara de la competència

que es manifesta entre les ciutats i entre els llocs per tal d’atraure inversions

productives i localitzacions de prestigi”.

La dinàmica que porta reduir fronteres i a internacionalitzar costums, a la vegada,

ha portat al que s’anomena “identitats de resistència”, les quals es basen en la

recerca de sentit i cohesió per part d’actors que es troben en posicions devaluades i

estigmatitzades per les lògiques econòmiques, socials o territorials dominants.

Aquestes tenen com a font principal la pertinença territorial, ja que davant els

perills de la globalització, les persones cerquen seguretat i sentit en allò que els és

més proper. L’entorn immediat esdevé un recer i la població s’apropia de tota allò

que el forma.

d. Els orígens immediats i la temàtica dels conflictes: intervenció exterior i reacció

local.

Quan es parla de moviments veïnals que es caracteritzen cadascun d’ells per la

seva particularitat (com els que aquí ens ocupen), resulta difícil concretar uns

elements comuns entre ells. No obstant, sí que és possible arribar a destacar

coincidències, ja que, per començar, tots ells tenen com a fet desencadenant un

projecte, actuació o esdeveniment que afecta un lloc concret, sovint de manera

relativament sobtada; projecte, actuació o esdeveniment que sol ser, a més, de

procedència forana. Aquesta procedència provoca en molts casos que la intervenció

es vegi (per part dels veïns) com a una amenaça per la seva qualitat de vida, per al

medi ambient, per al paisatge, per als recursos, per a la seguretat o per al

patrimoni.

2. Definint els conceptes: NIMBY + Moviments Territorials = Moviments Veïnals

d’Obstrucció

Com ja s’ha pogut intuir, la figura central respecte a la que gira aquest treball són

un tipus determinat de moviments veïnals. Aquests es caracteritzen per ser els

protagonistes dels conflictes territorials i sovint es qualifiquen com a NIMBY (“Not

In My Backyard”; no al meu pati del darrera). NIMBY és un acrònim aparegut als

Estats Units d’Amèrica que fa referència a les actituds proteccionistes i a les

oposicions tàctiques adoptades per grups socials que reaccionen davant de la

instal·lació en el seu veïnat d’equipaments o serveis considerats desagradables o

“En resum, pel que fa al seu orígen i temàtica, la gran

majoria dels moviments territorials descrits aquí no tenen

tant per objectiu la reivindicació d’una millora de les

condicions de vida d’aquells qui els protagonitzen (a través

de l’obtenció de nous equipament, infraestructures i serveis)

com la defensa de la qualitat de vida o de l’entorn ja existent

contra allò que es considera una agressió exterior destinada

a hipotecar-la o empitjorar-la” Oriol Nel·lo

molests. Com s’ha pogut veure en l’apartat anterior, el fenomen NIMBY sorgeix al

voltant de la instal·lació de determinats serveis necessaris pel funcionament de les

ciutats, però considerats nocius pels residents que n’admeten la seva necessitat,

però lluny de casa seva. D’aquesta manera, la proximitat geogràfica esdevé un dels

factors que contribueix a la formació de l’oposició local, ja que a mesura que

augmenta la distància respecte la instal·lació disminueix l’interès dels veïns, fins

arribar a la indiferència. Bobbio exemplifica d’una manera molt gràfica els

comportaments NIMBY:

“è un’etichetta malevola che riflette il punto di vista dei portatori degli interessi

generali; lascia infatti intendere le opposizioni siano mosse dal cieco egoismo di chi

non vuole un certo impianto a casa propria, ma non muoverebbe un dito se esso

fosse proposto a casa d’altri”

Així doncs, el síndrome NIMBY té per objecte instal·lacions no desitjades que

produeixen externalitats negatives a les àrees del voltant. Sovint aquestes

conseqüències desagradables són de tipus ambiental i fan témer riscs per la salut,

per la qualitat de vida, per la integritat del paisatge, etc. Però en d’altres casos,

també es produeixen reaccions de ciutadans davant del que s’anomenen NIMBY

socials en els quals els ciutadans s’oposen a l’obertura de serveis socials perquè

consideren que amenacen amb abaixar l’estatus del seu barri, el valor de la seva

propietat o de posar en perill la seva seguretat. Alguns exemples d’aquests tipus

d’instal·lacions podrien ser les presons, els centres d’acollida, els centres per a

toxicodependents, malalts mentals, o per a pobres. En aquest cas, tot i aparèixer

components d’egoisme, també hi ha la sospita de la insensibilitat social, xenofòbia,

intolerància o, fins i tot, racisme.

Malgrat tot, una de les causes comunes de la síndrome NIMBY i de la creació de les

oposicions locals rau en el desequilibri entre els costos i els beneficis de les

instal·lacions. És a dir, mentre els beneficis d’aquest tipus d’instal·lacions o

equipaments són difusos entre una àmplia comunitat local o comarcal (o fins i tot

pot arribar a tota la comunitat nacional), els costos recauen en petits grups de

residents. Tal i com diu Bobbio “a un servei a favor de tots, correspon una servitud

d’alguns” i és precisament aquest fet el que dóna força a les oposicions locals i el

que les empeny a rebel·lar-se. De tota manera, encara que una determinada

instal·lació comporti uns impactes mínims i no signifiqui un empitjorament de la

situació existent a la comunitat que l’ha d’acollir, els opositors solen formular una

pregunta que deixa en evidència als promotors de la instal·lació:

“d’accordo, ma perché proprio qui? Se l’insediamento che proponete è veramente

innocuo come voi dite, perché non lo mettete a casa vostra?’ Quando il grido di

battaglia ‘non sotto casa mia!’, si trasforma nella domanda ‘perché proprio sotto

casa mia?’, gli oppositori sono in grado di trasformare la natura del problema: non

è più in questione (solo) la pericolosità dell’impianto, ma (anche) la correttezza del

processo che ha portato alla scelta localizzativa” (Bobbio).

A Nord Amèrica, el fenomen NIMBY ha estat tan dominant que han sorgit una llarga

sèrie d’acrònims que tenen en compte la proliferació de sentiments excloents:

NOOS (Not On Our Street) i LULU (Locally Unwanted Land Uses) són conceptes

força generals i descriptius que constaten que certes utilitzacions del territori són

mal vistes des de l’àmbit local. L’expansió del NIMBY al moviment ambientalista ha

portat a l’eslògan NOPE (Not On Planet Earth). Altres han evidenciat la connexió

entre els moviments ciutadans i els comportaments polítics i han creat els acrònims

NIMTOO (Not In My Term Office) o NIMEY (Not In My Election Year). A nivell tècnic

ha aparegut NIMO (Not In My Office), que consisteix en el ‘rentar-se les mans’ dels

tècnics davant d’un problema plantejat. L’associació dels sentiments NIMBY amb els

moviments contraris al creixement econòmic ha creat l’acrònim CAVE (Citizens

Against Virtually Everything).

Finalment, la síndrome regressiva del ‘tots parats’ condueix del NIMBY al NIABY

(Not In Anyone’s Backyard) o al BANANA (Build Absolutely Nothing Anywhere Near

Anybody).

Un punt de discordança que trobarem en aquest estudi en relació a l’estudi dels

conflictes territorials d’Oriol Nel·lo (i la majoria d’estudis realitzats a Catalunya al

respecte), fa referència precisament en la denominació de cada tipus de moviment.

En efecte, Oriol Nel·lo assenyala que les característiques descrites com a fenomen

NIMBY no s’adaptaven a la major part dels mobilitzacions territorials pròpies del

territori català, però en aquesta memòria s’usarà indistintament una i altra

nominació per identificar aquests moviments.

“aquesta denominació s’utilitza sovint per suggerir que la intervenció prevista

respon a lògiques generals que tenen en compte el benestar de la societat en el seu

conjunt, Mentre l’oposició parteix de consideracions únicament locals.[També]

sembla indicar que el moviment opositor obeeix simplement a un reflex egoista,

segons el qual estaria disposat a acceptar l’actuació que refusa a qualsevol lloc.

Finalment, la classificació prejutja la unitat dels agents locals en una posició (el

front de refús) i dels agents externs a un altra (el front en sí). Com tractaré de

mostrar aquestes premiases resulten falses” (Nel·lo)

Res més lluny de la intenció de contradir al màxim expert català, i possiblement

espanyol, en aquesta temàtica a l’hora d’usar indistintament la terminologia NIMBY

i moviment territorial. En tot cas, la única justificació que es pot fer d’aquesta

decisió rau en que l’objectiu central d’aquest estudi no és analitzar a fons les

característiques dels NIMBYs, sinó en centrar-se exclusivament en les seves

estratègies comunicatives i trobar formes de pal·liar els seus efectes. A efectes

pràctics, ja siguin NIMBYs o siguin moviments territorials (tant si són per motius

egoistes com si no ho són), el seu objectiu és aturar un projecte donat que, si ha

estat aprovat per l’administració, es pressuposa que ha passat ja per un filtre

democràtic. A diferència dels plantejaments de Nel·lo, no es pretén fer cap

valoració moral de si un moviment veïnal és legítim o no (dependrà de cada cas),

però sí que s’afirma sense deixar espai a dubtes que detectar una disminució

general de moviments NIMBY (sense haver introduït mesures repressives o

coercitives) seria un indicador favorable, ja que significaria que s’han reduït els

temors i que hi ha una major acceptació i, sobretot, implicació social en els

diferents projectes impulsats per les administracions públiques. Ja siguin NIMBYs o

moviments territorials ens trobem en un problema comú que fa referència a que la

ciutadania no se sent particep dels projectes públics i davant aquest context, el que

aquí es vol aconseguir és trobar la forma que, a partir de la comunicació i la

participació ciutadana, la societat acabi involucrant-se voluntàriament en cada

projecte.

En qualsevol cas, per destacar aquesta perspectiva transversal presa dels

moviments NIMBY i territorials, el que es proposa en aquest estudi és parlar de

moviments veïnals d’obstrucció, ja que així s’emfatitza el seu principal objectiu que

és el d’obstruir l’execució d’un projecte (almenys en els termes plantejats

inicialment).

3. La dinàmica del conflicte

a. Organització: En la pràctica totallitat dels casos, la forma organitzativa que

prenen els moviments veïnals d’obstrucció no coincideix amb cap entiat o

institució preexistent, sinó que es crea una plataforma ciutadana. S’inicien en

molts casos a través de la promulgació d’un manifest o d’una recollida de

signatures impulsades per persones afectades directament. A mesura que la

plataforma va rebent adhesions, s’adopten formes poc reglamentades, obertes,

flexibles i molt variades. No acostumen a se excessivament professionalitzades

(encara que cada vegada ho són més), però sí que en ocasions reben suport

econòmic d’altres entitats i partits polítics. En aquest sentit, la totalitat dels

entrevistats coincideixen a dir que hi ha una alta politització de les plataformes,

encara que hi ha discrepàncies a l’hora d’establir l’ordre dels factors i la seva

causalitat. Òbviament, a efectes públics totes les plataformes defugen d’aquests

lligams amb els partits, però, sobretot en ciutats reduïdes, aquests són

observables a simple vista perquè els responsables del partit acostumen a ser

els mateixos líders d’una plataforma.

b. Objectius: Com s’ha dit, essencialment, els objectius d’una plataforma és

l’obstrucció d’un projecte, és a dir, la seva retirada o la limitació dels seus

efectes. Això no significa que cada moviment requereixi una solució diferent,

però sí que significa que les solucions necessàriament hauran de ser adaptables

a requeriments específics.

c. Caràcter del moviment: Com s’ha dit, generalment els NIMBY es caracteritzen

pel seu apoliticisme. Aquest es detecta en el seu rebuig a anunciar lligams

polítics i també amb la seva essència de crítica al món polític.

d. Arguments: Els arguments més habituals que acompanyen els NIMBYs són el

rebuig al risc que suposa un projecte, als efectes ambientals que pot ocasionar i

la manca d’equitat territorial que se li atribueix.

e. Rendiment: Una frase dels clàssics resumeix el rendiment del conflicte per part

dels moviments territorials: “l’èxit justifica l’acció”.

4. Mentalitat i ètica dels moviments veïnals d’obstrucció

La major part d’experts als quals s’ha entrevistat destaquen que els moviments

veïnals són positius en tant que permeten introduir nous elements al debat polític i

també com a elements de control del poder executiu. No obstant, en un context de

pèrdua de satisfacció en les institucions públiques, és important entendre bé els

marcs conceptuals en els quals actuen els moviments veïnals d’obstrucció, ja que

d’ells dependrà que aquest element de control derivi cap a una millora de la imatge

pública de les institucions o tot el contrari.

Entrar un per un a tots els elements que intervenen en la mentalitat dels NIMBYs

suposaria un exercici fora de lloc en aquest estudi, per aquest motiu, tan sols es

presentarà un llistat dels conceptes que cal tenir en compte a l’hora de poder

analitzar les formes d’actuació dels moviments veïnals. Aquests són:

• Conflicte d’interessos: és el defineix essencialment el conflicte i que serà

important tenir en compte a l’hora d’iniciar els contactes entre líders polítics i

líders veïnals,

• Aversió al risc: ja s’ha descrit anteriorment que la principal causa que afavoreix

el sorgiment d’un NIMBY és l’aversió de la societat al risc que comporta un canvi

causat per un nou projecte.

• Status quo: seguint en la mateixa línia del concepte anterior, els NIMBYs es

caracteritzen per defensar la situació d’status quo davant un projecte proposat

per l’administració o per l’àmbit privat. Això crea rebuig a la novetat i la

innovació.

• Conservadorisme: La defensa de l’status quo porta necessàriament a posicions

conservadores i això es complementa amb la voluntat generalitzada de

preservació dels béns en joc (patrimoni, medi ambient, etc.)

• Estat paternalista, Estat autoritari, Estat liberal (oposició al franquisme): com

hem vist, els antecedents més llunyans del moviment veïnal comencen per

oposició a l’Estat Autoritari de la dictadura franquista. Es demanava major

responsabilitat social de l’Estat. Aquest element encara es manté en les

plataformes veïnals, però a la vegada, es rebutja també l’Estat paternalista en

favor d’un Estat que es limiti a cedir els recursos per la posterior gestió local i

privada (sense imposar res en nom del bé col·lectiu).

• Desconfiança/desafecció política: ja s’ha vist que tot el procés va estretament

relacionat amb un element de manca de confiança en les institucions públiques.

• Llibertarisme/liberalisme: El rebuig a l’autoritarisme sumat a la desconfiança en

les institucions i els polítics porta a una situació de valors llibertaris o liberals

(rebuig a les estructures de poder públic). A més, cal recordar que Catalunya ha

estat una de les zones europees on ha pres major força el moviment llibertari o

anarquista (durant la guerra civil espanyola). Aquest fet situa a Catalunya en un

context proclivi al sorgiment de moviments veïnals d’obstrucció.

• Presenten dilemes morals: la forma de presentar els arguments i la mentalitat

dels NIMBYs acostuma a materialitzar-se en un dilema moral on queden

clarament definits els bons i els dolents.

• Síndrome de David contra Goliath: aquest síndrome fa referència a l’hàbit a

situar-se sempre a favor del feble davant la percepció d’un conflicte amb

desigualtat de poder. Així, moviments NIMBY acostumen a presentar-se com a

víctimes i això afavoreix la captació d’adeptes. A Catalunya novament aquest

síndrome és més present que en altres indrets, ja que està caracteritzat per una

societat basada en una identitat de resistència (nacionalisme).

• Irracionalitat (emocional): els NIMBYs presenten els seus arguments amb altes

càrregues d’emotivitat i acostumen a ser poc racionals.

• La lluita per l’etiqueta de defensor del poble i del feble: davant la crisi de les

associacions de veïns unida a la crisi dels partits, les ONGs i el síndic de greuges,

les plataformes ciutadanes han trobat una finestra d’oportunitat que els permet

presentar-se com els únics defensors dels interessos ciutadans.

5. Tipologia d’acció col·lectiva dels moviments veïnals d’obstrucció

Les característiques del mateix treball fan impossible exposar ara el marc

conceptual que aporten les diferents teories de l’acció col·lectiva. Per aquest motiu,

en aquest apartat, no ens dedicarem a fer una recull aprofundit de com el món

acadèmic ha analitzat el tema, sinó que s’ha fet un repàs d’alguns punts que van

més estretament relacionats amb la temàtica de l’estudi aplicant-lo a un cas real.

L’estudi on es resumeixen tots els elements a tenir en compte a l’hora d’analitzar el

per què i com actuen aquests moviments es troba a l’annex. Fa referència al cas de

la plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges i en ell es pot veure tant la

tipologia del bé que hi ha en joc, com les estructures organitzatives i relacionals

que es creen en la plataforma, com també la tipologia d’actors dins la plataforma i

les respectives intensitats de preferències. La teoria de jocs d’Olson serveix en

l’anàlisi per entendre què impulsa a aquests actors a actuar i també es pot veure el

cicle de vida habitual que segueixen les plataformes veïnals.

No obstant, si es vol aprofundir en la base teòrica de les Teories de l’Acció

Col·lectiva, a continuació es recomanen un seguit de llibres i manuals que són de

lectura obligada.

• AGGARWALI, V.; DUPONT, C. "Goods, Games and Institutions". International

Political Science Review, 20. 1999.

• ELSTER, J. "Rationality, Morality and Collective Action". Ethics, 96. 1985.

[Traducció al castellà a: AGUIAR, F. (ed.). Intereses individuales y acción

colectiva. Madrid: Fundación Pablo Iglesias/Siglo XXI, 1991. També a Zona

Abierta 54/55].

• GARCÍA SOBRECASES, F. Acción colectiva y bienes públicos. València: Tirant

lo Blanc, 2000.

• JORDANA, J. "Las asociaciones de intereses y la acción colectiva", A:

CAMINAL, M. (ed.). Manual de Ciencia Política. 3a. ed. Madrid: Tecnos, 2006.

• HIRSCHMAN, A. O. Shifting involvements: private interest and public action.

Oxford: Basil Blackwell, 1985.

6. Els efectes polítics dels moviments veïnals d’obstrucció

La naturalesa dels impactes que porten a terme els moviments veïnals d’obstrucció

es poden classificar en tres grans dimensions en relació a les polítiques públiques:

• Incidència en la dimensió substantiva: impactes que han generat canvis concrets

en els continguts de les polítiques territorials. Es tracta, per tant, d’impactes

finalistes, perquè s’evidencien en els resultats de la política i en relació als

objectius de les mobilitzacions: la creació, derogació o modificació de plans i

projectes, canvis en els objectius i instruments de les polítiques territorials.

• Incidència en la dimensió relacional i operativa: la capacitat d’alterar les regles

del joc i les relacions entre els actors polítics. Inclou la possibilitat de denunciar

les formes d’actuar en els processos de decisió, de fer emergir nous actors en

l’arena política, de modificar els patrons d’interacció entre els actors de la xarxa

de polítiques, forçant noves aliances o visibilitzant contradiccions, de provocar

canvis en la representativitat i/o legitimitat d’aquests actors. En la mesura que

aquests impactes incideixen en la configuració i en les interaccions de la xarxa de

polítiques, també ho fan en la distribució de poder en la xarxa, alterant els

patrons d’asimetria en la distribució de recursos jurídics, cognitius, econòmics o

polítics. Aquests impactes poden tenir un caràcter instrumental si a través

d’aquests s’obtenen també impactes substantius.

• Incidència en la dimensió simbòlica i conceptual: capacitat de generar canvis en

els sistemes de valors, en les percepcions, opinions, actituds i conductes socials

en relació a l’ús i la gestió del territori. Aquests impactes acostumen a

transcendir polítiques concretes, en la mesura que incideixen en els marcs

cognitius i normatius dels actors polítics i de la ciutadania. Aquests impactes

poden acabar tenint una incidència més substantiva i/o operativa si

aconsegueixen canviar els referents de noves polítiques territorials. Per tant,

també poden tenir un caràcter més o menys instrumental.

Les tres vessants dels moviments NIMBY són interessants des del punt de vista del

màrqueting polític, ja que afectaran substancialment a la imatge del candidat o

partit polític que es defensi i als factors que entren en joc durant les campanyes

electorals. No obstant, la dimensió que presenta un impacte major a curt i mitjà

termini és, sens dubte, la segona. En aquest sentit, la realitat ens ofereix diferents

exemples que van des de petits canvis en la relació de vots, fins a casos en que un

NIMBY ha afavorit inclús un canvi de govern. Un cas interessant d’analitzar també

ha estat el cas del conflicte del Carmel, el moviment del qual va acabar derivant en

la formació d’un nou partit polític que es denominà Partido Azul.

Tot plegat ens permet veure els NIMBYs com a una eina electoral més encaminada,

sobretot, al desgast del partit del govern (és a dir que és més pròpia de candidats

challengers). Una eina que té una alta efectivitat si se sap administrar bé, però que

d’altra banda presenta un alt risc davant la manca de control. Alguns partits amb

posicionaments més extremistes ja fa temps que utilitzen els moviments NIMBYs

amb fins electorals i, encara que no a tot arreu són efectius, en casos com el de

Vic, el seu ús per part de partits com PxC o CUP han permès que ambdós hagin

obtingut resultats electorals molt per sobre dels previstos.

Per demostrar amb alguns casos pràctics els efectes polítics que tenen els

moviments NIMBY, a continuació es presenten dos exemples. El primer s’ha extret

de l’estudi Per una nova cultura del territori? Mobilitzacions i conflictes territorials i

mostra els impactes en les tres dimensions per part de quatre NIMBYs diferents. El

segon cas, en canvi, tan sols mostra l’impacte en els vots que va tenir en el seu

moment la Plataforma Vecinal arrel del conflicte amb la narcosala de la Vall

d’Hebrón.

Per primera vegada des de1995, una zona tradicionalmentvotant del PP passa a servotant de CiU. Això es potentendre a partir del sorgimentdel NIMBY que ha afavorit unvot útil de càstig contra el PSC ien favor del primer partit de laoposició (CiU).

El NIMBY provoca un elevat efectemobilitzador i vot de càstig en la zonamés directament efectada.

Els actors en joc i les seves estratègies (casos reals)

En qualsevol tipus de política pública els actors que entren en joc transcendeixen

sempre de les parts a les que habitualment es presta més atenció. Tenir

consciència de l’existència de tots aquests actors i saber com actua cadascun d’ells

en relació a la presa de decisions és un actiu que no pot ser ignorat per aquell que

tingui per objectiu preparar l’estratègia de comunicació d’un projecte. S’ha de ser

capaç d’interpretar per què actua cada actor i, sobretot, capaç de preveure com ho

farà. Això significa analitzar en profunditat quines són les eines de comunicació i

màrqueting que fan servir i les respectives sinergies que es creen entre els demés

actors a partir del seu ús. És així com es podrà conèixer quines són les millors

formes de fer-los front i permetrà descobrir aquelles tècniques que en el seu global

poden ser més efectives en un cas concret de política pública.

Per obtenir una idea de la pluralitat d’actors que hi ha en joc, aquest quadre

elaborat per Joan Subirats ens ofereix una perspectiva molt encertada de tots

aquells elements que entren en contacte amb la institució pública a l’hora de dur a

terme polítiques de planificació territorial.

Cadascun d’aquests elements juguen el seu propi paper en matèria de comunicació

i aquest repercuteix directament a l’administració. En el cas dels conflictes

territorials, els actors que representen un rol més important es poden dividir en

cinc grans grups. El primer fa referència als planificadors, és a dir les

administracions públiques que planifiques i gestionen els plans urbanístics i demés

projectes en diferents nivells (locals, autonòmics, estatals, a través d’instituts

públics, empreses municipals o agències). El segon fa referència als encarregats

d’executar els projectes (promotores, constructores, etc.). El tercer es refereix als

mitjans de comunicació com a transmissors de la informació. El quart es refereix a

les entitats que defensen els interessos dels ciutadans afectats pels projectes (aquí

es succedeix una aferrissada disputa entre institucions com el síndic de greuges,

entitats tradicionals com les associacions de veïns i entitats de curta durada com

les plataformes veïnals). El cinquè i últim actor representa la societat en genereal,

la qual s’haurà de distingir entre els veïns afectats pel projecte i la resta de

ciutadans.

En tot aquest ventall d’actors, les dinàmiques que prenen més força i que, per tant,

val més la pena observar són les que es produeixen entre els tres principals

implicats: administració pública, moviments veïnals i mitjans de comunicació de

masses. És per això que es defineix a continuació els recursos més utilitzats per les

plataformes veïnals i les sinèrgies que es creen entre aquests i els mitjans de

comunicació.

Estratègies de comunicació i màrqueting dels NIMBYs

Fins ara s’ha definit què són i com es caracteritzen els moviments veïnals

d’obstrucció. Ara anem a definir breument com actuen aquests per estructurar les

seves campanyes de pressió.

Malgrat que quatre dels sets experts entrevistats coincideixen a dir que la capacitat

real de mobilització dels grups NIMBY és molt reduïda, tots ells coincideixen en

afirmar que la seva capacitat d’influència i d’introduir elements a l’agenda política

és exageradament alta. Com veurem, això es destaca sobretot per les seves bones

relacions amb els mitjans de comunicació, encara que aquestes no serien possibles

ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

NIMBYs

MCM

SOCIETAT

“Nosaltres som professionals de tallar carreteres i fer

manifestacions, però ens falta molt en termes de

comunicació”. Membre de la Federació d’Associacions de

Veïns de Mataró

sense tenir en compte la resta d’accions que porten a terme. A grosso modo,

aquestes es poden classificar en:

• Manifestacions: Difícilment estranyarà a ningú afirmar que un dels recursos més

utilitzats pels moviments veïnals d’obstrucció són precisament les manifestacions.

En aquest sentit hi ha poc a descobrir que no se sàpiga ja respecte una

estratègia tant tradicional com aquesta. En qualsevol cas, cal tenir en compte

que degut al reduït nombre de manifestants que acostumen a assistir en aquests

actes, els moviments veïnals opten per escollir llocs emblemàtics i amb alta

càrrega simbòlica de manera que l’element central no sigui el número de

persones presents, sinó on estan i què fan aquestes persones. Així, com

habitualment es diu, “no es tracta de quants siguem, sinó del soroll que fem”. En

aquesta línia, les manifestacions acostumen a anar acompanyades de talls de

carreteres, pancartes, banderes, càntics i xiulets (entre altres) que emfatitzen el

missatge que es vol donar i que posteriorment els mitjans de comunicació

s’ocuparan de transmetre.

