document de síntesi seminari 2

!

FCE − Working Papers

WPN2. Octubre 2012

Redactat per Pere Almeda,

David Espiga i Laia Jorba

Seminaris Àmbit Polític 2012-13

Europa: Estat de la Qüestió

2

Seminaris Àmbit UE: WPN2 II. Europa: Estat de la Qüesitó

FCE – WORKING PAPER N2: EUROPA: ESTAT DE LA QÜESTIÓ Període Seminari v 1 a 30 de Juliol de 2012

Data Sessió Presencial v 19 de Juliol de 2012, 18:00-21:00h

Coordinació i Redacció Informe v Pere Almeda, jurista i politòleg v David Espiga, Economista v Laia Jorba, politòloga, FCE

Responsable – Ponent v Esther Niubó, politòloga experta en temes de la UE

Convidat v David Chico, jurista expert en temes UE

Participants (per ordre alfabètic) v Xavier Bertrana, politòleg v Michael Donaldson, Jurista v Saray Espejo, politòloga experta en temes de la UE v Marc Esteve, politòleg v Martí Grau, historiador i politòleg v Josep Lluís Martí, professor de Filosofia del Dret UPF v Pau Mas, politòleg v Martí Puigbó, politòleg v Eloi Serrano, professor d’Història Econòmica UB v Simon Toubeau, politòleg v Max Vives, director FCE

Suport Administratiu v Mireia Santacreu, politòloga, FCE v Joan Esteban, FCE

3


Índex Nota prèvia ..................................................................................................................................................... 3 0. Introducció: Europa, estat de la qüestió ................................................................................................... 3 1. Democràcia i Unió Europea ...................................................................................................................... 4 2. UE: ciutadania, identitat i diversitat .......................................................................................................... 5 3. Lideratges, marc ideològic i actors socials .............................................................................................. 6 4. UE: Crisi econòmica i crisi institucional .................................................................................................... 7 5. El camí cap a una Europa federal ............................................................................................................ 8

5.1. Arguments per a l’Europa Federal .................................................................................................... 8 5.2. Vers a uns Estats Units d’Europa? ................................................................................................... 9 5.3 El procés constituent cap una federalització d’Europa ................................................................... 10 5.5 El rol de Catalunya ............................................................................................................................ 11

6. UE: ampliació, veïnatge i fronteres ......................................................................................................... 12 6.1. La complexa i contradictòria incorporació de Turquia ................................................................... 13 6.2. Relacions de veïnatge i comercials ................................................................................................. 13 6.3. Límits geogràfics de la UE ............................................................................................................... 14

7. Documentació de referència ................................................................................................................... 15

Nota prèvia Aquest document conté el conjunt de reflexions i discussions mantingudes durant un mes en què tingué lloc la realització del seminari (tant la sessió presencial com la discussió a través dels fòrums virtuals, les conclusions d’aquest document no han de correspondre amb l’opinió personal de cap dels participants en el seminari.

0. Introducció: Europa, estat de la qüestió

Europa, com a projecte polític supranacional, va néixer als anys 50 per mantenir la pau en el continent, garantir la democràcia, superar les inèrcies antagòniques entre els diversos països europeus i establir dinàmiques de col·laboració orientades a interessos compartits. L’èxit dels passos inicials comportà les primeres ampliacions en la dècada dels 70 (fins arribar a l’Europa dels 27 d’avui), la culminació en la dècada dels 90 del mercat únic i la incorporació progressiva de drets socials i de ciutadania cada vegada més amplis. En retrospectiva, el procés d’integració de la UE es pot qualificar d’èxit, si tenim en compte les fites assolides que han permès crear un espai de superació dels antics conflictes nacionals i articular unes institucions de governança que treballen amb objectius comuns de prosperitat, benestar i democràcia. No obstant, els reptes derivats de la crisi econòmica i la complexitat dels processos globals obliguen a redefinir unes institucions que no foren pensades per gestionar la complexitat dels interessos de l’Europa ampliada i que han demostrat poca capacitat per afrontar els problemes econòmics i polítics de l’inici del segle XXI. Una de les conseqüències és que en el sí de la UE perviu a dia d’avui una crisi important de legitimitat. Es percep un dèficit democràtic en la presa de decisions de la UE, de les quals la ciutadania no se sent partícip, i alhora, es té la sensació que les institucions comunitàries són organismes allunyats dels interessos reals de la societat . A aquesta crisi de legitimitat s’hi suma una profunda crisi política, que fonamentalment s’expressa en una manca de lideratge per fer front i resoldre els problemes actuals, poca ambició i determinació en abordar la crisi, i l’absència d’una veu única per intervenir amb èxit en els conflictes mundials. Fruit d’aquest primer diagnòstic se’n desprenen els següents interrogants:

