Cat!

FCE − Working Papers

WPN7. Juliol 2013

Redactat per Pere Almeda,

David Espiga, Laia Jorba i Oriol Aspachs

Seminaris Àmbit Econòmic 2012-13

Política Industrial, Competitivitat i Reformes

Estructurals

2

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

FCE – WORKING PAPER N7: POLÍTICA INDUSTRIAL, COMPETITIVITAT I REFORMES ESTRUCTURALS

Període Seminari v 1 a 31 de Març de 2013

Sessió Presencial

v 20 de març de 2013 Coordinació i Redacció Informe

v Pere Almeda, Jurista i politòleg v David Espiga, Economista v Laia Jorba, Politòloga, FCE v Oriol Aspachs, Economista

Responsables – Ponents

v Oriol Aspachs, Economista Convidat expert

v Maurici Lucena, Economista Participants (per ordre alfabètic)

v Pere Almeda, Jurista i politòleg v Oriol Aspachs, Economista v Juanjo Berbel, Politòleg v Xavier Boneta, Politòleg v David Espiga, Economista v Josep Ferret, Doctorand en filosofia política v Jordi Lamas, Enginyer de camins v JM Piqué, Economista v Carles Rivera, Economista v Belén Tascón, Economista v Max Vives-Fierro, Jurista, Director de la FCE v Josep Xurigué, Politòleg v Roman Weissmann, Economista

Suport Administratiu

v Mireia Santacreu, Politòloga, FCE

3

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

Índex

0. Introducció ...................................................................................................................................... 3 1. Les perspectives de creixement a Espanya ..................................................................................... 3 2. Polítiques a curt termini: consolidació fiscal, dèficit i austeritat ......................................................... 4 3. Polítiques a llarg termini: polítiques d’oferta ..................................................................................... 8 4. Polítiques a llarg termini: polítiques industrials i de competitivitat ................................................... 10 5. Referències................................................................................................................................... 12

0. Introducció

L'objectiu d'aquest seminari és reflexionar sobre els diversos factors que influencien la productivitat d’un territori, des de la seva capacitat exportadora, la naturalesa del mercat laboral, l’impacte del sistema financer, etc. La productivitat també es veu influenciada per les expectatives i les previsions a curt i llarg termini, siguin encertades o no; així, es debat sobre l’impacte d’aquestes previsions en l’economia real. Posteriorment, es discuteixen algunes polítiques que poden incidir en els nivells de productivitat, polítiques a curt termini (principalment entorn la consolidació fiscal), i polítiques a llarg termini (tant d’oferta com competitivitat).

1. Les perspectives de creixement a Espanya

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha anat fent en els darrers anys revisions molt importants a la baixa del creixement potencial de l’economia espanyola (figura 1). Aquestes previsions són, sovint, discutibles, ja que se solen fer a llarg termini (cinc anys), període pel qual és difícil donar informació acurada i orientativa, sobretot quan l’economia espanyola encara està en procés d’ajust del sector immobiliari. L’exemple més il·lustratiu és l’important error de previsió del creixement del PIB a cinc anys vista que va fer l’FMI el 2008 (veure figura 1). Si mirem el que ha anat succeint a nivell real (figura 2) veiem com els errors de previsió han estat molt alts, i en certa mesura inevitables. En aquesta segona gràfica, les previsions (línia de punts) són a curt termini (un any vista): des d’aquesta perspectiva, el FMI estimava la caiguda del PIB en un -1,6%, dades comparables a les de la Comissió Europea, CE, (-1,4%) o a les de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic, OCDE, (-1,7%). Figura 1: Previsió de creixement del PIB (%) Figura 2: Creixement real del PIB (%) a llarg termini (cinc anys)

Font: dades del FMI Font: dades FMI (la línia puntejada indica

estimacions anuals)