• Actes populars: Una altra forma habitual que utilitzen les plataformes veïnals per

atraure nous adeptes i per suplir els baixos índexs de mobilització que presenten

són els actes populars. Aquests es refereixen a tot tipus d’activitats (com

xocolatades, caminades, concerts, dinars, festes, etc.) que no es perceben per

aquells externs a la plataforma com a un mer acte propagandístics, però en els

quals tots els membres aprofiten per difondre el seu missatge aprofitant

l’element de proximitat que els defineix. Aquests actes són la millor forma per

dur a terme les campanyes de boca-orella que tant efectives són actualment.

• Màrqueting de guerrilla i performances: En aquest concepte s’hi adhereixen totes

les accions que es produeixen a peu de carrer i que es caracteritzen per l’alt

impacte que creen entre els que ho perceben. En aquest sentit hi entrarien des

dels habituals encadenaments de manifestants en el lloc de les obres, les

performances d’actors amb representacions simbòliques al carrer i fins els

adhesius que es planten a faroles i portals. També inclou les pintades a les parets

(grafits) o les pancartes de gran format que pengen escaladors professionals en

edificis emblemàtics de la ciutat.

• Màrqueting radical: El màrqueting radical és una altra forma de màrqueting que

fa referència a accions i estratègies que fora de les lleis tradicionals del

màrqueting aconsegueixen resultats sorprenents. Més enllà del màrqueting de

carrer o de guerrilla, el màrqueting radical es presenta sota formats que porten a

l’extrem la innovació, l’èxit i inclús la rebel·lió i la bogeria. En qualsevol cas,

aquesta tècnica destaca pel seu impacte davant població i mitjans.

• Internet: Internet és un dels principals recursos utilitzats per les plataformes pels

seus baixos costos, la manca d’estructures de poder, l’alta agilitat de moviments

que permet i la capacitat de crear xarxes de relació. Dins seu trobem:

a. Webs

En l’annex es pot consultar tot l’anàlisi que s’ha dut a terme d’una mostra de 17

portals web de plataformes veïnals. Tot i així, aquí en destaquem algunes

reflexions interessants. En primer lloc es destaca que totes elles segueixen una

estructura quasi idèntica. En aquest sentit, els elements més habituals que es

troben en el menú de la home page són: Informació dels objectius i la

problemàtica (88,2% de les analitzades el tenen), informació del manifest de la

plataforma (82,4%), informació de la plataforma (82,4%), un apartat destinat als

reculls de premsa (82,4%), una agenda d’activitats (76,5%), un apartat

d’enllaços (76,5%), un apartat de fotografies (70,6%), dades de contacte (60%),

material addicional (60%) i, en menor mesura, un fòrum en línia (41,2%) i la

possibilitat d’adherir-se virtualment (41,2%). Un element que és minoritari

(17%), però que és important destacar és l’ús de les plataformes de l’humor com

a eina d’atracció d’adeptes i mobilització. En aquest sentit, algunes plataformes

com la de NO a la Mat, per exemple, tenen un apartat en el qual es poden

consultar diferents recursos amb una alta càrrega humorística, però a la vegada

crítica. Així, l’humor tan caracteritzat en el nostre país per la seva vessant irònica,

esdevé també una estratègia important a utilitzar per part de les plataformes

veïnals.

Altres coses que s’han pogut detectar en l’anàlisi són, per exemple, que la

majoria dels portals web de les plataformes (excepte el cas de No a la MAT degut

a la seva envergadura) estan força mal posicionades en els principals buscadors,

que depèn molt de cada cas fins a quin punt es cuida la usabilitat del web

(recordem que hi ha webs que contenen fins a 918 pàgines -

http://www.respectemelpladebages.org/- i d’altres que tan sols en tenen 1 -

http://www.plataformavecinal.net/) i que, en general, la seva principal arma és

l’alta connexió d’enllaços que tenen amb altres entitats i institucions

(majoritàriament altres plataformes, seguit d’ONGs i institucions públiques).

b. Web 2.0 (blocs i xarxes socials)

A part dels portals web, el millor recurs que disposen avui les plataformes veïnals

són les xarxes de blocaires que es creen al voltant de la temàtica i que porten a

terme importants campanyes de posting criticant el projecte i campanyes

d’astroturfing. També tenen presència en xarxes socials com You Tube o

Facebook, entre d’altres de més especialitzades com Moviments.net o xarxes de

moviments ecologistes com ENN.

Tots aquests recursos destaquen pel seu baix cost econòmic i perquè van

destinats a mantenir activa i informada una massa crítica evitant que es dissolgui

el moviment.

c. Màrqueting Viral

L’enviament de correus electrònics amb la intenció de que aquests siguin

reenviats creant així un efecte multiplicador també és una tècnica característica

dels moviments NIMBY. Generalment, el màrqueting viral s’utilitza a partir d’un

contingut basat en altes dosis d’humor o d’impacte o per tal de denunciar fets que

es creuen injustos o rebutjables. Les campanyes dels NIMBYs s’inclourien en

aquest segon apartat i un exemple d’això és el següent email de la plataforma

Salvem Montserrat:

SALVEM MONTSERRAT! http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat La marea de l'especulació urbanística ja ha arribat a la muntanya de Montserrat, símbol de la naturalesa i la cultura del nostre país. A Collbató, als peus de la muntanya, l'Ajuntament ha aprovat la requalificació de 21 hectàrees de sòl agrícola per construir-hi un gran polígon amb més de 140 naus industrials que podran acollir activitats altament contaminants. Tot això, en uns terrenys que limiten amb el parc natural de Montserrat i la zona d'especial protecció de les aus (ZEPA) Roques Blanques-Montserrat-Llobregat de la Xarxa Natura 2000. Tot per satisfer la voracitat financera dels empresaris 'amics del Partit'. A Collbató, poble de 3.500 habitants, ja s'han recollit més de 1.200 al·legacions contra el projecte de zona industrial. Diverses entitats han posat en marxa la recollida electrònica de signatures per mostrar el nostre desacord amb una especulació que atempta contra un patrimoni que és de tots. Si t'estimes Montserrat, si creus que el futur no és destruir el territori, fes clic a l'enllaç, signa amb nosaltres i envia-ho als teus amics/amigues i familiars. Són 20 segons. Gràcies. http://www.infomontserrat.com/salvemmontserrat

Moltes de les campanyes de màrqueting viral tenen també una funció de captació

de nous adeptes als quals no es pot arribar per la via de la proximitat i per

ampliar el llistat d’adreces electròniques de la bases de dades.

d. Fòrums i debats on-line

Els fòrums per retroalimentar el debat entorn al conflicte es poden trobar tant en

els portals web de les mateixes plataformes com a través de la creació de llistes

de correus (que ofereix Yahoo!) o els grups de Google. Un exemple d’aquests ens

l’aporta la plataforma Salvem Collserola, la qual, per tenir una impressió del ritme

d’activitat que han portat a terme, es pot dir que han enviat fins a 349 correus

des del dia 13 de setembre de 2007 fins el dia 30 de maig de 2008 (en total un

email i mig de mitja al dia). El seu funcionament és ben senzill. A continuació es

pot veure una mostra del primer correu rebut el dia 13 de setembre.

Benvingut/da a la llista de correu de Collserola. Per enviar-hi missatges ho has de fer a l'adreça següent: Collserola@yahoogroups.com Si vols donar-te de baixa has d'enviar un missatge a l'adreça següent: Collserola-unsubscribe@yahoogroups.com També pots anar a la web de GroupsYahoo per modificar la teva subscripció: http://groups.yahoo.com Fins aviat! Carme Rovira Badal Moderadora de Collserola crovirab@tinet.cat

e. Altres recursos:

A més de tot el que s’ha destacat fina ara, Internet ofereix un munt de noves

possibilitats als moviments veïnals que van des de publicar webs interactives de

seguiment d’unes obres fins a publicitat en altres webs o fins i tot campanyes

realitzades per trolls i hackers. Totes elles han estat poc desenvolupades fins ara,

però cada vegada es pot comprovar un nivell superior de professionalització i

creativitat en les seves accions a través de la Xarxa i les grans facilitats que

ofereix Internet acabaran permeten tard o d’hora la seva extensió.

• Discurs: Per poder analitzar les particularitats del discurs que caracteritza els

moviments NIMBY, s’ha estudiat els manifestos de 7 plataformes veïnals (l’estudi

complet es pot consultar a l’annex) als quals s’ha aplicat una recerca quantitativa

i qualitativa de les paraules utilitzades en aquests. La base teòrica de l’estudi

parteix dels postulats de la lingüística cognitiva que Geoge Lakoff explica en el

llibre Don’t think of an Elephant. L’estudi parteix de la idea que a través de les

paraules es pot interpretar més fàcilment la mentalitat dels diferents moviments i

aconseguir així poder dur a terme actuacions més efectives. A més, l’objectiu

d’aquest anàlisi també era oferir la possibilitat de comprovar si els discursos

realitzats per les administracions eren realment efectius de cara al seu tracte

amb aquests moviments i, ja es pot avançar ara, que en aquest sentit es

detecten importants mancances.

Per resumir els resultats de l’anàlisi, s’ha classificat les 50 paraules analitzades

en 9 grups. Aquests van encaminats a destacar diferents aspectes del contingut

dels manifestos. Els grups són:

a. Negació/confrontació

b. Afirmació/proposició

c. Innovació/futur/progrés

d. Conservació/preservació

e. Identitat/pertinença

f. Territori/institucions

g. Percepció

h. Reivindicació

i. Valors

De tots ells, els que més importància prenen són, en diferència, paraules de

negació i protesta (No, contra, anti...), paraules de conservació (preservació,

protecció, defensa, tradició, recuperació...) i paraules que denoten un sentiment

de pertinença (la paraula “nostre” és la més utilitzada en tots els manifestos

després de la paraula “no”). D’aquí se’n pot extreure que, essencialment, els

moviments veïnals són moviments de protesta amb una baix contingut

constructiu (les paraules d’afirmació i proposició són les menys utilitzades) i que

aquesta queixa va orientada a la defensa o conservació (en aquest sentit sobta

veure com els moviments veïnals d’obstrucció són la majoria d’ells moviments

altament conservadors, ja que la paraula conservació no es mostra mai en un

sentit negatiu) d’un territori que senten com a propi (en definitiva, el que els fa

més efectius és la seva voluntat de conservar una propietat, fet que ratifica la

concepció anglosaxona de NIMBY). D’altra banda, també es destaca que la forma

de presentar-se per part d’alguns moviments veïnals, ja que en més d’una ocasió

es mostren com els únics “salvadors” (la paraula salvar sorgeix en diverses

ocasions) del bé que es vol protegir.

En quan a l’element territorial i identitari, la paraula territori i veïnatge són les

més freqüents (totes elles amb connotació clarament positiva) i es parla en certa

mesura negativament de les institucions locals.

Pel que fa a percepcions, en l’anàlisi que s’ha dut a terme no s’ha pogut destacar

una percepció (inseguretat, agressió, perill, risc desconfiança, etc.) preponderant

en tots els NIMBYs, però sí que s’ha pogut destacar el predomini de dos grups de

conceptes connotativament contraposats: Medi i Natura (amb clara concepció

positiva) i Urbanisme i construcció (amb clara concepció negativa).

Per últim, val a dir que paraules que defensen idees de innovació, futur i progrés,

generalment s’utilitzen en sentit negatiu pels moviments veïnals, fet que remarca

el seu caràcter conservador i posa en evidència les mancances dels discursos

encapçalats per les administracions públiques a l’hora de pal·liar el sorgiment

d’aquest tipus de moviments.

• Cartografia i disseny gràfic

Respecte a la cartografia utilitzada pels moviments territorials, se’n pot destacar

que és un dels recursos més utilitzats i que remarquen el seu caràcter de carrer.

No s’ha dut a terme un estudi exhaustiu d’aquests elements gràfics, però a

simple vista es poden destacar tres coses:

i. En primer lloc, el recurs més utilitzat en el disseny del logotip són senyals

de prevenció de riscos. Així, el seu objectiu és alertar la població d’un

possible risc i conscienciar a través d’imatges impactants de la seva

perillositat.

ii. En segon lloc, és també habitual utilitzar el recurs de l’aigua per alertar del

perill. Òbviament això dependrà de la temàtica del propi conflicte, però és

curiós veure com inclús quan es tracta d’anar en contra d’una incineradora

també s’utilitza aquest recurs.

iii. En tercer lloc, els colors més utilitzats són el negre, el vermell i el bau. Els

dos primers transmeten la passió i agressivitat pròpia d’aquests

moviments. El blau, en canvi, s’utilitza principalment de recordar els béns

en perill com són l’aigua i l’aire. En aquest sentit veure com moltes

plataformes estretament relacionades amb moviments ecologistes no

utilitzen també el color verd habitual en aquestes. La justificació es troba

en que d’aquesta manera poden arribar a un col·lectiu més ampli que es

desmarca de posicions clàssicament ambientalistes.

iv. Per últim, es pot veure com la major part de l’estètica dels cartells

utilitzats per les plataformes veïnals recorden en gran mesura als cartells

que caracteritzen partits i moviments polítics que defensen posicions

extremes com poden ser moviments independentistes radicals o

moviments feixistes. Això es denota en l’agressivitat i exageració que

transmeten a través de les imatges i també en l’ús dels colors.

• Recollida de signatures: Una tècnica també habitual és la recollida de signatures

en suport a un manifest contrari al projecte. Aquesta s’acostuma a fer mitjançant

el porta a porta o a través de l’organització d’actes populars.

• Cartes a les autoritats: Una altra tècnica que destaca més per la seva posterior

difusió a través dels mitjans que no pas per la seva efectivitat en sí, és

l’enviament de cartes a les autoritats locals. Un exemple que no respon a una

carta, però si a un correu electrònic és el següent enviat per la plataforma

Salvem Collserola a l’alcalde de Barcelona.

Para: <jhereu@bcn.cat>

Asunto: Sr .Hereu / Tala

Senyor:

Aquesta tala al Tibidabo és absolutament imperdonàble!

Vosté ha tingut seny alguna vegada, sr. Hereu?!

(o viu del cuento) i de la destrucció de la Natura?

Té cor o, en contes de cor, té plom!?

Només té diners a la seva "ànima"?

Quina bojeria és aquesta!??

Ens importa un merda -repeteixo- les infraestructures que maten la Natura!

I no valorem la imatge! (vostes estan pendents d' ella).

Volem arbres, i arbres VELLS!

Volem NATURA d'una P... vegada!

A veure si s' enteren vostés els politics d' una p... vegada!

Vostés passen del poble.

Nomes la pèla...!

TORNIN LA NATURA A BARCELONA.

VOLEM UNA NATURA BEN CONSERVADA!!!

• Cartes al director: Per complementar les cartes a les autoritats i els comentaris

publicats en els blocs, és encara més freqüent l’enviament massiu de cartes al

director tant en diaris locals com nacionals que acostumen a ser publicades.

• Pancartes als balcons: Els elements visuals que més efectivitat tenen entre els

veïns són les habituals pancartes que es pengen als balcons de les cases.

Aquestes tenen un clar efecte persuasiu sobre els components de la comunitat

que no estan interessats en la plataforma, ja que si no es penja la pancarta es

poden sentir jutjats per la resta.

• Merchandising: La venda de samarretes, adhesius i tot tipus de productes amb el

logotip de la plataforma és una altra forma d’aconseguir mantenir el col·lectiu

unit i persuadir a la resta membres de la comunitat a adherir-se a la plataforma.

D’aquesta manera, es recupera la idea de “fer el màxim soroll possible encara

que en siguem pocs”, però en aquesta ocasió es tracta de fer-se veure el màxim

possible.

• Relacions amb els mitjans de comunicació: Les relacions amb els mitjans de

comunicació és un dels majors actius dels quals disposen els moviments veïnals.

Ja s’ha explicat en l’apartat anterior la significació que pren el síndrome de David

i Goliath quan es tracta d’un conflicte entre moviments veïnals i administració

pública. Aquest és el principal motiu que permet que avui dia hi hagi una

complicitat important entre mitjans i plataformes que, d’altra banda no existeix

en termes qualitatius entre mitjans i administració. Certament, la

professionalització dels gabinets de comunicació en les administracions públiques

i, sobretot, l’alta despesa en publicitat (i subvencions) que fan aquestes,

impedeixen que els mitjans es declarin clarament en contra de les polítiques

públiques aplicades. No obstant, periodistes segueixen pensant que la seva tasca

és la de dur a terme un control de l’activitat de l’administració per evitar

excessos en l’ús del poder i tenen com a norma (en alguns casos es recull en els

mateixos estatuts del mitjà) la defensa del feble en cas de dubte.

Per resumir els diferents punts que cal tenir en compte respecte les relacions

entre els mitjans de comunicació i els moviments NIMBY, es diferenciaran a

continuació aquells factors que juguen a favor dels moviments veïnals i els punts

que hi juguen en contra:

AVANTATGES

• Els mitjans de comunicació acostumen a posicionar-se sempre en defensa del

més feble.

• La defensa a ultrança de l’article 20 de la Constitució Espanyola (dret a la

informació) que caracteritza els mitjans provoca que reclamin una transparència

absoluta de l’Administració Pública. Com que aquesta no ho és al 100%, llavors

es justifica sobrerepresentar moviments crítics per introduir nous elements a

l’agenda política. S’entén aquesta sobrerepresentació com un servei a la

democràcia i una mostra de la tasca de control dels mitjans de cara al poder

públic.

• Els periodistes dels mitjans mostren cada vegada més un creixent temor a la

professionalització de la comunicació en les administracions públiques. Aquest

sentiment porta a pensar que s’està diluïnt la tasca de control que s’ha

mencionat anteriorment, i això afavoreix la cerca de nous elements crítics que

contrarestin amb la millora de les relacions.

“Periodistes han de fer un major esforç i no cedir tant a les

facilitats que donen les administracions” Roger Patos

“L’actitud [de l’Administració] encara no és de transparència, sinó

de protectors de la informació” Josep Comajoan

• Segons paraules de Josep Comajoan, tot mitjà sempre prioritza aquelles

associacions que són més actives i actualment les més actives acostumen a ser

moviments d’oposició.

• Hi ha una creença estesa entre els periodistes dedicats als conflictes territorials

que diu que els moviments veïnals estan mal tractats en els mitjans. Això

afavoreix un tractament compensatori per part d’alguns.

• En general, a efectes quantitatius, els moviments veïnals estan clarament

afavorits en els mitjans.

• Malgrat no totes les plataformes compleixen amb aquesta característica, la

realitat dels mitjans de comunicació fa que la política d’exclusives d’una

plataforma sigui una arma molt important a l’hora d’entrar en joc. Mentre que les

administracions tenen més a perdre que a guanyar quan ofereixen exclusives (ja

que la seva naturalesa els assegura presència als mitjans), pels moviments

veïnals és totalment el contrari. S’espera transparència per part de

l’administració, però no per part de les plataformes ciutadanes, així que moltes

vegades aquestes opten per tractar amb pocs mitjans a canvi d’un major i millor

tractament.

• Efectes d’agenda setting: Per avaluar l’efecte de l’agenda setting respecte els

moviments veïnals, s’ha dut a terme un estudi de cas. Aquest s’ha basat en

analitzar totes les notícies sorgides al diari gratuït 20 minutos (es poden veure

les notícies a l’annex) en relació als conflictes protagonitzats per grups NIMBYs.

o Efecte priming: En general, l’alta i extensa cobertura que es fa als

moviments veïnals d’obstrucció provoca un rellevant efecte de

priming, ja que aquests poden arribar inclús a obrir portades i

sempre es troben en les primeres pàgines de les respectives

seccions. A això cal afegir l’alt nombre de referències que es fan en

els articles d’opinió i les cartes dels lectors.

Un fet important a destacar és el tractament que aquest diari va fer

al cas de la Plataforma Vecinal contrària a la narcosala de la Vall

d’Hebrón. Aquest destacava per ser excepcional respecte els demés

(AVE pel litoral, No a les zones verdes, etc.), ja que el diari va fer una

cobertura molt menor a la que corresponia segons l’impacte que va

tenir (recordem que els veïns van obstruir diversos dies la Ronda de

dalt de Barcelona i va ocasionar importants embussos.

“Els moviments veïnals acostumen a queixar-se sobretot per temes

quantitatius més que no pas qualitatius” Josep Comajoan

“El tractament del moviment veïnal en els mitjans és negatiu a

l’actualitat i va a pitjor” Albert Ollés

o Efecte framing: La secció on s’inclouen els moviments veïnals

acostuma a mostrar poques diferències entre els mitjans. La majoria

d’aquests s’inclouen en la secció de societat o en el seu defecte

l’apartat de successos. Sempre es comparteix un cert protagonisme

amb la secció de política i inclús amb la secció d’economia, però no

trobarem mai una notícia d’aquest tema a aquestes seccions.

• En termes qualitatius, també cal destacar que l’excepcionalitat del cas de la

Plataforma Vecinal no es limita al nombre, sinó també al tipus d’informació.

Generalment totes les notícies que es llegeixen en relació a un NIMBY acostumen

a limitar-se a descriure els fets presentant els veïns com la única víctima del cas.

Les úniques deficiències que poden haver—hi en aquest sentit són en termes

d’extensió de la notícia. Tot i així, en el cas de la Narcosala de la Vall d’Hebrón, el

rotatiu 20 minutos va arribar a treure notícies com la segÜent:

La ‘narcosala’ de la Vall d’Hebron obrirà amb protecció policial

R.B.. 27.07.2005 Veïns de la zona esperant empleats i periodistes per insultar-los.

El nou equipament obre avui només per als seus empleats i demà és previst que comenci a atendre els primers usuaris

Els treballadors socials de la nova narcosala de Vall d’Hebron estrenaran avui el nou equipament a l’espera que, demà dijous, arribin els primers usuaris. L’equipament, absolutament necessari segons l’Agència de Salut Pública, estarà vigilat contínuament per un guarda de seguretat i per les forces policials, que patrullaran més sovint per la zona.

Aquest augment de la vigilància vol evitar que cap dels veïns que s’oposen al nou servei provi d’atacar-lo, com ja ha passat en dues ocasions. Els veïns temen que el nou servei, que obre dins del recinte hospitalari de la Vall d’Hebron, augmenti el nombre de drogodependents. El nou centre servirà per atendre gent amb problemes de droga, amb l’alcohol inclòs, i tindrà una sala perquè qui vulgui es pugui punxar, sota vigilància mèdica.

Més crits i més insults

Un grup de 150 veïns es va concentrar ahir davant del futur centre d’atenció a toxicòmans per mostrar la seva oposició, durant la presentació de la instal·lació als periodistes. Els veïns, que van arribar a llançar ous, van insultar els treballadors socials i també els periodistes. La majoria d’ells eren gent gran i nens petits.

Que un diari (encara que aquest sigui gratuït i altament dependent de

l’administració) publiqui una notícia on es presenti l’administració com la víctima i

els veïns com els calumniadors (en tots els NIMBYs hi ha calúmnies) és un cas

difícil de trobar en altres ocasions, així que es pot dir que aquesta és l’excepció que

confirma la regla que estableix un tracte qualitativament més favorable als veïns.

DESAVANTATGES

• Quan una plataforma veïnal fa una roda de premsa, això desincentiva molt als

mitjans, ja que sobre aquests temes, volen tenir exclusives. Sobretot en el cas

dels mitjans locals, la majoria d’ells estan molt disposats a fer oferir una bona

cobertura d’un moviment a canvi de que se’ls prioritzi a ells per sobre de

mitjans nacionals.

• “S’ha diluït, en bona part, la complicitat entre periòdic i entitats. Aquestes han

caigut en l’enlluernament de la roda de premsa i de sortir en una dotzena de

mitjans (a diferència del que passa en àmbits més grans).” Josep Comajoan

• “És complicat arribar a tots [els moviments veïnals], perquè n’hi ha molts i cada

vegada més” Jordi Casino

• “La manca d’un interlocutor únic els dificulta sovint les relacions amb els

mitjans” Josep Comajoan

• “El moviment veïnal necessita recursos i una major professionalització de la

comunicació” Albert Ollés

• “ Els mitjans avui són purament empreses. Això fa que no es prioritzi les

necessitats dels moviments veïnals” Roger Patos

• “Per anar contra l’establishment fan falta moltes més proves que per acusar a

un moviment veïnal” Roger Patos

• “És més complicat canviar les rutines dels periodistes que les dels veïns”

(periodista del diari El Punt)

• “La hostilitat de les plataformes fan sorgir reticències per part d’alguns

periodistes” Josep Comajoan

Ja per acabar, és interessant fer una última reflexió en matèria de relacions

mitjans-moviments veïnals i que fa referència a un dels recursos que a aquests

últims els són favorables.

L’elaboració dels propis mitjans és un cas exemplar, ja que serveix a la vegada per

informar a la comunitat i fer la funció de font pels mateixos periodistes.

“Un molt bon recurs pels periodistes que treballem en premsa són

els propis mitjans que elaboren els moviments veïnals, ja que ens

serveixen de font.” Periodista del Regió 7

Alguns mitjans clarament favorables als moviments veïnals són:

• La Directa

• Indymedia

• La quimera

• Alterzoom

• Giss.tv

• Barrikada 021

• Info Usurpa

• Moviments.net

• Liberinfo

• Ràdio contrabanda

• Ràdio Paca

• Ràdio Línia 4

• Ràdio Klara

• R23

• Ràdio Pica

Bloc 2: Pautes d’actuació davant el síndrome NIMBY (COP)

Malgrat un dels objectius centrals d’aquesta memòria es basa en oferir un seguit de

pautes d’actuació, tant per administracions públiques com per partits polítics, per a

fer front als efectes persuasius que pot provocar el síndrome NIMBY, no resulta una

tasca senzilla resumir en poques pàgines com afrontar un tema tant complex. Ja

hem pogut veure que els moviments veïnals d’obstrucció responen a una realitat

que va molt més enllà de simples brots contestataris i irracionals de ciutadans

disconformes i que hi ha un nombre força important d’actors i xarxes d’actors que

entren en el joc. És per aquest motiu que tot seguit es desglossaran de forma

esquemàtica aquells punts que qualsevol gestor o polític ha de tenir en compte per

evitar que els projectes previstos no es vegin obstruïts a la primera de canvi.