- Com superem el dèficit democràtic la UE? - Quin model polític percebem com a alternativa de les estructures de mercat neoliberal que

s’han imposat a la UE? - Com resoldre les disjuntives: mercat vs. ciutadans, estats vs. regions, federalisme vs.

intergovernamentalisme, Europa del nord vs. l’Europa del sud, etc. - És convenient plantejar un referèndum constitucional en cadascun dels estats membres?

4


- En les circumstàncies actuals, considerem legítima una transferència de poder dels estats a la Comissió Europea? És a dir, es pot tendir a una Europa menys intergovernamental i més comunitària?

- És preferible una circumscripció europea o pan-europea per articular una arena política europea o una circumscripció única catalana, per acostar els nostres representants a la ciutadania?

- Com es podria reforçar el paper de les regions amb poders legislatius com Catalunya?

A banda, la crisi també ha estat resultat de la priorització històrica del principi d’ampliació (vs. l’aprofundiment de les estructures de la UE), principi que segueix més una lògica econòmica, a saber, ampliar el mercat europeu, que no pas una lògica política. Això ha comportat una transformació del que era la base tradicional europea, posant en qüestió el propi model. En aquest sentit, ens podem plantejar les següents qüestions:

- Cal revisar les negociacions d’adhesió pendents i aturar les noves sol·licituds d’entrada? Cal congelar l’ampliació comunitària per valorar nous criteris d’adhesió? Es poden establir processos generals per a tothom o aquests criteris i processos s’han d’adaptar en funció de les realitats particulars de cada estat sol·licitant? Com es pot fer una adaptació contingent amb equitat i justícia?

- Un dels temes més espinosos és el de Turquia, país candidat des del 2005 amb només un capítol tancat dels 35 que integren les negociacions d’adhesió; com s’ha de resoldre aquest cas particular? Representaria l’entrada de Turquia a la Unió Europea un problema de seguretat o d’estabilitat de la regió del Pròxim Orient?

- Pot ser la religió o la població un obstacle a l’adhesió? Què significa tenir un govern islamista? Quina identitat europea ha de ser el fonament del model europeu?

- S’ha de prioritzar l’enfortiment de les estructures internes o consolidar les relacions de veïnatge en la seva dimensió sud i est? Quina ha de ser la relació amb el Mediterrani sud, Marroc o amb Rússia?

- Quins són els límits geogràfics la Unió Europea? - Som prou exigents amb els comportaments polítics dels països amb estatus d’Estat Membre

o ho som molt més amb els països candidats? - Podem mantenir la coherència condicionant políticament les nostres relacions comercials o

de veïnatge (per exemple amb la Xina o amb Cuba)? En les pàgines següents s’amplien aquestes qüestions i s’avancen algunes potencials respostes a aquests interrogants. 1. Democràcia i Unió Europea

Una de les raons de la pèrdua de legitimitat de la UE davant dels ciutadans és que aquests veuen i viuen amb molta distància la política europea i no se senten prou representats per les institucions de la Unió. Els representants del Parlament Europeu elegits democràticament no tenen un pes determinant en la presa de decisions sobre el futur comunitari i els representants polítics que tenen aquesta responsabilitat –la presidència del Consell i de la Comissió, l’Alta Representació de la UE d’Afers Exteriors i de Política de Seguretat– o bé no són electes (nomenaments indirectes) o ho són tan sols als seus respectius estats. A banda, hi ha una preponderància del Consell Europeu en la presa de decisions comunitària en detriment del Parlament Europeu i de la Comissió.

Les decisions en el sí de la Comissió Europea són massa sovint preses per alts funcionaris i tècnics que acaben marcant i condicionant la política econòmica i fiscal amb a través d’un procés poc transparent, sense debat democràtic i massa sovint sota la influència de determinats interessos i lobbies. Aquestes decisions acaben marcant i condicionant la política econòmica i fiscal i tenen capacitat per incidir en els pressupostos, polítiques econòmiques, plans de reestructuració, etc.