0

1

2

3

4

2008 2009 2010 2011 2012

-5-4-3-2-1012345

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

4

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

Si bé les previsions a llarg termini –fetes amb models que no deixen de tenir les seves limitacions– són necessàries per mirar de donar respostes a llarg termini (vegeu apartats 3 i 4 d’aquest document), les previsions a curt termini, a més de ser més acurades, permeten veure el marge de maniobra que tenim en relació a la política fiscal. Fins a quin punt la política fiscal pot incentivar l’estímul de la demanda a curt termini? Quin és el marge de maniobra? La crisi ha tingut un impacte molt important en els ingressos i les despeses públiques. Com es pot veure a la figura 3 els ingressos públics han caigut fins al 35% del PIB (6 punts en el període 2007-2012), mentre que les despeses han pujat del 38% fins al 44% (2011); alhora, el deute públic ha passat del 36% del PIB (2007) al 87% (2012) i amb una previsió del 95% (2015), un ritme de creixement del deute molt accelerat que ha fet augmentar el pagament d’interessos de 10.000 M (2008) a 25.000 M (2012).

Figura 3: Ingressos i despeses segons percentatge del PIB a Espanya

Font: FMI

Tanmateix, aquesta caiguda d’ingressos no es correspon a la caiguda que hi ha hagut de l’activitat econòmica (tot i tenint en compte la davallada del sector de la construcció), quelcom que pot indicar o bé un augment en l’economia submergida –que és molt difícil d’estimar–, o problemes de mesura de l’activitat econòmica. De forma paral·lela, i malgrat la percepció social, la despesa només s’ha reduït (i no extremadament) en els darrers quatre anys. En aquest període el dèficit públic promig ha estat del 10% del PIB, el mateix que als EEUU, tot i que EEUU està duent a terme una política fiscal més expansiva que l’europea i l’espanyola (amb un dèficit molt més marcat per les pèrdues del sector bancari).

2. Polítiques a curt termini: consolidació fiscal, dèficit i austeritat

Les mesures a curt termini per contrarestar un deute exponencialment creixent han estat via polítiques fiscals per tal d’augmentar els ingressos i reduir les despeses. En la figura 4 es pot veure com la reducció de la despesa s’ha fet fonamentalment sobre la inversió, quelcom que té conseqüències negatives importants a nivell de productivitat. S’ha reduït menys en remuneració. Per altra banda, el que més ha augmentat les despeses de l’estat són les prestacions per atur i pensions, degut sobretot al context d’atur actual. Tot i que l’ajust salarial i la renovació de contractes a Espanya ha estat important al sector públic, encara ho ha estat més al sector privat, per acomiadaments i precarització de les condicions laborals. En aquest sentit, en el període 2004-2007, un treballador de l’administració pública cobra per hora un

5

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

25% més del que cobraria una persona de les mateixes característiques (educació, nivell, etc) del sector privat (figura 5). En suma, cal repensar com reduir la despesa de forma equilibrada sense hipotecar la competitivitat (a base de reduir la inversió sobretot en sectors d’I+D+i). Figura 4: Variació de la despesa de AAPP, Figura 5: Prima salarial* AAPP 2004-2007, (%) setembre 2012 % respecte el salari promig sector privat

* Inclou educació i sanitat; ** Inclou atur i pensions * Prima salarial corregida segons característiques Font: INE personals i lloc de feina.

Font: Giordano et al (2011)

Malgrat la mesura política lògica davant l’augment exponencial del deute públic seria augmentar els ingressos i reduir despeses, darrerament aquest tipus de mesures es posen en dubte: la recaiguda en recessió de la majoria de països europeus ha estat per culpa de la política fiscal duta a terme?. Aquesta és la tesi que es desenvolupa a Blanchard i Leigh (2013). Concretament, Blanchard i Leigh (2013) constaten que en els països on la consolidació fiscal va ser major, l’error de previsió de creixement del PIB també va ser més gran. Podria semblar, doncs, que la recaiguda podria ser fruit dels ajustos fiscals que es van dur a terme.