Per començar, com el mateix Oriol Nel·lo menciona, partir d’una concepció negativa

i pejorativa dels moviments territorials per part dels estaments polítics, és un error

sobre el qual és necessari reflexionar. Aquest tipus de moviments són una resposta

clara a les deficiències del mateix sistema polític, i, per tant, una part important de

la culpa del seu sorgiment parteix dels mateixos gestors públics. És oportú, doncs,

que si tenim intenció de canviar la mentalitat dels veïns hostils, el primer que hem

de fer sigui començar per canviar la nostra pròpia perspectiva dels fets.

No obstant això, val a dir que l’actual secretari de Planificació Territorial era el

primer de remarcar que la dinàmica que estan prenent avui dia moltes plataformes

veïnals, dificulten intensament qualsevol tipus de tracte que pugui mantenir

l’administració amb ells. Reconec que em va sorprendre especialment veure com un

teòric reconegut del tema que sempre s’ha caracteritzat per un alt respecte, i en

alguns casos defensa, dels mateixos moviments territorials, em reconeixia abatut

que encara avui aquest tipus de moviments requereixen d’un canvi profund de

mentalitat i maneres de fer per poder-hi establir el diàleg desitjat. Això suposa una

prova definitiva que encara hi ha molt camí per recórrer en matèria de d’involucrar

als agents socials, és a dir, en aconseguir un clima predominantment constructiu

entre aquells sectors que viuran directament les conseqüències del nostre projecte.

Doncs bé, una vegada conscients de l’enorme poder que poden tenir aquests grups

i mentalitzats que el seu sorgiment no ha de ser necessariament negatiu, passem

a descobrir quines vies d’actuació tenen a l’abast les administracions públiques i els

partits polítics per a afrontar aquest context amb èxit. Per una millor comprensió,

s’ha classificat les pautes d’actuació en dos grans fases. Per una banda trobem la

fase de prevenció, és a dir, aquella en que hi ha previst l’aplicació d’un projecte

sobre el qual el moviment veïnal d’obstrucció encara no ha brotat i es vol conèixer

la millor forma de dur-lo a terme per a prevenir la seva interferència o cancel·lació.

D’altra banda, trobem la fase d’afrontament, en la qual el moviment NIMBY ja està

en funcionament i cal buscar llavors la millor forma de convertir un conflicte basat

en la confrontació d’interessos oposats en un diàleg fundamentalment constructiu i

positiu pel desenvolupament sostenible i socialment acceptat.

Al conjunt de tècniques utilitzades, tant en la primera com en la segona fase, se

l’anomenarà de la mateixa forma en que l’acostumem a trobar en la literatura

anglesa i que correspon al nom de Community Outreach Plan (d’ara endavant COP).

Una forma simplificada de descriure el concepte de COP seria la entendre’l com un

pla de relacions amb la comunitat inclòs dins el marc de planejament d’un projecte

que s’integra dins el disseny ad hoc d’una política global destinada a la

conscienciació d’una societat respecte la necessitat de resolució de conflictes de

forma pacífica i no excloent.

Fase de prevenció

Durant la fase de prevenció l’objectiu central serà evitar el sorgiment del conflicte i

els actius que cal tenir en compte per aconseguir són els següents.

1. Anàlisi

Si comparem qualsevol dels manuals de màrqueting polític que hi ha al mercat, ens

adonarem que tots coincideixen en afirmar que una de les fases més importants

d’una campanya, encara que la menys glamorosa, és la fase d’anàlisi. Aquesta és

l’etapa en que, mesos o inclús anys abans de les eleccions, tota l’activitat es duu a

terme a l’interior d’un laboratori de dades. L’anàlisi d’escenaris i opinió pública és

un dels camps més desenvolupats en la nostra cultura, ja que avui dia som capaços

de detectar i diferenciar una quantitat important de targets, o inclús microtargets, a

partir dels quals elaborarem l’estratègia de la nostra campanya. És en aquesta fase

on es decideix el full de ruta que se seguirà en la resta d’estadis i, per tant, és

també un punt clau per a la detecció dels punts forts i febles que presenta la nostra

opció davant l’opinió pública.

Tenir present l’esquema aplicat en les campanyes electorals, és molt apropiat en

l’elaboració d’un COP, ja que el primer pas a fer per a prevenir el sorgiment d’un

moviment opositor a un projecte donat coincideix en gran mesura amb la tècnica

usada amb fins electorals.

Tal com diu Debra Stein, presidenta d’una de les més companyies americanes més

reconegudes en la consultoria davant a grups NIMBY, “Public opinion surveys can

identify your project’s key swing audiences and determine which messages appeal

to these audiences”. Aquesta és la base del període d’anàlisi, ja que en aquesta

fase es tractarà d’identificar els missatges que comunicarem, els vehicles a partir

dels quals ho farem i també es realitzarà l’habitual classificació de públics objectiu

que es fa en el màrqueting electoral: els contraris a la nostra opció, els que estan a

favor i els indecisos. Òbviament, la nostra principal missió serà llavors aconseguir

involucrar a tots aquells ciutadans que es mostren indecisos, per tal de reduir la

capacitat d’influència del moviment que encetaran els opositors quan es plantegi el

projecte.

A l’hora d’escollir quin tipus de recerca dur a terme, la varietat de tècniques per

escollir és molt extensa. Com tothom coneix, la tècnica més usada en el nostre país

són els estudis quantitatius mitjançant enquestes. Òbviament aquesta tècnica ens

ofereix una imatge força completa i precisa de les actituds de la població que estem

analitzant, però creure que amb aquesta recerca és suficient, seria un error que cap

administració no es pot permetre. Precisament, el mapa demogràfic que ens

ofereixen els municipis de Catalunya, permeten, en gran mesura, plantejar-se

sèriament l’opció dels anàlisis qualitatius. En aquest sentit, tant l’elaboració de

focus groups com l’ús de la tècnica Delphi ens permetrà arribar a un estudi molt

més aprofundit i detallat dels valors, temors i interessos de la nostra societat. Per

últim, cal recordar també que hi ha algunes tècniques que, tot i no ser molt usades

en el nostre context, segurament ofereixen un anàlisi que s’adapta perfectament a

les necessitats de planificació d’un COP. Algunes d’elles poden ser l’Anàlisi de

Clústers o l’Anàlisi Causal. El primer per descobrir microtargets estratègics i el

segon per detectar els missatges més efectius per canviar les actituds i influenciar

el comportament del nostre públic objectiu.

De totes maneres, cal tenir en compte, que l’elecció d’una o altra tècnica no depèn

exclusivament del major o menor coneixement que en tenim, sinó de com s’adapta

aquesta a l’objecte d’anàlisi. És per aquest motiu, que a continuació s’exposen tots

els elements que haurem de ser capaços d’analitzar durant la fase d’anàlisi i que

posteriorment seran claus per dissenyar la nostra estratègia de comunicació.

Els factors que hem de tenir en compte en el nostre anàlisi són:

• Estudis de percepció del risc (amb un anàlisi quantitatiu ens permetrà saber la

probabilitat de que sorgeixi o no un grup d’oposició).

• Estudis de percepció de necessitats (segueix la mateixa lògica que la percepció

del risc, però en aquest cas és important detectar bé les necessitats que reben

una càrrega més emocional. Això ens servirà per destacar fins a quin punt el

nostre projecte està encaminat a solucionar aquestes necessitats).

• Estudi de valors (en aquest, la millor opció és combinar les tècniques

quantitatives i qualitatives i ens facilitarà trobar el pilar central en el qual

basarem la nostra campanya de comunicació. A més, és molt important ser

capaços de descobrir les connexions i tensions que hi ha entre els diferents

valors per evitar possibles dilemes morals que entorpeixin el procés).

• Segmentació de targets (la tècnica per aquest propòsit són els estudis

quantitatius).

• Identificació dels líders d’opinió de cada target (dur a terme un focus group o un

Delphi entre els diferents líders ens permetrà fer-nos una idea de com es

desenvoluparà el debat a gran escala una vegada presentat el projecte).

• Característiques del projecte (òbviament cal analitzar bé quins són els punts

forts i febles del nostre projecte a nivell tècnic i contrastar aquests punts amb

les percepcions de la població per detectar les intensitats de preferències).

Anàlisi SWOT

Fortaleses Debilitats

Oportunitats Amenaces

• Llenguatge i marcs conceptuals (per aquest anàlisi es requereix una tècnica

específica de la cognitiva que es basa en l’estudi de les paraules utilitzades pels

diferents públics i com aquestes s’estructuren dins un marc conceptual

concret).4

• Interessos positius i interessos negatius (els primers tenen a veure amb els

beneficis que aporta el projecte per a la població i els segons es refereixen a la

voluntat de mantenir l’status quo. El que caldrà serà valorar les intensitats dels

interessos i els conflictes que es generen entre ells).

• Missatges persuasius (es tracta d’analitzar els missatges opositors al projecte i

el seu efecte entre la població i a partir d’aquí desxifrar quins missatges poden

ser més persuasius de cara a convèncer la massa crítica).

• NIMBY: Una vegada el moviment opositor ha hagi sorgit, és recomanable

estudiar en profunditat les seves característiques (tipologia d’actors, forma

d’organització, líders reals del moviment, el seu discurs, etc.) per tal de detectar

les possibilitats reals d’entrar en un diàleg constructiu amb aquest.

Quins inconvenients presenten els estudis d’opinió?

Per a tot aquell/a que hagi treballat en una administració local o partit polític, el

primer inconvenient que ve al cap és ben clar: no hi ha recursos suficients.

Realment la precària situació que viuen les administracions públiques municipals i

els partits no deixen gran marge de maniobra per a invertir en estudis específics

pels projectes més importants, però cal tenir en compte que aquesta despesa

sovint esdevé un estalvi a mig termini. En primer lloc, suposa un estalvi perquè

evitar que un projecte es prorrogui és evitar un important cost econòmic i també

polític. En segon lloc, és una òptima inversió perquè no només serveix per preparar

l’estratègia comunicativa, sinó que també les conclusions extretes de l’anàlisi poden

ser usades posteriorment com un argument més davant els veïns. A més, la

recerca permetrà a l’organització mesurar altres elements que escapen a un

projecte concret, com ara l’efectivitat de la comunicació o la satisfacció davant les

polítiques públiques, un element que acostuma a ser més valorat per l’elit política.

Finalment, la inversió pot veure’s substancialment reduïda quan es planteja el

compartiment de despeses com a una opció. Un exemple d’això ho trobem a Itàlia,

on el Ministero dello Sviluppo Economico i el Ministero delle Infrastrutture,

mitjançant la Agenzia di Ricerche Informazione e Società, ha creat el NIMBY Fòrum,

el qual porta a terme de forma permanent un estudi del síndrome NIMBY a nivell

nacional i compta amb el recolzament de nombroses organitzacions privades amb i

sense ànim de lucre. El mateix es podria fer a nivell català, amb la participació tant

4 Per a més informació, consultar el llibre Don’ think o fan elephant de George Lakoff.

de l’administració autonòmica com local per potenciar la creació d’una fundació que

estigués a disposició de les necessitats que puguin sorgir a mesura que unes i

altres plantegin projectes susceptibles de despertar moviments veïnals d’obstrucció.

2. Campanyes de conscienciació

La millor mesura per afrontar audiències hostils des les organitzacions públiques és

la prevenció i en aquests casos la millor prevenció passa sempre per una bona

conscienciació. Un públic conscient de la necessitat de dur a terme un tipus

determinat d’actuació acceptarà sempre l’aplicació d’un projecte. L’acceptació no

significa que estigui exempta d’un condicionament previ, però sí vol dir que existirà

una predisposició que afavorirà un procés molt més constructiu. És possible

augmentar la conscienciació social en un tema? Com s’assoleix aquesta

consciència?

Conscienciar suposa, primer de tot, modificar part dels marcs conceptuals que

utilitza cadascú per filtrar tots aquells impactes informatius que rep al llarg del dia.

Com tots sabem, transformar els esquemes cognitius i perceptius de les persones

no és precisament una tasca fàcil. Una prova d’això són els milers de milions de

dòlars que s’inverteixen en els Think Tanks americans com són Heritage, American

Enterprise Institute (republicans) o el Rockridge Institute (demòcrata), amb l’únic

objectiu d’estudiar els marcs conceptuals dels votants i així crear els arguments

més apropiats per assolir la conscienciació desitjada. Aquestes institucions tenen

totalment interioritzat que la única via d’inculcar a la població un missatge és la

comunament anomenada "pluja fina", tècnica que ha permès que en els darrers 20

anys EEUU hagi produït un tomb conservador com el que ha protagonitzat i que

tant bé queda explicat en el llibre Una nación conservadora de John Micklethwait i

Adrian Wooldridge. Aquest exemple ens mostra clarament que el canvi en els valors

d’una societat és un procés que s’ha de plantejar a un mínim de 20 anys vista,

partint d’una situació que el faciliti i amb una inversió de milers de milions d’euros

“A significant amount o opposition to affordable housing projects is based

on misperceptions, lack of information, and exaggerated fear of the

impact of projects. The solution: educate the public.” Debra Stein

“Meeting the emotional needs of activists is a critical part of any

community outreach campaign and can be substantially less expensive

than making concessions later on in the process.” Debra Stein

en investigació si es pretén dirigir-lo en el nostre favor. No obstant, quan parlem de

canvi de valors, estem parlant d’elements estructurals de la societat que en

ocasions poden suposar un impediment a determinades plantejaments ideològics,

però que normalment no suposen un fre a l’impuls de determinats projectes

puntuals. Cert és que hi ha alguns valors (valors obstructius) pròxims a

plantejaments liberals o llibertaris que per se desencadenen oposició a qualsevol

tipus d’acció duta a terme per un govern i que se’ls ha de tenir en compte, però, en

general, aquests valors es complementen en les persones amb altres valors (valors

constructius) que tenen la finalitat d’assolir unes fites concretes i que, si

s’identifiquen i es potencien, poden esdevenir els millors aliats per impulsar una

política o projecte.

Malgrat tot, al parlar de projectes concrets, és convenient no només parlar de

valors i pensar en aquells elements menys estructurals i més primaris que impulsen

a les persones a fer tot el possible per arribar a l’obstrucció d’una política. En la

majoria dels casos, la causa que facilita el sorgiment d’un moviment obstructiu no

és la forta presència de valors obstructius en la societat, sinó que es deu al

sorgiment d’un temor a lo desconegut, una aversió al canvi que és innata en la

condició humana i acostuma anar vinculada a la desinformació.

Així doncs, què ha d’incorporar una bona campanya de conscienciació?

• Per poder conscienciar, una campanya ha d’estar basada en explicar els

beneficis que proporciona una determinada política. Aquest punt, que a simple

vista sembla tant obvi, moltes vegades passa desapercebut en la comunicació

diària de les organitzacions públiques i partits polítics. És imprescindible

identificar quins beneficis pot aportar una determinada política per a cada públic

objectiu i adaptar el llenguatge en què s’expressen aquests beneficis al

llenguatge que utilitzen els mateixos públics. Aquests beneficis, s’han

d’expressar en cada nota de premsa, en cada declaració i en cada acte que es

dugui a terme i no només han de ser beneficis materials i impersonals, sinó que

cada vegada els ciutadans reclamen més beneficis que vagin destinats a nivell

personal i que no es limitin a elements físics. En poques paraules, els ciutadans

demanen emocions, demanen valors i és això el què se’ls ha d’oferir en cada

element comunicatiu que surti de l’organització.

• Igualment important és identificar els perills que suposa no dur a terme tal

política o projecte pels mateixos públics. Això significa fer un anàlisi que englobi

les repercussions directes i immediates que suposaria l’status quo, però sobretot

és necessari poder avançar els possibles perills que podrien sorgir a llarg termini

(el que seria les necessitats de la comunitat a nivel global). Amb això, ens

diferenciarem de la mentalitat que protagonitzen molts NIMBYs els quals estan

mancats d’una visió estratègica i global. En aquest sentit, és primordial tenir en

compte que els ciutadans que participen en moviments d'obstrucció,

generalment es caracteritzen per conèixer els beneficis d’un projecte a gran

escala (no obstant, ignoren o no assumeixen els beneficis a nivell personal) i ser

molt conscients dels perjudicis i perills que té a nivell personal (però

desconeixen els perjudicis de no fer-lo a nivell global i a llarg termini). Llavors,

l’objectiu de la campanya de conscienciació serà invertir aquesta situació. Per

posar un exemple habitual, en la construcció d’un nou complex hoteler per a un

municipi mitjà, el veí de la zona afectada acostuma a saber que les places

d’hotel portaran beneficis econòmics a la ciutat, però aquest concepte li queda

tant llunyà i fred que no l’interioritza. D’altra banda, sap perfectament que el

projecte li suposarà una molèstia personal perquè patirà les conseqüències de

les obres i de l’augment de trànsit que portarà l’hotel, però desconeix totalment

què passarà si l’hotel no es construeix. En aquesta situació, el que caldria seria

fer-li veure al veí que els beneficis no només seran per a la ciutat, sinó que

tindrà importants conseqüències per a ell i la seva família. Li permetrà que la

seva filla pugui trobar una feina ben remunerada als estius al costat de casa,

tindrà un bar per anar a veure el futbol al costat de casa, etc. En quan als

perjudicis, cal comunicar que a part dels problemes que li puguin causar a nivell

personal, encara seria més problemàtic si no es construís l’hotel, ja que, a llarg

termini, l’atur a la ciutat augmentaria i això afectaria directament a la seva

butxaca.

• Una vegada expressats bé els beneficis dels projecte, és important afrontar la

resta de causes que afavoreixen el sorgiment d’un grup NIMBY. Això significa

que caldrà reduir al mínim exponent la població desinformada, que el contingut

a comunicar es centri en reduir la sensació de risc i inseguretat, que la

campanya inclogui una alta càrrega d’emotivitat, que s’eviti la sensació

d’imposició i que la població es faci partícip del projecte que es vol impulsar.

• De quins mecanismes disposa una organització pública per assolir aquest

objectiu? La veritat és que hi ha multiplicitat de tècniques i recursos per a fer

campanyes de conscienciació efectives, però davant el síndrome NIMBY, és

extremadament important no oblidar que hi ha un element imprescindible i que

és la proximitat. Aquesta, i només aquesta, és la que ens permetrà arribar a un

col·lectiu mobilitzat en la defensa d’interessos territorials. A partir d’aquí, les

eines més utilitzades són:

• Comunicació passiva

i. Publicitat (és el mecanisme que et permet arribar a un sector més ampli

de la població, però impedeix calcular la seva efectivitat, segmentar el

públic objectiu i és el més car. Les administracions acostumen a fer-lo

servir per obtenir bones relacions amb els mitjans).

ii. Pamflets, targetons, etc. (són els més utilitzats per a les administracions

i els menys eficaços, ja que impedeix conèixer el retorn i arriben a un

públic reduït).

iii. Cartells, banderoles, etc. (a l’igual que la publicitat, és molt important en

quan a volum, però cada vegada està més criticat per la manca de

capacitat d’atracció).

iv. Butlletí electrònic (si es disposa d’una base de dades important, aquesta

opció ofereix un plus en proximitat, però manté la impersonalitat de les

anteriors tècniques).

v. Mail directe (sens dubte l’opció més barata i la que millors resultats

proporciona, ja que és una opció totalment personalitzada i amb un alt

retorn).

vi. SMS (aquesta eina que el consorci AOC ofereix per a totes les

administracions catalanes, acostuma a ser poc valorada per la majoria

de municipis catalans, però possiblement és la més efectiva.

Acompanyada d’una bona campanya de difusió del servei podria servir

per arribar aquells col·lectius difícils d’atraure per altres mitjans com

immigrants i autòctons desinteressats. Ajuntaments com el de Sant

Cugat, entre altres, ja l’estant aplicant).

vii. Màrqueting de proximitat (aquesta tècnica basada en la distribució sense

fils de contingut publicitari en un territori reduït i suportat principalment

per tecnologia Bluetooth, és una eina innovadora però molt adequada pel

tema que aquí es tracta. Òbviament no permet arribar a un públic massa

ampli, però és la única forma de conscienciar al veí in situ d’una forma

passiva i automatitzada. No pot ser el substitut de la comunicació

interactiva, però sí resulta el seu aliat més destacat).

viii. Altres (és obvi que en els nostres temps hi ha un ventall molt ampli

d’altres possibilitats que passen sobretot pel cibermàrqueting i que cal

tenir en compte. En aquestes, la segmentació del públic objectiu és

primordial i és molt important saber adaptar bé el missatge a cada

target).

• Comunicació interactiva

i. One-on-one briefings (porta a porta): La comunicació interactiva amb els

veïns és la part més desenvolupada per les consultories especialitzades

en audiències hostils dels EE.UU. i per aquest motiu és convenient

conèixer la nomenclatura que aquestes utilitzen. El One-on-one briefings,

seria el més similar al que aquí coneixem com a porta a porta. Aquesta

tècnica es fa servir per explicar a cada veí les característiques del

projecte que es vol dur a terme i permet obtenir un feedback que serà

bàsic per a les posteriors fases del COP. Els recursos (humans, temps i

diners) requerits per fer una campanya de porta a porta són notables, no

obstant, aquesta tècnica permet adaptar-se a tot tipus de pressupostos,

ja que el nombre de llars visitades és totalment ajustable. Per reduir

costos, pot ser també òptim organitzar trobades amb la comunitat de

propietaris de cada escala, encara que llavors es perd l’element de

proximitat que li atorga tant valor afegit. Val a dir que el mateix DPTOP

està portant a terme aquesta tècnica en multitud de projectes i, segons

Salvador Bilurbina, els resultats que aporta són altament eficaços en la

pràctica totalitat dels casos.

ii. Coffee-and-donut meetings (actes informals amb els veïns): Organitzar

actes informals amb els veïns més immediatament afectats pel projecte

permetrà aconseguir informar i debatre sobre el procés amb un clima

distanciat que afavorirà el diàleg constructiu. És molt important tenir en

compte que aquest es produeixi en un estadi poc desenvolupat del

projecte, ja que si el brot opositor ja ha agafat prou importància, llavors

la trobada pot acabar en un absolut fracàs que la premsa es cuidarà de

recordar permanentment. Cal entendre que en aquests actes l’objectiu

principal no és guanyar-se els veïns per l’estómac (al contrari, gastar

excessius recursos en menjar pot afavorir inclús un gir en contra als

nostres interessos), sinó que es tracta de demostrar que l’administració

està al seu costat i que té interès en dur a terme accions que atorguin un

valor a cada veí.

iii. Massive meetings with neighbors (reunions massives amb els veïns):

Aquesta opció és sens dubte la més utilitzada en el nostre país, però

també la menys efectiva. Malgrat la seva realització permet un estalvi

important en matèria de recursos, cal tenir en compte que amb les

reunions massives es perd totalment el tracte personal i en gran mesura

també l’element de proximitat. A més, sovint molts polítics cauen en

l’error d’organitzar aquestes trobades com a mítings polítics als que tant

acostumats estan i amb aquest format s’acaba perdent la credibilitat i

potenciant encara més el clima opositor. L’alt risc que amb el que es

juga quan s’organitza una reunió massiva fa referència a la possibilitat

que la negativa d’un sol veí s’acabi fent extensible a tota la comunitat

durant l’acte i condemnant així a l’ostracisme al polític de torn. No

oblidem que els veïns se sentiran més còmodes per a fer front a

l’administració si estan junts que per separat. Així, si es decideix d’unir-

los a tots, el paper del polític s’ha de limitar a ser com un sac de boxa

disposat a rebre totes les crítiques i permetre que serveixi com a teràpia

de desfogament pels ciutadans.

iv. Plens: Esperar a informar la població d’un projecte que es vol posar en

marxa a través d’un ple és una estratègia poc aconsellable, però no es

pot oblidar que en l’activitat política és en els plens quan tots els partits i

també veïns treuen les seves millors armes. Això significa que davant un

ple confiar-se és l’última cosa que l’equip de govern pot fer i caldrà tenir

tots els escenaris possibles estudiats per saber com actuar en cada cas.

En primer lloc, és molt probable que si es permet l’entrada a ciutadans,

aquests portin un bon arsenal de pancartes per mostrar durant el Ple.

Per aquest motiu, pot ser convenient informar amb anterioritat que es

prohibirà l’entrada de pancartes a la sala. Tot i així, un fet que no se sol

contemplar i que és el més efectiu, és parlar directament amb el públic

assistent abans de l’inici del Ple. Això s’acostuma a fer entre les

formacions polítiques per acordar el vot en les diferents mocions, però

s’oblida que és més perillós una pancarta en el moment oportú que un

vot en contra de l’oposició. Parlant amb els veïns, per tant,

aconseguirem apaivagar la flama que ha encès als veïns a desplaçar-se

fins allà i permetrà apel·lar a la responsabilitat dels seus actes si es

condiciona una posterior negociació al seu comportament durant el Ple.

v. Web 2.0: El concepte de web 2.0 és extremadament ampli i engloba

multitud d’eines que poden fomentar l’interactivitat entre l’administració

i la ciutadania. No és tracta ara d’analitzar una per una aquestes eines,

sinó que tan sols es pretén esbossar unes pinzellades de la múltiples

possibilitats que ofereix. En primer lloc, la web 2.0 està orientada a

obtenir un feedback i un contacte continu amb l’usuari que fa que

esdevingui una eina molt útil per conèixer la posició dels veïns respecte

un tema concret. En segon lloc, sovint es diu que els internautes més

habituats a l’ús de la web 2.0 acostumen a ser els més actius i ben

connectats en el món en els que es desenvolupen. Això significa que

gran part d’aquests són líders d’opinió i creadors de tendències que serà

primordial d’aconseguir que no es girin en contra el nostre projecte si

volem que segueixi endavant. En tercer lloc, les eines més conegudes de

la web 2.0 (blocs i xarxes socials), són elements altament usats per les

companyies privades per avaluar el grau d’acceptació de nous productes

abans de posar-los al mercat, fet que demostra la seva utilitat com a

primer pas estratègic d’avaluació. En quart lloc, les noves tècniques de

buzz monitoring faciliten avui enormement el seguiment de què es

comenta a la xarxa, ja que esdevé un procés automatitzat i senzill per

l’usuari. En definitiva, disposar d’un web que permeti al veïnatge fer

comentaris sense clausura ens permetrà poder controlar i oferir en tot

moment una resposta a l’oposició que pugui sorgir. A més, crear xarxes

socials per potenciar la interrelació entre els diferents actors, ajudarà a

prendre una consciència global del conflicte i evitarà posicions

radicalitzades. I, per últim, permetre que siguin els mateixos usuaris qui

creïn el contingut d’una part del web municipal, no tan sols farà que la

població s’ho faci seu, sinó que reubicarà l’administració pública com a

lloc de debat i no com a òrgan de poder.

vi. Persuasió: La persuasió contempla modificar les creences dels veïns, els

seus valors i les seves actituds per tal de que acceptin que el projecte de

debat no afectarà negativament els seus interessos. Sovint, des de les

administracions públiques s’acostuma a confiar en excés amb una

persuasió racional basada en oferir fets, dades i arguments lògics. No

obstant, s’ha demostrat que la teoria de l’elecció racional presenta

importants mancances a l’hora d’explicar l’acció que porten a terme

aquests moviments, ja que, en la majoria dels casos, els veïns atenen a

una persuasió emocional que respon a arguments irracionals (pors,

judicis de culpabilitat, atacs personals...) i centrats en grans tòpics.

