criatures.ara.cat undiaal’escola...

ara.cat DISSABTE, 2 DE JUNY DEL 2012

Un dia a l’escola bressol

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

EVERYSUNDAY

NEW SUPPLEMENT8 PAGES IN

CATALAN ANDENGLISH

CADADIUMENGE

NOU SUPLEMENT8 PÀGINESEN CATALÀ

I ANGLÈS

Costums culturals que sorprenenEl trànsit de VenusTambé Cuina una deliciosa lasanya de boletsAlso Cook a delicious mushroom lasagne

Entrem a la llar d’infants del Poblenou per compartir el seu projecte educatiu P. 4-5

EVA GUILLAMET

P. 12Escola

Com educar lescriatures en la

solidaritat

P. 8-9Embaràs

Sexe durant lagestació. Coses

a tenir encompte

c2 aracriatures DISSABTE, 2 DE JUNY DEL 2012 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

La fillola

Es té molta paciènciaquan se sap que el nenés com els envasosd’abans, retornable

TEMPS FELIÇOS. La pitjor mare enyora quan feia de tieta consentint unsmenors que no tenia a càrrec. Com en aquelles vacances a Menorca. A.M.

Tothom té un passat i elmeu inclou ser una tietai padrina exemplar. Unacontradicció? Doncs no.L’alegria i la felicitat queexperimentava fent-me

càrrec temporalment dels menorsd’edat de la família em van portar aengany, fent-me creure que ser ma-re seria tan fàcil i tan meravellós comfer de tieta i padrina. Ha!

Era aquell un estat ideal en quèapareixia a les llars dels nebots comsi fos la Madonna irrompent en unStarbucks. Els petits menors d’edatque no estaven al meu càrrec (detallon rau la mare del corder de tot l’as-sumpte) m’aclamaven i plegats ju-gàvem d’una manera insultantmentactiva en comparació amb els paresesgotats que aprofitaven la meva vi-sita per estendre rentadores, fer so-pars o dormir una mica en qualse-vol racó mentre em deien quehavien d’endreçar.

TietaTot el que feien els nebots em sem-blava prou divertit i ocurrent persortir a un late show i més innocenti naïf que un episodi de la Heidi.¿Que els dos cosins s’aporrinavendins d’aquella gàbia que anomenemparc? Em pixava de riure. ¿Que ama-gaven les claus de totes les portes deles reixes? M’ho prenia com un sig-ne de rebel·lió i, per tant, d’intel·li-gència. ¿Que el nadó plorava senseparar des que marxaven els seus pa-res fins que tornaven? Em fotia tapsa les orelles i el bressolava compren-siva sense deixar de considerar-loel nebot més repreciós del món. Elstrobava tan fantabulosos que fins i

Quan hi penso no puc deixar de re-petir la parauleta: ha!

PadrinaPerò el que més feliç em feia era exer-cirdepadrinadelaJúlia,lamevafillo-la.Provocar-liindigestionsambleslla-minaduresdelapalma.Fer-lacontentaamb disfresses de color verd fluores-centsiales.Visionarjuntesobresd’artiassaigcomMissagentespecial.Emo-cionar-me a llàgrima viva pel seu pre-midelsjocsfloralsambaquellcontededuesratllessobreunsànecs.Permetrequepixésalsarbresifer-lifotosambelculal’aireperdemostrarqueestavabu-fonadequalsevolmanera.Ienganyar-lavilmentdient-liquequanelbebèqueduiaalapanxahaguésnascutseguiriadedicant-lielmateixtempsdesempre.Javaveureclarellaqueno,quel’haviaenredat. I jo vaig veure clar que no erael mateix ser padrina que mare.

Peraixò,quanenfundadaambelves-tit de pitjor mare del món pateixo undiafunest,devegadespracticounexer-cici que seria l’enveja del senyor Sta-nislavski. Faig veure que en lloc de serla progenitora fatal d’aquells menorsensóclatietao,encaramillor,lapadri-na. I de cop i volta, aquell telèfon mò-bil transformat en batedora per culpad’un atac de gelosia fraternal deixa deser un cataclisme. Perquè la Júlia s’hafet gran, però tant ella com la resta denebotssempreseranalgúaquiconsen-tir, aviciar i estimar amb aquella ale-griaqueestéquannoexisteixl’obliga-ció d’educar. Un oasi, aquest, igual defantabulós que aquelles mítiques va-cances a Menorca.eAnna Manso és mare, escriptorai guionista

tot vaig apuntar-me a marxar de va-cances a Menorca per fer d’equip desuport amb alguns d’ells... i van serunes vacances glorioses! Els parescorresponents, esclar, no gastavenaquella paciència meva de pa sucatamb oli, que només es té quan se sapque el nen és com aquells envasosd’antany, retornable. Ells lluïen bos-ses sota els ulls i poques aptituds perexplicar-los acudits dolents. Jo, jo-ve, feliç i ruca, em juramentava pergastar més bon humor quan em to-qués a mi generar descendència.

Criatures de foto

BANY. El Salvador embolicat amb el

barnús després d’un agradable bany. ALEGRIA. La Clàudia, de 3 anys, i el Martí, de

18 mesos, gaudint dels gronxadors.TRES GERMANS. El Guiu, de 5 anys, el Bru, de 3,i el Jan, d’1 any. Divertits i curiosos.

Envia’ns la teva foto a: [email protected]

3caracriaturesara DISSABTE, 2 DE JUNY DEL 2012

El pare que et va matricular

Minipop

Tu ets a casa i ell també. Sou almateix espai, habiteu la matei-xa llar plena de roba per plan-

xar, ensopegueu damunt les matei-xes joguines escampades per terra,però fa una hora bona que no esteujunts. No, no esteu barallats, no caldramatitzar la situació, senzillamentesteu habitant temporalment en uni-versos paral·lels. Tu estàs enfeinadís-sim fent coses que no poden esperarmés, una d’aquelles tasques que ja famés d’una hora que haurien d’estarentregades o recollides o cuinades oendreçades o enllestides. Vas i tornesd’una punta a l’altra de la casa esco-petejat, intentant recordar el motiupel qual has entrat al lavabo, aprofi-tant fins i tot per fer un riuet mentreno t’arriba la revelació.

Ell també fa la seva. Com a bon fillúnic té la mà trencada a distreure’smentre son pare es col·lapsa domès-ticament. Això que tu estiguis ataba-lat i no et tingui a sobre seu és idealper fer-ne una de grossa. De sobte, en-trant a la teva habitació per catorze-na vegada, t’atures. No, no és pas per-què ell estigui dins l’armari muntantuna cabana. És perquè està cantantuna cançó, una de les que en teoria nosón per a nens, d’aquelles que posesal cotxe quan dorm o mira encantatper la finestra. El teu fill està cantantuna de les teves cançons preferides,perquè sí, perquè li ve de gust. Tu mi-res de no fer soroll i l’escoltes emba-dalit, al·lucinant que se sàpiga la lle-tra de dalt a baix, reconfortat de veureque has fet bé compartint amb ellaquests tresors de tres minuts quet’han ajudat a fer-te gran.

Avui, aquesta tarda de dissabte ple-na de sol, serem al Minipop, un festi-val de música i tallers que fan a Tarra-gona. No us vull enganyar, en sóc partimplicada. Conec de prop aquestcol·lectiu de pares i mares prou il·lu-minats per voler crear un espai on elspares puguin escoltar la música queels agrada al costat dels seus fills, o di-ent-ho de manera més poètica, un es-pai per fer el que més ens agrada delmón al costat de la gent que més ensestimem del món. Sí, ho sabem. Detant en tant haurem de parar d’escol-tar els grups i treure’ls de sota l’esce-nari abans no hi muntin una cabana,però també sabem que potser d’aquíuns dies, mentre anem amunt i avallde casa col·lapsats de coses encara perfer, sentirem el nostre nen Minipopcantant-ne una de les que escoltaràavui des de dins d’algun armari-caba-na. I estarem encantats de la vida.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldàés cantant

Així fa depare

Miquel Piris“Potser cal clavar un cop de puny”

Miquel Piris és periodista de TVC i pare de la Carla i l’Aran, de 12 i 9 anys. Viuen a Mataró ambun gat. Durant cinc temporades va fer reportatges científics al molt recomanable programa‘Quèquicom’, del canal 33. Ara, a TV3, acostuma a informar sobre temes mediambientals.

DIRECTORCARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTORACATALINA SERRA

EDICIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,LLUÍS GAVALDÀ, SÍLVIA SOLER,

FRANCESC ORTEU, CARLOSGONZÁLEZ, DAVID CIRICI, MARIA

JESÚS COMELLAS, EVA BACH,GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,JULI PALOU, PALOMA ARENÓS I

GEMMA CASTANYER

ARAC/ DIPUTACIÓ, 11908015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95CORREU ELECTRÒNIC: [email protected]

FRANCESC ORTEUFOTO: CRISTINA CALDERER

Quan jo tenia vuitanys, vaig perdreun germà. Vacaure al pati i es

va trencar el colze. Nosemblava que havia deser res greu. El van dur al’hospital i el van operar.Això va ser un dimecres.Durant el cap de setmanano va passar cap metge avisitar-lo. El dilluns,veient que el nen empit-jorava, la mare va dema-nar un metge, però lainfermera la va tractard’histèrica. Quan final-ment li van fer cas, ja noel van poder salvar. Sem-bla que va agafar un virusal quiròfan. No sé pascom els meus pares hovan poder superar.