Figura 6: Relació entre consolidació fiscal i PIB (2010-2012)

Font: Consensus Forecast

6

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

En la figura 6 es pot veure com les expectatives de consolidació fiscal estan negativament correlacionades amb l’error de previsió de creixement. Blanchard i Leigh (2013) apunten que si els multiplicadors fiscals són petits, els països poden reduir la despesa o pujar impostos sense massa conseqüències negatives a curt termini. Si aquests són grans, la reducció de la despesa pot arribar a ser autodestructiva, com a mínim en el curt termini i quan la crisi és generalitzada, fent augmentar el deute públic en relació al PIB. El gran absent a Blanchard i Leigh (2013) és l’anàlisi de com les tensions financeres que es van originar arran de la crisis grega de l’estiu de 2011 van poder detonar la recaiguda de l’economia europea. Com es mostra a les figures 7 i 8, la revisió de les expectatives de creixement es va dur a terme sense que, de fet, es corregissin significativament les expectatives de consolidació fiscal. Com es pot observar a la figura 9, hi ha una forta relació entre el repunt de les tensions financeres i l’error de previsió de creixement del PIB. És en els països on les tensions financeres van ser majors, que l’error de previsió de creixement va ser major. Les tensions financeres van ser resultat d’una mala gestió de la crisi de deute sobirà a Europa, quelcom que ha fet augmentar el cost del deute (figura 9). Aquesta mala gestió té diversos components:

• Entre març i juliol de 2011 l’Autoritat Bancària Europea (EBA) va coordinar els tests d’estrés a la banca europea amb uns resultats inesperats i negatius a diversos nivells:

o El deute públic va deixar de ser considerat un actiu lliure de risc i a la banca se li exigí un coixí de capital per absorbir potencials pèrdues per una eventual quitança del deute públic.

o El Consell Europeu va obrir la porta a una quitança al deute públic grec el juny de 2011, quelcom que no es va concretar fins l’octubre, tot i que el procés va estar obert fins el febrer de 2012, generant una incertesa pèssima per als mercats.

o L’ESI va caure en picat en els mesos posteriors (figura 10). o L’spread del deute públic a deu anys reflecteix una diversificació de la situació dels

diferents països europeus, amb un impacte en els diferencials d’interessos que havien de pagar les PIMES per als préstecs molt rellevant.

• L’agost de 2012 Mario Draghi, anuncià la possibilitat del BCE de comprar deute per baixar les primes, quelcom que es traduí en el programa Transaccions Monetàries Totals (OMT) i els mecanismes europeus d’estabilitat financera. Com a conseqüència:

o Els diferencials de deute públic de la zona euro van reduir-se considerablement (De Grauwe i Ji, 2012, 2013).

o Entre setembre i desembre de 2012 l’spread dels préstecs a PIMES també disminuí, reduint-se les diferències entre els països europeus.

L’ESI de l’eurozona també augmentà sensiblement. El que és més probable, doncs, és que el fort repunt de les tensions financeres que es van produir per la mala gestió de la crisi grega sigui l’origen de la recessió de la majoria de països a Europa i no el procés de consolidació fiscal. En aquest sentit, la bona noticia és que, a mesura que la incertesa sobre la sostenibilitat del deute públic dels països perifèrics es vagi reduint, les tensions financeres també aniran amainant. Això permetrà que gradualment el creixement econòmic es recuperi tot i que el procés de consolidació fiscal continuï en marxa.

7

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

Figura 7: Expectatives de creixement del PIB Figura 8: Expectatives de dèficit públic (%), 2012 % PIB, 2012

Font: Consensus Forecast Font: Consensus Forecast

Figura 9: Error de previsió en funció del Figura 10: Índex de Sentiment Econòmic (ESI) cost del deute públic a l’Eurozona (2008-2012)

Font: Consensus Forecast Font: ECB, Datastream, Comisión Europea La progressiva integració europea, o com a mínim acord i coordinació entorn la unió fiscal, unió bancària i unió macroeconòmica, a través de la revisió dels pressupostos i d’unificació per polítiques industrials i competitivitat a nivell europeu, també comença a donar els seus fruits. Però cal fer un pas més endavant per evitar situacions com la de Xipre. El pas endavant significa una unió fiscal que demana, al seu torn, d’una major unió política, amb uns òrgans unificats i legitimats per supervisar i sancionar. Si això no es fa, tornem a estar en una situació de vulnerabilitat i de perill de recaiguda en

8

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

la crisi. En el moment actual qualsevol rescat comporta el perill d’una possible quitança i aquests processos, per injustos o poc transparents que siguin, tenen conseqüències nefastes en la credibilitat d’un país i conseqüències molt negatives per al benestar dels ciutadans del conjunt de la UE.