• Campanyes de proximitat

Definir un concepte tant abstracte com el de campanya de proximitat pot

suposar una tasca complicada i objecte de debat si es pretén establir una

definició detallada del mateix. Tot i així, el més rellevant d’una campanya de

proximitat no respon a com aquesta s’estructura i es porta a la pràctica, sinó

en el valor que hi ha subjacent. Una campanya de proximitat es basa en

organitzar actes que es caracteritzen per oferir un servei a la ciutadania.

Això provoca que la mateixa campanya serveixi per aconseguir un doble

efecte sobre els veïns, ja que s’assoleix la vesant informativa desitjada i es

complementa amb un exemple real que exemplifica i tradueix en fets la

vocació de servei de l’administració. En poques paraules, organitzar actes

ludico-festius al carrer pels veïns afectats pel projecte (xocolatades

populars, concerts, espectacles, fires, estancs informatius, i un llarg

“Gossip, although usually a negative force, can also serve as a good means for discovering what people are thinking, planning,and saying” Michael C. Thompsett

“Informació és tranquil·litat” Salvador Bilubrina

etcètera) permetrà arribar al target més immediat i aconseguir el

reconeixement públic respecte la nostra voluntat de treballar amb i pels

veïns.

El segon element a tenir en compte de les campanyes de proximitat, és la

seva capacitat d’atracció. En un context en el qual els ciutadans reben milers

i milions d’impactes visuals al dia, resulta realment complicat aconseguir que

aquell públic més desvinculat de la vida pública s’interessi pels projectes que

planteja l’administració. Per aquest motiu cada vegada són més necessaris

trobar formes originals i amb altes dosis de creativitat que siguin capaces

d’atraure a aquest col·lectiu. És obvi que afrontar aquest repte utilitzant els

mitjans tradicionals és una pèrdua quasi segura de diners. Per tant, és

necessari utilitzar l’únic element que avui dia encara és capaç d’atraure als

més desinteressats: la proximitat. La proximitat és aquell element que fa

que el boca-orella encara sigui l’eina més valorada pels grans marketers

d’arreu del món i també és aquell únic element que és capaç d’introduir un

fenomen totalment desconegut com a una part més de la vida quotidiana de

les persones. Goebbels deia que per poder conscienciar a la població

respecte qualsevol temàtica, era imprescindible entrar a les cases de totes i

cadascuna de les famílies alemanyes (d’aquí sorgeix la idea d’utilitzar la

radio com a principal eina de propagació de la ideologia nacional-socialista).

Avui, en canvi, la quotidianitat ja no s’assoleix a l’interior de les llars, sinó a

l’exterior, al carrer. L’obsessió que el màrqueting ha tingut durant tants anys

en captar l’atenció dels mitjans de comunicació de masses, ha afavorit el

creixent descrèdit d’aquests i ha permès el retorn de l’experiència directa

com a la font més valorada per la població (no és necessàriament la més

creïble, però sí la més atractiva als ulls del ciutadà).

Una recent tendència del món del màrqueting que treu el màxim partit

d’aquesta nova situació és el que comunament es coneix amb el nom de

Màrqueting de Guerrilla. Aquest és un terme relativament jove (nascut l’any

1984) que descriu un sistema no convencional de promocions que es

caracteritzen per un plus d’energia i imaginació amb l’objectiu de fer front

als baixos pressupostos de màrqueting. Avui dia el concepte ha evolucionat

per diverses vies, ja que en ocasions es pot entendre com un tipus de

màrqueting caracteritzat per la seva agressivitat o per un màrqueting

antisistema, però, en qualsevol cas, aquest es descriu en la majoria dels

casos per ser un màrqueting “de carrer”.

Jay Conrad Levinson, el pare del concepte de màrqueting de guerrilla,

defineix les bases d’aquesta tendència amb escassos punts dels quals se’n

destaquen tres:

• Els recursos més importants que es requereixen són el temps,

l’energia i la imaginació. Els diners, en canvi, queden en segon

terme.

• És imprescindible combinar sempre diferents mètodes de

màrqueting per cada campanya.

• Utilitza noves tecnologies com eina per potenciar l’efectivitat de

les campanyes.

El més apassionant del màrqueting de guerrilla, no obstant, és el conjunt de

tècniques que normalment se li atribueixen i que sobresurten per ser poc

convencionals:

• Màrqueting viral (a través de xarxes socials)

• Màrqueting d’ambient

• Màrqueting de presència

• Màrqueting de bases

• Màrqueting alternatiu

• Buzz marketing

• Màrqueting clandestí (a partir del product placement)

• Astroturfing

• Màrqueting experiencial

• Campanyes de posting

Per entendre millor què és i com es pot aplicar el màrqueting de guerrilla en

les campanyes de conscienciació, la millor manera és posant un exemple.

La imatge de dalt mostra la campanya que el grup ecologista Surfrider va

portar a terme per conscienciar a la població de

la importància de cuidar les platges de Los

Ángeles, les quals estan plenes de deixalles. La

campanya consistia en empaquetar escombraries

i repartir-les pels mercats propers on la gent

espera trobar peix fresc. Així, els ciutadans es

podien trobar un paquet de preservatius com els

de la imatge, envasats al buit i amb aparença de

ser un producte normal i corrent. Podem trobar

molts altres exemples, com ara la campanya per demanar l’alliberació

d’hostatges que va protagonitzar l’agència colombiana Sancho BBDO (foto

de l’esquerra) o la mateixa acció que féu en el seu moment l’Ajuntament de

Barcelona deixant les deixalles en mig del carrer per conscienciar de la

necessitat d’utilitzar els contenidors públics.

Sens dubte, totes aquestes activitats destaquen per obtenir un elevat grau

d’impacte entre la ciutadania i per superar l’obstacle de la falta d’atracció

que representen les altres tècniques del màrqueting. No obstant, en

ocasions es diu que el màrqueting de guerrilla no és aplicable per les

administracions públiques perquè pot fer perillar el prestigi de les

institucions. Malgrat la falsedat d’aquest argument, és útil tenir-lo present

perquè ens obligarà a recordar una regla bàsica de qualsevol campanya i

transcendental en el màrqueting de guerrilla:

“Ensure all marketing collateral (web and offline) are in synch - invest

sufficient time and resources to ensure there are no discrepancies

between them to build a cohesive brand that effectively communicates

what you do.” (Jay C. Levinson)

Les paraules de Levinson, ens rememoren la importància de plantejar de

forma coherent el conjunt de tècniques utilitzades al llarg de la campanya,

en base a un únic missatge i un únic valor. Si s’oblida aquesta norma

fonamental, llavors és molt probable que es perdi efectivitat i repercuteixi

negativament al prestigi de l’institució. No obstant, si existeix una harmonia

entre tots els elements en joc, per molt impactant que sigui la campanya, en

cap cas serà perjudicial. D’altra banda, companyies que depenen tant del

prestigi com és la marca Mercedez, no haurien utilitzat el màrqueting de

guerrilla com han ja fet en diverses ocasions.

Per últim, no se’ns pot escapar el fet que, com hem vist anteriorment, els

moviments NIMBY es caracteritzen per centrar la major part de les seves

estratègies de màrqueting a les campanyes de proximitat i al màrqueting de

guerrilla. Aquest és l’element que els permet aconseguir en moments donats

una mobilització molt important i que tenen una alta captació per part dels

mitjans de comunicació.

3. Estratègies de comunicació

En un context en el qual la manca d’informació és el pitjor enemic, saber què dir i

com dir-ho és fonamental. Per aquest motiu, al elaborar un COP, cal tenir molt

presents quines estratègies de comunicació ens seran més útils per afrontar el

procés de presentació i elaboració d’un projecte i aconseguir un clima constructiu

per part de tots els actors que hi ha en joc. En aquest estadi, entendre la

comunicació com a una simple relació amb els mitjans tradicionals acostuma a ser

un error molt car. Cal entendre comunicació en el seu sentit més ampli i no oblidar

que el poder dels mitjans és molt elevat, però no és suficient si el que pretenem és

involucrar a tots els ciutadans.

Així doncs, en aquest primer estadi de prevenció, s’han classificat les diferents

estratègies de comunicació en tres apartats: comunicació amb els mitjans,

comunicació interna i comunicació amb el veïns.

Amb els mitjans

Malgrat tot el que s’ha dit fins ara, és evident que el pes que tenen els mitjans de

comunicació és primordial en qualsevol campanya. A més, ja s’ha vist en la primera

part de la memòria que el principal punt fort dels moviments veïnals d’obstrucció és

precisament la relació d’aliança que hi ha entre aquests mitjans i els mateixos

grups, la qual serveix per aconseguir una bona cobertura en termes tant

quantitatius com qualitatius. Així, davant aquesta complicitat, el primer dilema que

se’ns planteja al parlar de comunicació amb els mitjans és: què és millor, destinar

tots els esforços a assolir la màxima cobertura possible i reduir així el pes de la

informació destinada als NIMBYs o preocupar-se més pel tractament que faran els

periodistes del tema en qüestió? La resposta que aquí es proposa va clarament

destinada a la segona opció, ja que si l’objectiu és involucrar a la població, no és

“The bottom line in gauging community oppositions is proximity:

the closer a neighbor, the more likely he or she will object.”

(Michael C. Thomsett).

suficient que es conegui el projecte, sinó que cal treballar perquè aquest es

construeixi entre tots.

Davant aquest propòsit, els diferents elements a tenir en compte pel que fa a la

relació amb els mitjans són:

• Timing. En qualsevol tipus d’activitat, acostuma a ser molt habitual sentir

l’expressió Timing is everything i la veritat és que si no ho és tot, ho és quasi

tot, i parlant de projectes públics encara més. Durant l’entrevista amb Salvador

Bilubrina, aquest comentava que per informar a la premsa respecte cada

projecte que porta a terme el DPTOP, se solen seguir un seguit de fases d’acord

a com aquests van avançant. En un primera instancia es comunica la necessitat

del projecte, seguidament s’informa de la reunió que porten a terme les

autoritats competents afectades, en tercer lloc es fa saber que el projecte surt a

informació pública, després es passa a la fase de recepció de propostes i

al·legacions, a aquesta l’acompanya la fase de la licitació, tot seguit s’arriba a

l’adjudicació i s’acaba amb la construcció i inauguració de l’obra. El cap de

premsa del DPTOP assegurava durant la conversa que el departament informa

als mitjans de totes i cadascuna de les parts, però el problema que acostuma a

detectar-se a l’hora de fer el timing, no es tracta en si es comuniquen o no totes

les fases, sinó en quines d’aquestes es posa major èmfasi. En aquest cas, l’error

del DPTOP rau en posar la màxima atenció a la fase d’informació pública i

d’adjudicació, quan el que caldria seria prioritzar la necessitat del projecte i el

conjunt de reunions que s’han produït amb els veïns afectats. Tot plegat depèn

en qui posem el punt de mira. Certament, la premsa ens mostrarà molta

atenció quan parlem de la fase d’adjudicació, però en aquest cas els mitjans tan

sols ens serviran per fer de transmissors cap a un sector poc susceptible de

participar en moviments veïnals d’obstrucció. El que a l’administració li

interessa, en canvi, és que els mitjans serveixin d’altaveu per arribar als veïns

que veritablement poden estar afectats pel projecte a fi de poder fer-los arribar

el missatge anteriorment elaborat i això tan sols és possible si apliquem

l’estratègia idònia. En primer lloc, si volem arribar als veïns, serà essencial que

tota la informació que passem als periodistes vagi encarada a aquests.

Generalment, la premsa (i sobretot la local) ja acostuma a redactar totes les

notícies adaptant-les a un públic ampli i heterogeni, però si facilitem als

periodistes una informació pensada i redactada amb aquest fi, llavors

assegurarem una menor probabilitat de biaix. En certa manera, l’estratègia

“Keep in mind that while media can be a powerful campaign tool,

airing out differences between you and NIMBY groups publicly is

likely to create more NIMBYism, no less” (Michael C. Thomsett).

equivaldria en intentar establir des de la pròpia administració l’efecte framing

que fan els mitjans. Així, almenys des del punt de vista de del COP, el nostre

objectiu serà fer arribar una informació sobre el nostre projecte encarada a la

secció de societat dels diferents rotatius i cadenes de televisió. Aquesta serà la

manera d’aconseguir que la informació es vegi més pròxima i arribi al target que

ens interessa. D’altra banda, per molta cobertura que obtinguem en la secció

d’economia, el nostre missatge no serà efectiu de cara als nostres propòsits.

En segon lloc, una vegada assolit el públic que ens interessa, caldrà assegurar

que aquest assimili la informació de manera que acabi arribant a la mateixa

conclusió a la que ha arribat l’administració, és a dir l’elaboració del projecte

(encara que una part de la població no arribi a aquesta conclusió comuna, si

tan sols aconseguim que els periodistes la comparteixin ja haurem realitzat un

pas molt important). La millor forma possible d’obtenir això es basa en

organitzar els diferents comunicats i notes de premsa segons el mateix ordre

lògic de qualsevol procés deductiu i posant un especial èmfasi en la comunicació

del “per què” (tant la vesant racional com l’emocional) per sobre del “què” i el

“com” (vesant tècnica). Els passos a seguir pel gabinet de comunicació, vagin o

no en consonància amb les accions dels tècnics del projecte, són:

1. Per una banda, per acceptar l’aplicació d’un projecte que a primera

vista produeix efectes negatius, és imprescindible primer saber per

què el projecte és necessari. En aquest sentit, la major part dels

esforços comunicatius amb els mitjans, s’han de centrar en “preparar

el terreny”. Això significa que amb molta antelació (preferiblement 1

any o més) caldrà anar informant del perill que córrer la ciutat si es

manté l’status quo, o de la necessitat de millora respecte un tema

concret. Recolzar aquesta informació amb estudis científics ens

aportarà la credibilitat davant els mitjans i establir un tempo in

crescendo de forma progressiva ens permetrà potenciar la sensació

de necessitat immediata del projecte en qüestió.

2. D’altra banda, una vegada conscients de la necessitat de canvi, el

problema que es planteja és respecte quines característiques ha de

tenir el projecte. Per aquest motiu, és molt important estudiar fins a

l’últim detall de la proposta i el respectiu impacte envers la població.

A partir d’aquí caldrà comunicar les diferents particularitats als

periodistes, però és aconsellable que anteriorment hagi passat algun

temps prudencial en el qual tan sols s’informarà que hi ha un

projecte en marxa l’objectiu del qual és donar solució a la necessitat

existent (durant aquest període prudencial serà quan es duran a

terme les fases de negociació i participació amb els diferents actors i,

Màxima durada i intensitat

per tant, comunicar qualsevol característica seria vista com a una

imposició).

3. Un bon consell a l’hora de presentar el projecte, és assolir abans un

mínim suport que faciliti la seva defensa i li atorgui un pes major.

Això significa donar portes obertes a possibles lobbies que tinguin

interès en recolzar el projecte, encara que és molt important cuidar

bé quines companyies s’accepten i quines no (recordem que gran

part de la campanya en contra el Fòrum de les Cultures es va centrar

en criticar la tipologia d’empreses que li donaven suport).

4. La segona qüestió a la qual és primordial dedicar-hi nombrosos

esforços és la fase de negociació i participació de les diferents parts.

Més endavant veurem com s’estructuren aquestes trobades, però el

més rellevant en aquest punt és ser capaços de fer un seguiment

exhaustiu de totes i cadascuna de les reunions que s’han dut a

terme. Per primera vegada no hem de patir per sobresaturar

d’informació als periodistes, ja que si aquests tenen la sensació que

la saturació prové de l’excés de preparatius previs al projecte,

tindrem guanyada la batalla per rebatre el caràcter impositiu de

l’administració.

5. Fins aquí, tota la comunicació anava centrada a la construcció d’una

clima d’opinió favorable a l’impuls del projecte i, per tant, aquesta

estava marcada per un caràcter més emocional i focalitzada en els

valors i percepcions de la població. A partir de la fase de licitació, no

obstant, tota la informació va carregada d’elements tècnics que, tot i

que en general interessen en menor grau als ciutadans, també cal

comunicar-los extensament per evitar malentesos. Així doncs, durant

les fases de licitació, adjudicació i construcció, serà important

mantenir els veïns ben informats, però és preferible que en aquest

cas l’administració no cedeixi als mitjans tot el protagonisme, sinó

que sigui ella mateixa qui es posicioni com a principal font

d’informació per a tots els implicats (oferint un servei d’informació i

atenció al ciutadà ad hoc i concentrant les notes de premsa a

destacar aquest servei). És així com aconseguirem mitigar totes les

pors i queixes que sorgeixen en aquesta fase (principalment en

l’etapa de construcció), ja que podent tractar directament amb els

afectats servirà per evitar biaixos en la informació i el tracte

personalitzat permetrà calmar substancialment tots els temors que

puguin aflorar. Alguns recursos habitualment utilitzats en aquesta

etapa són:

• Public Information Repository: S’ha decidit mantenir el

nom en anglès perquè és la nomenclatura habitual que

es troba quan s’elabora un Pla de Relació amb la

Comunitat, però aquesta tècnica simplement consisteix

en la instal·lació d’un espai dedicat exclusivament a la

recopilació de tota la informació relativa al projecte i

com a punt d’informació tant per a veïns com per

premsa. La informació que integra aquest espai

consistirà en tots els plans de treball, els informes

tècnics, el pamflets, etc. Es pot entendre com una

oficina d’atenció ciutadana creada ad hoc per un

projecte concret.

• Smart Points: En cas de no poder proveir d’un Dipòsit

d’Informació Pública, serà també útil 8però menys

efectiu) utilitzar els smart points que alguns municipis

com Vic i Barcelona ja han començat a utilitzar. Aquests

consisteixen en pantalles interactives instal·lades al

carrer que ofereixen informació als usuaris de diferents

temes de la ciutat (agenda cultural, mapa, etc.). Si en

aquests smart points s’ofereix també la informació

relacionada amb el projecte, podran servir com a

substitut, o preferiblement complement, del Dipòsit

d’Informació Pública.

6. Finalment, el més important a tenir en compte en la fase

d’inauguració, és ser conscients que el COP encara no ha acabat i,

per tant, seria un error centrar-se exclusivament en el punt de vista

electoral. Així, poder comptar amb les declaracions d’un veí durant la

cerimònia tindrà un alt valor de cara a la futura acceptació de l’obra i,

no necessariament a de prendre protagonisme a la figura política,

sinó al contrari, la pot reforçar encara més de cara a la campanya.

• Format de les notes de premsa. En moltes ocasions, una mala nota de premsa

arriba a inutilitzar el llarg procés d’anàlisi i planificació realitzat en

anterioritat. És per aquest motiu que cal tenir molt present que cada element

comunicatiu és transcendental en l’elaboració d’un COP, ja que no alinear els

detalls amb l’estratègia global pot acabar repercutint negativament amb el

resultat final. Així, no ens podem prendre la redacció de les notes de premsa

a la valenta, sinó que hem de ser capaços d’argumentar per què hem escollit

conscientment un o altre format. Michael C. Thomsett ens ofereix en el seu

Mínima durada i intensit

llibre NIMBYism. Navigating the politics of local oppposition dos formats

alternatius i diferents consells de redacció:

1. Per una banda, trobem el format tradicional. En aquest, és molt

important tenir en ment què volen sentir el periodistes i de quina

informació necessiten disposar per evitar biaixos indesitjats. En

aquest sentit, Luis Arroyo no deixa espai per dubtes: “Vende lo

conflictivo”. En el seu llibre Los cien errores de la comunicación en las

organizaciones, Arroyo ens ensenya que al escriure una nota de

premsa, lo interessant ha de preponderar per sobre de lo important.

Així, una bona de premsa ha de complir tres requisits:

1. Ús de xifres: “Los números son inapelables. Incrementan la

legitimidad de lo que decimos. Dotan de credibilidad a

nuestros argumentos”. Luis Arroyo

2. Controvèrsia: “El drama nos gusta a todos. Lo emocional es

universal. A pocos interesa un debate técnico. Saben

[periodistes] que usted leerá con más probabilidad una notícia

en la que el héroe y el villano, la víctima o el verdugo, están

perfectamente definidos.” Luis Arroyo

3. Originalitat: La originalitat s’ha de percebre sobretot a través

del titular, de no més de dos línies, el qual ha de ser atractiu,

original i solvent.

2. En segon lloc, hi trobem el format Pregunta-Resposta (Q&A). Aquest

format, que consisteix en redactar una nota de premsa simulant una

entrevista, és útil perquè resulta més atractiva pel lector, facilita

força la feina als periodistes i acostuma a presentar la informació de

forma més organitzada i clara.

Press releases should always include:• A brief, descriptive headline • The name of your company and your project • General information on the location, type, and size of the project,

and planned completion date • Quotes from experts and even quotes from yourself, designed to

emphasize your key points • Statements addressing opposition issues in a positive manner Press releases should never include:

• Statements addressing opposition issues in a positive manner • Personal attacks or accusations • Responses to personal attacks from opponents • Hyperbolic or verbose statements praising your project • Additional information lengthening the story beyond a single

page

Font: Michael C. Thomsett

No obstant, malgrat complir amb tots els consells, és molt probable que

existeixi aquell periodista que, conscient o inconscientment presenta la

informació cedida de forma errònia o esbiaixada. Davant aquests casos, és

necessari treure l’artillaria pesada i Luis Arroyo ens ofereix una “arma secreta”

que diu ser infalible. Aquesta consisteix en “plantear al redactor que, de no

publicarse la corrección, usted comprará espacio en el propio medio y preparará

un remitido de réplica”. Certament, aquesta pot ser una bona opció perquè es

pressiona al responsable sense haver de recórrer als superiors i repartir

amenaces de retirar publicitat o altres. Recordem que cap periodista tolera les

intromissions indegudes a la seva en la seva labor i fer-ho en aquest cas

provocaria reforçar el síndrome de David i Goliath comentat anteriorment. Això

suposaria engegar a rodar totes les accions realitzades fins el moment i el

fracàs absolut del COP.

• Informació directa. Una part important de la feina que ha de dur a terme el

responsable de comunicació de qualsevol organització passa per ser conscient

de les urgències i els temors que ocupen les vides dels periodistes dels

mitjans als quals es vol arribar. Només així es podrà adaptar la informació a

les seves necessitats i aconseguir una major efectivitat de la tasca produïda.

Al parlar de temors entre el món periodístic (dels mitjans tradicionals), avui

dia aquests es centren en dos: la professionalització dels gabinets de

comunicació i el canvi de paradigma que situa Internet com a primera font

d’informació. El que s’acostuma a dir del primer temor és que actualment

totes les organitzacions estableixen un fort filtre a l’hora de transmetre la

seva informació i això ubica en una posició menys privilegiada als mitjans de

comunicació. Hi ha un reconeixement global de la tasca dels gabinets a l’hora

de facilitar la feina, però es tem la pèrdua d’investigació que caracteritzava el

periodisme tradicional i que atorgava un valor afegit a la figura periodística. A

més, tot plegat també provoca certs recels que estan afavorint a una creixent

desconfiança de les dades prestades pels gabinets i es sobrevalora la

informació obtinguda directament per una font política o tècnica.

Què es pot fer davant aquest creixent descrèdit? La resposta és senzilla: si

volen informació directa, ofereix-los informació directa. En aquest sentit, tant

Rosa Maria Sanjaume com Salvador Bilubrina (caps de comunicació en

l’administració local i autonòmica respectivament) coincideixen en afirmar que

permetre que els periodistes parlin directament amb els responsables polítics

és un recurs molt important a tenir en compte en aquests casos i

habitualment utilitzat. La manera en que s’estructura aquesta informació

directa és la següent:

Acordar entrevistes

Organitzar dinars amb periodistes

Utilitzar l’off the record

Organitzar visites in situ (lloc del projecte)

Organitzar cafès amb periodistes

Totes elles són vàlides per aconseguir reduir les pors, però serà feina del

responsable de comunicació assegurar que el polític estigui ben preparat per

afrontar cadascuna de les situacions i que la informació que es doni no posi en

perill el conjunt de l’estratègia. És obvi que, malgrat ser el responsable polític

el mitjancer de la informació, aquesta ha d’estar prèviament filtrada pels

tècnics de comunicació i caldrà dur a terme una oportuna preparació per

conscienciar al polític de quan pertoca parlar i quan no i informar-lo que la no

resposta és un fet habitual en el món periodístic.

“No se preocupe, usted no quedará como un maleducado por zanjar su

intervención. La prensa entiende tanto e derecho a decir com el derecho

a callar, y tal derecho le asiste a ella, però también a usted.” Luis Arroyo

En aquest sentit, una reflexió interessant l’aportava Josep Comajoan (director

del bisetmanari El 9 nou), el qual afirmava que hi ha una destacada diferència

entre aquells polítics que provenen d’una tradició forta de premsa local i els

que no. En el primer cas, estan més habituats a tractar de tu a tu amb els

redactors i, per tant, els responsables de comunicació tenen menys problemes

en cedir-los el protagonisme. Un exemple clar és el conseller del mateix

DPTOP, Joaquim Nadal, el qual, com el mateix Bilurbina em demostrà,

acostuma a tenir nombroses entrevistes i dinars programats cada setmana per

oferir informació directa als periodistes.

