//

coded spaces

coded spacesestudi sobre paisatges digitals

Arnau Giralt Ballbé, 2015

statement

coded spaces (espais codificats) és un projecte en la que mitjançant l’es-criptura en codi i la metamorfòsi d’un motiu amb una dimensió determinada en el mateix motiu però des d’una altra dimensió sorgeixen paisatges di-gitals que actuen com a mediadors entre diferents agents i factors, sent el resultat d’aquest procés una sèrie de programes informàtics.La mediació, el fet de que el programa actua com a intermediari entre un factor X i la relació que la representació d’aquest té en el programa amb la percepció i conclusions que en treu l’espectador és el fil conductor del pro-jecte, així com el fet de que aquestes peces estan “predestinades”, en certa manera, ja que la programació requereix un nivell d’especificitat d’ordres molt estricte, però després es converteixen en espais generatius per si sols en l’infinit espai-temps, és a dir, funcionen com una espècie d’ecosistema digital sempre diferent i sempre canviant.La motivació essencial del projecte és transformar el concepte de digital landscape d’algo físico-digital, espaial i esteticista, representació d’arqui-tectura, a un concepte de paisatge digital més encarat cap a paisatges digitals entesos com a relacions dins de l’espai-temps propi en el que es configura internet i totes les formes de cultura i de relacions socials que s’hi representen. És com més interessant trobo entendre els espais codificats.

3

statement

sobre el projecte

tres programes

space

08810

frontera

dades de contacte

3

5

8

10

18

26

36

index

.....................................................................................

...........................................................................

.............................................................................

...............................................................................

...............................................................................

...........................................................................

.....................................................................

4

sobre el projecte

coded spaces és la meva primera aventura seriosa amb la intenció d’in-vestigar el medi digital entès com a una forma d’espai amb totes les seves característiques. Si bé sempre he estat interessat pels new media, mai havia trobat l’ocasió per a llançar-me a la piscina, fins que vaig començar a plantejar-me aquest projecte. Entenc el concepte d’espai com una situa-ció o sèrie de situacions que comporten un procés mental i percepcions i sensacions – que també poden estar sent “simulades” mentalment, no té perquè tenir res a veure amb un lloc físic –, i que són posades en ordre i relació de forma esquemàtica, de diagrama tridimensional amb l’afegit del temps, si fa falta. Així doncs, entenent espai un procés d’organització de factors, coded spaces és una digitalització d’aquest procés per tal de po-der representar-lo i posar-lo en comú.

La metodologia estàndar que he seguit al llarg del projecte consisteix, a grosso modo, en la recerca d’un dilema, una situació, una història, etc. que pugui narrar-se a través de la codificació d’un espai, d’un espai de treball, i posteriorment recercar i crear informació física – és a dir, que es refereixi a “lo físic, lo real” –, analitzar-la i transformar la dimensió que sigui que tingui aquesta en una diferent, per a poder després utilitzar-la com a base

5

lògica dels programes informàtics. Amb “canviar la dimensió” em refereixo a transformar, per exemple, una imatge, després de simplificar-ne la infor-mació, en una matriu de coordenades basades en la informació de color d’aquesta imatge, i fins i tot encara més enllà, utilitzant les conexions entre aquestes matrius per a obtenir una composició sonora.Aquest canvi de dimensió em permet allunyar-me de l’origen per a no fo-calitzar el programa només en una experiència personal de l’autor, sinó parlar-ne més abstractament, agafant només els conceptes importants que sovint referèixen a sensacions o sentiments, sense voluntat de cursileria sinó com a plantejament de llocs on hi hagi una reflexió directa entre obra i espectador degut a aquesta conexió emocional encara que aquesta pugui ser lleu.

En un principi havia abordat el tema molt fredament, allunyant el projecte de mi en la mesura del possible per a centrar-me només en el propi meta llenguatge del medi digital i en l’exploració tècnica i conceptual d’aquest, però degut a que no sóc cap expert ni tinc estudis en programació aquesta investigació en el medi i sobre el medi de forma totalment experimental i de capacitats tècniques se’m va fer molt feixuga, degut a la manca de coneixe-

6

ments especialitzats, a més de que se’m va quedar curta artísticament, no em motivava prou. Però per a sortir d’una llacuna on estava estancat des des de feia unes setmanes vaig trobar una conexió personal que va ser-vir-me per a plantejar-me i escriure un programa, que sincerament em va deixar molt satisfet personalment. Mai m’he considerat partidari de tractar temes personals propis en la meva pràctica artística, però durant aquest projecte m’hi he sentit molt còmode i la veritat és que quan ho enfocava personalment tot era molt fluït. Serà perquè potser mai havia aconseguit de sincerar-me del tot davant la manera d’enfocar una obra o un projecte.