3. Polítiques a llarg termini: polítiques d’oferta

Les clàssiques polítiques d’oferta, que per naturalesa són polítiques de llarg termini, inclouen les polítiques de productivitat i de reestructuració empresarial. Tal i com es pot veure en la figura 11, en general, les grans empreses són més productives que les petites; alhora, el patró de productivitat del treball de les empreses espanyoles és força similar al d’Alemanya i al dels EEUU; aparentment, la distribució de la mida de les empreses tampoc varia massa, però aquesta distribució (només un 1% menys de grans empreses que a EEUU o a Alemanya) té conseqüències importantíssimes a nivell laboral1. Figura 11: Productivitat del treball per Figura 12: Distribució empreses segons mida mida d’empresa (% sobre el total d’empreses)

Font: Font:

1 A EEUU una mica més del 50% de la gent treballa en grans empreses, mentre que a Espanya només és el 22,4% (a Alemanya quasi un 40%). En el pol oposat, tenim que les empreses petites contracten un 38,3% dels treballadors, mentre que a EEUU aquest percentatge només és del 11,1% (a Alemanya és del 19,1%).

0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

EEUU Alemanya Espanya

1-9

10-49

50-249

+250

9

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

Figura 13: Relació entre l’Índex de Rigidesa (0-100) i percentatge de treballadors en empreses grans (+250)

Font: Aspachs (2012)

Els factors que poden explicar la manca de diversificació i de presència d’empreses grans poden ser vàris, però en destacarem els següents:

• Factors culturals: major tendència al consum de proximitat i local, però també tradició d’empreses petites i familiars.

• Regulació del mercat laboral: hi ha una relació positiva entre flexibilitat del mercat laboral i mida de les empreses (figura 13), tal i com han mostrat alguns estudis (Aspachs, 2012; Giuseppe et al, 2001). Així, la rigidesa del mercat laboral espanyol podria explicar la presència d’una menor mida empresarial. Donat que els costos laborals augmenten significativament en passar d’un cert llindar d’ocupació2 (cotització a la seguretat social, plans socials d’acomiadament, comitès sindicals d’empresa, de seguretat i de salut, etc.), hi ha un nombre significatiu d’empreses europees que decideixen quedar-se per sota del llindar (Garicano et al., 2012; Braguinsky et al, 2011; Shivardi i Torrini, 2008). En conseqüència, sembla que:

o Una major flexibilitat laboral, ceteris paribus, tendiria a afavorir les empreses grans. o Una major flexibilitat laboral, per altra banda, facilitaria una major mobilitat laboral i

reduiria l’atur, talment han fet els països nòrdics. o Per tal que les mesures de flexibilitat no conduïssin a una major desigualtat i caiguda

de la cohesió social (tal i com passa a EEUU o al Regne Unit), caldria acompanyar aquestes mesures amb polítiques de seguretat social, polítiques de reinserció àmplies, i mesures de qualitat institucional. Es pot considerar fins i tot el contracte únic amb uns llindars i costos d’acomiadament específics i proteccions necessàries als treballadors.

o Cal, alhora, tenir en compte la qualificació i satisfacció per al treball dels treballadors de les grans empreses, que poden no ser equivalents a les PIMES. La satisfacció està sovint relacionada amb les expectatives de l’assalariat i amb la pròpia formació. Per abordar aquest factor o possible efecte de la reestructuració empresarial, cal

2 Aquest llindar varia en funció de la regulació de cada país, tot i que la UE ha intentat harmonitzar-ho. Segons la Recomanació de la CE de 6 de maig de 2003, amb entrada en vigor el gener de 2005, es defineixen les següents unitats econòmiques: microempresa (menys de 10 treballadors i menys 2M€ de facturació), petita empresa (menys de 50 treballadors i menys de 10M€ de facturació) i mitjana empresa (amb menys de 250 treballadors i menys de 50M€).