5


Reflexions i mesures a considerar: En el pla institucional hi ha vàries mesures que permetrien l’aprofundiment democràtic de la Unió Europea.

- Cal cercar vies per donar legitimitat democràtica a totes les institucions europees. L’elecció d’un president de manera directa per part de la ciutadania i un govern (Consell + Comissió Europea) que respongués davant del Parlament augmentaria la representativitat democràtica i la seva legitimitat.

- El Parlament Europeu ha d’ocupar el rol central del sistema polític europeu, exercint la representativitat i la primacia que li correspon en la presa de decisions. A l’entorn del Parlament, cal generar una dinàmica govern-oposició a nivell europeu per afavorir no només la democràcia, sinó també a la politització de la ciutadania en temes europeistes. L’actual estructura de poder a la UE no afavoreix l’extensió dels debats europeus als estats nacionals.

- Cal integrar la dimensió europea al debat dels estats i la política nacional, donant-li el major rang d’importància al debat europeu, ja que condiciona tota la resta. Els estats no haurien d’informar només sobre les qüestions negatives que succeeixen a la UE o fer-ho només quan els interessa. L’opinió pública ha d’estar molt més informada dels grans temes de fons que es debaten a nivell europeu i que afecten de manera directa la quotidianitat europea. La celebració d’un debat polític sobre l’estat de la UE (a l’estil dels debats sobre l’estat de la nació) seria una bona manera de centrar l’atenció en els afers cabdals del curs polític europeu. L’aprofundiment democràtic ha d’incloure estratègies d’apoderament ciutadà, com la iniciativa legislativa popular, amb resultats visibles al final del debat

- Les properes eleccions del 2014 al Parlament Europeu haurien de ser una bona oportunitat per obrir un debat a fons sobre els temes europeus a Catalunya i a la resta de països europeus i hauria de comportar un augment de la participació electoral.

2. UE: ciutadania, identitat i diversitat

Els dèficits de la UE deriven en part de la manca de sentiment de pertinença i identificació amb les institucions i/o el projecte europeu. Alhora, ara per ara la diversitat està donant més problemes per a la coordinació de polítiques que no pas per a l’enriquiment d’estratègies. El fet que a Europa tingui diferents llengües i cultures fa que l'articulació d'aquesta democràcia sigui més complexa, però no menys viable. El desconeixement mutu entre les diferents realitats europees comporta la repetició de tòpics poc fonamentats i l’aparició de discursos populistes i xenòfobs. L’actual situació de crisi ha de servir per aprofundir els lligams de solidaritat i coneixement entre els diversos pobles europeus. Reflexions i mesures a considerar:

- És imprescindible reforçar la vinculació de la ciutadania en els valors compartits d’abast europeu. La creació d’instruments i dinàmiques en aquest sentit permetria construir un projecte cosmopolita, democràtic i plural d’identitat europea. La inacció dels estats i dels seus governs per fomentar la seva implementació, massa centrats encara en les polítiques de state building i nation Building, dificulta l’establiment d’un imaginari i un discurs comú entre tota la ciutadania del continent.

- La superació de la perspectiva nacionalista-estatalista i les dinàmiques intergovernamentals passa per promoure una ciutadania que percebi la identitat europea com a pròpia, quelcom que no ha de ser incompatible amb sentir-se català, francès o alemany. En la construcció d’aquesta ciutadania europea, la diversitat i el reconeixement del pluralisme cultural és clau. Els múltiples cercles concèntrics que composen la identitat d’un individu esdevenen una imatge gràfica del que serà en el futur la ciutadania cosmopolita. Com més extensa i acceptada sigui la noció de ciutadania europea, més implicació hi haurà en el govern de la UE i més normalitzat democràticament serà per exemple, l’opció d’escollir un president de la UE, encara que no sigui de la pròpia nacionalitat ni llengua.

6


- Seguir impulsant els programes d’intercanvi a tots nivells (escola, universitat, cercles científics, professionals...) esdevé peremptori per reforçar els vincles i les solidaritats entre els diferents països europeus.

- La definició d’un substrat cultural comú ha de reforçar el projecte de la UE i no debilitar-lo. En la definició d’aquesta base compartida, és possible que sigui més fàcil definir el que segur que en queda exclòs que no pas el mínim comú denominador. El tema de la religió serà una de les constants a debatre, tant per la potencial entrada de Turquia com per la de Bòsnia.