Què és educar?Doncs ensenyar a serprou forts per suportar elmón, perquè no crec queels adults siguem capaçosde canviar-lo, oi? A mi elmón m’ha decebut. Pen-sava que el podríem can-viar. Als fills ja els podemvendre el valor de l’esforçi el que tu vulguis, però nosé si s’acaben de creureque les coses els anirantan bé com els diem. Nos-

altres, els adults, estemderrotats. El dia que elsmeus fills em demanincom veig el món, no sé siseré capaç de mentir-los.En fi. No deu ser gairefàcil tenir-me com a pare.

Per què ho dius?Fa vint-i-cinc anys que nomenjo carn. Si expliqués-sim als fills el lloc tancruel on viuen els ani-mals, segur que no en vol-drien menjar. La nena diuque quan sigui gran seràvegetariana. Ara no hosón perquè aquí els pedia-tres encara s’espanten.Segons ells, si no mengencarn, hi ha la B-12 i no séquè més que el nen no tin-drà. Però, mira, al Japó nomenjaven carn fins faquatre dies. Paul McCart-ney té una frase moltbona sobre això: si elsescorxadors tinguessis lesparets de vidre, ningú nomenjaria carn.

Què més fas que els costad’entendre?Des de petits els he dit quepodien mirar a la teletants dibuixos animatscom volguessin, però enanglès. Al començamentla nena m’odiava. Els vacostar molt, esclar, però

ara té molt bon nivell.L’entén perfectament.També he començat ameditar i intento que elsmeus fills també meditin.La meditació és una einamolt bona per controlar elpensament.

I te’n surts?L’altre dia deia a la nena:“Oi que quan començavesa mirar els dibuixos emdeies que era un pesat?Doncs amb això de lameditació et passarà elmateix”.

Com ho feu?És fàcil. Es tracta de tan-car els ulls i d’estar pen-dent de la respiració. Calfer-ho una estona peròcosta perquè a ells, quanporten una estona, se’lshi escapa el riure. Peròho hem de continuarprovant. D’entrada elssembla que ha de seravorrit, estar-se assegutsense fer res. Però ja ensen sortirem.

Què et preocupa?Que els fills siguin millorsque jo, i no sé com fer-ho.Veig que, ho vulgui o no,passen pel mateix. Quanel petit anava a la guarde-ria era dels que pegava i

tant li vam dir que no hofes que al final era un nenque només rebia. El vamconvertir en víctima. Jomateix, quan era petit, sihagués estat més violent,segur que m’hauria estal-viat moltes coses, comque m’insultessin o quem’emprenyessin sovint.La meva actitud va serd’aguantar i ara no sé siaconsellaria el mateix almeu fill. Tinc aquestdubte. A vegades potsercal optar per una solucióviolenta a una situacióviolenta, i clavar un copde puny.

Explica’m alguna cosaque, últimament, t’hagifet mal.Fa un any érem a casad’un familiar. La mevafilla acaronava un gos, unque no era de cap raça vio-lenta, un gos del Labra-dor. Però l’animal es vagirar i la va mossegar a lacara. A l’hospital li vanhaver de posar punts pertota la cara. Jo demanavaque allò em passés a mi.La cara li ha quedat bé.Però recordo tot aquelldolor. Allò va ser dur. Isaps què és curiós? Doncsque els gossos, ni llavorsni ara, no li fan por.e


a la portada

El lloc on vaigaprendre totel que cal saber

TRINITAT GILBERTFOTO: EVA GUILLAMET

1L’arribada. Començauna intensa activitatJust en el moment en quèla família deixa la criaturaa l’aula hi ha una feinaingent. Primer, la cria-tura. A l’aula l’esperen lesjoguines, que ja han estatpreparades conscient-ment pels mestres. Segon,els pares. La mestra parlaamb la mare perquè liexpliqui com està la cria-tura, com ha anat la nit iquè caldrà tenir encompte durant el dia.

2Mil i un jocs. S’hotrobaran tot a puntTotes les joguines estansempre a l’abast i la ideaés que n’hi hagi moltes.D’insectes, una capsasencera. De capsuletes deNespresso, dues més. Decolors, molts. Per què?Perquè la quantitatofereix la possibilitat demanipular, d’investigar,de comptar, declassificar. Quantesestones passen fentfileres!

3Sortida al pati. Jocsen un espai educatiuUna caseta de fusta,construïda gràcies a lagenerositat dels pares,un hortet, cuidat per lasaviesa d’uns avis, unsorral. És el pati. No hisurten tots alhora perquèl’objectiu que moul’escola és “treballar laindividualitat i el procés

d’aprenentatge”, explicala directora, MercèSaavedra. Tots juntsserien multitud.

4Mestres còmplices. Fesel que et vingui de gustLes mestres no obliguencap criatura a jugar. Nitampoc a participar deles festes que solquen elcalendari. L’infant quevulgui disfressar-setindrà una capsa plena dedisfresses. Si no, nopassarà res.

5A l’aula, com a casa.Però tot al seu tempsLa foto de la família ésimportantíssima, però téun temps. Al principi decurs no la pengen mai a laparet perquè les criaturesles mirin. “Sabem queplorarien”, explicaSaavedra. És unaactivitat reservada perquan el curs està avançat,

i permetrà que la criaturas’expressi. Qui és aquestque es veu a la foto?

6Adquirint hàbits queperduraran tota la vidaL’hora de dinar és taneducativa com les altres.Primer, caldrà rentar-seles mans. Han estat al patijugant. Han tocat mil iuna coses. Les mans hand’estar ben netes permenjar. Hàbit número u,que perdura tota la vida.De fons, música de vio-lins. De prop, un encarre-gat de repartir els pitetsde cadascú. Cada dia hi haun responsable diferent.Els pitets són personals,la família els porta a lesescoles, però amb el dia adia tots acaben sabent dequi és què. ¿Pitets prepa-rats, estovalles de cotóesteses, gots de vidre iplats de ceràmica, a lloc?

L’assagista Robert Fulghum va escriure lasentència. “Tot el que s’ha de saber sobre com viureho vaig aprendre a l’escola bressol”. Ho comprovemdins de les aules d’El Bressol del Poblenou, a Barcelona

A l’escolabressol ésespecialmentimportant larelació entremestres i pares

Doncs, comencem. Ben aprop hi tenen dues mes-tres que els recorden, sical, com es menja, i queels ajuden a escurar elsplats. També, si cal.

7Per a tots els gustosi cuinat amb amor

Xavier Fernández, el cui-ner, es fixa si els platsentren buits o plens a lacuina. Ell mateix s’encar-rega d’anar a les aules i depreguntar a les criaturessi els ha agradat el menjarque els ha preparat aquelldia. A l’escola bressol, elsinfants hauran gauditd’un àpat equilibrat ivariat, adequat a les sevesnecessitats.

8Migdiada sagrada. Undescans ben merescut

Després de dinar, arribal’hora de la migdiada. Calestar-hi tan a gust com sifóssim a casa. Forasabates, fora pantalons.Cap al llit, amb elllençolet de casa que lesfamílies també porten al’escola. “A l’hora dedormir, a l’horad’acotxar-se, sentiranaquella olor de casa”,diuen les famílies. Bonamigdiada.

9S’acaba el dia. Tocarecollir i fer resumEl rellotge marca l’horade tornar a casa. Tocaemportar-se la bossa amb

la roba bruta. Un suro a laporta de l’aula explicadetalladament què han fetavui. “És ideal perquè lesfamílies ja ho saben tot, itindran tema de conversaamb els fills”, explica ladirectora. La mestraexplica també a les famí-lies com ha anat el dia. Iper si encara faltés méscomunicació, una llibreta,l’agenda, recull les cosesmés importants que ha fetel petit durant la jornada:com ha menjat, quantaestona ha dormit, si ha fetdefecacions o no. El mésimportant és que els parestinguin com més informa-ció millor.

2

6

1


El Bressoldel PoblenoueL’EBM El Bressol delPoblenou està situada albarri de Provençals delPoblenou. Funciona desdel 2008 i pot acollir 81infants. Disposa de sisaules amb accés directe alpati i a la sala d’usos múlti-ples. Organitzen l’espaiamb activitats que s’ade-qüin a les necessitats icapacitats dels infants.L’objectiu és potenciarl’autonomia dels nens, lamanipulació, l’experimen-tació, les relacions i l’apre-nentatge en petits grups.

10Allargar l’estada. Jocs,també amb els pares

Per a les famílies quevolen allargar una estonamés el temps de joccompartit, l’escola ElBressol del Poblenoudisposa d’una salaauxiliar que serveix per amúltiples usos. És l’espaiper compartir entregrans i petits. Hi hacontes, hi ha joguines.Són a la seva mateixaescola bressol, peròjugant amb els pares. Ésuna bona manera de diradéu a l’escola. Finsdemà.e

3 4 5

7 8 9

10


Flors de Bach

Ara marxo,després torno

La frase d’avui va sorgir arran d’una conversaamb una bona amiga i companya, educadorad’escoles bressol durant molts anys, que ara es

dedica a formar pares en espais nadó. Parlàvem decom sol ser de contraproduent la tendència dels pa-res a amagar o disfressar la realitat, per evitar lesemocions difícils que comporta a les criatures i, moltsovint també, a nosaltres mateixos. Un exemple ésel que vam comentar fa unes setmanes, de distreu-re-les amb qualsevol pretext –quan cauen i es do-nen un cop–, per impedir o tallar el plor. Un altre demolt habitual és quan deixem la criatura a l’escolao a casa els avis i aprofitem algun moment que estàdistreta per marxar d’amagat.