D’altra banda, una mancança important que s’ha detectat en aquest sentit, és

que en cap cas s‘ha plantejat la utilització de càrrecs tècnics per aquest

propòsit. Actualment la desconfiança amb els gabinets de comunicació

difícilment es supera amb declaracions de personalitats polítiques, ja que

aquestes acostumen a presentar una credibilitat inclús menor de cara a la

població. Davant això, l’ús dels càrrecs tècnics pot ser una gran ajuda i,

sorprenentment, en la investigació s’ha descobert un exemple clar de com

emprar aquesta tècnica. El cas es va donar als Estats Units l’any 1995 quan el

U.S. Army Enviromental Center va elaborar un pla de relacions amb la

comunitat a la zona de Radford (Virgínia) en el qual establia com a novetat un

Envoy Program. Aquest feia referència a la designació d’empleats com a

envoys (enviats) per esdevenir la font de contacte per cada representant de

comunitat afectada pel projecte. Val a dir que plantejar un programa

d’aquestes característiques en una organització tant jerarquitzada com

l’exèrcit és mil vegades més fàcil que dur-ho a terme a una oficina composta

per funcionaris i personal laboral, però si aconseguim involucrar suficientment

els tècnics per poder-ho aplicar, serà, sens dubte, una de les millors armes de

cara als veïns i els mitjans de comunicació.

• Full disclosure. El debat que desperta més discrepàncies al parlar de la

comunicació d’un projecte és si és oportú mantenir una política de

transparència absoluta amb els mitjans o és més apropiat reservar certa

informació que creiem pot posar en perill el seu desenvolupament. En aquest

sentit, cap dels entrevistats ha admès aplicar al peu de la lletra la primera

política, però tots ells coincideixen a dir que és bo defugir d’una mentalitat

massa conservadora.

Al parlar de moviments veïnals d’obstrucció, el debat es centra en com influirà

la transparència en el sorgiment d’un moviment contestatari. Els temors es

basen en si aquesta augmentarà la capacitat del moviment per organitzar-se,

o si, pel contrari, reduirà la causa que provoca la cultura NIMBY. Tal com diu

Thomsett:

“Any examination of fear reveals that lack of information, more than

anything else, feeds the emotion. You can dispel that fear by providing

information. [...] If the NIMBY movement is given time to organize against

you with full knowledge of your plans, it may make your task that much

more difficult.”

No obstant, el mateix autor acaba concloent que:

“In general, early disclousrue is a better path for several reasons:

It directly confronts fear of the unknown.

It improves your local reputation (donar més informació és

símptome de fortalesa).

It involves the community and fosters cooperation.

It’s good public policy.

A més, dona bona imatge de cara als mitjans de

comunicació.

Disclosing your plan, simultaneously highlighting the positives changes it

will bring, can defuse any potential bombs caused by rumor. If you wait

too long, you will be forced to react by denying the rumors, and suspicions

will run high. I you document the plans early on, the public process will

operate more smoothly.”

En definitiva, novament ens trobem que per combatre el síndrome de David

contra Goliath, el més aconsellable és evitar qualsevol acció que pugui ser

interpretada com a símptoma d’imposició i, generalment parlant, els

periodistes acostumen a entendre l’article 20 de la Constitució espanyola com

un deure a l’absoluta transparència.

• Mitjans nacionals o mitjans locals. Davant la dicotomia entre potenciar la

comunicació amb els mitjans nacionals o els mitjans locals, sovint l’elecció final

acostuma a ser errònia. Com comentava Josep Comajoan, alguns moviments

veïnals acaben perdent les bones relacions amb la premsa degut a que es

deixen enlluernar pels mitjans nacionals. Així, renuncien al bon tracte

aconseguit per la premsa local (que els dediquen reportatges complets i inclús

obren les portades) per enviar notes de premsa i convocatòries en quantitats

quasi industrials a tots els mitjans que tenen a l’abast. Amb això, no obstant,

l’únic que assoleixen són alguns breus en les pàgines interiors que no duren més

d’un dia, ja que tots sabem que quan es reuneixen masses periodistes per cobrir

un tema menor, aquell tema deixa de ser notícia.

Vist això, el que li pertoca a l’Administració és no caure en el mateix error, ja

que, com ens mostra Luis Arroyo, hi ha tres grans raons per dirigir-nos amb

preferència als mitjans locals:

o En primer lloc, perquè moltes vegades l’opinió pública segueix un

procés bottom-up, és a dir que comença pels àmbits més pròxims a

l’organització o comunitat afectada i s’amplia mitjançant cercles

concèntrics a altres sectors.

“Así, un problema que en principio era local, como puede ser la

construcción de una cárcel en un pequeño pueblo y el rechazo que se

suscita entre los vecinos, puede convertirse, si las relaciones con los

medios de comunicación no se gestionan adecuadamente, en un

problema regional primero y nacional después” Luis Arroyo

o En segon lloc, hem de tenir present que si el projecteés d’àmbit local

com s’ha anat pressuposant al llarg de la memòria, és aconsellable

deixar els deliris de grandesa per un altre moment, ja que a través

dels mitjans nacionals ni arribarem al públic que ens interessa ni

aconseguirem un tractament tant acurat del tema com en els mitjans

locals.

o Per últim lloc, s’acostuma a dir que els mitjans locals són més oberts

i menys agressius, ja que reben un volum menor de notes de premsa

i perquè, com diu Arroyo, “la cercanía modera la agresividad”.

Cal reconèixer que els dos responsables de comunicació que s’han entrevistat

durant la investigació han dit tenir ben apresa la lliçó. Així, mentre que

l’Ajuntament de Vic tan sols es dirigeix a mitjans nacionals quan es tracta de

temes altament especialitzats (fires, convencions, etc.), en el cas del DPTOP

s’alterna la premsa local amb la nacional depenent de l’abast de cada projecte.

• Argumentaris i missatges. Com ja se sap, construir un bon argumentari a l’hora

de preparar una estratègia de comunicació és transcendental per ser eficaços en

la comunicació diària en la qual hi ha poc temps de marge per a grans

reflexions. Aquest esdevindrà el full de ruta a seguir per quan qualsevol membre

de l’organització hagi de respondre a les preguntes dels periodistes i dels veïns.

És impossible definir aquí com ha de ser aquest argumentari, ja que cada detall

requerirà una adaptació absoluta a cada cas. Tot i així, sí que es poden

desglossar alguns missatges que hem de tenir presents a l’hora d’elaborar-lo.

Aquests missatges destaquen per afrontar directament els principals temors dels

veïns i per ser fàcilment vendibles als mitjans de comunicació. Els missatges són

(s’ha personalitzat cada argument per donar més emotivitat al contingut) :

o Et preocupes per la comunitat.

o Entens les crítiques que et dirigeixen i reconeixes que els veïns poden

passar per circumstancies difícils.

o No culpes als ciutadans de la crispació que pot haver-hi.

o Valores la generositat per sobre de tot.

o Ets una persona íntegra en valors, consistent i coherent amb els teus

ideals.

o Les facilitats que posarà l’Administració al llarg del procés es

distribuiran de forma justa.

o El projecte s’acabarà ajustant a les necessitats dels veïns.

o No s’imposarà res a ningú.

o Ets o et sents un veí més de la comunitat.

o Per sobre de polític ets ciutadà i només vols el millor per la

ciutat/país.

o Totes les promeses seran complertes i amb garanties.

• Política d’exclusives. Al parlar de política d’exclusives hem de tenir en tot

moment present tot el que s’ha dit en l’apartat titulat full disclosure. Així, si

realment volem ser coherents amb la nostra voluntat de transparència, hem de

ser capaços també de no excloure a ningú de les rodes de premsa que

organitzem. No oblidem que, generalment parlant, amb les exclusives

s’acostumen a guanyar més enemics que amics i, per tant, sol ser més

aconsellable no oferir-ne que oferir-ne I, a sobre fer-ho malament. En qualsevol

“En ciutats mitjanes com aquesta [Figueres], els mitjans estan malpagats i són poc professionals. Per això els moviments veïnalstenen més presència, ja que els periodistes van a buscar més elconflicte, no contrasten la informació i tenen menysresponsabilitat.” Joan Armangué

cas, el pitjor que podem fer és abusar d’elles, ja que ni així aconseguirem un

millor tracte (tota bona cobertura té un límit lògic de mercat) ni tota la

informació és suficientment rellevant per córrer el risc de donar una exclusiva a

un mitjà que tan sols en publicarà mitja pàgina. Així doncs, és un bon consell

assegurar-se bé abans de donar l’exclusiva que la informació serà tractada en

profunditat i que realment és d’interès pel periodista.

Seguint amb el tema de les exclusives, és habitual veure com els responsables

polítics pressionen als respectius gabinets de comunicació per prioritzar aquells

mitjans que els són més afins. Davant aquest fet, un consell és procurar

conscienciar al polític que aquest és un mal camí tot alertant-lo dels perills que

suposa. Com a via alternativa, Salvador Bilurbina proposa un argument

interessant. Diu que la clau està en no oferir exclusives, però donar prioritat a

aquells mitjans que posin més dedicació en aconseguir informació del projecte.

D’aquesta manera, s’aconsegueix que els major informats acostumen a ser els

més afins al partit governant i, per tant, els que millor cobertura oferiran. En

qualsevol cas, de ben segur que tenir bones relacions amb aquells mitjans que

han seguit més de prop tot el procés serà la millor de les polítiques, ja que en

cas que siguin crítics, els arguments contraris que puguin publicar seran més

racionals, constructius i lògics que els que faci un mitjà que rep la informació

per primera vegada a l’equador del procés.

• Altres. Ja per acabar amb la secció de comunicació amb els mitjans, altres

formes possibles de les que disposa un gabinet de comunicació per conscienciar

la població de la necessitat d’un projecte, són:

• La generació de la pròpia informació de cara als ciutadans. Una opció molt

corrent que desenvolupa aquesta tasca són les revistes municipals

elaborades pel propi Ajuntament. Aquestes tenen un valor afegit per a

l’Administració perquè suposa un control absolut de la informació, però cal

tenir en compte que aquest recurs és purament complementari i que la

seva efectivitat depèn molt de la capacitat dels redactors de guanyar-se la

credibilitat dels lectors. Per una banda, pensar una revista municipal com

si fos un fulletó publicitari és un greu error I, de l’altra, no deixar marge a

“Partim del principi d’igualtat entre els diferents agents que

intervenen en les informacions. L’Administració ja no és el dolent

al qual s’ha de combatre. En tot cas, s’ha de controlar la gestió”.

Josep Comajoan

la crítica dins la mateixa serà l’espurna que permetrà als indecisos

decantar-se cap al sector més hostil. Hem de ser conscients que la imatge

de l’administració es palesa en aquesta revista i, en aquest sentit, ens

interessa més donar imatge de transparència i bona voluntat que una

imatge de lideratge impositiu i dogmàtic. No és suficient deixar espai a

l’oposició en la revista, també hem de ser capaços de fer autocrítica i

mostrar com s’està treballant per solucionar-ho.

• No entrar mai en el joc de retrets amb els veïns. “No matter what you are

called by a citizen quoted in a news story, don’t take part in the exchange

of accusations. This only alienates those readers who are not involve in the

dispute” (M. Thomsett). Recordem que el joc de retrets entre polítics

respon a una lògica electoral per mobilitzar els interessats, però en cap cas

és efectiva per atraure el sector desinteressat. Així, enfrontar-se amb un

veí serà percebut com un atac directe a tota la comunitat i com una

mostra més del caràcter impositiu de l’Administració. És convenient,

doncs, aguantar les crítiques i sempre que sigui possible respondre a les

acusacions amb una invitació pública per parlar del tema.

• Organitza i participa en els actes locals. Quan l’objectiu és demostrar a la

comunitat de veïns que l’Ajuntament es preocupa de les seves necessitats,

resulta molt útil ser present en el major nombre possible d’actes que

s’organitzin a la zona afectada (independentment de qui els organitzi).

Recordem que un argument implícit habitual dels moviments NIMBY és

veure als decisors públics com a “forasters invasors”. Doncs bé, per fer

front a aquest fet, ni donat el cas que el decisor visqui en la mateixa

comunitat serà suficient per amainar-ho. És bàsic que els mateixos veïns

el vegin i l’única forma possible d’aconseguir-ho és fent acte de presència.

El primer pas per involucrar, és involucrar-se un mateix. Un exemple de

com fer d’aquesta presència al carrer un costum l’explicava l’actual alcalde

de Figueres, Lluís Vila qui deia textualment que “als divendres tinc sagrat

fer carrer. Vaig per les botigues del barri i així pots veure què pensa la

gent.[...] Quan només parles amb les entitats és perillós, ja que moltes

d’elles no són representatives del gruix de la població”.

Comunicació interna

És obvi que comptar amb la participació activa dels empleats, militants o voluntaris

de l’organització a l’hora d’impulsar un projecte és un actiu que ningú es pot deixar

escapar. La lleialtat dels membres produeix rèdits indiscutibles per a l’organització,

però actualment donar aquesta lleialtat per suposada és un error que ni les

administracions públiques es poden permetre. A més, davant el perill d’audiències

hostils enfront d’un projecte, tots aquests actius i temors es veuen

exponencialment potenciats, ja que en aquests contextos el valor de la informació

que transmeten els treballadors de dins l’organització pren una dimensió quasi

sagrada. Es desconfia del que diu el gabinet de comunicació, del que diuen els

polítics i fins i tot del que diuen els mitjans, però mai es desconfia del que diuen els

funcionaris o empleats de l’Administració. Per aquest motiu és transcendental

cuidar bé la comunicació interna, ja que no es pot pretendre involucrar al gran

públic quan no s’és capaç ni d’involucrar els propis responsables del projecte.

El primer pas a fer per tal de cuidar els membres de l’organització consisteix en no

deixar tota la responsabilitat de la comunicació interna al departament de recursos

humans. En aquest sentit, és ideal que els tècnics de comunicació participin (via

un comitè ad hoc participat pels dos departaments) en la comunicació interna i

assegurar-se així que no es desvirtuï la coherència interna de l’estratègia

comunicativa aplicada de portes en fora. Són molts i molt diferents els

mecanismes que es disposen avui dia per dur a terme una bona comunicació

interna. Aquests engloben des de la comunicació instantània que ofereixen eines

com Skype o Messenger, eines en xarxa tant internes com externes (els grups de

Google, per exemple), i també mecanismes més informals (imprescindibles per

aprofundir els èxits assolits en la resta d’eines utilitzades) que passen des

d’organitzar sopars o dinars, fins a actes diversos com festes, lliurament de

premis, campionats esportius i un llarg etcètera. Les darreres modes en aquest

sentit passen per plantejar els equipaments de les mateixes oficines en aquest

mateix objectiu. En qualsevol cas, hi ha infinitat de formes que requereixen

adaptar-se als hàbits i costums de cada organització (si ens proposem canviar

l’inèrcia institucional en un dia el més probables és que fracassem) que han de

tenir com a principal objectiu que la informació més important (sense caure en

l’error de sobresaturar el personal) sigui compartida per tots els empleats.

Compartir informació privilegiada, fer un vot de confiança amb els empleats i

atorgar responsabilitat en el moment adequat és la millor manera d’involucrar a la

plantilla i aquest és un requeriment imprescindible per evitar les escletxes que

acaben produint la propagació de moviments veïnals d’obstrucció.

Amb els veïns

Un altre error habitual que cometen els gabinets de comunicació quan els recursos

són escassos, és el destinar tots els esforços a la comunicació amb els mitjans. És

cert que per dur a terme la corresponent comunicació amb els veïns, ja existeix el

departament de participació ciutadana o els mateixos càrrecs polítics, però oblidar

l’efecte que té el buzz marketing i el boca-orella en la vida quotidiana suposa un

perill important per a qualsevol administració. Davant aquesta premissa, les vies

d’actuació que haurà de potenciar el gabinet de comunicació són:

1. Incloure les entitats civils en la base de dades. Això significa no només enviar

les notes de premsa als mitjans de comunicació, sinó informar també a la

societat civil. Tampoc es tracta d’afusellar les associacions amb notes de

premsa que no siguin del seu interès, però si que es poden classificar les

diferents entitats per interessos i zones geogràfiques i enviar-los la

documentació quan el tema tractat correspongui. Sens dubte, les associacions

de veïns se sentiran més recolzades si se’ls comunica adequadament l’aplicació

d’una política en el seu territori. En aquest sentit, esperar que aquesta tasca la

facin els mateixos veïns subscrivint-se al butlletí electrònic de l’organització o

que siguin els tècnics d’àrea o de projecte qui faci la corresponent comunicació

a les entitats no acostuma a ser una opció òptima en termes pràctics.

2. Preparar els responsables polítics per dur a terme una bona comunicació no

verbal davant els veïns. Diferents estudis demostren que més del 93% del que

transmetem quan interaccionem amb altres persones no ho fem mitjançant el

llenguatge verbal, sinó a partir dels gestos i les expressions no verbals. Això

implica necessàriament que, en un context en el qual és tant important

interaccionar directament amb els veïns, s’hagin de cuidar minuciosament els

detalls per tal de transmetre les sensacions correctes a la comunitat. Per

aquest motiu, al elaborar un COP serà imprescindible que el responsable de

comunicació o de gabinet s’ocupi d’entrenar correctament al representant

polític en matèria de comunicació no verbal. Els punts més importants a tenir

en compte seran:

• Escolta activa (assentir, mirar als ulls, no distreure’s, no arronsar el nas ni

mostrar disconformitat, etc.): Transmet interès i comprensió.

• Expressió corporal (incorporar-se endavant, mostrar distensió però tampoc

passotisme, evitar moviments bruscs, mantenir les mans visibles, no creuar

els braços, no entrellaçar els dits de les mans, no creuar les cames, no

mirar el rellotge, evitar que les mans tapin la cara etc.): Mostra interès i

conformitat i honestadat.

• Evitar tics nerviosos o rascar-se (mostra nerviosisme i s’interpreta com a

manca de seguretat i falta de sinceritat). Mostren el síndrome de Pinotxo.

• Encaixar la mà oferint el palmell de cara amunt i braços oberts (demostra

no imposició, acceptació, voluntat de de diàleg, benvinguda, etc.).

• Somriure (per aconseguir reduir la tensió en l’ambient, és mil vegades més

efectiu un bon somriure que cent paraules amables).

• Mantenir contacte visual amb l’auditori (permet involucrar l’auditori en el

que s’està explicant i mantenir l’atenció).

• Evitar qualsevol element (taula, faristol...) que tapi l’orador i elements que

diferenciïn el càrrec polític de la resta (cadires més altes i còmodes, més

il·luminació, etc.): Així es demostrarà transparència, seguretat i permetrà

veure el polític com a un membre més de la comunitat.

Com es pot veure, tota la comunicació no verbal busca transmetre

honestedat, confiança, transparència, seguretat, interès, sinceritat, etc. Tots

aquests missatges han d’anar en perfecta consonància amb els missatges

que hem descrit durant l’argumentari.

3. Alguns darrers consells en matèria de comunicació que ens serviran per

aconseguir un millor rendiment dels actes que portem a terme de cara als

veïns són:

• Evita l’anonimat: Presentar-se i fer presentar els assistents a una reunió,

afavorirà que la gent es comporti de manera més respectuosa i sincera durant el

diàleg (l’anonimat fa que tothom se senti capaç de criticar).

• És molt important immortalitzar (amb gravacions d’àudio i vídeo) totes les

actuacions que es facin durant el COP, ja que serviran per a construir i recolzar

els arguments que s’utilitzaran en posterioritat si la prevenció no acaba sent

efectiva).

4. Participació ciutadana

Com ja hem comentat anteriorment, els principals factors que faciliten el sorgiment

de moviments NIMBY són la manca d’informació (tractable amb una correcta

campanya de conscienciació i una comunicació constant) i el sentiment d’imposició.

És en aquest segon aspecte on la participació ciutadana hi juga un paper clau.

“Actualment, les experiències d’implicació de la ciutadania en la presa de

decisions públiques, per part sobretot de les administracions locals, són cada

vegada més freqüents. L’aproximació dels ajuntaments a la ciutadania

mitjançant mecanismes que faciliten l’escolta, la implicació i la co-decisió,

comporta un nou model de gestió de la cosa pública basat en el disseny de

polítiques fetes amb la gent.

L’aplicació i dinamització de mecanismes i processos de participació ciutadana

permet millorar la relació entre la ciutadania i l’administració, apropar la presa

de decisions a la gent, enfortir la democràcia, corresponsabilitzar els diferents

col·lectius en el bé comú i millorar la governabilitat.”

Aquest text extret del web de la consultoria sociopolítica i empresarial Neòpolis,

ens permet resumir amb força detall les utilitats que ens ofereix la participació

ciutadana des dels òrgans públics. Els camps més habituals on s’apliquen processo

de participació ciutadana són:

• Joventut

• Urbanisme

• Sostenibilitat ambiental

• Educació

• Pressupostos

• Territori

• Dinamització del teixit associatiu

En tots aquests camps, les principals vies d’actuació a l’hora d’emprendre processos

participatius són:

• Disseny i dinamització de processos participatius.

• Dinamització d’òrgans de participació permanents i/o temporals.

• Ordenació, identificació i millora d’espais formals i informals de participació.

• Creació, anàlisi de viabilitat i disseny d’espais de participació (Consells

Municipals i òrgans de participació de caràcter sectorial i/o territorial).

• Plans directors de participació ciutadana.

Com ens pot ser útil tot això per elaborar el nostre COP davant un projecte concret?

Per una banda cal tenir en compte que la participació ciutadana, així com també

l’atenció ciutadana (encara que se’n faci una mínima menció en aquest estudi), en

termes generals propicien un clima d’opinió que redueix significativament la

possibilitat d’emergència de moviments veïnals d’oposició. Així, qualsevol acció

endegada en matèria de participació, ja sigui un pla d’acció local i sostenibilitat, una

projecte educatiu de ciutat o un pressupost participatiu, serà útil per a la prevenció

de moviments NIMBY. En aquest sentit, és recomanable també que tot municipi

disposi del respectiu pla director de participació ciutadana i que serveixi com a un

instrument de gestió de govern que ordeni i clarifiqui els processos de participació

ciutadana i doni compte de l’organització municipal interna per tal de millorar la

seva eficàcia i eficiència.

No obstant, també és cert que alguns processos ens interessaran més que altres a

l’hora d’afrontar un projecte concret. Naturalment, això dependrà de cada projecte,

però a jutjar per les estadístiques, els àmbits i les actuacions que seran més

requerits per a l’elaboració d’un COP seran:

• Urbanisme: La Utilització de les metodologies participatives per identificar els

principals criteris ciutadans sobre la definició i ordenació del territori. En

aquests, es tractarà d’apropar d’urbanisme a la ciutadania d’una manera

entenedora, per tal d’aconseguir la seva involucració (estar informats, ser

consultats i prendre part) en la identificació dels criteris i actuacions d’ordenació

i planificació del territori. Això engloba:

o Revisions de Planejaments d’Ordenació Urbanística Municipals.

o Definicions participatives d’espais urbans.

o Reformes urbanístiques integrals del territori.

• Territori: Elaboració de diagnòstics participatius d’un municipi, barri o districte

aprofitant el coneixement dels seus residents, en tant que experts del territori.

o Diagnòstic participatiu d’un municipi.

o Diagnòstic participatiu d’un districte o barri.

• Medi ambient: Disseny i dinamització de processos de participació relacionats

amb el medi ambient i l’entorn natural.

o Plans d’Acció Local i Sostenibilitat

• Teixit associatiu: Dinamització i enfortiment de les entitats i associacions del

món dels interessos públics per tal d’establir i reforçar les sinèrgies socials,

potenciant la participació ciutadana, el diàleg i la comunicació interna i externa

de les mateixes (relacions entre entitats, relacions entre entitats i administració

i relacions entre els membres de la pròpia organització).

o Elaboració de sociogrames.

o Diagnòstics participatius del teixit associatiu

o Identificació i definició de línies estratègiques d’actuació consensuades.

o Formació per a entitats.

• Definició d’usos per a equipaments públics: Definició participativa dels possibles

usos d’equipaments d’un barri o municipi partint de la implicació activa dels

seus usuaris reals i/o potencials.

o Definició d’usos d’equipaments culturals.

o Definició d’usos d’equipaments de proximitat.

Per exemplificar algunes de les qüestions tractades fins ara en quan a participació

ciutadana a partir de casos reals, s’ofereixen a continuació un recull de notícies

extretes del diari digital Osona.com. El cas osonenc, ens serveix per destacar que la

participació ciutadana no té límits en quan a nombre de població, ja que es pot dur

a terme tant a Barcelona com a Santa Eulàlia de Riuprimer (poble de menys de

1000 habitants). L’únic requeriment és copsar correctament les identitats locals

existents i dividir les zones d’actuació a partir d’aquestes. A més, cal destacar

també que actualment cada vegada hi ha més facilitats per dur a terme aquests

processos participatius, ja que la Generalitat destina cada vegada més recursos a

finançar aquestes iniciatives (a finals de 2007 anunciava, per exemple, que

destinaria 2 milions d’euros a promoure la participació en el món local).

Una altra forma de participació ciutadana poden ser també les consultes populars.

Sovint, quan un projecte desperta un fort nucli opositor, la primera reivindicació

que posen sobre la taula els contraris a la política és la realització d’un referèndum

popular per decidir l’aplicació o no del pla previst. Aquest s’acostuma a justificar en

base a la necessitat d’un sistema més democràtic i representatiu per a la ciutat, ja

que, com s’ha comentat a l’inici del treball, una de les principals causes del

síndrome NIMBY es deu a les mancances del vigent sistema polític. Certament, si al

plantejar un projecte ja s’avança que l’aplicació d’aquest es decidirà per

referèndum, això previndrà molts opositors que ja no tindran la sensació

d’imposició. No obstant, cal tenir en compte que aquesta tècnica és més òptima

quan el govern no vol tirar endavant un projecte (que segurament arrossega de la

legislatura de l’anterior govern) que quan es fa amb voluntat d’aplicar-lo. En aquest

Vic convoca una assemblea popular per parlar del futur urbanístic de la ciutat

Aquest dijous, dia 21 de febrer, tindrà lloc l’Assemblea de la Ciutat de Vic, on s’ha convidat a tota la ciutadania per tal que participi activament en el disseny urbanístic de la ciutat. La trobada tindrà lloc a l’auditori Marià Vila d’Abadal, a l’edifici d’El Sucre, a les 19:00 h i estarà presidida per l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal. També comptarà amb la participació de l’arquitecte Sebastià Jornet que encapçala l’equip redactor del Pla del Projecte d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), i de Josep Cullell, assessor d’alcaldia per a planejament i territori.