- Difícilment la construcció d’un demos i una identitat europea es podrà fer sobre geografies variables, però tampoc significa que aquestes siguin tan fixes i estanques com les que han estat la dels estat-nació.

3. Lideratges, marc ideològic i actors socials

Una àmplia majoria dels governs europeus estan actualment dominats per les forces conservadores. La socialdemocràcia, per altra banda, tampoc té un projecte o una estratègia innovadora per a Europa, malgrat haver liderat històricament el moviment europeista. Tanmateix, per construir una Europa cohesionada esdevé imprescindible superar les etiquetes polítiques i buscar noves aliances que trenquin les inèrcies històriques. Actualment, no només hi ha una manca d’hegemonia ideològica de les forces progressistes, sinó que tampoc hi ha lideratges que apostin de manera decisiva per la integració europea. En el passat hem vist com en cada moment històric emergia la determinació d’avançar i impulsar les reformes i els tractats necessaris vers la integració, amb una clara dimensió política i l’exercici d’un lideratge efectiu. Quan un lideratge cristal·litza la força de les idees pren forma i s’articula un moviment que empeny al seu voltant per tal que els canvis siguin possibles i factibles. El pes de la perspectiva estatalista segueix sent preponderant i dificulta nous avenços. Algunes decisions i mesures preses han repercutit negativament en la legitimitat del projecte europeu i exemplifiquen aquesta visió intergovernamental encara dominant. La sentència del Tribunal Constitucional alemany sobre el Tractat de Lisboa, on s’expressava la impossibilitat constitucional d’avançar cap una major integració,impedeix progressar en aquest sentit i suposa una resistència a vèncer. Reflexions i mesures a considerar:

- Cal acabar amb la miopia dels intermediaris socials que han demostrat la seva incapacitat de posar l’eix europeu en la centralitat de la seva acció. Fins ara els partits no han vist la necessitat de funcionar a nivell europeu i segueixen governats per lògiques nacionals. Les eleccions europees han de ser una prioritat política i els partits han de poder-hi situar les persones amb més capacitat i projecció. És lamentable que actualment molts partits situïn en les llistes al Parlament Europeu a persones candidates que han acabat el seu recorregut polític en els seus respectius països, quelcom que automàticament converteix el Parlament Europeu en un “cementiri d’elefants”. Si avancem cap a una major integració, els diferents partits a nivell europeu han d’escollir un lideratge únic amb capacitat de defensar un posicionament compartit del projecte europeu més enllà de la seva adscripció nacional particular.

- Els sindicats han de tenir també una dimensió europea. Que les vagues generals es convoquin a cada país en dies diferents no té cap sentit perquè l’única solució als problemes socials i laborals ha de venir per l’acció coordinada a nivell europeu, i probablement, més endavant, a nivell global.

- Alhora, altres agents socials tampoc es coordinen a nivell europeu i no sempre treballen per apropar els temes d’abast europeu a la ciutadania, especialment per arribar a aquella part de la ciutadania més jove, que és a la vegada la que mostra una gran desafecció pels temes polítics i per extensió també europeus.

- La pressió dels lobbys econòmics és també variable: en alguns moments sembla que no apostin per una integració d’Europa (cosa que els dóna més capacitat per fer dumping fiscal,

7


per exemple) i d’altres vegades són les veus que se senten més perquè Europa faci mesures urgents per donar una certa estabilitat al sistema. Transparentar l’acció dels lobbies a Brussel·les ha de ser un objectiu fonamental.

- L’acció política ha de venir també de l’articulació de xarxes transnacionals i el foment d’una societat civil paneuropea, més enllà de les estructures partidistes.