M’explicava aquesta companya que ella semprerecomana als pares que s’acomiadin del seu filletquan marxen. Que és millor que la criatura ploriperquè els pares marxen que no pas perquè l’haginenganyat.

Pitjor el remei...Si marxem sense avisar, quan descobreixi que no hisom és molt probable que ens busqui desesperada-ment i que acabi plorant. I per evitar una reacciónatural i difícilment evitable com el plor, li podemgenerar sentiments força més perjudicials d’inse-guretat, angoixa i desconfiança. La criatura estaràen alerta constant si pensa que en qualsevol mo-ment que es distregui podem desaparèixer. Això potfomentar una dependència excessiva dels pares, di-ficultar la seva autonomia i entorpir la socialitza-ció. Fins i tot pot originar pors nocturnes. Mentreque si quan marxem li diem “Ara marxo, despréstorno”, encara que plori sabrà que pot confiar ennosaltres. Si li diem el que l’afecta directament, sesentirà més segur i només li caldrà desenvoluparrecursos per transitar pel plor, un aprenentatgemolt útil i necessari per a la vida.

Eva Bach

Eva Bach, escriptora ipedagoga, aporta reflexionssobre la comunicació entrepares i fills a partir d’unafrase que ens ajudi a educar

Històries

També va ser petit

Quan era petit, ningú que el co-negués hauria imaginat queaquell marrec malaltís i poc

estudiós arribaria a ser presidentdels Estats Units. Però ho va ser per-què el destí li tenia reservat un lloca la història.

Va ser el segon dels nou fills queva tenir el matrimoni format perJoseph Kennedy i Rose Fitzgerald.Li van posar el nom de John en ho-nor al seu avi matern, un eminentpolític que va ser alcalde de Bostoni congressista. Potser, vés a saber, elnom de pila li va transmetre la vo-cació política. Però qui tenia gransaspiracions per als seus fills era Jo-seph Kennedy, que els va educaramb gran disciplina perquè fossincompetitius. Una de les màximesque el pare transmetia a la colla defills era: “No m’importa què voleufer en aquesta vida però, feu el quefeu, sigueu els millors del món”.

Quan la situació econòmica elsho va permetre, els Kennedy es vaninstal·lar en una gran casa, una au-tèntica mansió de vint habitacions,a Riverdale. El John, que fins ales-hores havia anat a l’escola pública,va ingressar en un col·legi privat pera nois. Als estius, la família es tras-lladava a Hyannis Port, a Massa-chusetts, i per les vacances de Na-dal anaven a la casa de Palm Beach,a Florida. El pare de família era moltexigent amb els seus fills però teniaespecialment posades les seves es-perances en el primogènit, Joe, unnoi alt i cepat, intel·ligent i de ca-ràcter extravertit. Al seu costat, elJohn era el feble, el tímid i el medi-ocre. Per si això no fos prou, la sevasalut va començar, ben aviat, a ju-gar-li males passades: quan els dosgermans van començar els estudisinterns a la Canterbury School, el

Sílvia Soler

ABBIE ROWE

John va patir una apendicitis i vahaver de ser operat. Això el va obli-gar a deixar el centre per passar unatemporada a casa recuperant-se.Dos anys després, el Joe i el Johnvan traslladar-se al col·legi privatThe Choate School per preparar-seper al seu ingrés a la universitat. Pocdesprés, el John va començar a tro-bar-se malament i a perdre pes finsque va haver de ser hospitalitzat. Apartir d’aleshores el John va enlla-çar problemes de salut i malaltiesdurant la resta de la seva vida.

Una de les vegades que va tornara casa es va trobar amb la sorpresaque havia nascut el seu germà pe-tit, el Teddy, notícia que els seus pa-

res no havien considerat impres-cindible comunicar-li. En general,els germans Kennedy van ser edu-cats per amagar els seus sentimentsi no demostrar gaire ni la tristesa nil’afecte. Malgrat els problemes desalut, el John es va graduar a la Cho-ate School i tot seguit va viatjar aEuropa amb els seus pares i la sevagermana Kathleen. La idea era queel John passés un any estudiant a laLondon School of Economics, comhavia fet el seu germà Joe, però du-rant la segona setmana al centre vapatir una icterícia i va haver de serhospitalitzat. Quan es va recuperarva tornar a casa i es va matricular ala universitat. Dos mesos despréstornava a ser hospitalitzat i final-ment va instal·lar-se una llarga tem-porada a Palm Beach per recupe-rar-se. Però el 1944, el germà gran,Joe, va morir en un accident aeri iels plans dels Kennedy van canvi-ar. El John, el feble, era la nova es-perança de la família.eSílvia Soler és escriptora

Joseph Kennedy vaeducar els seus noufills amb grandisciplina perquèfossin competitius

John Fitzgerald Kennedy

Nens, a la cuina!

Involucrar els infants a la cuina és unapràctica excel·lent. Gaudeixen amb latransformació dels aliments i compar-

teixen una estona amb els éssers més es-timats. Malgrat que no n’és garantia, elsqueajudenalacuinaacceptenmillornousgustos.I,amés,constatarquehanestatca-paços de fer un plat que tots mengem, elsreforça l’autoestima. Tot són avantatges,però no sempre tenim ni el temps ni l’hu-morpernetejarelsregalimsdelaclarad’ounielstrossosdemassaquehihaenganxatsa terra. Quan els infants cuinen, embru-ten.Ésunaevidència.Ielsdiesdecadadia,de vegades no estem per a festivals.

Habituar-nos a cuinar a casa és mag-nífic per educar en alimentació. La casas’omple d’aromes que generen perspec-tives delicioses i indueixen a la gana, cui-nar ajuda a seguir una alimentació equi-librada i ens fa sentir orgullosos del quefem. Tot són aspectes positius, però nosempre tenim temps de fer un sofregitper al guisat de llenties.

En definitiva, cuinar per als infants icuinar amb infants és meravellós, peròés només un plus en l’educació en alimen-tació. Quan parlo amb pares “estressats”perquè no arriben a tot, i se senten cul-pables per no tenir temps de rostir un ro-

dó de vedella, el primer que els dic és: “Nocal que cuineu”. La cara que posen és en-tre perplexitat, ensurt i preocupació persi he perdut l’enteniment.

Mireu, si no hi arribeu, compreu-ho.Això sí, seieu a taula, amb alegria. Aquestés el punt fonamental: la taula. És a tau-la on s’educa en alimentació i on s’adqui-reixen els hàbits. Educarem amb el nos-tre exemple. És més efectiu que ens veginmenjar amb delit verdures, llegums,peix... que no dir-los que aquests alimentssón molt saludables.

La taula és l’espai per relacionar-nos,per parlar d’inquietuds, d’anècdotes.

L’hem de preservar com si fos la taulade salvació del nàufrag, perquè entrealtres raons els estudis demostren quesopar en família redueix la predisposi-ció dels adolescents a les addiccions–drogues, alcohol, tecnologia – i prevél’obesitat.

Fora bromes! No cal que parem taulaamb tovalles de fil. Ara bé no hi pot fal-tar: aigua, pa, un bol d’amanida i una frui-tera plena de fruita abellidora. Nomésamb això ja fem. Això sí, cada dia i ambbon humor.eAda Parellada és cuinera

Ada Parellada

Seure tots junts a taula

PUBLICITAT 7ara DISSABTE, 2 DE JUNY DEL 2012


Embaràs

Fem sexe?Plaer durant els noumesos d’embaràs

PALOMA ARENÓS

En ple segle XXI,parlar de relacionssexuals durantl’embaràs encara

és un tema tabú o està plede falsos mites. Durant lapenetració, alguns homestenen por de fer mal alnadó a dins de la panxa oafectar, d’alguna manera,la seva formació. Moltesdones embarassades esreprimeixen l’augment dedesig sexual –causat pelscanvis hormonals i moltnormal en el segon tri-mestre– pensant que elspassa alguna cosa dolentai poc habitual. Cada per-sona és un món i cadaparella també, però caltenir clar que la intimitatsexual és una part normali saludable d’una relacióafectiva i que ha de seguiraixí –mentre el professio-nal de la salut de referèn-cia no digui el contrari–durant qualsevol embaràsde baix risc.

El ginecòleg CarlesMaria Foradada, directordel Programa d’Atenció alPart del l’hospital ParcTaulí de Sabadell, deixaclar que “la sexualitat ésmoltes coses més enllà dela penetració: és un estatfisiològic i no és dolorósni perjudicial”, tot i quereconeix que “és un temadel qual es parla poc, tantentre els professionals dela salut com entre lesparelles”. Per això acon-sella consultar tots elsdubtes al ginecòleg o a lallevadora que porta elseguiment de l’embaràs.Segons Foradada, profes-sor associat de la UAB i dela UB, “si es tracta d’unembaràs no desitjat, ladona pot rebutjar la sexu-alitat; en canvi, si la pare-lla ho rep bé i la gestant sesent estimada i desitjada,ho viurà amb alegria i nor-malitat”.

El segon trimestre,més actiuEls especialistes reconei-xen que cada dona és uncas, però sol coincidir queen el primer trimestred’embaràs hi ha una dis-minució del desig sexualperquè la dona s’estàacostumant a la nova situ-ació i pot tenir nàusees,cansament i malestar. “Alsegon trimestre, el desigsexual sol augmentar ambels canvis hormonals per-què l’embaràs ja està con-solidat i coincideix que hiha més flux sanguini quees dirigeix a l’àrea pèlvicai que pot augmentar lacapacitat de tenir unorgasme femení”. Però, altercer trimestre, “quans’apropa la data del part,

Mantenir relacions sexuals durant un embaràs de baix risc ésbeneficiós tant per a la mare com per al nadó, i també per a laparella. Per exemple, el sexe permet que els nadons s’oxigenin més

GETTY IMAGES

el desig torna a baixar”,argumenten. Segons elsestudis consultats, a les36 setmanes d’embaràs el72% de les embarassadestenen relacions sexualsmenys d’un cop a la set-mana. D’aquest percen-tatge, un 60% de lesdones reconeixen la dis-minució per falta de desigi un 48% argumenten quetenen menys sexe perquètenen por a perjudicarl’embaràs.