En aquest marc, el divendres 15 de febrer es va inaugurar a la Llotja del Blat de l’exposició que recull l’avanç del POUM de Vic, aprovat en el ple municipal de l’Ajuntament la passada setmana (foto). L’exposició es podrà veure fins al 16 de març.

Ajuntament de Vic també ha fet el tema dels regidors de barri, que vol potenciar molt la comunicació amb les AAVV.

Llei de barris: Sant Bartomeu proposa una reforma integral del seu casc urbà

Sant Bartomeu del Grau ha iniciat el procés de participació ciutadana per debatre propostes al voltant del projecte integral d'intervenció al centre urbà del municipi. Aquest projecte es presentarà abans de la primavera a la cinquena convocatòria de la llei de barris. La intervenció més important que es contempla és la remodelació global del carrer Vell, que estructurarà tot el casc urbà i on s’eixamplaren les voreres, es construirà una plaça i s’hi ubicaran places de pàrquing i zones verdes. També la construcció d’un centre de dia per a gent gran i un gran centre cívic “multidisciplinar”, segons l’alcalde Miquel Colomer, que aglutini entitats i equipaments.

«Riuprimer parla», sessió informativa i participativa

Amb el nom de “Riuprimer parla”, l’Ajuntament de Sant Eulàlia de Riuprimer ha organitzat una sessió informativa i participativa oberta a tots els veïns per al proper divendres, dia 22 de febrer. L’acte tindrà lloc a les 9 del vespre, a la Casa de Cultura. La sessió tindrà una primera part en què l’equip de govern informarà sobre l’estat dels temes d’interès general per al municipi, i una segona part de torn obert de preguntes.

darrer cas, s’ha de tenir present que molt probablement hi hauran sorpreses

indesitjades en el procés i un exemple d’això és el cas següent:

Finalment, de la mà d’Alfonso Vegara, director de la Fundació Metropolis, també

trobem una darrera tècnica de participació activa per reconstruir els barris

malmesos de les ciutats. Aquesta es basa en la utilització de l’art popular dels

mateixos veïns per a regenerar els carrers i a la vegada integrar col·lectius

marginats.

5. Atenció ciutadana

Com s’ha pogut veure, l’atenció ciutadana és un concepte que es solapa amb quasi

tots els demés àmbits d’actuació i que, per tant, s’ha comentat en altres apartats.

Per aquest motiu, no s’exposarà aquí el gruix d’eines i recursos que es poden

incloure dins el concepte de participació ciutadana, sinó que tan sols es mostrarà

com s’ha d’entendre el concepte a nivell polític, per anar en consonància, i a l’hora

fer més efectiu, el plantejament del COP.

Quan es tracte d’afrontar una situació causada per un progressiu distanciament

entre Administració Pública i ciutadania, pretendre avançar en la cerca d’una solució

sense plantejar-se un canvi d’esquema de relació és com esperar que et toqui la

loteria sense haver comprat un número. Per aquest motiu, és necessari fer una

aposta clara pel canvi d’esquema “Administració-administrat” per entrar de ple en

17/3/2008 CONSULTA VEÏNAL|TERRA ALTA

Horta de Sant Joan rebutja la instal·lació del parc eòlic SÍLVIA BERBÍS HORTA DE SANT JOAN Els veïns d'Horta de Sant Joan han rebutjat amb contundència la instal.lació de la central eòlica dels Pesells al seu terme municipal. La seva oposició va quedar ahir patent en el sondeig convocat per l'ajuntament per conèixer el posicionament ciutadà cap al projecte, que preveu la instal.lació de 16 aerogeneradors de 140 metres d'altura. De 811 votants --una participació massiva per a un municipi que té 1.300 habitants-- 630 van optar pel no, mentre que tan sols 160 es van declarar favorables a la instal.lació del parc. Tenint en compte el resultat obtingut, la pregunta formulada en la consulta va acabar sent poc convincent. Textualment interrogava els veïns si estaven d'acord amb la instal.lació de la central "i els conseqüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal com han fet altres pobles de la comarca". Els opositors al projecte van denunciar la clara intencionalitat de la pregunta. DESENVOLUPAMENT FUTUR "Els veïns s'han sotmès a un examen democràtic i, davant d'una papereta manipulada, han entès el missatge de fons, i és que la central eòlica perjudicaria el nostre futur. Molts ja hem optat per una altra classe de desenvolupament més orientat al turisme", va assenyalar ahir Xavier Fortuño, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta. Confia que ara l'equip de govern convergent "compleixi la seva paraula i no atorgui la llicència als promotors del projecte".

un model on el ciutadà interpreta un paper central en la demanda de serveis.

L’objectiu ha de ser assolir que la ciutadania se senti atesa a tots nivells i aquest

només és possible en base a una millora substancial del servei d’atenció.

En el cas de les oficines d’atenció ciutadana, ens passa el mateix que s’ha comentat

per a les revistes municipals. La ciutadania jutja la imatge de l’Ajuntament a partir

del que percep en aquests serveis i, en el cas de les OAC, s’hi afegeix un element

de proximitat i tangibilitat que multiplica el seu efecte. És per això que és molt

important adaptar-se a les demandes dels ciutadans i precisament l’actualitat ens

porta en un context on la reclamació d’un servei públic de qualitat no s’interpreta

com un servei més, sinó com un dret. El nou model de relació ha d’integrar, doncs,

la satisfacció ciutadana com a principal objectiu estratègic i ha de permetre que

tots els ciutadans puguin gaudir d’un servei eficaç i d’un tracte totalment

personalitzat. Ha de facilitar tota la comunicació necessària per resoldre les

necessitats d'informació, gestió, orientació, tramitació i relació que tingui la

ciutadania amb l’administració municipal i ha d’oferir un valor afegit centrat en un

tracte agradable i on l’usuari no es tracti com un mer client, sinó com un client amb

drets i deures, és a dir un ciutadà de ple dret.

Les darreres tendències en la gestió d’aquestes “finestres de l’Administració” a la

població es centren en la integració de tots els serveis en un mateix punt de

referència, és a dir en una sola oficina. D’aquesta manera es trenca amb la vella

inèrcia departamental que tant confonia al ciutadà i s’aconsegueix fer arribar de

forma més clara i entendedora el missatge que es vol donar.

Portar a terme una política adequada d’atenció a la ciutadania a nivell global serà

transcendental per reduir el progressiu distanciament entre la població i

l’Administració Pública, però aquest actiu també pot ser un recurs important a tenir

en compte a l’hora d’elaborar el nostre COP. En aquest sentit, reprenem la idea del

Public Information Repository com a l’element que exerceix la funció de OAC

especialitzada en un projecte concret. Aquest punt d’informació, però, és important

que estigui ubicat en el territori afectat i especialment dissenyat per a la

comunicació amb els veïns. Així, tant les instal·lacions com els equipaments han

d’estar enfocats a la tasca informativa i serà primordial que l’oficina estigui en tot

moment atesa per un responsable d’afers públics. Es faran públiques per tots els

mitjans possibles les dades de contacte d’aquest representant amb el fi de

presentar-lo com a únic punt de contacte i així s’aconseguirà canalitzar tots els

inputs i outputs informatius per un mateix filtre que evitarà biaixos indesitjats.

Recordem que aquest és una de les principals mancances que presenten les

plataformes dels moviments territorials, així que si s’és capaç d’utilitzar

adequadament aquest recurs suposarà un punt diferenciador important.

6. Reestructuració administrativa

Com s’ha pogut comprovar fins ara, molts dels conceptes i actius que es tracten en

cada apartat d’aquest treball, també es podrien desenvolupar en molts dels altres

apartats. Això exemplifica l’alta interdependència existent en cadascun dels

elements que entre en joc en l’elaboració d’un COP i, per aquest motiu, per

gestionar conflictes transversals la única forma possible passa per una organització

administrativa igualment transversal.

L’organigrama específic que idealment ha de presentar un COP es presentarà a la

part final de l’estudi. Ara, per contra, l’únic que es pretén és destacar algunes

mancances en la organització de les administracions públiques que s’han detectat al

llarg de l’investigació i que posen de rellevància el gran camí que li falta recórrer a

moltes administracions per oferir una comunicació orientada al ciutadà.

Un clar exemple el trobem a l’Ajuntament més gran de Catalunya, l’Ajuntament de

Barcelona. Si s’analitza en profunditat el seu organigrama municipal, la primera

impressió és francament positiva. Un Ajuntament capaç de destinar tot un edifici a

serveis de comunicació corporativa i qualitat i que dins aquesta direcció s’inclouen

la direcció de màrqueting i la d’estudis i avaluació. Només això ja demostra la

dedicació de l’administració a copsar les necessitats dels ciutadans, però a més s’hi

ha d’afegir l’element de reestructuració administrativa que es tracta en aquest

apartat, ja que es destaca en l’organigrama una altra direcció inclosa en la de

comunicació corporativa i que fa referència a la d’atenció al ciutadà. Aquest

element de transversalitat i de cooperació departamental i gerencial és primordial a

l’hora d’estudiar les exigències de la població i per no desaprofitar aquells inputs

que arriben a les diferents seccions de l’administració. Tot i així, l’error de

l’Ajuntament de Barcelona rau en la manca de coridinació que hi ha entre l’àrea de

comunicació corporativa i l’àrea de participació ciutadana. Durant l’entrevista amb

el director d’estudis i avaluació de l’Ajuntament, es destacà els diferents estudis

d’opinió que duia a terme el seu departament per copsar els valors i la percepció

dels ciutadans envers alguns dels grans projectes de la ciutat. Això semblava

situar a l’Ajuntament en una posició molt favorable de cara el tracte de la

comunicació adaptant-la a les preferències socials, però sobtava descobrir com

quan s’intentava aprofundir en l’anàlisi social, el mateix Màrius Boada remetia

repetidament al departament de participació ciutadana degut al seu

desconeixement.

En un context on el màrqueting social en totes les seves vessants passa per una

creixent orientació al microtargeting, resulta incomprensible veure aquesta

disjunció entre dos seccions destinades en gran mesura a estar en contacte amb el

ciutadà i a avaluar les seves reaccions davant els serveis públics oferts.

Desaprofitar l’alta quantitat d’inputs que rep el departament de participació

ciutadana per adaptar millor la comunicació corporativa de l’Ajuntament és un error

que es pot evitar amb un major interconnexió.

7. Actors complementaris

En el segon capítol d’aquesta memòria s’ha mostrat com els actors que entren en

joc en els conflictes territorials no són tan sols les plataformes veïnals i les

administracions, sinó que hi ha un ventall molt més ampli d’organitzacions, entitats

i institucions que hi tenen molt a veure.

Precisament, una de les hipòtesis amb les que s’ha elaborat la investigació, i que

s’ha pogut ratificar mitjançant les diferents entrevistes, partia de la idea que

l’actual crisi que passen alguns actors, com ara la figura del síndic de greuges o les

associacions de veïns, és una de les causes del creixent síndrome NIMBY.

L’argument central d’aquesta trama es basa en el què s’ha anomenat com la “lluita

pel posicionament” i que fa referència a la pugna entre les diferents institucions per

esdevenir el representant únic dels ciutadans davant el conflicte d’interessos. En

aquest sentit, ja hem vist que mentre que els lobbies, les ONGs i altres entitats

estan lliures de competència en els respectius àmbits, el síndic de greuges, les

associacions de veïns i les plataformes veïnals estan forçats a disputar-se entre ells

el mateix tall de pastís (un pastís els ingredients del qual són els interessos del

feble davant l’administració i amb un element de proximitat territorial i identitat

que el fa quallar). Les relacions i sinèrgies que es creen llavors en aquesta lluita és,

ara per ara, l’únic element que pot fer equilibrar la balança cap a un costat o cap a

l’altre i, per aquest motiu, si el que ens interessa és prioritzar un discurs més

constructiu o un més obstructiu, el que caldrà és saber moure correctament les

peces que hi ha sobre el tauler.

• Associacions de veïns

Fins el moment la investigació ens demostra que la tendència es troba en un

progressiu acostament de les associacions de veïns envers les plataformes veïnals.

Federacions d’associacions de veïns com les de Barcelona, entre altres, estan

donant cada vegada més veu a plataformes veïnals que no necessàriament

coincideixen en els seus posicionaments amb les associacions de veïns del seu

barri. Així, això que en realitat és una necessitat per la federació (perquè la única

forma que tenen de sortir de l’actual crisi és aprofitant el ressò mediàtic que

aconsegueixen aquests moviments) passa a crear una sinèrgia gens positiva pels

interessos (democràtics) que pot defensar l’administració.

Com es pot frenar aquesta corrent? La resposta és senzilla i òbvia: mimant més a

les associacions de veïns. Durant l’entrevista realitzada amb Josep Comajoan,

director de El 9 nou, aquest mencionava que “l’Ajuntament [de Vic] ha ‘ningunejat’

fins el moment les associacions de veïns”. Això ha provocat que aquestes entitats

veïnals s’oposin a la mínima a qualsevol proposta de l’administració i ha afavorit la

predisposició dels periodistes a donar veu a les seves reclamacions. Per donar-hi

solució, actualment l’Ajuntament de Vic ha creat la figura dels regidors de barri, els

quals tindran com a principal prioritat la comunicació amb les associacions de veïns.

Aquesta opció (que també es troba a moltes altres ciutats catalanes) és sens dubte

un bon actiu per reequilibrar la balança, però també és important no oblidar altres

mesures més directes (que passen principalment per dotar de més responsabilitats

polítiques i recursos econòmics a les associacions) que tindran un major efecte de

cara als interessos de l’administració.

Com qualsevol altra actuació, dotar de

major protagonisme i recursos a les

associacions de veïns suposa els seus

riscos. La pèrdua de poder no és mai una

opció fàcilment acceptada pels responsables

polítics i més quan aquest s’atorga a un

actor tradicionalment combatiu amb

l’administració. Tot i així, és molt important

saber aprofitar el plus en representació

territorial que ofereixen les associacions de

veïns, ja que, tot i no ser demogràficament

gens significatives (pocs membres i molt

polititzades), sí que juguen un símbol

identitari important pel barri. A més, s’ha

de destacar la voluntat que la major part de les associacions de veïns presenten a

l’hora de jugar un paper d’institucions responsables i amb un discurs constructiu.

Malgrat la via que algunes federacions com la de Barcelona han pres per

emfatitzar un discurs obstructiu, aquest no és necessàriament el posicionament

preponderant entre les associacions. En aquest sentit, és interessant veure les

discussions internes que es produeixen en les trobades d’associacions que realitza

la CONFAVC, ja que el debat sobre si equiparar unes associacions amb més de 20

anys d’història a unes plataformes amb interessos particulars i temporals no

acostuma a ser ben acceptat per part dels activistes amb més llarga trajectòria.

Potenciar aquest debat ha de ser, doncs, l’objectiu de tot Ajuntament per

aconseguir una participació constructiva per part de les associacions de veïns i per

demostrar que aquesta opció és més viable del que es pugui pensar a priori,

l’exposició que es mostra en la imatge i que es titula “De la protesta...a la

proposta” ens mostra un exemple.

• Síndic de greuges

L’altra gran peça que entra en la “lluita pel posicionament” és el síndic de greuges.

Ja sigui a nivell autonòmic com a nivell municipal, en la majoria dels casos la seva

funció ha estat fortament desacreditada per la societat. L’alta dependència a nivell

polític i la baixa efectivitat comunicativa dels seus actes són les principals causes

d’aquest despesi envers a la figura del síndic i, per aquest motiu, totes les accions

que es puguin dur a terme han d‘anar destinades a solucionar aquestes

mancances. La recent campanya de proximitat que està portant a terme el síndic

de greuges català és una bona forma d’exemplificar aquesta necessitat, però

quedar-se en aquest fet puntual seria un error de cara al futur.

• ONGs

Per últim, hi ha un darrer actor que no participa pròpiament en la disputa per la

defensa dels interessos dels ciutadans en sentit territorial, sinó que propugnen uns

valors transfronterers i globals basats en interessos temàtics i no territorials.

Aquest actor fa referència, en general, a totes aquelles organitzacions no

governamentals que defensen causes tant variades com la conservació del medi

ambient, les ajudes al tercer món o la integració dels immigrants, entre moltes

altres. Algunes d’aquestes organitzacions (principalment les de temàtica medi

ambiental) acostumen a estar estretament vinculades amb molts moviments

veïnals d’obstrucció (per exemple, Greenpeace dóna suport a la plataforma No a la

MAT), però es diferencien d’aquests per tenir un discurs continu en el temps i no

centrar-se en l’obstrucció d’un projecte concret, sinó en la defensa d’una línia

específica i clara d’actuació. Aquesta continuïtat en el temps i aquest discurs en

positiu esdevenen una característica essencial que l’administració no pot

desaprofitar, ja que li permet ser coneixedora en tot moment de quines són les

regles del joc i saber quan i per què es trobarà amb la seva oposició. L’estabilitat

de les ONGs faciliten que es pugui mantenir un diàleg amb aquestes al llarg del

temps i introdueix així aquell element que possibilita la resolució del dilema del

presoner en els conflictes d’interessos: la repetició de les negociacions. La

continuïtat fa que un procés negociador amb una organització amb preferències

definides no s’acabi necessàriament en una elecció a caixa o faixa que sempre

resultarà la menys òptima per l’interès col·lectiu. Per contra, aquesta continuïtat

permet que hi hagi un coneixement i aprenentatge entre les parts (amb memòria)

que facilita un procés de cessions i compensacions, és a dir que possibilita

l’acceptació per part d’un actor per d’una opció no òptima per a ell a canvi

“El moviment veïnal ha de tenir una línia estratègica preestablerta iseguir-la tant si hi ha canvis polítics com si no hi són”. (Membre de laFederació d’Associacions de Veïns de Mataró)

d’obtenir en la següent negociació una recompensa. Sens dubte, aquest és l’únic

element que realment assoleix l’equilibri entre dos actors amb legitimitat

democràtica i desbanca tots els arguments legitimadors que plataformes veïnals

erròniament s’apropien.

D’altra banda, també existeixen molts altres tipus d’ONGs que no mantenen

aquest lligam amb els moviments veïnals d’obstrucció. Algunes d’elles dediquen la

seva activitat exclusivament al tercer món, d’altres actuen a nivell nacional i

moltes altres participen a escala local en àmbits tant dispersos com la salut, la

lluita contra la fam, la distribució de recursos o la integració dels immigrants, per

comentar-ne tan sols alguns exemples. Totes aquestes entitats acostumen a tenir

forces anys d’història i cada vegada són més utilitzades per les administracions

públiques per dur a terme accions de responsabilitat social. No obstant, moltes

d’elles no tenen la repercussió mediàtica que probablement els correspondria, ja

que, com comentava Josep Comajoan, els mitjans prioritzen aquelles associacions

que són més actives (comunicativament parlant) i actualment les plataformes

veïnals en primer terme i les entitats mediambientals en segon terme juguen amb

una clara avantatge.

Així doncs, donar més protagonisme a aquestes ONGs no vinculades al síndrome

NIMBY mitjançant ajuts econòmics, materials i immaterials (formació, per

exemple) serà una forma de reduir l’efecte que puguin tenir les plataformes

veïnals. La lògica que s’estableix en aquest cas segueix la mateixa lògica que

fonamenta la coneguda i tant qüestionada tècnica de la cortina de fum. Es vol

desviar l’atenció del públic (mitjans de comunicació) cap a altres causes per tal de

neutralitzar l’impacte dels moviment opositor i evitar així que aquest atregui nou

adeptes. No hi ha dubte que plantejat d’aquesta forma pot semblar una acció

políticament incorrecte, però l’únic que es pretén amb aquesta és donar prioritat

en l’agenda política i mediàtica a aquelles causes que tenen un rerefons més social

i transfronterer. Canviar o reduir l’abast de la nova cultura del territori serà

impossible d’aconseguir mitjançant una campanya d’aquestes característiques,

però almenys permetrà diluir els seus efectes de cara a un públic que cada vegada

presenta una consciència social més forta.

Potenciar tots aquests actors complementaris és una opció que no es pot entendre

a nivell tàctic, però sí a nivell estratègic. Per molt costós que signifiqui la pèrdua

de poder en un context com el municipal, aquesta és la millor opció de fomentar

un discurs constructiu entre tots els elements socials i una bona forma d’involucrar

la societat en els afers públics de la ciutat. Negar aquest fet pot significar a mig

termini un preu molt més alt per l’administració, ja que si es deixa alimentar la

“cultura del no”, llavors s’arribarà a una situació de confrontació que no tindrà

retorn i que obstruirà contínuament el procés polític.

Fase d’orientació del conflicte

Durant la fase d’orientació del conflicte, l’objectiu central serà evitar que les parts

implicades entrin en un xoc frontal de posicions que porti a un estancament i

impedeixi la superació del conflicte. Els actius disponibles en aquesta fase són els

següents.

8. Reunions amb els veïns

Realment, si l’objectiu és no alimentar el conflicte, sinó el contrari, llavors les

mesures requerides passen sempre per establir un alt grau de contacte entre les

parts. A partir d’aquí, l’èxit en l’hora d’orientar el conflicte dependrà de com es

comuniqui el missatge als veïns i com aquest sigui rebut.

En un inici, serà oportú organitzar un primer contacte amb els veïns, en el qual

caldrà arribar al màxim volum possible d’afectats i sense deixar marge a que

quedin persones que s’hagin sentit excloses o desinformades.

En segon terme, caldrà preparar a consciència el desenvolupament de l’acte de

manera que la impressió que es creï la comunitat sigui la més positiva possible. En

aquest sentit, preparar un acte excessivament formal i rígid serà un error perquè

mostrarà la cara més desagradable de l’administració. A part d’això, és important

no impedir que es produeixi una interacció amb els veïns durant la trobada, ja que,

com diu Michael Thomsett, el que volen els afectat és explicar el seu punt de vista.

“Neighbors do not want to sit through a promotional slide show or prepared

presentation. They want to talk to you, find out what you plan to do, and find

out if their concerns are valid” Michael Thomsett.

Alguns consells que el mateix autor ens ofereix per afrontar aquest són:

• Terreny neutral: Si es produeix l’encontre dins l’Ajuntament o en algun dels

centres cívics que d’aquest, llavors es potenciarà que els veïns estiguin menys

receptius i creguin que ja està tot decidit. A més, és important dur a terme

l’acte en un horari en el qual pugui assistir el major nombre possible de

“Participation on the part of individual citizens in a NIMBY group is directly related to the degree of communication or non-communication between you and the community” Michael C. Thomsett

“Cal recuperar l’impuls de la societat civil”. Josep Comajoan

persones, és a dir a partir de les 19 o 20 hores. Aquest horari és nefast a

efectes comunicatius, ja que és una mala hora de cara a la premsa, però es

pot oferir amb anterioritat tota la informació que es tractarà durant la reunió

(embargada fins l’hora de l’acte per evitar que els veïns assisteixin amb una

idea preconcebuda) per tal de facilitar-los un primer recurs informatiu de cara

a l’edició de l’endemà.

• Caràcter informal: Evitar anar acompanyat de la figura d’un advocat o

interventor que dotin a l’acte d’un caràcter tècnic (legalista), ja que això

dispararà l’alarma entre la comunitat.

• Responsable de Planejament: Faci qui faci la presentació, és important

comptar amb la presència del responsable de planejament, ja que això

permetrà respondre totes les preguntes que puguin sorgir i les dotarà de

major credibilitat. També és aconsellable que hi assisteixi una representació

tots els actors implicats, des de l’empresa constructora fins a les entitats

ecologistes.

• Presentació no estructurada: Caldrà donar la impressió que la trobada no està

prèviament meditada per tal d’evitar que el públic se senti en certa manera

manipulat.

• Ser puntual: Arribant puntualment a l’acte, es demostrarà la preocupació pel

tema i el respecte a la comunitat.

• Cuidar la imatge: En aquest sentit no es tracta de portar el “vestit

institucional”, sinó el contrari, ja que és important no destacar entre els veïns.

• Parlar amb els primers a arribar: Un contacte directe i distès amb els veïns

minuts abans de començar l’acte facilitarà una major predisposició del públic i

atorgarà cert avantatge durant l’acte. A més, el tracte individual i

personalitzat reduirà les postures més hostils i s’arribarà a aquelles persones

que, per arribar puntuals, mostren més interès per conèixer el projecte.

• Encoratjar a la participació: Cal recordar als veïns que la proposta del projecte

encara no està finalitzada i que interessa obtenir el feedback que aquests

puguin oferir.

• Evitar expressar frustració i malestar: És bàsic saber aguantar les crítiques i

no respondre a les acusacions, ja que llavors l’únic que s’aconsegueix és

permetre pensar que l’acusació pot ser certa.

• Recordar que el polític és també un veí: És apropiat construir un discurs que

eviti parlar de dos bàndols oposats, sinó que parli dels avantatges i

inconvenients del projecte com a una cosa de tots.

• Oferir realitzar noves trobades en el futur: Ja sigui en grups més reduïts o en

grans assemblees, saber que hi haurà un futur encontre facilitarà una major

calma entre els veïns, alguns dels quals possiblement no tornaran a participar

en els actes de la plataforma perquè ja hauran trobat l’atenció que buscaven.

• Llegir entre línies: Les preguntes que acostumen a formular els veïns no es

limiten a ser purament informatives, sinó que en més d’un 90% dels casos

van acompanyades explícita o implícitament d’una opinió, crítica o acusació.

És important, doncs, saber copsar aquest missatge subjacent i respondre’l

juntament amb la contestació de la pregunta explícita.