4. UE: Crisi econòmica i crisi institucional

La crisi ha posat de manifest la manca d’instruments de governança monetària, fiscal i econòmica a nivell europeu, que tot i ser presents des del 1970 (Pla Werner), han estat sistemàticament rebutjades per certs països de la UE, principalment Alemanya. La crisi ha suposat un canvi de paradigma dins de la Unió Europea. S’ha passat de pensar que Europa podria tenir un rol destacat en el s. XXI, a creure que Europa queda totalment desdibuixada en l’escenari internacional en termes econòmics, demogràfics i geopolítics, enmig dels perills de ruptura. En definitiva, la crisi ha posat en qüestió l'equilibri europeu i l’eficàcia dels mecanismes institucionals vigents fins ara. El convenciment que una moneda única acceleraria la convergència entre les economies nacionals no s’ha fet realitat i davant la manca de mecanismes per fer front a xocs asimètrics, les divergències han augmentat i s’han accentuat els interessos estatals en detriment de l’enfortiment del projecte europeu, amb una preeminència de les posicions alemanyes. Els mecanismes estatals per mantenir la competitivitat s’han orientat a reduir salaris, despesa social i impostos, ja que la devaluació no era possible, quelcom que ha comportat una desigualtat social creixent. El col·lapse financer ha multiplicat el protagonisme del Banc Central Europeu a través de la seva intervenció en els mercats financers i en els mercats secundaris de deute públic. Una d’aquestes actuacions ha estat fer front als atacs especulatius contra Espanya i Itàlia, subministrant liquiditat als bancs a tipus d'interès baix i creant tres fons d'estabilitat financera, o de "rescat". Aquestes intervencions s’han hagut de fer dins els marges establerts pels Tractats, límits que intentin afavorir l’estabilitat econòmica contenint la inflació, quelcom que impedeix alhora impulsar mesures que afavoreixin la recuperació i el creixement econòmic. La crisi també ha propiciat la creació d’instruments incipients de "govern econòmic": el “semestre europeu”, el Pacte Euro+, el "Six-Pack", el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança a la Unió Econòmica i Monetària (el "Fiscal ompact") i el "Two-Pack". La crisi també ha posat de relleu i ha incrementat la interdependència i interrelació dels diferents estats europeus a diferents nivells, tant econòmics com polítics. A nivell econòmic, l’efecte “contaminació” d’una economia a l’altra sembla clar. A nivell polític, la crisi d’eficàcia i legitimitat de la UE acaba també afectant la legitimitat i eficàcia dels estats. Si bé la crisi accentua dinàmiques, és cert que la llavor de la ineficàcia de la UE existeix des dels seus inicis, ja que no es preveia una ampliació tan gran de la UE i la lògica dels estats-nació ha imperat des de l’inici.. Una conseqüència més de la crisi és que han aflorat diferències importants entre països de la Unió i s’han fet sentir més les veus que qüestionen la solidaritat i una visió compartida del projecte europeu. Per exemple, en la concessió dels préstecs derivats de la crisi del deute sobirà (Grècia, l'acord bilateral entre Finlàndia i Espanya...). En contraposició, un dels efectes positius de la crisi és que ha afavorit el debat europeu. Alhora, la defensa del que significa i vol ser el projecte europeu és molt més clara. En aquest sentit, una de les fortaleses del projecte europeu ha estat treballar per enfortir els valors i ideals en relació a la pau i la qualitat de vida dels ciutadans. Mantenir aquests valors valor segueix sent important en un món en què s’estan desmantellant les proteccions socials i en què prima exclusivament el benefici econòmic. El sentiment nacional i antieuropeu ha crescut molt entre aquells que en el seu moment van donar suport al Tractat de Lisboa. Aquest sentiment antieuropeu sembla estar vinculat al rebuig al model neoliberal sobre el qual s’està construint l’Europa d’avui. Els esforços econòmics que la població europea està fent enfront la crisi, davant les exigències d’unes polítiques d’austeritat que no donen

8


cap resultat, poden augmentar les reticències de la població vers reformes institucionals en ares d’una major integració. L’exigència d’austeritat, amb conseqüències directes sobre les polítiques de benestar, que no són les causants de la crisi, tenen un efecte contraproduent pel projecte europeu i deslegitimen unes decisions que no semblen orientades a resoldre les causes profundes de la crisi que vivim. Reflexions i mesures a considerar:

- És inviable avançar cap a una unió federal i tenir un debat sobre la seva estructura institucional si abans no s’enforteix l’eficàcia i la legitimitat del projecte europeu als ulls de la ciutadania, establint quins són els eixos centrals del model social i econòmic europeu i definint la seva evolució futura.

- El context de crisi econòmica no pot ser l’excusa per prioritzar només polítiques econòmiques en detriment de reformes institucionals profundes; la crisi, en tot cas, evidencia més que mai la seva necessitat.

- Cal democratitzar urgentment les estructures institucionals per tal de legitimar les decisions a nivell econòmic de la UE, que actualment es prenen més enllà del debat ciutadà. El lobby exercit per l’1% més ric condiciona enormement les decisions econòmiques. Cal invertir aquesta influència. L’Europa democràtica fruit d’una major integració política ha de tenir més capacitat per frenar la incidència dels lobbies econòmics.