La llevadora PepiDomínguez, presidentade la cooperativa TitàniaTascó, que fa 26 anys quedefensa el part respectat itreballa per la salut del’embarassada, coincideixamb Foradada que lasexualitat va molt mésenllà de la penetració.“Durant el curs de prepa-ració del part dediquemuna sessió a les relacionssexuals durant l’embaràs.

Separem els homes de lesdones i cada grup descriui apunta com se sent, qui-nes són les seves necessi-tats i com ho viu. I des-prés ho posem en comú.Hi veiem una mica de tot,des dels que viuen eldesig amb normalitat,fins a l’home que té porde fer mal al nadó a dinsde la panxa o que no volmantenir relacions sexu-als perquè veu la donacom una mare”.

A Titània segueixen elmètode psicosexual del’antropòloga britànicaSheila Kitzinger, queinclou assessoramentmarital i comprèn totesles interrelacions famili-ars i el seu efecte sobre elpart i la resposta sexualfemenina. “Ho parlem, hodesmitifiquem i posemles coses al seu lloc, peròcrec que aquests tòpicsresponen a una repressiómolt gran en la sexualitat,encara ara. I veiem quedurant l’embaràs qualse-vol excusa és bona perreprimir el sexe. És bo

El Dr. Foradadaaconsellaconsultar totsels dubtesal ginecòlego a la llevadora

“Els tòpicsresponen a unarepressió moltgran en lasexualitat”, diuPepi Domínguez


En família

Estimularels nadons

Fa uns anys que està de moda estimular elsnadons. Així es faran més intel·ligents. Unsgenis. Alguns pares fins i tot pregunten com espoden estimular l’olfacte i el gust, perquè ja elsestan estimulant l’oïda i la vista, i pensen quepotser es queden una mica curts.

ePeriòdicament apareixen notícies del tipus “Elsnens que conviuen amb els seus avis tenen més vo-cabulari als cinc anys”. Conclusió: és perquè els avisels estimulen. Cal estimular més els nens (la ideamai sembla que sigui anar més sovint a veure elsavis, sinó més aviat estimular-los tant que no cal-gui veure els avis). Però es tracta d’un salt en el buit.El fet que conviure amb els avis augmenti el voca-bulari no ens diu res sobre els possibles efectes del’estimulació. Simplement, perquè aquests avis noestaven estimulant el seu nét. Li estaven explicantcontes o batalletes, l’estaven escoltant, interpretantels seus dibuixos o admirant les seves torres de pe-ces de construcció. L’estaven portant al parc o a com-prar el pa o la fruita, o simplement eren allà amb ell,deixant que el nen jugués tranquil però disponiblesen tot moment.eI, sobretot, l’estaven estimant. Estimular, com a ac-tivitat conscient i específica –“Vaig a estimular elnen”–, és una cosa que els pares no havien fet maifins fa unes quantes dècades. Durant segles els pa-res han jugat, cantat, llegit, parlat o fet pessigollesals fills o amb els fills, però mai els havien estimu-lat. I si els científics han trobat que aquelles activi-tats dels pares (i dels avis) tenen, casualment, unefecte estimulant, això no vol dir que aquest sigui elseu únic o principal efecte. No és el mateix. No és elmateix llegir un conte que estimular amb un con-te. El pare que llegeix contes ho fa perquè li agradai perquè al seu fill li agrada. És un dels moments mésagradables del dia per a tots dos. L’únic objectiu ésdivertir-se. Si deixa de ser divertit, es deixa de fer.(“Veig que avui no tens ganes de contes, què volsfer? Juguem amb els cotxes?”)eL’estimulació, en canvi, té un altre objectiu: el des-envolupament de la intel·ligència. Potser per al pa-re és agradable, o potser en aquell moment no en téganes, però ho ha de fer perquè és important. El nen,esclar, també s’ha d’esforçar: “Estigues quiet quant’explico el conte”, “Com que què és un malefici? Jat’ho vaig explicar ahir, què vol dir malefici, a veuresi estàs una mica més atent”. L’existència d’un ob-jectiu obre la possibilitat d’un fracàs. Si, finalment,el nen no és converteix en un geni (i no ens enga-nyem, la major part de la gent no ho som), hauremperdut el temps: “Fixa’t tu, tantes hores explicant-li contes i al final suspèn llengua”.

Carlos González és doctor en pediatria

CarlosGonzález

Famílies... parlem-ne

Ja ho hefet bé

“Ja està, ja he fet el que em dema-naves. Jo ho he fet bé. Per què emdius que cal tornar-ho a fer?”

Aquesta és una de les protestes queresponen des de ben petits a moltesde les demandes que es fan, i sovinthi ha una certa dificultat o resistèn-cia perquè es revisi el resultat. “Non’hi ha per tant!”, “No cal fer-ho comtu dius” o “També es pot fer així”, sónaltres respostes comunes.

Certament, hi ha moltes tasquesque es poden resoldre de moltes ma-neres. Però, igualment, hi ha mane-res de fer algunes tasques que tenenmillor resultat que d’altres o, en totcas, que responen al que s’ha dema-nat. Segurament aquest és el missat-ge que caldria donar, especialmenten les primeres edats, per afavorirunes habilitats, la transmissió d’unesexperiències que permeten fer mol-tes accions de manera eficaç i amb unresultat acceptable o per fer possibleun aprenentatge.

Evidentment, no hi ha problema aobrir nous mètodes, experiències imaneres diferents de realitzar unatasca, però no és per falta d’iniciati-va que se segueix un procés que dónabon resultat, sinó que, sovint, és peraconseguir més eficàcia. El problemaés quan el resultat no és prou adequatal que es demana i al que es pot acon-seguir. Per què els resultats medio-cres o dolents es poden justificar ambarguments de creativitat o d’inici-ativa? Per què sembla tan difícil revi-sar el que s’ha fet i millorar-ho?

Plantejar-se aquesta actitud és im-portant, especialment en un momenten què es dóna protagonisme a lescriatures i en què es deixa espai pertrobar maneres personals de resol-dre les situacions. El que cal és noperdre eficàcia en pro de la creativi-tat, ja que massa sovint aquest argu-ment és el que porta a no acceptar larevisió i millora. Sovint, quan es dó-na el missatge de “Fes-ho com et sem-bli”, cal també explicar que no tot éspossible ni que tot està ben fet. I quecal revisar el resultat, escoltar els sug-geriments adults i millorar la tasca.Si no es revisa, faltarà el referent ne-cessari de com cal resoldre les situ-acions i tot acaba sent mitjanamentacceptable.

És una idea que s’estén en les tas-ques domèstiques, però també en elsaprenentatges escolars i en les acci-ons professionals. I és que cal com-prendre i aprendre que revisar és ne-cessari per fer les coses ben fetes.

M. Jesús Comellas

Maria JesúsComellas ésdoctora enpsicologiai pedagoga

que els desitjos o lesmolèsties es puguin ver-balitzar en la parella i mais’ha de perdre el sentit del’humor. Ens falta moltacultura sexual”, lamenta.

Nadó ben protegitSigui com sigui, ha de que-dar clar que el nadó estàben protegit i en un estatingràvid dins del líquidamniòtic a la matriu de lamare, i reforçat per lesparets de l’abdomen. Elsexe durant l’embaràspermet que els nadonss’oxigenin més gràcies al’augment de reg sanguinidurant el coit i un agrada-ble balanceig dins l’úter.Pot ser un plaer durant elsnou mesos de la gestació.“Les postures s’han d’anaradaptant al creixement dela panxa i a la comoditatde la mare: a quatre gra-pes, de costat, ella a sobrei ell a sota... S’ha de teniren compte que els pitsestan creixent i estanmolt sensibles. És unazona delicada en què fins itot les carícies podenmolestar. Quan hi ha unorgasme, el nadó viu enun bany d’endorfines iamb l’activitat de la marese sent bressolat”, apuntaDomínguez.

ContraindicacionsTot i que sempre s’han deseguir els consells perso-nalitzats del metge o lallevadora, hi ha algunescircumstàncies en què elsexe pot ser perillós enalguns mesos de la gesta-ció o durant tot l’embaràs.Si hi ha antecedents o riscd’avortament espontani opart prematur, sagnat,pèrdua de líquid amniòtico trencament de la bossa,placenta prèvia (estàbaixa i cobreix el colluterí), coll uterí incompe-tent (quan està debilitat is’obre massa d’hora), si hiha una infecció de trans-missió sexual o és unembaràs d’alt risc, entred’altres, cal anar especial-ment amb compte.