• Mantenir-se en un nivell no emocional: L’alta emotivitat de les intervencions

dels veïns poden portar a situacions força desagradables en les quals es fa

difícil aguantar l’ambient distès i el to elegant i respectuós. Tot i així, perdre

els estreps significarà un fracàs rotund i per aquest motiu és important evitar

despertar les baixes passions del públic traient a la llum elements que els

recordin les seves pors.

• Evita caure en paranys: Sovint els veïns més hostils exposen preguntes

malintencionades que ni tan sols fan referència a informació del projecte, sinó

a temes inclús personals. Davant això, la millor opció és mostrar comprensió,

no respondre a insults i mostrar la predisposició d’explicar perquè, malgrat el

què diguin alguns, es creu que el projecte és positiu pels veïns. Aquests veïns

més hostils normalment no formulen les preguntes esperant una resposta del

responsable polític, sinó que ho fan per donar un missatge a la resta de

membres de la comunitat. Així, la resposta ha d’anar enfocada també a

aquests membres i exposant el motius per creure que lo dit anteriorment no

respon a la veritat.

• No tallar mai el diàleg: Encara que el temps sigui escàs, sempre és millor

proposar emprendre un altre dia el procés de discussió que deixar un veí amb

la paraula a la boca.

• Preguntes sempre amb resposta: Oferir respondre les preguntes que no se

sàpiguen respondre en el moment en una futura ocasió, ja sigui demanant

una dada de contacte que permeti el retorn o oferint la possibilitat de que el

subjecte es trobi amb posterioritat amb el responsable del projecte.

• Avançar-se als arguments: quan l’oposició al projecte està basada en una

informació inexacte, llavors es disposa d’un argument eficaç per exposar

davant els veïns, però és transcendental avançar-se a que els opositors

estenguin aquesta percepció, ja que, com deia Joan Armangué, una vegada

ha arribat una informació al col·lectiu, llavors és impossible fer-los canviar de

mentalitat. El primer a informar sempre serà a qui s’escoltarà la població i es

formarà el marc de referència en base al seu argument. A partir d’aquí, tota

nova informació per part d’altri serà vista com a una voluntat d’enganyar i

tergiversar els fets. Per aquest motiu és tant important avançar-se als

arguments i no permetre que siguin els veïns més hostils els que arribin

primer a la comunitat.

• No desanimar-se: La major part dels líders dels grups NIMBY pensen

políticament i basen el seu relat en valors absoluts o en preguntes de caixa o

faixa. Per ells tot és blanc o negre, bo o dolent i no hi ha espai per cap tipus

de debat que els permeti canviar la seva concepció Aquesta postura acostuma

a ocasionar un gran desànim per a l’equip que té la voluntat d’establir un

diàleg fluid amb el grup, però quan aquest desànim arribi, és important

pensar que no tots els membres del grup són així, sinó que hi ha persones

realment disposades a sentir els arguments que es volen exposar. Caldrà

centrar-se en aquestes persones i ser capaços de transmetre prou il·lusió per

ser escoltats.

• Analitzar els components: Quan s’està en contacte directe amb el grup NIMBY

és un bon moment per identificar els diferents perfils de components que hi

ha dins el moviment. Així, es podrà adaptar més fàcilment la comunicació a

un o altre sector. A més, una bona pràctica per mantenir el control durant la

trobada, és mirar sempre a aquells membres que es creu que poden ser

menys hostils quan s’hagi de respondre a una acusació complicada. Això

impedirà les distraccions que els líders del moviment intentaran provocar.

• Pren notes: Prenent nota dels arguments que exposen els veïns es

demostrarà un alt interès per la seva opinió transmetrà comprensió.

• Redactar una carta d’agraïment per tots els assistents: Entregar una carta als

assistents, causarà una gran impressió entre els veïns i donarà la imatge de

cortesia i amabilitat que xocarà frontalment amb les crítiques personals que

utilitzen els líders del NIMBY.

• Escollir bé el format de l’encontre: Les diferents possibilitats són

Format pregunta-resposta: Baix control de la informació

exposada, però alta efectivitat. Permet respondre a

acusacions i obtenir nova informació respecte les

preocupacions del moviment. Provoca un alt desgast i no

sempre acaba generant resultats positius significatius.

Format de presentació: Control mig de la informació exposada

i efectivitat mitja-alta. Permet obtenir també el feedback dels

veïns una vegada finalitzada la presentació i a l’hora

s’explicarà tots els elements que es creguin convenients

encara que no siguin expressament demandats pel públic. Si

la presentació està ben organitzada i preparada pot ser un

gran èxit, però si el presentador o la informació no s’expressa

correctament, aportarà una impressió molt pobre.

Format de parlar i marxar: Control absolut de la informació

però baixa efectivitat. Impedeix obtenir feedback.

Format caòtic: Quan la trobada no ha estat prèviament

organitzada i manca el protocol que dicti com es

desenvoluparà, llavors es guanya en esponteneítat i

informalitat, però es perd molt més en control i efectivitat.

9. La contracampanya

1. Cartes al director: Una tècnica habitual de comunicació de les plataformes

veïnals és la de dur a terme campanyes d’enviament de cartes al director en les

quals es fan atacs directes al projecte i als seus responsables. Respondre a

aquests atacs amb la mateixa moneda és un error que no es pot cometre, ja

que comportaria un efecte contrari al desitjat. Així, la millor forma de fer-li front

es basa en:

• Estar en contacte amb el reporter que cobreix els successos territorials.

• Administrar a aquest periodista de dades i fets que li permetin fer-se

fàcilment una idea del cas.

• Oferir-se per ser entrevistat.

• No sortir-se dels fets per entrar en acusacions personals.

2. Recollida de signatures: Igualment habitual és també utilitzar les recollides de

signatures davant una petició o un manifest donat. Aquest manifest difícilment

tindrà un valor legal davant un judici, però sí que presenten importants efectes

polítics. El més important és detectarar si el manifest està redactat de forma

racional i basat en fets o pel contrari és essencialment emotiu i especulatiu. El

primer cas serà preferible perquè significa que el debat ja passarà a un nivell

tècnic, però en el segon cas serà necessari aconseguir primer fer el canvi del

posicionament de la plataforma envers una forma més racional i positiva. Una

forma d’aconseguir-ho és presentar-se a les reunions de la mateixa plataforma

per tal d’establir una comunicació directa i honesta amb els seus representants.

En aquest sentit és important evitar que els membres de la plataformes

entenguin el gest com una voluntat d’intimidació i per aquest motiu és

preferible avisar amb temps i cuidar les formes. Un exemple d’això, el trobem a

“Avoid huge community meetings. At their worst, massive publicworkshops or homeowners’ association meetings can introducepotential opponent to each other, allow them to hear and adopt eachother’s agendas, and encourage spotlight-hungry activist to engage in extreme diatribe in order to impress theirs constituents” D. Stein

Vic, on la regidora de joventut acostuma a participar en les diferents reunions

que algunes associacions juvenils (que es presenten com a defensores de tots

els joves i que són les propulsores d’alguns moviments NIMBY) duen a terme.

Segons la regidora, quan aquests veuen que l’Ajuntament està pendent del seu

discurs, però de forma no defensiva sinó benintencionada, generalment aquests

acostumen a amainar el to de les seves declaracions de cara a la resta de

companys, ja que d’altra banda no volen que es denotin els arguments més

populistes que acostumen a sorgir quan ningú els escolta. Així, en aquest cas la

simple presència ja és útil per aconseguir un primer pas cap a la construcció

d’un diàleg constructiu.

10. Reunions amb els líders veïnals

Quan el conflicte assoleix alts nivells d’hostilitat fins al punt de posar en perill el

projecte, llavors és molt important fer tot el possible per crear un saludable i

honest diàleg amb els opositors. Si aquest diàleg resulta impossible degut a que

s’ha arribat a una situació de complet desacord, llavors sovint es cau en el parany

d’endegar llargs processos legals i fatigosos litigis, però cal tenir en compte que

aquesta és la pitjor opció possible, ja que reforça l’esperit del moviment veïnal i

comportar destacables costos econòmics i polítics.

D’altra banda, existeixen un seguit de tècniques de resolució de disputes (facilitated

dispute resolution) que estan especialment pensades per evitar els processos

judicials i que es caracteritzen per estar monitoritzades amb el fi de facilitar el lliure

acord entre les parts.

Una vegada s’ha aconseguit acordar el primer contacte entre les parts, tots aquests

processos començaran a ser efectius per si sols i en aquest punt es perdrà el

domini del procés comunicatiu, ja que es cedirà per complet a les mans dels

facilitadors.

Abans d’entrar en matèria amb aquests processos, no obstant, és millor tenir

presents algunes coses que permetran afrontar el procediment optimitzant la seva

efectivitat:

• Cal anar mentalitzat que els posicionaments que prendran els líders veïnals

no sempre seran raonats i ben argumentats. Davant això, l’única defensa

possible és conduir el diàleg cap a un camp més tècnic que no pas emocional.

• Una bona estratègia en les negoociacions mediades és permetre que

l’oposició guanyi. Això significa donar la possibilitat als veïns d’articular les

seves idees (sempre i quan es aquestres es puguin incloure en la llei i el

pressupost acordat). Normalment els líders veïnals accedeixen als processos

“Don’t meet if you don’t want to compromise” Michael C. Thomsett

de resolució de conflictes amb una llista d’exigències creient que és

impossible que s’acabin complint. Si s’aconsegueix tirar endavant alguna

d’aquestes exigències, llavors es debilitarà substancialment l’oposició.

• El principal objectiu a l’hora d’afrontar aquests processos ha de ser evitar

aquells temes que poden provocar més reacció entre els veïns. Així, és

important identificar quins són aquests temes i preparar a consciència la seva

omissió.

Els punts 11, 12, 13 i 14 fan referència a les possibilitats que hi ha a l’abast quan

s’ha acordat el primer contacte amb els líders veïnals.

11. Negociació

Per iniciar un procés negociador cal tenir present aquesta premissa que ens

proporciona Debra Stein. Així, no es pot pretendre iniciar un procés negociador

sense ser conscient que el que s’està tractant és un conflicte d’interessos i que una

gran part dels veïns estaran més disposats a mantenir l’status quo que a rebre

compensacions pel canvi. Aquest fet s’ha comprovat nclús en diverses recerques als

Estats Units, on s’ha utilitzat una tècnica corrent d’avaluació de projectes públic

(recurrentment utilitzada en l’àmbit sanitari al nostre país) que es basa en detectar

la Willingness To Pay. En aquests estudis, es demostra que les compensacions per

contrarestar l’aversió al risc acostumen a ser inclús més altes que els beneficis que

aporta el canvi. Per aquest motiu, és necessari emfatitzar en un inici el risc que es

córrer al no permetre el canvi, ja que aquesta és la única forma de neutralitzar

l’aversió d’un risc per un altre risc.

Com es resolen els conflictes d’interessos? El primer pas serà diferenciar entre el

concepte de persuasió i el de negociació.

El primer pas, com s’ha exposat anteriorment, sempre haurà de ser confiar en la

persuasió. Aquesta serà efectiva quan s’utilitzin fets, arguments i emocions per

convèncer que un projecte no posarà en perill l’stauts quo. No obstant, quan és clar

que el projecte tindrà efectes negatius per a la comunitat, llavors s’acostuma a

utilitzar la negociació. Les negociacions suposen l’intercanvi mutu de beneficis per

“Negotiation isn’t about convincing neighbors that the proposed

project won’t injure their interests. It’s about making concessions to

get the best deal for yourself at the lowest possible cost” D. Stein

“Indeed, people belive they should be paid a lot more money to

tolerate change than the amount they would pay to avoid it” D. Stein

tal de minimitzar els impactes adversos a l’hora que maximitzar els beneficis de

cadascuna de les parts a través del bescanvi de concessions.

Quins passos segueix una negociació?

• Identificar les parts participants

• Assegurar acords per negociar des de les parts afectades

• Acordar el procés de negociació

• Identificar interessos i temàtiqes per resoldre

• Revisar els fets i les obligacions

• Generar solucions alternatives

• Analitzar les alternatives

• Assolir un acord consensuat

A quin tipus d’acords es pot arribar?

• Compromís

• Intercanvi de concessions

• Ampliar el pastís

• Compartir poder de decisió

Quin tipus de concessions es poden establir?

• Modificar el projecte per eliminar l’amenaça real o percebuda dels veïns.

• Reduir els impactes negatius inevitables cap a nivells menys ofensius a

través de mesures de mitigació.

• Apel·lar als interessos positius dels veïns per via d’oferir beneficis

compensatoris (reduccions fiscals, nous serveis al barri, etc.)

• Una mesura força més compromesa i discutible pot ser oferir

compensacions individuals (no només econòmiques) pels líders del

moviment. Això ratlla la il·legalitat però, encara que no es fa mai públic,

és una estratègia força utilitzada en Ajuntaments amb baixa pressió

mediàtica.

Altres consells a tenir en compte durant la negociació són:

• Evitar anomenar-ho “negociació”: Aquest concepte seria ofensiu de cara els

veïns que no participen en la reunió i facilitaria el sorgiment de males

interpretacions que destacarien l’absència de voluntat de trobar una solució que

satisfaci a l’interès col·lectiu.

• Organitzar la negociació: En algunes ocasions, els moviments veïnals poden

presentar una estructura desorganitzada i amb absència de representants.

Sobretot entre moviments juvenils on es rebutja qualsevol forma de poder i

jerarquia, acostuma a ser difícil organitzar les negociacions degut a que és

impossible torbar un interlocutor del grup. Per aquest motiu serà necessari

plantejar amb anterioritat la necessitat de trobar un representant que parli en

nom de tota la comunitat. Una forma de fer-ho, per exemple, la va aplicar

l’empresa de comunicació institucional Pensacom’ que davant un moviment

veïnal desestructurat va coordinar un seguit de debats i votacions en petits

grups del mateix moviment a fi d’acabar escollint un sol líder que representés la

comunitat.

• Negociar amb altri: No és poc habitual que els líders de la plataforma veïnal es

neguin a negociar. Davant aquests casos, el millor que es pot fer és cercar

altres veïns i entitats representatives del barri que sí que estiguin disposades a

negociar.

• Document de rebuig a la negociació: Quan les negociacions fracassen,

habitualment els veïns més hostils acostumen a acusar al responsable del

projecte de rebutjar el compromís. Per evitar això i demostrar els nombrosos

intents de negociació que s’han portat a terme, serà oportú elaborar i firmar un

acte de cada trobada i, si és possible, gravar alguns instants de la negociació.

12. Mediació

Descriure aquí com dur a terme tot un procés de mediació comportaria una

extensió superior a la permesa. Per aquest motiu, no s’aprofundirà en la definició

del concepte ni en la seva aplicació perquè, d’altra banda, el més òptim és que

aquesta funció la desenvolupi un professional del tema i no cap membre relacionat

amb alguna de les parts del conflicte.

El més rellevant del processos de mediació respon precisament a com aquests

estan pensats en perfecta consonància per assolir els objectius del COP (eliminar el

síndrome de David i Goliath, fomentar un diàleg constructiu i cooperatiu, aprofundir

a les percepcions per sobre dels fets, evitar el sentiment d’imposició, involucrar a

les parts en la resolució del conflicte, eliminar les posicions extremes, etc.). Així,

tant la ideologia i les tècniques utilitzades durant la mediació, com els participants

en el procés, com també tota la resta d’elements que hi intervenen, responen a

l’únic objectiu de resoldre un conflicte de forma no judicial comptant exclusivament

amb la involucració de les pròpies parts com a únics ideòlegs de les solucions a

plantejar. Algunes de les característiques que defineixen el procés són:

• Voluntarietat: totes les parts accedeixen voluntàriament al procés.

• Poder en les parts: el facilitador no té cap poder de decisió ni de suggestió. A

més, és molt important entendre que quan s’endega un procés de mediació,

“Mediation is a meeting between conflicting parties to promote

reconciliation, settlement, or compromise. Its is usually conducted by

a neutral intermediary, known as mediator or facilitator” M. Thomsett

s’accepta que les dues parts (en aquest cas veïns i administració) tenen una

igualtat absoluta de poder. Així, s’anul·la totalment el síndrome de David i Goliath

i s’aconsegueix fer desaparèixer la percepció d’imposició.

• Confidencialitat: el que es diu en el procés no serà utilitzat fora d’aquest.

• Cooperació: fomenta la cooperació entre les parts per arribar a una solució.

• Accent en el futur: No es pensa en un procés temporal per respondre a un

problema concret sinó que pretén que les parts estableixin a partir d’aquí els

propis mecanismes de resolució de conflictes de cara a possibles controvèrsies en

el futur.

• Tercer neutral, equidistant: el mediador no pot decantar-se en cap moment a

favor o en contra d’una de les parts.

• Estructura informal: a diferència dels judicis, es tracta de converses informals no

reglades per llei.

• Procés inclusiu: es vol que evitar que cap part del conflicte quedi exclosa de

participar i que el resultat sigui acceptat per tothom.

• Economia de temps i diners: amb la mediació els conflictes es resolen en menys

temps en comparació als processos judicials i també amb menys diners.

Com es pot deduir de les característiques, el perfil del mediador serà essencial

perquè el procés sigui efectiu. Aquest haurà de facilitar la comunicació, guiar el

procés, legitimar les parts, exercir d’agent de la realitat, avaluar el conflicte,

estimular la sortida de posicions rígides, afavorir la reflexió, equilibrar el poder i

garantir la igualtat de condicions i possibilitats. Per fer-ho, serà necessari que sigui

una persona neutral, imparcial, equidistant, flexible, creativa hàbil, atenta,

empàtica, pacient, segura, persuasiva, oberta, humil i sincera.

A partir d’aquí, els passos bàsica que segueix la mediació són els següents:

a. Entrevista amb la part sol·licitant (administració), en la qual es descriuen

els fets i es comprova si el cas és mediable o no.

b. L’equip professional valora el tipus de conflicte, l’estratègia a seguir,

s’assigna un responsable del cas i si és necessari contactar amb tercers.

c. Entrevista amb el sol·licitat (plataforma veïnal), on es presenta el servei i

la situació, es descriuen els fets i novament es valora la mediabiliat.

d. L’equip torna a valorar el cas, defineix els implicats i defineix l’objecte de

mediació.

e. Sessió conjunta sempre que les parts accedeixin voluntàriament a la

invitació del mediador, signatura del conveni de mediació i inici del

procés de mediació (es poden fer tantes sessions com el mediador cregui

convenient).

f. Acord de mediació redactat pel mediador i signat per les parts. L’acord

pot ser total o parcial i són les parts qui decideixen si aquest es fa per

escrit o verbal. Perquè l’acord tingui valdesa davant de tercers caldrà

elevar-ho a document públic (notari) i tindrà efecte de contracte privat

entre les parts (si no hi ha acord, el mediador deixarà constància del

procés i expedirà un certificat del mateix).

g. Seguiment realitzat pel mediador per determinar el compliment dels

acords.

Així doncs, la gran diferència que entre la mediació i la negociació, serà que en

aquesta segona tot el procés està conduit per una tercera part neutral que

afavoreix de forma professional un diàleg constructiu entre les parts i en el qual és

important dur a terme totes les trobades en territori neutral i acceptant al complet

les regles del mediador.

13. Conciliació

La conciliació presenta una estructura quasi idèntica a la mediació, pe`ro amb la

gran diferència que el facilitador no cedeix tot el poder a les parts, sinó que ell

mateix pot proposar solucions. Habitualment els dos conceptes porten a confusions

per la seva similitud i un cas emblemàtic que ho exemplifica és el que trobem amb

el conflicte de la MAT.

bAixí, Mario Monti, la figura designada per la unió europea per facilitar la resolució

del conflicte, sovint es presenta com un mediador, quan en realitat veiem que

després d’estar en contacte amb els governs espanyol i francès i amb les

plataformes de NO a la MAT, és ell mateix qui proposa possibles solucions (soterrar

la MAT per la zona dels Pirineus, etc.).

Ambdues opcions són vàlides, però no

oblidem que si l’objectiu és aconseguir la màxima implicació de les parts en la

resolució del conflicte i que desaparegui el sentiment d’imposició, que sigui una

tercera persona qui proposi les solucions entorpirà aquest procés.

14. Arbitració

L’arbitració és una altra forma alternativa de resolució de conflictes amb un

caràcter més formal i vinculant (en la mediació i la conciliació, en canvi, el

contracte no tindrà efectes legals, però si polítics). Aquesta parteix de la base que

cadascuna de les parts selecciona un arbitrador i llavors els dos escollits acorden

una tercera persona que farà d’arbitrador del procés. A partir d’aquí, es sotmeten

els arguments per escrit i l’arbitrador presideix un procés idèntic a un judici o ell

mateix exerceix (sense necessitat de ser jutge ni tan sols advocat) la figura del

jutge.

Aquesta és una forma que permet estalviar-se els cars processos judicials.

Certament poden tenir la seva efectivitat quan el moviment veïnal està entestat a

dur el cas als tribunals, però si no és necessari, és millor evitar aquest tipus de

situacions que no tenen l’objectiu de trobar una solució que satisfaci a ambdues

parts.

15. Charrettes

El concepte de charrette, que prové de la paraula francesa que significa carretó,

neix el segle XIX a l’École des Beaux Arts de París i habitualment es fa servir per

referir-se a qualsevol sessió col·laborativa en la qual un grup de dissenyadors

elaboren una solució a un problema determinat. Els charrettes, acostumen a tenir

lloc en múltiples sessions on els grups es divideixen en subgrups i cadascun

d’aquests presenta el seu treball al gran grup per sotmetre’l a debat. Ofereixen una

via ràpida de generar una solució de manera que s’integri les aptituts i els

interessos dels diversos grups de població.

Els charrettes, s’apliquen en multitud de disciplines però en aquest cas el que

interessa més destacar és la funció que exerceixen en matèria de planificació

urbanística. Cada vegada és més recorrent l’ús d’aquesta tècnica en qüestió

urbanística i trobem exemples a un gran nombre de ciutats on s’ha volgut

involucrar la població en la planificació urbanística per tal d’augmentar el sentiment

identitari i l’orgul municipal. Habitualment, el que comporten els charrettes es basa

en l’organització de diferents trobades en les quals hi assisteixen els responsables

de planificació 9administració), els promotors i els residents de l’àrea afectada.

L’objectiu és el de construir de forma conjunta les solucions per tal d’evitar la

confrontació entre comunitat de veïns i administració i promotors.

A Charrette is: At least four consecutive days

An open process that includes all interested parties A collaborative process

involving all disciplines in a series of short feedback loops

“The charrette process as we define it is a specialized tool best used

for projects that represent transformative community change,

relevant to a broad range of people in the community” Bill Lennertz

A process that produces a feasible plan A generalist, holistic approach A Charrette is not: A one-day workshop A multi-day marathon meeting involving everyone all the time A plan authored by a select few that will affect many A “visioning session” that stops short of implementation Who Uses Charrettes?

Planners and Designers Architects Public Officials and Organizations Planning and Community Development Directors Public and Private Developers and Land Owners Citizen Activist Groups Non-Governmental Organizations Charrette Project Types Though charrettes can be used virtually any time a product needs to be created or designed, the NCI

charrette model results in feasible plans for: Regional Planning Comprehensive Planning Rewriting Development Codes New Community Master Planning Specific Planning Redevelopment Projects Affordable Housing Developments Buildings

Quins beneficis aporten els charrettes? Els principals beneficis que obtindrem a l’organitzar un charrettes, serà augmenta

la confiança de la comunitat respecte el projecte, compartir la visió del projecte de

manera que es converteixi l’oposició en suport, guanyar en viabilitat del projecte

gràcies a la implicació activa de les parts afectades i estalviar l’important cost

econòmic i polític que suposa la cancel·lació d’un projecte. A més, el procés en sí és

atractiu per a la població i encara més pels mitjans i esdevé ell mateix com un acte

més de màrqueting.

Els següents gràfics elaborats pel National Charrette Institute de Portland, ens

mostren quin és el procés a seguir i alguns consell a tenir en compte:

Un bon exemple de l’eficàcia dels processos participatius per reduir conflictes

territorials, el trobem a la ciutat de Vic, on l’aplicació del Pla de Barris al barri del

remei s’ha dut a terme acompanyat d’una important campanya d’involucració del

veïnatge. Malgrat l’estructura mantinguda al llarg del procés no correspon

exactament a un charrettes, sí que es pot dir que és un dels exemples més pròxims

que s’ha trobat a aquesta tècnica. A més, en aquest cas pal·liar un efecte contrari a

l’aplicació del projecte era una prioritat política, ja que aquest és el barri on més

força té el líder xenòfob de l’oposició (PxC) i on la crispació social era més propera

a desembocar en un NIMBY. Finalment, malgrat el projecte tot just ha estat aprovat

pel Ple, es pot dir que la fase inicial ha estat un èxit, ja que ha participat més de la

meitat de la població del barri i, juntament amb una important campanya de

comunicació, s’han pogut frenar l’extensió de falsos rumors airejats per l’oposició

(inclús va ser necessària l’elaboració d’una carta signada per l’alcalde i enviada als

veïns en termini d’urgència tan bon punt es va detectar que corria un rumor falç

respecte a una particularitat del projecte).

Fase final del charrette en la qual el consistori presentà el projecte resultant a la comunitat.

16. Public Hearings (audiències públiques)

Les audiències públiques és un altre mecanisme de participació ciutadana que

l’administració té a l’abast per tractar amb els conflictes territorials. Curiosament,

aquesta tècnica s’ha utilitzat més en el nostre país amb fins educatius (p.e. la XIII

Audiència Pública als nois i noies de Barcelona) que no per promoure els seu

objectiu tradicional, que és el de fomentar que l’administració respongui davant el

ciutadà com a sobirà, per deures i obligacions, i també com a deure del ciutadà de

participar de forma autònoma en assumptes d’interès públic i comuns per tal de

controlar la gestió de l’administració.