10

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

desenvolupar polítiques que adaptin la formació tècnica i professional a aquests llocs de treball, i evitar la contractació de gent sobrequalificada (el que genera processos educatius inflacionistes). En altres paraules, cal potenciar la relació entre currículum acadèmic i necessitat real de les empreses.

• Fonts de finançament: hi ha dos problemes diferents però força vinculats entre sí: o En general, a Europa, les petites empreses depenen força més del finançament

bancari que les grans empreses, sistema que difereix força del model americà. De promig, a Alemanya, França, Itàlia i Espanya el pes del finançament bancari en les PIMES representa el 25% del total del passiu, mentre que per a les grans empreses és només de l’11% (Buil i Hernandez, 2012) comptant, entre d’altres, amb la possibilitat d’emetre deute . En la conjuntura actual, sota una reestructuració bancària important i el consegüent problema de liquiditat, el finançament de les PIMES es veu compromès. Caldria dissenyar fons de finançament alternatives per a les PIMES, talment desenvolupar un mercat de finançament majorista del deute amb bons únics (creació d’estàndards, agències de ràting, exigències de transparència i rendiment de comptes als inversors, etc.) o, alternativament, amb possibilitat que els inversors diversifiquin la cartera de PIMES en la que es pot invertir.

o Les polítiques de reactivació econòmica es fan en funció del tipus d’empresa i s’orienten, en molts casos i també a Espanya, a les PIMES. Tanmateix, si bé aquest ha de ser un objectiu per si mateix, aquestes polítiques tenen l’efecte pervers d’eliminar els incentius per a què les empreses intentin créixer i internacionalitzar-se.

• Règim d’inspeccions fiscals: tal i com mostren Almunia i López-Rodríguez (2012), la legislació sobre inspecció fiscal també pot tenir un efecte inhibidor per a què les empreses creixin. Per exemple, només es fan inspeccions sistemàtiques a les grans empreses. La Delegació Central de Grans Contribuents es dedica a inspeccionar les empreses amb uns ingressos de 6M€ o superiors (tot i que això varia segons CCAA). En general, la probabilitat que una empresa sigui inspeccionada si te uns ingressos de més de 6M€, passa del 1%, al 10%. Almunia i López-Rodríguez (2012) apunten que no només les empreses no creixen, sinó que tenen incentius per no declarar part de la seva activitat; per tant, el sistema de taxació té uns impactes importants tant en la distribució de les empreses, com en els ingressos declarats i la recaptació consegüent. Cal veure com establir un sistema de taxes i d’inspeccions que no distorsioni ni l’activitat empresarial, ni la possibilitat d’expansió, i pensar en un sistema més progressiu d’inspecció que elimini els incentius per a no declarar els ingressos generats.

4. Polítiques a llarg termini: polítiques industrials i de competitivitat

La política industrial ha servit, tradicionalment, per incentivar el desenvolupament de determinats sectors productius (naval, miner, siderúrgic, etc.) a través de facilitats en el finançament bancari, incentius fiscals, subvencions, etc. La crisi dels 70 va posar en qüestió la política industrial vertical, considerada com excessivament dirigista i responsable, en part, de la pròpia crisi. Les polítiques industrials han agafat un nou impuls en la darrera dècada; tot i que es tracta principalment de polítiques a nivell micro, aquestes acaben tenint un impacte agregat important sobre el creixement. Aquestes polítiques engloben les que es dirigeixen exclusivament a reforçar la competitivitat de les empreses (talment les polítiques d’incentius fiscals), les regulacions de patents, les regulacions de crèdits i subvencions per invertir en I+D+i, ajudes a la internacionalització (incloent les polítiques que incideixen en les exportacions, aranzels i el tipus de canvi) i també les compres públiques. Hi ha vàries explicacions de la dinamització de les polítiques industrials, entre les quals podem destacar les següents:

11

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

• La conjuntura de la crisi ha fet que les institucions polítiques tornin a prendre un rol més dinàmic, amb intervencions més o menys encertades, , quelcom que ha obert la porta a la reivindicació de les pròpies institucions per tenir també un rol més actiu vers la política industrial, amb uns objectius més a llarg termini que les polítiques fiscals.