I encara més, quanl’embaràs està a puntd’arribar al final, un coitamb penetració i orgasmepot donar una empenta ala feina del naixement. Elsexe pot facilitar que arri-bin les contraccions. “Toti que no hi ha cap estudicientífic que ho avali, hicoincideixen dos meca-nismes: el semen té pros-taglandines, que ajuden aestovar el coll de lamatriu, i si la dona té unorgasme, genera oxito-cina i es desencadenen lescontraccions. Aquests dosfets poden desencadenarel part”, subratlla CarlesForadada.e

Sexe i posturesdurant l’embaràseÉs possible que les postu-res sexuals que abans i al’inici de l’embaràs erencòmodes, resultin incò-modes o perilloses en lesetapes més avançades deldesenvolupament delnadó. Per exemple,l’embarassada ha d’evitarestar estirada panxaenlaire (la postura tradi-cional del missioner) enel tercer trimestre, ja queel pes de l’úter en creixe-ment pressiona els prin-cipals vasos sanguinis. Hiha alternatives.eLa dona a dalt. Aquestapostura li permet contro-lar la velocitat i la como-ditat del moviment.ePosició de la cullera. Calque la dona s’estiri decostat. La seva parella hade posar-se en la mateixapostura al seu darrereper tenir relacions sexu-als. Aquesta posició dis-minueix la quantitat depressió que s’exerceixsobre la panxa.eDe quatre grapes.Aquesta posició funcionamillor durant el primer iel segon trimestre perquèredueix la pressió sobrel’abdomen. A mesura quela panxa creix pot resul-tar incòmoda.

Alternativesa la penetracióeSi no ve de gust o es desa-consella per temes desalut, no cal mantenir lapenetració en el sexeamb la parella. Hi haaltres maneres de com-partir el desig sexualcom fer-se petons, abra-çar-se, masturbar-se, fermassatges sensuals i elsexe oral. Però és impor-tant saber que durant elsexe oral, la parella del’embarassada no ha debufar mai aire en lavagina. “És molt perillós.Pot causar una embòlia ipot derivar en lesionsgreus a la mare i alnadó”, adverteix la psi-còloga-sexòloga MarisaDíaz. Com en totes lesrelacions sentimentals isexuals, els especialistestambé aconsellen al’embarassada parlaramb la seva parella sobreles seves necessitats isentiments “de maneraoberta i afectiva, si hi haalguna cosa que molestacal canviar-la”, aconsellaMarisa Díaz.


Adolescència

I tu què mires?Friquis a classe

GEMMA CASTANYER

“Quan era ado-lescent ja feiaanys que emsentia estrany,

diferent dels altres; endefinitiva, era raret”,explica Neil Harbisson,un maresmenc de 30anys, artista de professió iamb acromatòpsia des denaixement. El Neil noméshi veu en blanc i negre, noés capaç de percebre elscolors a causa d’una con-dició visual –com ellmateix l’anomena– genè-tica i congènita causadaper una alteració de lescèl·lules fotoreceptoresde la retina sensibles alcolor. “Sempre havia estatdiferent i per moltesraons: era l’únic nen d’ori-gen britànic de la classe,amb un nom i cognomestranys i difícils de pro-nunciar; físicament erapetit i poca cosa; a casa

parlava en anglès; nom’agradava el futbol; eravegetarià i a més a méstenia una particularitatamb els colors”. De petitel Neil tenia clar que noentrava dins els cànons dela normalitat, no ho feiadins el grup classe, nitampoc al país on vivia:“Mai he tingut un DNI,sinó un permís de resi-dència, que comencenamb una X. Aquesta lletraja et marca oficialmentcom a estranger, és a dir,com un estrany, com unraret”. I afegeix: “Mai vaigvoler ser normal o entrardins el grups dels normalso dels que es creien elsguais. Quan ets sents unamica diferent, intentesque t’integrin dins el grupmajoritari; però quan etsents molt diferent, nopretens canviar, sinó quet’acceptin tal com ets”.

El Neil sempre haestat una ànima lliure,

independent i despreo-cupada de l’opinió delsaltres. Quan estudiavaprimària a l’escola Anxa-neta de Mataró, teniapocs amics però esco-llits: “Érem el grup delsdiferents: la repetidora,la nena d’origen marro-quí, la nena amb sobre-pès, el nen estudiós i elque no consumia pro-ductes animals. Però ensho passàvem molt béperquè ens en rèiem del’actitud i els comentarisque la resta feien de nos-altres”, recorda. Acabadal’escolaritat bàsica, vadecidir estudiar batxille-rat humanístic a l’IESDamià Campeny però vafracassar en l’opció esco-llida: “Hi havia massaassignatures que m’erencomplicades. Els mapes,per exemple, com els dis-tingeixes? No em con-vencia i vaig decidir dei-xar-ho per fer el que

A classe hi ha la guapa, el pilota, el pallasso i ladespistada. Però també el friqui. I no és fàcil ser-ho

El Neil reconeixque a classe“sempre haviaestat diferenti per moltesraons”

“Entre totshauríem depotenciar que lanormalitat siguiser diferent”,explica la Roser

EN B/N. Al Neil, pel fet de veure-hi en blanc i negre, els companys el tractaven diferent. CRISTINA CALDERER

realment m’apassionava:l’art”. El Neil va abando-nar el batxillerat huma-nístic per començarl’artístic a l’IES Alexan-dre Satorras, que vapoder cursar utilitzantnomés el blanc i el negre:“Durant l’adolescènciavaig passar etapes d’odi iamor al color. Volia anarvestit només en blanc inegre i projectava elfutur només en blanc inegre perquè aquella erala meva realitat. Desprésme’n vaig adonar que elcolor era massa presenten el meu dia a dia i quel’havia d’acabar accep-tant. Fer el batxilleratartístic i poder-meexpressar a través de l’arti la música em van ajudara acceptar qui era i amostrar-me a la restaamb més seguretat”.

Convertir la diferènciaen potencialitat“El cas del Neil, com eld’altres alumnes que hanpassat per l’institut, hatingut una evolució exi-tosa gràcies al suport delprofessorat i la família”,apunta Roser Trilla, pro-fessora de llengua cata-lana i literatura de l’IESAlexandra Satorras, perqui cal ser cautelós quantoca parlar “d’alumnesdiferents o particulars”dins una classe: “Entretots hauríem de potenciarque la normalitat sigui serdiferent –explica–, per-què dins una aula no hi haningú igual, no existeix unpensament únic, ni tam-poc un comportamentúnic. Ser diferent no ha deser ni premiat ni tampoccriticat. Cal educar enaquesta diferència perquèens fa a tots iguals”. Enaquest sentit, Trilla insis-teix en la responsabilitatde la família a l’hora de“compensar el que surt dela normalitat potenciantles virtuts i qualitats del’adolescent” i, tanmateix,en la responsabilitattambé dels professoratsper aconseguir treure elbo i millor de cada grup:“Nosaltres només ava-luem una parcel·la delsnostres alumnes. Potsersón un fracàs en matemà-tiques però brillants eneducació física, per tant,animem-lo en el que fa béi ajudem-lo perquèmillori en el que més licosta. Cal evitar la des-qualificació gratuïta i serflexibles davant els casosespecífics”, apunta.

Tot i que Trilla no vatenir el Neil com aalumne, sí que recordaperfectament el seu pasper l’institut: “Era un noidiscret i molt educat; mai

va voler presumir d’extra-vagant ni utilitzar la sevacondició visual per saltar-se les normes i fer laseva”, apunta. Qui sí queva tenir el Neil a l’aula vaser Maria Josep Castillo,professora d’història del’art del mateix centre:“Vaig tardar molt a saberque només hi veia enblanc i negre i, quan m’hova dir, vam adaptar-li lesclasses, així de senzill. Sicalia parlar de color, ambel Neil obviàvem aquestvessant però no tota laresta”, explica.

Després d’anys d’unintens treball reflexiuamb el color, i gràcies al’acompanyament del tea-tre i la música, el Neil haacabat convertint la sevacondició visual en el seumodus vivendi. Avui dia faconferències arreu delmón parlant sobre el seu“ull electrònic”, un dispo-sitiu que té instal·lat alclatell i que tradueix lesdiferents tonalitats decolor en so. El Neil no veuels colors però els percepper l’oïda i cadascun d’ellscorrespon a una personadel seu entorn: “Als 17-18anys vaig començar a per-sonificar els colors. Elsvinculo a un home/donadeterminats. Per exem-ple, el rosa l’associo a unanoia que conec moltfemenina i presumida, és


El significatAlguns qualificatiuseFont: Diego Giménezwww.deria.cateFriqui: De l’anglès fre-aky, utilitzat per referir-se a una persona pocortodoxa en la seva apa-rença o conducta.També pot denotarobsessió per una activi-tat concreta.eGeek: Interessat en latecnologia, especial-ment en la informàtica iels nous mitjans decomunicació. Són apas-sionats de l’habilitattècnica i imaginatius.eNerd: La seva represen-tació ha estat la de noisintel·ligents però mal-destres socialitzant-se.Porten ulleres, tenen acnéi sempre van amb una cal-culadora a la butxaca. Engeneral són objecte deburla tot i que el seu este-reotip ha evolucionat i ésmés acceptat.eJock: Es reconeixen perles seves habilitats atlèti-ques. La paraula tambées pot fer servir en topejoratiu.

Teatre contrala diferènciaeLa companyia BlueMango Theatre repre-senta en circuit escolarl’obra Freaky, que treba-lla valors com el respectei l’acceptació. El protago-nista és el Fred, a quiqüestionen la manera devestir i el pentinat. “Peròcom que ell no té cap pro-blema amb la seva perso-nalitat, no esdevé unavíctima i aquest és elrerefons de l’obra”, diuEmma Reynolds, direc-tora de la companyia.

podran reconvertir-ho–per exemple un cas desuperdotació o un nenextremadament alt queacabi sent jugador debàsquet–, però també hiha adolescents que hau-ran de viure tota la vidaamb un tret diferencialque no els acabarà deconvèncer i és aquí onhaurem de treballar glo-balment professionals,educadors i família”, pre-cisa el president de lasecció de psicologia edu-cativa del Col·legi de Psi-còlegs de Catalunya.