En els models anglosaxons aquesta tècnica és segurament el principal recurs

utilitzat durant els conflictes veïnals per acabar acceptant o no l’aplicació d’un

projecte. Recordem que una audiència pública es pot entendre com un procés

similar al judicial en el qual l’Ajuntament actua de jutge i les diferents parts (veïns

i promotora) exposen els seus motius i raons a favor o en contra del projecte

debatut. Al final d’aquest hi ha una votació popular en la qual es pren la decisió

final, però en cap moment l’Ajuntament té un rol actiu. Això és habitual a països

com Estats Units, entre altres, perquè allà tant promotores com constructores són

les encarregades d’elaborar els COP, però en el nostre país és una pràctica menys

habitual. Per aquest motiu, en la literatura d’aquests països, trobem una gran

varietat de consells que ens indiquen com afrontar-ho. Alguns d’aquests consells

són:

• Conèixer bé les normes de funcionament.

o Comunicació ex parte: L’ajuntament actua com a si es tractés d’una figura

judicial i, per aquest motiu cap part pot dirigir-se a ell durant el procés.

o Preguntes pre-aprovades: Els assistents no gaudeixen d’una llibertat total de

parla, sinó que les preguntes s’han d’acceptar amb antelació.

o Reunions a porta tancada

o Anunciament públic

o Prioritat de parla: Qui presideix la sessió de l’Ajuntament és qui defineix les

normes.

o The public record: La decisió de l’Ajuntament serà recusable davant un tribunal i

servirà de precedent.

o Es graven totes les sessions per la corresponent transcripció.

• Permet que parlin aquells qui et donin suport (millor que no siguin tots per tal

de guardar-se un as a la màniga en cas que sigui necessari en posterioritat).

• Que aquells qui et donin suport escullin els seients més avançats perquè siguin

visibles.

• Mantingues el contacte visual amb tots els assistents.

• Recolzat amb arguments basat amb fets i números presentats de forma

visualment atractiva.

• Sigues l’últim a parlar perquè siguin els teus arguments els darrers a ser

escoltats.

17. Estratègies de comunicació

• Comunicació de crisis

Una de les propostes en matèria de comunicació que es plantegen en aquest treball

i que encara no s’ha tractat abans per cap autor a l’hora de dissenyar la

comunicació institucional davant moviments territorials, fa referència a l’ús de les

tècniques comunament utilitzades en la comunicació de crisis. En certa manera,

malgrat l’aparició d’un NIMBY dista en alguns aspectes (principalment la

temporalitat i la previsibilitat) de la concepció tradicional de crisi, en realitat es

troben nombroses coincidències que ens porten a pensar que moltes de les eines

utilitzades en un cas són adaptables a l’altre cas. Així, cal remarcar que en ambdós

casos es tracta d’evitar un conflicte en el qual la imatge i la reputació de

l’organització estan en joc, en el qual les percepcions de la població (veïns hostils)

són més importants que els fets, el qual es pot dividir per fases segons el seu

impacte mediàtic, el qual també és temporal i focalitzat en un fet o projecte

concret, el qual està fonamentat per temors i aversions de la ciutadania, etcètera,

etcètera. En definitiva, totes les formes de manifestació dels moviments veínals

poden considerar-se segons el grau com una crisi per les administracions i, per

aquest motiu, a continuació es podrà comprovar com moltes de les tècniques seran

reiteratives, però en aquest cas pensades exclusivament en la comunicació.

El primer tema que caldrà abordar per entendre com manejar una crisi d’aquestes

característiques serà tenir consciència de quina fase de la crisi ens trobem i quines

falten per arribar. En aquest sentit, al parlar de crisis generalment diferenciem fins

a quatre fases diferents:

1. Fase de latència: és aquella en la qual la crisi encara s’està gestant. En el cas

dels NIMBYs, aquesta fase es caracteritza perquè es pot preveure a quin dia

saltarà la crisi, ja que dependrà del dia en que es faci públic el projecte i dels

valors detectats en els estudis de població que s’hagin fet. En aquesta fase,

l’organització s’ha de preocupar per reforçar permanentment la seva

reputació, gestionant bé les seves relacions amb la comunitat, amb els

empleats, amb les autoritats, amb la premsa, etc. A més, també és un bon

moment per preparar els procediments de crisis que comentarem més

endavant.

2. Fase d’eclosió: és el període en que esclaten els primers brots de crítica i les

primeres mobilitzacions. La premsa busca en aquest moment les millors

imatges, els testimonis més impactants i els culpables dels errors. Per aquest

motiu, el que es proposa és que en aquesta fase s’actuï amb rapidesa i

coneixement (acció no aplicada per cap administració davant els NIMBYs).

Aquesta fase requereix molta atenció mediàtica in situ i quan es fa necessària

o oportuna la presència dels responsables de l’organització sobre el terreny

(habitualment no s’aplica per por al preu polític que suposa donar la cara en

un conflicte, però a la llarga suposa uns beneficis molt superiors).

En aquesta fase, el principal recurs que es tindrà a l’abast

serà el comunicat escrit. Fer rodes de premsa amb tanta

immediatesa o aplicar altres formes de comunicació de forma

precipitada pot donar lloc a sorpreses que s’evitaran si es

limita a la lectura in situ d’un comunicat escrit en forma de

declaració. El més important serà no augmentar la tensió

mostrant-se humil, no agressiu i disposat a donar la cara.

3. Fase de perversió:és la fase en la que apareixen nous actors en escena per

treure profit de la situació (recolzen el NIMBY). Principalment algunes

associacions i els partits de l’oposició aprofiten aquest moment per pressionar

al govern i introduir elements discordants entre els seus membres. El secret

per la bona comunicació en aquesta fase és no cedir a les polèmiques i

mantenir la disciplina de missatge.

4. Fase de síntesi: és la fase en la qual els grans mitjans redacten les seves

editorials i els grans reportatges resumint els fets. Si en la fase anterior no

s’ha mantingut la disciplina de missatge i s’ha donat peu a disputes internes,

llavors el més probable és que en aquesta fase es presentin els responsables

polítics com els dolents de la pel·lícula.

Una vegada sabem en quina fase ens trobem, passem ara a saber quins factors

entren en joc i de quines eines es disposen.

Tenir els deures fets

Un element central que tota institució ha de plantejar-se tot just encetar la

legislatura és saber si es disposa o no d’un manual de crisi que servirà de guia al

llarg del procés. Entenen els NIMBYs com a una crisi més, encara que amb

particularitats, serà primordial disposar d’aquest manual i per obtenir-lo caldrà

respondre amb suficient antelació les següents preguntes:

1. S’ha establert les possibles contingències que podrien afectar?

2. Es compta amb un procediment específic per respondre amb eficàcia davant

una crisi, és a dir, davant cadascuna d’aquestes contingències?

3. S’ha establert la composició d’un comitè de crisis amb els papers ben

definits?

4. Es disposa d’un portaveu creïble i preparat?

5. Es compta amb un argumentari que recull les preguntes previsibles que els

periodistes faran en cada contingència,? I la resposta?

6. Es té a mà un llistat actualitzat dels mitjans de comunicació més importants?

Fases d’actuació

A partir d’aquí, el següent pas a realitzar serà definir cadascun d’aquests

procediments i per fer-ho els punts a incloure en cada fase són:

1. Convocar el comitè de crisis, preparar i remetre un comunicat de premsa i

oferir-lo amb veu i imatge de declaració, donar instruccions als empleats i

parlar amb els afectats.

2. Anar al lloc dels successos, preparar material gràfic per a la premsa, parlar

amb les organitzacions socials afectades, comprar espai a la premsa per un

remès i fer els canvis necessaris al web.

3. Comunicar amb les associacions empresarials sectorials, amb altres

administracions i mantenir la comunicació amb nous comunicats i noves

declaracions o presencies públiques. Si la pressió dels mitjans continua passat

dos o tres dies, convocar una roda de premsa.

Tal com Luis Arroyo afirma, “los gobiernos definen procedimientos para las crisis

que saben que pueden llegar”. Llavors, en el nostre cas el que interessa és que al

formular aquests procediments, es pensi sempre a incloure entre ells un

procediment dedicat exclusivament a definir com afrontar el sorgiment d’un

moviment veïnal d’obstrucció. Dins el document en qüestió caldrà incloure tots els

recursos que es destaquen en aquest treball.

Estratègies

A l’hora d’afrontar una crisi, la primera elecció que caldrà fer és decidir si es

segueix una estratègia reactiva o una de proactiva. L’elecció es farà depenent de si

es preveu una alta atenció pública i dels mitjans o no.

1. Estratègia reactiva: Si no hi ha repercussió en els mitjans (perquè s’ha

elaborat correctament la fase de prevenció), el més adequat és esperar,

preparar els materials de resposta per si de cas i mantenir una atenció

especialment aguda sobre els moviments realitzats pels mitjans de

comunicació. Si es parla sense motiu, en ocasions es córrer el perill

d’encendre un foc innecessari (de fet hi ha hagut molts brots de moviments

veïnals que no han anat més enllà d’una notícia als diaris locals).

2. Estratègia proactiva: Quan l’atenció dels mitjans sigui un fet, llavprs el públic

no perdonarà que no es respongui a la pressió informativa.

Percepcions

En una crisi és important no caure en l’error de guiar-se pels fets i no per les

percepcions, ja que, com el científic cognitiu George Lakoff anuncia, l’efecte produït

per una paraula és molt més alt del que pot semblar a simple vista. Les paraules

van estretament lligades als marcs cognitius de les persones i, per tant, a les

emocions i percepcions. En aquest context, utilitzar una paraula o una altra a l’hora

de fer el comunicat serà summament important de cara a despertar unes

percepcions o unes altres. Un exemple clar l’hem viscut darrerament amb el cas del

transvasament de l’Ebre. El govern de la Generalitat va procurar evitar de totes

totes la paraula transvasament amb la voluntat de no desencadenar les emocions

viscudes anteriorment quan el conflicte del PHN estava en plena ebullició. Tothom

era conscient que repetir la paraula transvasament suposaria la reaparició de la

plataforma antitransvasament, però en aquest cas, tant periodistes com oposició no

van seguir el joc del govern i per aquest motiu el conflicte es va acabar revifant.

És per aquesta diferenciació entre fets i percepcions que en la comunicació de crisis

s’acostuma a diferenciar entre les paraules “crisi” i “emergència”.

1. Emergència: Entesa en termes de seguretat, medi ambient, solvència

econòmica, etc.

2. Crisis; Entesa com un accident o incident que afecta o pot afectar a la

reputació d’una companyia o institució i que queda definida per les

percepcions del públic.

Comitè de crisis

Una part fonamental a l’hora d’encara una crisi, és ser conscients que aquestes es

gestionen en equip. En un context com el que aquí es tracte (conflicte NIMBY),

aquest element és inclús més important, ja que, com s’ha pogut veure, la

tranversalitat d’aquest tipus de conflicte és superior a l’habitual.

És per això que davant el sorgiment d’una crisi creada per un NIMBY, el primer

que caldrà fer serà plantejar un comitè de crisi que es dediqui a afrontar el tema

amb certa profunditat. A priori pot semblar que aquesta mesura és exagerada

davant els efectes que es preveu que causi el moviment veïnal, però és important

convèncer als responsables polítics que un conflicte mal gestionat pot comportar,

com hem vist, importants rèdits electorals. A més, en aquesta ocasió no es tracta

de mantenir el comitè format permanentment durant tota la crisi, sinó

“Si las percepciones, tan asociadas al lenguaje como vemos, son en

buena medida el órgano rector de la opinión pública, más aún lo son

en situaciones de crisis, en las que lo emocional predomina sobre lo

racional” Luis Arroyo

simplement establir un primer contacte a l’inici del conflicte per establir les línies

d’actuació.

Així doncs, els membres que hauran de formar part el comitè de crisi seran:

1. El director del comitè: serà el responsable de l’organització (en cas d’un

municipi serà l’alcalde).

2. El portaveu extern habitual: normalment serà el director de comunicació o el

cap de gabinet.

3. El portaveu intern: acostuma a ser el cap de recursos humans.

4. El secretari del comitè: en aquest cas el més important la persona que

desenvolupa aquesta tasca sinó el seu paper, ja que haurà de prendre nota de

totes les demandes d’informació entrants i de la resposta del comitè. Aquesta

informació s’haurà de deixar posteriorment a disposició de tots els membres

del comitè.

5. El portaveu telefònic: encarregat de canalitzar les trucades respecte el

conflicte. També es pot entendre com el responsable d’atenció ciutadana

d’una administració.

6. Assessors: aquests dependran de la naturalesa del conflicte, però

generalment seran els tècnics de medi ambient, els de planificació urbanística,

etc. A més, també és aconsellable un assessor jurídic i un assessor encarregat

d’elaborar el COP (ja sigui extern o intern, però que domini qüestions de

participació ciutadana, relacions amb la comunitat, comunicació, mediació,

estudis socials i en general de tots els elements que es tractin en el comitè).

Aquest comitè serà l’encarregat de definir les pautes d’actuació de l’administració

durant el transcurs dels dies en els quals el conflicte amb els veïns perduri i

preferiblement hauria de reunir-se un mínim de una vegada cada dues setmanes.

Síndrome de David i Goliath

Davant una crisi, generalment sempre s’acostuma a pensar que la millor actuació

és un bon contraatac. Aquesta afirmació en molts casos no és del tot correcta, ja

que en un context en el qual el públic està regit pel síndrome de David contra

Goliath (perceben que un actor –NIMBY- és més feble que l’altre –administració- i

sempre es posen al costat del feble), serà molt contraproduent dur a terme mostres

de força. La millor forma d’evitar aquest conflicte serà anul·lant el projecte, però si

no es planteja aquesta opció, el millor que es pot fer passa per ser humil. Un text

que resumeix perfectament tot el procés és el que en ofereix Luis Arroyo en el llibre

Los cien errores de la comunicación en las organizaciones:

Pero el contraataque está mejor entre iguales que con las organizaciones no

gubernamentales, que son percibidas por el público com David frente a Goliat. A

David, muchas veces es preferible aceptarle el baile.

Cuando su organización tenga que decidir si luchar por la defensa de sus

argumentos o esperar a que la tensión informativa desaparezca, no debe pensar en

el corto sino en el medio plazo.

Las preguntas clave que usted debe hacerse son: a) ¿cuenta su organización con

un argumento sólido (o varios) que pueda defender de manera inquebrantable y sin

prepotencia?; b) ¿se puede expresar ese argumento de forma que lo pueda

entender un joven de catorce años?; c) ¿merece la pena asumir el riesgo? Si la

respuesta es no, tenga paciencia y espere tiempos mejores.

Comunició interna

Ja s’ha dit en la fase de prevenció que la comunicació interna és elemental, però

durant la crisi, aquesta encara ho és més. Així, la porteria i la centraleta d’una

organització en crisis (les OAC i el departament d’Atenció al ciutadà) han de ser les

primeres persones en tenir instruccions d’actuació (normalment serà tant senzill

com informar que s’han de derivar les trucades als responsables del comitè de

crisis). Després cal informar a la resta d’empleats del que està passant i què caldrà

dir en cada cas.

Altres formes de comunicació

Seguint la mateixa lògica que s’anunciava durant l’apartat de comunicació directa

en la fase de prevenció, ens trobem que novament el paper del portaveu pot estar

qüestionat. Per fer front a aquesta situació serà important pensar noves formes i

actors de comunicació i alguns d’aquests actors són:

• El consell públic assessor: agrupa els representants dels públics afectats o

relacionats amb el projecte debatut per presentar les seves demandes,

suggeriments i inquietuds. Aquí hi entre les associacions de veïns i altres entitats

del barri que ja hem mencionat anteriorment a les quals cal demanar la

col·laboració i, sobretot, estar disposats a escoltar.

• Les jornades de portes obertes: en aquest cas, les portes obertes no es faran a

l’administració sinó a les obres i amb visites organitzades pels veïns i mitjans de

comunicació.

“La gente sabe que el portavoz de una organización tiene la misión de

defenderla, por lo que le escucharán con escepticismo. Confiarán más

en otros cuyos intereses no estén en juego” Luis Arroyo

“Informe a los empleados, antes que a nadie, de lo que pasa, de

cuáles son los argumentos de la organización y de qué se debe o qué

no se debe decir” Luis Arroyo

• La comunicació per mitjà de newsletters o de butlletins informatius: cal aprofitar

per demanar suport a tots els actors que hi hagi en la base de dades.

• Plataformes de recolzament (contranimby): es poden dur a terme també

grassroots campaigns destinades a crear plataformes alternatives de

recolzament. S’ha de ser conscient que sempre ven més una actitud en negatiu

que una en positiu, però per pocs que siguin els que donin suport, sempre serà

favorable poder dir que hi ha un sector civil que et recolza.

• Associacions empresarials o professionals: que es cuidaran de dur a terme les

campanyes paral·leles de conscienciació

• Experts: que dotaran de continguts i rigor els arguments transmesos al llarg del

conflicte.

Missatge

Tal com avança Luis Arroyo, “en nuestro tiempo, el público tiene menos aversión

por entrar en litigios para defender sus intereses”. Això ha estat afavorit, en part,

per un creixement exponencial de la formació de la població i per la progressiva

evolució que ha viscut el sistema econòmic i polític cap a la seva liberalització. Tot

plegat ens porta a un major grau d’exigència per part dels ciutadans els qual ja no

estan disposats a acceptar sense justificació les actuacions de les administracions i,

a la vegada, també estan més preparats per entendre quins riscos suposa una

actuació.

Davant aquesta nova societat, doncs, no es pot caure en l’error de no comunicar els

riscos d’un projecte per evitar conflictes, sinó que és important que mai explicar

aquests perills sempre i quan es faci d ela forma correcta.

Les regles d’or per comunicar riscos a la població són:

1. Tractar el públic de madur. El públic vol conèixer els perills, els avantatges i a

partir d’aquí prendre les seves pròpies decisions. Ja no serveix la figura de

l’Estat paternalista que té cura dels seus ciutadans, sinó que ara el que es vol és

que l’Estat simplement aporti els recursos necessaris per tal que sigui la

mateixa població qui es gestioni.

2. Distingir clarament els riscos voluntaris dels involuntaris.

3. Acceptar que les actituds bàsiques són difícils de canviar. Per aquest motiu, és

millor comunicar els riscos en l’inici del projecte.

4. Lo racional queda, quan es tracta de comunicar riscos, en desavantatge davant

lo emocional.

5. Per tal de guanyar credibilitat és convenient comptar amb testimonis de tercers

(donar arguments científics de la boca d’experts en el tema).

6. El que no és necessari en situacions de risc, es converteix en dissuasori.

7. No recordar permanentment que la seva vida està en perill.

“Reconozca sus errores todos le creerán. Es más fácil que le perdonen

por sus errores que por mentir. Pida perdón y explique qué va a hacer

para no cometer errores de nuevo. No mienta: si no sabe, no

responda y conteste cuando pueda” Luis Arroyo

Internet

Internet és una de les principals eines que fan servir els moviments veïnals per

propagar els seus missatges. Pe aquest motiu, és important també saber aprofitar

la rapidesa que ofereix Internet per difondre el missatge de l’administració.

A Internet, la imaginació i l’agilitat en el maneig del disseny i la tecnologia

substitueixen als recursos econòmics com element de força. Així, en el ciberespai la

força que té una plataforma pot ser exactament el mateix que el d’una

administració. Per no sortir perdent en aquest context, serà necessari tenir una

major capacitat d’adaptació i sentit estratègic que s’aconseguirà dissenyant una

web que deixi espai per a la descripció dels fets, esquemes, planells, fotografies i

altre material gràfic respecte a puntuals crisis. Així, s’arribarà abans a periodistes i

veïns i es podrà recuperar l’avantatge perdut.

5. Consideracions finals

Vistos tots els actius que hi ha a l’abast per tractar amb els moviments veïnals

d’obstrucció, és hora ara de comentar algunes consideracions finals. Aquestes fan

referència a reflexions que tot professional que hagi d’afrontar el síndrome NIMBY

en la seva activitat s’hauria de plantejar abans d’emprendre qualsevol acció.

• A l’hora de dissenyar el plantejament d’un projecte, independentment de la

temàtica d’aquest, caldrà preguntar-se el següent:

o És susceptible de generar oposició entre els veïns?

o Es coneix suficientment la realitat social que suportarà les conseqüències del

projecte (costums, valors, llenguatge, interessos, etc.)?

o S’ha adaptat suficientment els plantejament a la realitat socials preexistent?

o S’ha dissenyat un COP adaptat al projecte de forma paral·lela al seu

plantejament?

o S’és conscient dels costos econòmics que suposarà l’obstrucció del projecte a

la meitat del procés?

o Hi ha bona relació amb les entitats veïnals del barri afectat?

o En el plantejament (pressupost) del projecte s’ha deixat marge per a

modificacions posteriors?

Si totes les respostes a aquestes qüestions són negatives, llavors serà favorable

tornar a començar el plantejament tenint en compte aquestes qüestions.

• Quan es tracti un projecte urbanístic susceptible de ser objecte de conflicte

veïnal, l’administració s’haurà de preguntar:

o Es compta amb el suport econòmic i polític de l’empresa promotora i

constructora per dur a terme un COP adaptat al projecte? (recordem que a

països com Estats Units, els COPs no els realitzen mai les administracions

públiques sinó les mateixes empreses interessades en el projecte. Oriol Nel·lo

era taxatiu al afirmar que això no passava aquí, però serà oportú també dur a

terme una campanya de conscienciació entre les empreses per reclamar la

seva involucració en el COP).

o Tenim bones relacions amb les entitats veïnals de la zona afectada?

o L’estratègia de city marketing mantinguda per l’ajuntament compta amb la

participació activa dels ciutadans?

o Hi ha fortes identitats de barri a la ciutat?

o S’han tingut en compte tots els actius descrits en aquest estudi?

• Respecte a qui i com s’han de dur a terme els COPs:

o Definir qui ha de dur a terme el COP en un projecte donat i assumir els seus

costos, pot portar a importants discrepàncies entre les parts implicades. En

alguns països com Estats Units o Austràlia, entre altres, generalment es confia

l’elaboració i organització del COP (assessorament) a una consultoria externa

dedicada especialment a aquesta activitat. Un exemple d’això és la consultoria

GCA Strategies, ubicada a San Francisco i especialitzada en audiències hostils.

No obstant, al nostre país, davant el menor costum a la contractació d’aquest

tipus de serveis per part de les administracions (que ja conten amb una

àmplia plantilla de tècnics de participació, comunicació i atenció ciutadana) i

degut a que l’efecte que això podria produir entre la societat podria provocar

inclús major oposició, una forma alternativa seria la creació d’una fundació

política destinada a aquest objectiu. Una forma semblant la trobem a Itàlia, on

s’ha creat el NIMBY Fòrum, el qual porta a terme les tasques d’anàlisi dels

moviments NIMBY de tota la península. La fundació està participada tant per

administracions públiques (locals i nacionals) com per empreses privades

principalment companyies elèctriques) i algunes entitats ecologistes.

D’aquesta manera es comparteixen els seus costos i es compta amb els

recursos i corresponents sinèrgies creades a partir de la cooperació de tots

aquests actors. El mateix es podria fer a nivell català, de manera que amb la

participació de la Generalitat i les diferents diputacions, juntament amb les

empreses disposades a aportar recursos, es creés una fundació que s’ocupés

de fer un estudi continuat de l’evolució del síndrome NIMBY i les seves

característiques i a la vegada comptés amb la col·laboració d’experts en

matèria de mediació, assessors legals, participació ciutadana, màrqueting

públic de proximitat, publicistes, etc. En definitiva, seria una fundació que,

sense necessitat de disposar a temps complet de tots aquests professionals, sí

que fes d’aglutinador de les diferents institucions que ja porten a terme ara

activitats parcials al respecte (l’IGOP i la Fundació Bufill en matèria d’anàlisi,

la fundació Amic en matèria de mediació, etc.). D’aquesta manera es crearia

una xarxa especialitzada en el síndrome NIMBY i que seria el punt de

referència de les administracions i empreses a l’hora d’assessorar en matèria

de processos d’involucració d’audiències hostils. Compartiment de costos,

generació de sinèrgies, especialització, unificació de recursos, finestra única

d’assessorament, etc. En definitiva una opció important a plantejar-se.

o Sigui qui sigui l’assessor i els tècnics encarregats d’elaborar el COP, és

important tenir en compte que l’organització requerirà la creació en un inici

d’un comitè d’execució i seguiment de tot el procés. El comitè mantindrà la

mateixa estructura definida en l’apartat de comitè de crisi, però afegint també

els responsables de l’empresa encarregada d’executar el projecte (i

possiblement algun representant de l’associació de veïns del barri). La

coordinació entre tots aquests actors serà bàsica per obtenir la màxima

eficàcia del COP.

6. Conclusions

Temps enrere la paraula NIMBY era un concepte completament desconegut per a

tothom. Mica en mica, la realitat social ens ha portat necessàriament a que aquest

concepte sigui cada vegada més estès en la societat i que comenci a sorgir un

major interès pel seu estudi entre les administracions públiques. A partir d’aquí, es

pot intuir que el futur de l’estudi del síndrome NIMBY serà objecte d’una

progressiva especialització en diferents àmbits que aprofundiran en el seu control.

Aquest estudi ha estat un primer intent destinat a aconseguir aquesta

especialització, ja que mai abans s’havia tractat d’analitzar des d’un punt de vista

comunicatiu i de màrqueting polític aquest fenomen. Certament, els moviments

NIMBY són ja una realitat en matèria d’estratègies electorals i alguns partits polítics

els tenen ja instaurats com a recurs central de campanya (campanya permanent) .

No obstant, el seu desconeixement impedeix encara un control exhaustiu d’aquesta

arma i, per aquest motiu queda molt camí per endavant. En qualsevol cas, ja es pot

pronosticar que els NIMBYs suportaran un nivell d’especialització similar al que ha

arribat, per exemple, la tècnica del microtargeting i serà decisió de cada partit

polític i consultor de comunicació política arribar amb més o menys avantatge al

seu desenvolupament.

Vagin per on vagin els trets en el futur, el que sí que es pot afirmar és que en

aquest treball ja s’ha avançat algunes línies bàsiques a seguir per reduir l’efecte de

desgast que produeixen els NIMBYs en matèria electoral sobre el(s) partit(s) del

govern. És complicat arribar a una conclusió global de tot el que s’ha dit, però, en

tot cas, com deia el mateix Oriol Nel·lo, es pot afirmar que encara falta molt camí

per recórrer fins que els moviments territorials aconsegueixin desenvolupar un

discurs constructiu. El primer pas per aconseguir-ho és obligació de les institucions

públiques i la única forma de dur-lo a terme és deixant de comunicar i començant a

involucrar.

7. Annex