• Això va acompanyat de la disminució progressiva del marge per desenvolupar política fiscal i monetària, pel que les polítiques industrials es tornen més atractives.

• Finalment, el sector públic, molt previsiblement a la llum de la transició tecnològica que s’albira en les properes dècades, haurà d’invertir discrecionalment en energies alternatives i verdes, és a dir, intervenint en determinats sectors industrials per satisfer els objectius ambientals.

Des d’aquesta perspectiva s’entén la planificació indicativa de la CE. La política actual de la CE s’enfoca al reforçament i potenciació de determinats sectors estratègics industrials que, entre d’altres, són l’aeroespecial, el biomèdic, la indústria relacionada amb els materials, etc. El règim d’ajuts públics de Brussel·les per fer polítiques verticals és més estricte i normalment aquests ajuts es vehiculen a través dels plans d’I+D+i en els que es prioritzen sectors seguint les àrees estratègiques identificades a nivell mundial. El problema amb la planificació industrial és la dificultat de pronosticar o preveure les tendències econòmiques a llarg termini, essent l’acceleració del canvi tecnològic un dels factors que fa més difícil una prognosi acurada. En altres paraules, es fa molt difícil determinar a priori quins seran els vectors de competitivitat d’una economia. Alhora, l’intervencionisme públic comporta el risc pervers que l’ajuda a determinats sectors disminueixi els esforços que les empreses fan per a la competitivitat i incrementi la seva dependència a les ajudes públiques per sobreviure. Aquestes consideracions fan preferible, enlloc d’una política industrial vertical que determini els sectors a prioritzar, l’impuls de polítiques horitzontals, és a dir, aquelles que proporcionin incentius als actors econòmics en general, sense promoure uns sectors per sobre dels altres, talment les polítiques d’I+D+i, els incentius a les PIMES, o les polítiques de qualitat industrial (ISO). Si bé la prioritat ha d’estar en les polítiques industrials horitzontals, hi ha alguns factors que fan reconsiderar intervencions verticals o sectorials en casos particulars o per aconseguir determinats objectius:

• Protecció de la indústria naixent per facilitar la seva incorporació competitiva a nivell internacional.

• Protecció de sectors estratègics a nivell nacional. • Compensació de les fallides de mercat (tendències a monopolis i oligopolis, asimetries

d’informació, manca d’oferta de béns públics, externalització de costos, mala distribució de la renda, etc.).

Aquests objectius, tanmateix, també es poden atansar, en molts casos, amb polítiques horitzontals. Per exemple, a través de les polítiques de competitivitat, incentivació tecnològica i d’I+D+i generalistes (no per sectors). Els mecanismes en concret per desenvolupar polítiques d’I+D+i dependran de molts factors: quan més incipient sigui el producte, més ajut públic directe o subvenció es requerirà, i quan més a prop de la seva comercialització, els ajuts poden venir en forma de crèdit. Alhora, de manera natural, els països desenvolupats econòmicament aposten més per la I+D+i i menys per la modernització tecnològica. Un dels objectius assenyalats és la internalització dels costos, que ens porta directament a parlar de les energies verdes, no només considerat un sector incipient, sinó també estratègic a nivell de geopolítica regional i internacional. En aquest cas, l’intervenció pública per a la promoció d’energies sostenibles és, ara per ara, absolutament necessària. Aquesta intervenció es pot fer, alhora, de moltes maneres: amb subvencions i incentius fiscals finalistes o, per contra, amb incentius d’oportunitats inicials. Com que les inversions públiques estan fora dels mecanismes de mercat, el volum d’ajut no està limitat o condicionat al retorn que la investigació acaba tenint (especialment si es

12

Seminari Àmbit Econòmic: WPN7 VII Política Industrial, Competitivitat i Reformes Estructurals

tracta d’investigació molt inicial i considerant que els resultats d’I+D+i sobre el creixement es veuen a llarg termini).