Com a psicòleg experten l’àmbit educatiu,González ofereix tambéalgunes claus per treba-llar les diferències delsdiferents alumnes dinsdel mateix grup de laclasse: “Partint de la baseque els professors conei-xen i identifiquen aques-tes diferències cal que,primer, coneguin i adap-tin la tasca curricular decada alumne, també calque facin una feinainclusiva dins l’aulapotenciant activitats degrup i integradores, és boque treballin –si ésnecessari– individual-ment amb aquests alum-nes i, finalment, és moltimportant que hi hagi unfil comunicatiu directe iconstant amb la família”,conclou.e

GETTY IMAGES

Pingelap, l’illadels sense coloreNeil Harbisson és unhabitant de Pingelap, unaminúscula illa del Pacíficon un de cada vint habi-tants és acromatòpsic, ésa dir, hi veu en blanc inegre, com ell. L’any 1997el neuròleg i escriptorOliver Sacks va ferd’aquestes persones i dela seva illa el motiu de laseva obra literària. Vaescriure L’illa dels cecs alcolor, publicada a casanostra per l’editorialEmpúries.

una noia rosa”, explica.Però arribar fins aquí noha estat fàcil. Ell mateixreconeix que veure-hi enblanc i negre li ha deter-minat el seu caràcter, jades de la infància: “Unavegada uns nens de classeem van enganyar i em vandonar un bolígraf vermellper escriure un examen.O també recordo la reac-ció d’alguns professorsquan descobrien la mevaparticularitat i em deixa-ven anar frases com: «Ai,

que trist, no... Que trist!»Però sincerament semprem’han relliscat forçaaquest tipus d’actituds.La música i el teatrem’han ajudat a evadir-me”, diu.

Autoestima per ferde la diferència virtutConvertir la diferència enuna virtut requereix auto-estima i seguretat, i notothom té els mitjans peraconseguir-ho, explicaAndrés González, presi-dent de la secció de psico-logia educativa delCol·legi de Psicòlegs deCatalunya. En la mateixalínia que la professoraRoser Trilla, Gonzálezinsisteix en la tasca depares i escola perquèl’adolescent vagi accep-tant el seu tret diferencial.

Un cop acomplertaquest objectiu es podràaconseguir que el quefins ara era un complexpassi a ser una cosa permostrar als altres, sensevergonya. Ara bé, “no totsels trets diferencials sóniguals i cal treballar par-ticularment amb cadaalumne”. “N’hi haurà que

Fora de classe

Aturemels canvis

Un dels mals vicis que tenen elsgoverns respecte del món del’ensenyament és que sempre

necessiten canviar el que han fet elsseus predecessors. Es pensen que ambaquestes subtils modificacions, nor-malment ideològiques, els futursalumnes, d’adults, els votaran per dog-ma de fe. No és així ni ho serà mai, per-què l’aprenentatge és un procés ques’escapa de qualsevol control i, comse sol dir, els joves aprenen tot i elsprofessors i els polítics.

En l’ensenyament, la continuïtatés un valor afegit. No és el mateix queun grup es trobi cada curs professorsdiferents que els mantinguin. Elsalumnes tenen molt clares les sevespreferències, i no sempre equivalenal domini de la matèria. La meva ex-periència em diu que quan començoen un institut nou el primer trimes-tre és el més difícil. Fins que els alum-nes no em coneixen passen setmanesdures en què he de marcar els límitsi les regles del joc. Després, si he fetbé la meva feina, el curs flueix sensetant de desgast i em puc centrar en eltemari.

Canvis que inquietenEls canvis, d’aules o de professors, in-quieten els alumnes, i de retruc elspares. Quan malauradament un pro-fessor està de baixa, poc o molt, l’es-tructura del centre se’n ressent. So-bretot quan el que falta és un tutor oun coordinador. La seva absència, siés prolongada o intermitent, perju-dica el bon funcionament del grup ila gestió de possibles conflictes. Elsalumnes necessiten rols i rutines.L’horari hi és per complir-lo i les agen-des per marcar deures i exàmens. Finsfa poc, la borsa d’interins es belluga-va amb agilitat i tapava els forats quees produïen. A vegades els interinsvan a un centre per molt pocs dies.Per als alumnes són cares noves quetrenquen la rutina i, per tant, és unmotiu per alterar les regles del joc. Al-guns interins ho passen molt mala-ment perquè tant ells com els alum-nes coneixen la seva situació detemporalitat i creuen els límits ambcrueltat. Doncs bé, amb les noves me-sures d’estalvi adoptades pel Govern,ara poden passar més de deu dies lec-tius sense cobrir una baixa. Haurand’espavilar-se els que en aquelles ho-res estiguin de guàrdia, amb el des-gast afegit que això suposa. Això sí queés un canvi nou, però no està pensatper millorar res, només perestalviar aquells diners quetant necessiten els bancs.

Xavier Gual

Xavier Gual ésescriptor iprofessor desecundària


Lleure/Escola

S de solidaritatAltaveu de la injustícia

XAVIER TEDÓFOTO: INTERMON OXFAM

Combatre la fam almón. Sota aquestapremissa, més de360 alumnes de

secundària d’entre 12 i 17anys i una vintena demestres d’arreu de Cata-lunya van trobar-se el 14de maig al CosmoCaixaamb l’objectiu d’inter-canviar propostes perdenunciar que mil mili-ons de persones passengana actualment. Elsalumnes del nostre paíshan estat una represen-tació dels gairebé 14.000estudiants de dinou paï-sos que durant set setma-nes han reflexionat aclasse sobre la injustícia ila desigualtat que existei-xen al món en l’àmbit ali-mentari. Aquesta tro-bada és la penúltimaestació de la propostaeducativa ConnectantMons, d’IntermónOxfam, que, sota el títolLlavors per a un món mésjust, ha permès a alum-nes de tots els continentsentendre per què hi ha

fam al món si hi ha ali-ments per a tothom,denunciar-ho i passar al’acció.

Mariona Puigdellívol,responsable d’educaciód’Intermón a Catalunya iAndorra, remarca que“les conclusions que tre-uen els alumnes no sóngaire diferents de les delsadults, es passen set set-manes treballant aquestatemàtica, però no conei-xen les institucions i nosaben a qui s’han d’adre-çar”. Les propostes, quees fan públiques enaquesta trobada presen-cial es treballen demanera cooperativa ambalumnes de la mateixaedat d’arreu del món enuna comunitat virtual enset llengües (català, caste-llà, euskera, gallec, italià,portuguès i anglès). Puig-dellívol explica que “elsmotiva molt connectar-seamb altres llocs del món,encara que no s’acabind’entendre”. Aquestanovena edició de la cam-panya, que cada anyaborda una temàtica rela-

cionada amb l’educacióper a una ciutadania glo-bal, neix de la xarxa d’edu-cadors que ha impulsatl’entitat: “Qui defineix elprojecte i els materialsdidàctics són docents quehan participat o partici-pen en el projecte i queformen part de la xarxa”.

Passar a l’accióMés enllà de treure con-clusions i plantejar pro-postes per acabar amb lafam, aquesta iniciativaserveix per fer de l’escolaun altaveu de denúnciasocial. Les campanyes desensibilització i mobilit-zació que duen a terme enel seu entorn en són lamillor prova, com elCol·legi Claret de Barce-lona, on els alumnes deprimer de batxillerat fanxerrades sobre la injustí-cia alimentària per a totesles classes i grups desecundària del seu centredes del mes de maig i finsa final de curs. Per a l’anyvinent ja treballen enactivitats com fer unesmorzar amb alimentsde comerç just per a totl’alumnat i professorat iun concert solidari perdifondre la problemàticaa les famílies. Qui ja hasortit al carrer és l’EscolaEl Cim de Vilanova i laGeltrú. Els seus alumneshan treballat el programades de les classes de tuto-ria, però també des demoltes assignatures.Recollir productes per alBanc d’Aliments o ferdifusió de la campanya ala ràdio municipal sónalgunes accions que hanorganitzat diferents esco-les del país amb l’objectiude passar a l’acció i difon-dre aquesta problemàticafora del centre. Que elprograma deixaempremta ho posa enrelleu l’Escola La Jota deBadia del Vallès, que l’haintegrat al seu currícu-lum. Un cas que, a parerde Puigdellívol, revela“fins a quin punt el Con-nectant Mons pot influirun centre educatiu”.

Compromís personalQue la solidaritat arreli enla consciència és un altredels objectius d’aquestainiciativa, que es va posaren marxa ara fa nou anys.L’assumpció de compro-misos personals és la pri-mera via per mirar decanviar la realitat. La res-ponsable d’educaciód’Intermón assenyala quesempre queda un pòsit:“Els alumnes d’infantilaprenen hàbits alimenta-ris i els de secundària ainteressar-se per la proce-dència dels aliments i

Diverses escoles catalanes participen amb centres de tots els continentsen un programa d’Intermón per denunciar problemes com la fam

“Els motivamolt connectaramb altres llocsdel món”,explica MarionaPuigdellívol

ACCIÓ. És important sensibilitzar, però un dels gransobjectius és que els alumnes passin a l’acció.

CONÈIXER I DENUNCIAR. El projecte Connectant Mons serveix per fer de l’escola un altaveu de denúnciasocial. També es busca que els joves d’avui estiguin més conscienciats amb les desigualtats que hi ha al món.