Aquest apartat ha estat plantejat com una espècie de pròleg de novela, on he intentat parlar de forma més personal i planera sobre el projecte, sense intentar sintetitzar massa per tal de que el plantejament arribi clar. Tot i això, el millor que podria passar seria que a partir del context en el que plantejo el projecte hom en tregui conclusions molt diferents i ho relacioni de formes molt diverses amb altres situacions, espais, idees, persones, sentiments, etc. . Que, en definitiva, el projecte serveixi com a mediador, com fan els programes, que sigui un engranatge, un espai codificat del que se’n treguin relacions i conclusions interessants.

7

8

// tres programes

9

10

Space isn’t always noise if you can’t seeAplicació JavaMides variables

11

space isn’t only noise

Space isn’t only noise if you can’t see (L’espai no és només soroll si no hi pots veure) és la primera d’aquesta sèrie de tres peces.

És una representació d’una representació d’una representació del concep-te d’espai que, generalitzant molt, té la humanitat a internet. El programa es basa en les vint-i-dues primeres imatges que la cerca de la paraula “space” a google retorna. Aquestes imatges, molt estereotipades sobre la representació de l’espai exterior, han estat convertides en imatges amb la informació de colors simplificada a només dos colors per imatge, aportant així quaranta-quatre colors únics i diferents. Posteriorment aquesta infor-mació de color ha estat analitzada mitjançant codificació hexadecimal i a partir d’aquest anàlisi s’ha creat una matriu bidimensional, cartesiana. El procés per a crear-la ha estat transformar els valors numèrics de color ver-mell de tots els quaranta-quatre colors en informació sobre posició en l’eix X, tots els verds e posicións en l’eix Y i tots els blaus en valors que alteren una variable de velocitat. Aquesta informació ha estat mapejada després en una superficie virtual de mida de la pantalla de l’ordinador i utilitzada per a col·locar varis cercles en una posició aleatòria – dins la determinació de les quaranta-quatre informacions de cada color – en la superficie disponible. A

12

if you can’t see

partir d’aqui, aquests objectes es mouen pel medi i es relacionen amb els demés objectes quan es troben aprop automàtica i generativament.

Tot això es resumeix en que el procés és teòricament infinit – en té la pos-sibilitat almenys – i diferent cada cop que s’inicia el programa de nou.

El que proposa l’aplicació és una revisió experimental al propi concepte de representació canviant-ne la dimensió vàries vegades per tal de que, al final, degut, entre altres coses, a la semblança del programa a un cel plè de constel·lacions, retorni aquest concepte inicial – espai exterior – a l’espectador, en un intent de representar d’una forma diferent a la recorrent.

13

Imatges originals

14

Imatges simplificades a dos colors

15

Fragments d’una execució del programa

16

17

18

08810Aplicació Java, din-A4Mides variables

19

08810 (la casa gran)

08810 (La casa gran) rep el nom del codi postal de Sant Pere de Ribes (Garraf).

En aquest poble la meva familia de part de pare hi tenia una masia a la que li deien “la casa gran”. Una casa gran, com diu el nom, la típica masia de les terres de vinya, on han passat moltes històries i aconteixements familiars, com el casament dels meus pares, per exemple. Als dinars familiars sem-pre hi ha un moment on es parla de la casa gran, un lloc on només hi he estat de ben petit i poques vegades, i del que no en tinc absolutament cap record viu, només tres fotografies d’una visita que vam fer als àvis quan devia tenir tres anys. Unes fotografies en les que no es desxifra massa res de l’edifici. Un edifici que el meu pare no aconsegueix trobar als mapes per satèl·lit. La casa gran sempre ha estat una gran llosa per a mi, una d’aque-lles pedres, velles glòries familiars, que s’allarguen i s’arrosseguen gene-ració rere generació amb el mateix entusiasme mentre els que no l’han viscut físicament només entenen els conceptes però no poden posar-los en relació amb un espai, i si poden no el senten legitimat, ja que no hi ha manera de representar-lo.Aquest programa és bàsicament això, una manera d’alleujar-me podent

20

representar, ni que sigui de forma abstracta, el que més important és per mi la casa gran, el que amb més força m’ha arribat, un espai de relacions entre els abans i els després temporals, una espècie de forat negre càlid i amable on el temps no té ni principi ni final.

En aquesta peça vaig utilitzar les poques fotografies que tinc de la casa, així com vàries fotografies d’internet de Sant Pere de Ribes i, repetint el procés de Space isn’t only noise if you can’t see, transformar la informa-ció de colors en informació cartesiana, i afegint un sistema de conexions diferents crear una composició sonora generativa com l’obra i on l’audio respon a la imatge afegint una capa dimensional més en aquesta espècie de lloc on el temps no existeix com a tal.