Si bé la política d’innovació és molt important, també calen altres factors per assentar les bases d’una bona política industrial, talment tenir una agència d’innovació, mecanismes i instruments potents en relació a polítiques laborals i financeres, etc. Una agència de desenvolupament tecnològic industrial ha de poder tenir suficient distància amb les empreses o protecció respecte d’aquestes com per garantir una avaluació objectiva i sense el perill de ser capturada.

5. Referències

Almunia, M., i Lopez-Rodriguez, D. (2012). “The efficiency costs of tax enforcement: evidence from a panel of Spanish firms”. Munich Personal RePEc Archive, Working Paper No. 44153. Disponible a http://mpra.ub.uni-muenchen.de/44153/

Aspachs, O. (2012). “Conjuntura espanyola – La regulació laboral afavoreix el creixement empresarial?”, La Caixa: Estudis i Anàlisi Econòmica, Informe Mensual No. 357. Consultable a http://www.pdf.lacaixa.comunicacions.com/im/cat/201205_cat.pdf

Blanchard, O., i Leigh, D. (2013). “Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers”. Working Paper No. 13/1. Disponible a http://www.imf.org/external/pubs/cat/longres.aspx?sk=40200.0

Braguinsky, S., Branstetter, L.G., i Regateiro, A. (2011). “The incredible shrinking Portuguese firm”. National Bureau of Economic Research, Working Paper No. 17265.

Buil, P., i Hernandez, A. (2012). “Mercats financers – El finançament de les PIMES a Espanya: emergència a curt termini, repte a llarg termini”. La Caixa: Estudis i Anàlisi Econòmica, Informe Mensual, No. 357. Disponible a http://www.pdf.lacaixa.comunicacions.com/im/cat/201205_cat.pdf

Comisión Europea (2003). “Recomendación 2003/361/CE de la Comisión, de 6 de mayo de 2003, sobre la definición de microempresas, pequeñas y medianas empresas”. Disponible a http://europa.eu/legislation_summaries/enterprise/business_environment/n26026_es.htm

De Grauwe, P. (2011a). "The European Central Bank: Lender of Last Resort in the Government Bond Markets?", CESifo Working Paper No. 3569.

De Grauwe, P. (2011b). “The Governance of a Fragile Eurozone”, CEPS Economic Policy Working Documents. Disponible a http://www.ceps.eu/book/governance-fragile-eurozone

De Grauwe, P., i Ji, Y. (2012). “Self-fulfilling crises in the Eurozone: an empirical test”, Journal of International Money and Finance. Disponible a http://www.ceps.eu/ceps/dld/7085/pdf

De Grauwe, P., i Ji, Y. (2013). “Panic-driven austerity in the Eurozone and its implications”. Disponible a http://www.voxeu.org/article/panic-driven-austerity-eurozone-and-its-implications

Garicano, L., Claire, LeL., i Reenen, J.V. (2012). “Firm Size Distortions and Productivity Distribution: Evidence from France”. Working Paper No. 18841.

Giordano, R., Depalo, D., Coutinho Pereira, M., Eugène, B., Papapetrou, E. (2011). “Area Countries”, ECB Working Paper No 1406.

Giuseppe, N., Bassanini, A., Ernst, E., Jean, S., Santiago, P., i Swaim, P. (2001). "Product and Labour Markets Interactions in OECD Countries," OECD Economics Department Working Papers No. 312.

International Monetary Fund, (2012), “World Economic Outlook”. Washington, DC.: OCDE. Shivardi, F., i Torrini, R. (2008) “Identifying the effects of firing restrictions through size-contingent

differences in regulation”, Labour Economics 15 (3), 482-511. Wolf, M. (2011). "Be bold Mario, put out that fire", Financial Times, October 25. Wyplosz, C. (2011). “They still don’t get it”. Disponible a http://www.voxeu.org/article/eurozone-

leaders-still-don-t-get-it