Que la solidaritatarreli enla consciènciaés un delsobjectiusde la iniciativa

Connectarsense límitseTotes les escoles podenapuntar-se al programaConnectant Mons per-què no hi ha límit d’ins-cripcions. Només hand’inscriure’s a principisde curs i fins a mitjansde gener a www.conec-tandomundos.org/ca,el portal multilingüed’aquesta proposta edu-cativa solidària. Lainscripció es fa pergrups i cada grup s’orga-nitza en comunitatsd’aprenentatge pernivells o cicles educa-tius amb altres alumnesd’arreu del món. Gràciesa la implicació de l’Ajun-tament de Barcelona il’Agència Catalana deCooperació, les escolesnomés han de pagar eltransport a la trobadapresencial al Cosmo-Caixa.

demanar als seus paresque comprin productesde proximitat o de comerçjust”. La presa de consci-ència individual passa persaber què mengem, culti-vem i comprem, peròtambé, com apunta Puig-dellívol, “per no malbara-tar el menjar, no ser ego-istes i estar disposats acompartir o adoptarvalors com l’empatia”.

Visita al ParlamentFa uns dies una represen-tació dels alumnes cata-lans que participen en elprograma van visitar elParlament per entrevis-tar-se amb la diputadaecosocialista DolorsCamats, portaveu de lacomissió d’educació. Livan exposar les reflexionsi conclusions de la tro-bada al CosmoCaixa i lesmesures polítiques queconsideren que s’hauriende prendre. Puigdellívoldeixa clar que “el plante-jament d’enguany no erafer arribar un manifestamb propostes al Parla-ment, sinó establir undiàleg, crear un espaid’interacció per exposarconclusions i fer arribarpreguntes”. La trobadava ser molt beneficiosa iles dues parts van acordartornar-se a trobar d’aquíuns mesos, perquè ladiputada els expliqui quèha passat amb les sevespropostes i els alumnes liexposin quines iniciati-ves han impulsat perseguir denunciantaquesta situació. I és queés important saber a quiadreçar-se per denunciaro demanar canvis.e


La setena hora

Són arreu. Fins ara actuaven amb una mica de modèstia, peròen temps d’aigües remogudes es deixen anar sense miraments.Els podreu reconèixer perquè, com és lògic, no construeixen

res, senzillament es limiten a donar cops de peu a tot allò que elssona a la reforma del 92. Si analitzeu el que diuen i escriuen, des-cobrireu que sobretot els obsessionen tres qüestions. La primera:l’enrenou de la diversitat; tan bé que anàvem quan posàvem en unafila, als catorze anys, els més espavilats i en una altra la resta! La se-gona: el poc esforç dels alumnes, perquè, d’entrada, els professorssón sempre interessants, el problema és que no se’ls escolta. La ter-cera: que sigui necessari donar sentit al que s’ensenya; al capdavall,tard o d’hora la vida fa veure la importància dels continguts ques’introdueixen a l’aula.

A nosaltres, quan els escoltem o els llegim, ens vénen al cap du-es imatges: una trista, l’altra esperançadora. La trista és que aquestintent de bramar contra el constructivisme dóna carnassa a moltsmestres i professors que segueixen aferrats a una mentalitat estre-ta, que consisteix a fer lliçó rere lliçó, fitxa rere fitxa, i convertir elsalumnes en receptors passius. L’esperançadora són els equips do-cents que gosen defensar que el seu paper dins l’aula és ajudar aconstruir sentit. Ens cal conèixer més a fons què succeeix quan l’au-la es converteix en un territori obert a la construcció de singulars

punts de vista. Cal ser al costat dels centres que apos-ten per un alumne amb criteri pel que fa al pensa-ment i amb sensibilitat pel que fa a l’afecte.

Setge al constructivisme

Jaume Cela & Juli PalouLa cua de Quiró

Tenia previst parlar avui de la filòsofa francesa Élisabeth Ba-dinter i del seu últim llibre, El conflicte, que ha aixecat una bo-na polseguera allà on s’ha publicat, en defensar la tesi que la

moderna maternitat s’ha transformat en una nova forma d’escla-vatge per a les dones, perquè els models predominants de la bonamare acaben per deixar les mares realment existents esgotades fí-sicament i psíquicament i amb una colpidora consciència de cul-pa. Crec que Badinter té raó en la qüestió fonamental: moltes ma-res modernes viuen amb tanta intensitat la seva voluntat de fer-hoimmaculadament bé que obliden la naturalitat espontània que hau-ria de ser patrimoni d’una família normal, és a dir, d’una família fe-liçment carregada d’imperfeccions. Abans els nens arribaven a ca-sa, avui els anem a buscar. Pensàvem que d’aquesta manera seríemmillors pares i hem descobert que la responsabilitat associada a lallibertat d’aquesta decisió pot ser aclaparadora.

Tenia previst parlar de la Badintern, però parlaré d’AssumptaBenaiges, directora del Camp d’Aprenentatge dels Monestirs delCister, que molt educadament m’ha retret, amb tota la raó, haver-me oblidat d’aquest camp d’aprenentatge quan fa unes setmaneslloava els recursos educatius de l’Espluga de Francolí. L’oblit és im-perdonable perquè està ubicat a l’Alberg Jaume I de l’Espluga i per-què els monestirs del Cister no són qualsevol cosa, pe-rò molt em temo que parlar de l’Espluga és exposar-sea deixar coses importants al tinter. Per compensar lameva falta animo els lectors a visitar lapàgina web del camp: http://phobos.xtec.cat/cda-monestirs/web/.

De Badinter a Benaiges

Gregorio Luri

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

Jaume Cela és mestre i escriptori Juli Palou és doctor en

filosofia i educador

VideoartMiniScreenen marxaPropostes per acostar elvideoart a tota la família

ARAFOTO: SCREEN BARCELONA

Avui tanca portesel MiniScreen, elprojecte educatiuque pretén apro-

par la creació audiovisuala les criatures. Duranttres dies la ciutat de Bar-celona ha acollit diversosescenaris adaptats a lainfància per facilitar laseva llibertat creativa iper promoure un apre-nentatge en l’àmbit de laimatge en moviment.Aquesta tarda, a les 6, alrecinte del PrimaveraSound tindran oportuni-tat de crear el seu propivideoclip. Aquí teniu leseines per començar!e

Per a més informaciówww.screen-barcelona.com


Família

Tetris al llit familiarQuan pares i fills dormen juntsT. GILBERTIL·LUSTRACIÓ: MONT MARSÀ

Natatxa Florenci-ano i Josep MariaBrull es van can-viar de llit quan

va néixer la segona cria-tura. Amb la primera,l’Emma, dormien bé totstres junts en un llit d’1,50,però amb la Bruna, lasegona filla, no hi cabrien.Van passar d’1,50 a 2,50, elllit que tenen ara, i en elqual dormen, de vegades,cinc persones. Tres cria-tures –l’Emma, la Bruna iel petit, el Pau– i dosadults.

“No dorms igual quequan estàs sol en un llit,però a nosaltres ensagrada, i tenim clar que ésuna etapa”, diu laNatatxa. Les dues germa-nes grans, l’Emma i laBerta, han començataquest any a dormir solesa la seva habitació: “Peròencara hi ha nits que esdesperten i que vénen alnostre llit. Quan elles sóna la seva habitació dor-men l’una al costat del’altra, fins i tot amb migcos de l’una a sobre del’altra”, expliquen.

Les postures que aga-fen l’Emma, la Bruna i elPau són un capítol a part.“De nadons no es belluga-ven, tenien el cap damuntdel coixí i el cos paral·lel alnostre”, però a mesuraque s’han anat fent mésgrans és un joc de cames,mans, braços i peus. Elmés típic és que les cria-tures es creuin i posin elcap a l’esquena del pare iels peus a l’esquena de lamare. Llavors es vanbellugant tots tres,cadascú a la seva, demanera que hi ha nits queem desperto de cop per-què algun dels tres habellugat el braç i m’haacabat clavant una bufe-tada”, diu la Natatxa.

Hi ha nits que posen elcap als peus dels pares iels peus al cap, així quequan els pares tomben elscaps es trobat troben totde peuets al nas. “He arri-bat a la conclusió que esbelluguen tant a la nitperquè durant el diaviuen moltes emocions i ala nit les estan proces-sant”. És l’explicació que

busca la Natatxa a lamanera tan diferent dedormir quan són grans dequan són petits, nadons.

Buscant el contacteEn aquest sentit, la psicò-loga Rosa Jové, autora delllibre Dormir sense llàgri-mes (Ed. La Esfera de losLibros), apunta la ideaque les criatures es bellu-guen perquè busquen elcontacte amb els pares.“Els pares tendeixen aposar-se als extrems delllit, gairebé tocant la tau-leta de nit, i posen elsinfants enmig, on tenenmolt d’espai”. Què pas-sarà llavors? Que el petites creuarà, que posarà elcap a l’esquena de la mare(primer tacte) i els peus“a l’esquena o als genitalsdel pare”, assegura la psi-còloga. L’únic argument

que justifiqui les mil i unapostures de les criaturesquan dormen és aquest, elcontacte. “Si els pares fes-sin d’entrepà de bonítol,com els dic jo moltesvegades, és a dir giratsd’esquena, cadascú al seucostat, però prop de lacriatura, el petit no esmouria”.

Per la seva banda, JordiDomènech i Ester Mestreparlen amb la seva filla, laLídia, de 8 anys, del diaque decidirà anar a dor-mir sola a la seva habita-ció. “Ja ho hem deixatcom una decisió que ha deprendre ella sola, perquènosaltres ho hem intentattot durant 8 anys”. El casés que els pares havien dellevar-se aviat al matí,necessitaven dormir, i vanveure clar que la solucióera que la Lídia dormís

que se’n va al llit delspares. “Quan ve al nostrellit, el seu pare, el Jordi,opta per anar-se’n al llitde la Lídia, i així dormimles dues juntes”, comental’Ester.