Complementant el programa i aquesta explicació hi ha a la pàgina següent un text d’Italo Calvino, Las ciudades y la memória. 3, del llibre Las ciudades invisibles, en la que Calvino descriu Zaira, la ciutat que és una onada de records i que descriu perfectament el concepte que he intentat aplicar a aquesta peça. Un petit homenatge a totes les reliquies, a la memòria.

21

Las ciudades y la memória. 3

Inútilmente, magnánimo Kublai, intentaré describirte la Ciudad de Zaira de los altos bastiones. Podría decirte de cuantos peldaños son sus calles en escalera, de qué tipo los arcos de sus soportales, qué chapas de Zinc cubren los techos; pero sé ya que sería como no decirte nada. No está hecha de esto la ciudad, sino de relaciones entre las medidas de su espacio y los acontecimientos de su pasado: la distancia al suelo de un farol y los pies colgantes de un usurpador ahorcado; el hilo tendido desde el farol hasta la barandilla de enfrente y las guirnaldas que empavesan el recorrido del cortejo nupcial de la reina; la altura de aquella barandilla y el salto del adúltero que se des-cuelga de ella al alba; la inclinación de una canaleta y el gato que la recorre majestuo-samente para colarse por la misma ventana; la línea de tiro de la cañonera que aparece de improviso desde detrás del cabo y la bomba que destruye la canaleta; los rasgones de las redes de pescar y los tres viejos que sentados en el muelle para remendar las redes se cuentan por centésima vez la historia de la cañonera del usurpador, de quien se dice que era un hijo adulterino de la reina, abandonado en pañales allí en el muelle. En esta ola de recuerdos que refluye la ciudad se embebe como una esponja y se dilata. Una descripción de Zaira como es hoy debería contener todo el pasado de Zaira. Pero la ciudad no dice su pasado, lo contiene como las líneas de una mano, escrito en los ángulos de las calles, en las rejas de las ventanas, en los pasamanos de las escaleras, en las antenas de los pararrayos, en las astas de las banderas, surcado a su vez cada segmento por raspaduras, muescas, incisiones, cañonazos.

Italo Calvino, Las ciudades invisibles.

22

Imatges originals amb les respectives simplificacions

23

Fragments d’una execució del programa

24

25

26

Topografies de fronteraAplicació JavaMides variables

27

topografies defrontera

Topografies de frontera és l’únic treball de la sèrie que té un principi que té importància real en el desenvolupament posterior de la peça, de la ma-teixa manera que el té el context del qual sorgeix la peça.Aquesta obra és un intent de representar la frustració que té no poder atu-rar les conseqüències d’un fet anterior i aliè pero que s’arrossega fins avui dia.

El projecte sorgeix del terreny on tenen la casa els meus àvis i els meus tiets àvis. Van comprar el terreny junts, a mitges, un terreny forestal però urbanitzable, una parcela bastant gran a Sant Genís de Palafolls, i a l’hora de construir-se la casa el meu avi, degut a facilitats del terreny per a cons-truir-hi, la va situar més avall del que li tocava, i al ampliar-la va treure tros als meus tiets avis, que al construir-se la casa la van fer més aprop del que legalment tocaria – però no legitimament –, i això ha desencadenat en problemes a l’hora de dividir la parcela com a cases separades, és a dir,

28

en problemes entre conflictes i interessos individuals. D’això ja en fa més de vint anys, i encara ara hi ha familiars que no es parlen entre ells degut a com entenen que s’ha de solucionar aquest conflicte, com a moltes fa-milies. Degut a que el meu tiet avi va morir la tardor passada, i tot i que no tinguéssim una relació molt propera, he reflexionat molt sobre el sentit que té una línia divisòria, fictícia a més a més, i he trobat en aquest projecte el moment i situació exactes per a intentar traslladar aquesta línia divisòria en un sistema que a la llarga l’anuli; aquesta és la voluntat del programa.

Fronteres que es veuen rebaixades a simples geometries tridimensionals en el procés per a elaborar la peça, descontextualitzant-les i deixant-les nues com al que talment són, barreres innecessàries, fronteres personals.

El programa trasllada aquesta topografia tridimensional, feta en cinquanta punts, en una xarxa on un “click” inicial desperta una sèrie de reaccions que, tal com en els altres programes, es replica per l’infinit dins del propi temps-espai digital de la peça. Aquesta peça va acompanyada d’una sim-ple composició sonora, minimalista, que incita a la contemplació i com a conseqüència als deja-vú personals de situacions incontrolables.

29

Esquema del que hauria de ser la línia divisòria (blau) i el que és realment (vermell)

30

Render del model 3D simplificat de la línia de frontera

31

Fragments del programa en execució

32

33

Fragments del programa en execució

34

35

contacte

Arnau Giralt Ballbé

12 / 04 / 1994

mail: arnaugiralt@outlook.com

web: arnaugiralt.hotglue.me

telèfon: +34 717 10 75 24

36

http://ow.ly/NvTQx

//