La Lídia dorm tran-quil·la quan està acompa-nyada. Tota la nit, d’unatirada, amb serenor. Isense bellugar-se gens.Alguna nit s’ha travessatal llit, i s’ha posatparal·lela a la paret delcapçal, amb el capdamunt de l’esquena de lamare, però en generaldorm de la mateixamanera que la mare, ambel cap al coixí.

Si alguna nit es des-perta quan està dormintamb els avis o la mare, elstoca amb la mà i continuadormint. De fet, unavegada, quan l’Ester i el

amb ells o al llit dels avis,amb qui viuen a lamateixa casa.

Si la Lídia dormís sola ala seva habitació es des-pertaria cada dues hores.I cada dues hores elspares o els avis hauriend’anar a consolar-li elsplors, a fer-li allunyar lespors que li apareixen.“Així no es descansa a lanit”, diu l’Ester. Per totplegat un dia es van reunirels quatre adults de casa,avis i pares, i van decidirque la Lídia havia de dor-mir amb els uns o amb elsaltres perquè tots plegatspoguessin dormir a la nit.

I així és des que ho vandecidir. Hi ha nits que laLídia se’n va a dormir,sense passar per la sevahabitació, al llit dels avis,on li han col·locat un llitadjacent. N’hi ha d’altres

La Natatxa i elJosep M. vantriar un llit dedos metres i migper poder acollirels tres fills

Les criatures esbelluguen moltal llit perquèbusquen elcontacte ambels pares


Separats amb nens, uniu-vos!

Amants separatsperò pares junts

Una reacció típica dels amics da-vant la notícia que aquest capde setmana el passaràs amb la

teva ex i els nens se sol expressard’aquesta manera: “Esteu bojos”.Lluny de ser un bon diagnòstic, crecque és la pura expressió de la incapa-citat per comprendre per quina raóuna parella que s’ha separat ha de fercoses tan estranyes, si no és per mi-rar de refer la relació o per torturar-se. Aquests amics potser són capaçosd’entendre que les parelles divorcia-des es trobin amb els nens per Nadalo per Sant Esteve, o en un dinar de pa-res de l’escola. Però anar-se’n amb l’exun cap de setmana amb els nens elssembla una raresa, una aberració delcomportament que entra, segons ells,en l’àmbit de la bogeria. Compartiuel llit? Si els dius que sí, els semblasurrealista (i potser tenen raó), peròsi els dius que no, també. I si els diusque no només això, sinó que aquestestiu planegeu passar junts una set-mana de vacances, aleshores et diuenque a més a més d’haver-te begut l’en-teniment, ets un ximple i un maso-quista. I creieu-me que hi ha força se-parats que fan aquestes rareses. Jo lestrobo més valentes que les vacancesde molts matrimonis amb vies d’ai-gua a la línia de flotació.

Tu hi vols tornarPerò la cosa no s’acaba aquí. També hepogut constatar que els més incapa-citats per entendre les trobades delsexsónlesnovesparelles,especialmentsi no vénen, ells o elles també, d’unaseparació. Poden entendre que pas-seu junts la tarda de l’aniversari delnen, però que feu nit en un refugi demuntanya els resulta tan incompren-sible que aleshores, en lloc de l’“esteubojos” diuen allò tan pesat: “Tu volstornar amb la teva parella”.

A mi els “esteu bojos” dels meusamics no m’han preocupat mai gai-re, perquè els amics no es perden perculpa d’això, ni perquè tinguin ori-entacions sexuals, polítiques, religi-oses, futbolístiques o literàries dife-rents de les nostres. Però amb lesnoves parelles la cosa és diferent.Avui el títol d’aquesta secció pren totun altre sentit. Perquè és cert: entreseparats, la unió és molt més fàcil.Als separats no ens costa tant d’en-tendre que és fantàstic que els nenspuguin constatar que els seus paresja no són amants, però sí uns bonsamics que mantenen una bona ente-sa en la relació amb els seus fills. Pot-ser han trencat com a amants, peròno com a pares.

David Cirici

David Ciriciés escriptor

Jordi intentaven convèn-cer-la que ella haviad’anar a la seva habitació,que l’hi havien fet nova,amb un llit construïtexpressament pel pare,de ferro, ella els va con-testar: “Vosaltres dormi-reu junts i jo estaré sola.Per què he d’estar sola sien aquesta casa tothomdorm acompanyat?”

Els va deixar sensearguments, perquè elshavia clavat la realitat.“Així anem passant lesnits”. Si ha hagut de dor-mir fora de casa, la Lídiano ha tingut problemes,perquè justament quanse’n va de colònies, a casad’alguna amiga o d’algunfamiliar, sempre són nitsexcepcionals en què dormacompanyada, que és elque a la Lídia li agrada.“Algun dia, n’estic segura–diu l’Esther–, la Lídiapreferirà dormir sola alseu llit”.

Com ha de ser un llitfamiliar“A l’espai del llit familiars’han de complir lescaracterístiques normals:no dormir bocaterrossa,mantenir mesures deseguretat i d’higiene del’habitació, no posarmassa ambientadors, ni

colònies, ni repel·lentsd’insectes”, explica la psi-còloga Rosa Jové. Iapunta algunes altresrecomanacions impres-cindibles, com que el llitha de ser prou dur perquèl’infant no hi quedienfonsat. Els llençols nohan de tenir ni llaços nicintes que puguin embo-licar el nadó, ni coixinstous, i no se l’ha de tapargaire, perquè els pares jali donen prou escalforamb els cossos.

Jové també alerta queels pares no han de serfumadors habituals i queno es pot fumar a la cam-bra de la criatura. A més,si els pares dormen ambels fills han de tenir encompte que no podenarribar al llit sota l’efectede cap droga, alcohol nires que els pugui impediratendre el nen de pressa sifos necessari.

I és que segons Jové,dormir al llit familiarmillora el son dels infants.Per exemple, ajuda elnadó a aprendre a passard’una fase a l’altra del sonperquè se sincronitzaamb la respiració de lamare. També afavoreix laregulació de la tempera-tura corporal dels nadonsa la nit.e

Dietari d’una mareFranzina Borràs

Com cada diumenge al vespre, sopant biquinis, l’Onaens fa memòria conjunta que avui li toca dormir ambmi. Dic li toca perquè és un dels molts aspectes pac-tats a casa. Els diumenges ella i els dilluns el Joan.Ja ho diuen, els dónes el dit i t’agafen el braç sencer.Doncs això precisament és el que va passar en divor-ciar-me: un dia l’un, un dia l’altre, i dies que fins i totem despertava amb tot de peuets, bracets i manetesdamunt meu i envoltada de ninos, ninots, avions iSupermans rígids que s’havien situat sota la mevaesquena, que l’endemà descobria adolorida.

Vam acabar pactant entre els tres, doncs, que undia a la setmana dormiria l’Ona amb mi i un altre diahi dormiria el Joan. Els va semblar bé. Sincerament,no recordo els anys que fa que mantenim aquestpacte. El Joan vol dormir amb mi perquè diu que témalsons, tot i que li vaig penjar un atrapasomnisdamunt del llit, que deu tenir el mateix efecte placeboque una tirita amb dibuixos. Ell és dolç com un ossetde peluix, mimós i pausat al llit. L’Ona, en canvi, voldormir amb mi perquè li agrada tenir un moment perxerrar de les seves coses, fer-me preguntes nostres,converses d’una prepubertat que no acabo de sentirgaire llunyana. Ella és més belluguet, em fa riure, emfa reviure, i les seves preguntes em provoquen algun“glups” que dissimulo matusserament. No en sé més,i tampoc cal.

Hi ha temporades, sobretot durant les vacances,que potser no es compleix del tot això de venir a dor-mir al meu llit. Altres vegades, els dies que algun delsninets està més trasbalsat, em demana, en secret, perdormir amb mi. En aquestes ocasions, segons comestigui la criatura o com tingui jo els ànims, decideixo;que per això sóc qui porto els pantalons a casa ;-). I lidic a la personeta en qüestió, fluixet, intentant quel’altra no ho senti, que pot venir al meu llit quan el seugermà o la seva germana, segons el cas, ja s’hagi ador-mit. L’Ona, estirada al seu llit, pot controlar perfecta-ment si el Joan surt de la seva habitació; al Joan, encanvi, li és visualment impossible saber si l’Ona ensurt. Fins i tot això els crea un sentiment d’estar endesigualtat de condicions. També em provoquen unmig somriure, aquestes converses seves.

Tres coixins darrere el cap, unes ulleres estratègi-cament situades a la punta del nas, la crema hidratanta mans i peus, tot en silenci, tot perfecte. Un bonmoment per reprendre la lectura que fa no sé quantsdies havia deixat a mitges. Genolls doblegats, llibredamunt les cuixes, sííí! Aconsegueixo desconnectar elcervell de la feina, de la casa, dels maldecaps... i, desobte, sento unes passes ràpides d’uns peuets descal-ços pel passadís. Un mig somriure se’m dibuixa als lla-vis. Aixeco els ulls del llibre, poso un punt a la pàginaque ja he començat tres vegades i observo aquella cri-atura, amb un pijama que ja li queda petit, i penso:com creixen!, he d’anar a fer una compra de pijames iroba interior. I paro de pensar.

TJERK VAN DER MEULEN

criatures.ara.cat undiaal’escola...

Documents