- Un desenvolupament federal en sentit polític i econòmic permetria articular un sistema fiscal europeu i desenvolupar un veritable pressupost europeu amb capacitat d’incidir de forma més contundent amb polítiques d’equitat i solidaritat. L’horitzó hauria de ser una Europa amb un model de benestar actualitzat, sostenible i pensat a escala europea. Aquest model anirà lligat a polítiques socials europees, que alhora no podran existir si no hi ha polítiques fiscals a nivell comunitari.

- Els plantejaments del Grup Spinelli , per exemple els formulats en el posicionament “Federal Union or desintegration”, configuren una alternativa per a una Europa socialment més justa, un model del tot diferent al que se’ns està imposant actualment.

5. El camí cap a una Europa federal

5.1. Arguments per a l’Europa Federal

- Els governs estatals no són prou forts per defensar els interessos de la ciutadania davant els fenòmens actuals de crisi i els reptes globals. Cada vegada són més necessàries les organitzacions de governança supranacional i global.

- Les tensions polítiques al sí de la Unió Europea posen en perill el propi projecte i el sistema de democràcia tal com l’hem conegut fins ara. Si la UE no pren decisions en ferm per avançar i consolidar la seva integració, alguns països es poden veure temptats a prendre decisions contràries al projecte europeu.

- L’aposta per una major integració és també una oportunitat per fer de la Unió Europea un model que estigui d’acord amb els valors de la majoria de la ciutadania, uns valors que varen fer d’Europa un model a seguir, mirar i admirar després de la Segona Guerra Mundial.

- Paral·lelament, les postures que defensen l’Europa de les “dues velocitats” també prenen cada vegada més força. En aquest sentit, actualment existeixen diversos graus d’integració/adhesió que diferents estats segueixen per a temes específics; però ara es comença a parlar d’estendre aquesta casuística d’adhesió a temes que fins ara havien estat centrals per a la integració europea, amb la incertesa de saber com afectarà això als països que es quedarien a la rereguarda. La possibilitat d’una divisió dins la UE sembla ara per ara una possibilitat real, per tant, la pressió cap a la federalització i la integració d’Europa és prioritària a dia d’avui.

- La teoria macroeconòmica és contundent en explicar i demostrar que una Unió Monetària no pot funcionar sense Unió Fiscal i Econòmica.

- El perill de no arribar a temps en la construcció d’una Europa federal no només rau en perdre la finestra d’oportunitat que tenim avui, sinó de posar en perill el benestar i la qualitat de vida

9


de les nostres futures generacions. Fer marxa enrere tindria un cost elevadíssim (econòmic, polític i psicològic) per tota Europa.

- Per tot plegat, cal avançar cap a una Unió Política, Fiscal, Econòmica, Monetària i Social però, per fer-ho, cal abordar una reforma institucional en profunditat per millorar en democràcia (representativitat, accountability, proximitat, subsidiarietat, etc.), eficàcia i eficiència de l’acció política comunitària. Tal i com deia Jean Monnet el 1943 en el discurs ofert al Comitè d’Alliberament Nacional de Algèria:‘There will be no peace in Europe if the states rebuild themselves on the basis of national sovereignty, with its implications of prestige politics and economic protection (...). The countries of Europe are not strong enough individually to be able to guarantee prosperity and social development for their peoples. The states of Europe must therefore form a federation or a European entity that would make them into a common economic unit’

- Les resistències a la federalització són molt importants per part dels estats, però els riscs davant un hipotètic retrocés en el projecte europeu encara són més greus.

- Les reformes institucionals no seran, en cap cas, ràpides i la paradoxa és la necessitat i urgència de respostes immediates i un procés de reforma que pot tardar molt més, i pot no arribar a temps, a establir les fundacions necessàries per “salvar” el projecte europeu.

5.2. Vers a uns Estats Units d’Europa?

La comparació de la construcció dels Estats Units d’Amèrica i de la UE és paradigmàtica. Tot i que les diferències entre els moments històrics i els processos institucionals són moltes, hi ha elements de reflexió que poden posar en perspectiva el procés que estem vivint ara a la UE. Alguns dels elements s’apunten a continuació:

- L’existència d’una profunda crisi, prèvia als canvis institucionals cap a la federalització: els Estats Units d’Amèrica van passar per moltes dificultats des l’inici del procés d’independència de les tretze colònies fins arribar al moment constituent confederal primer i federal després. Per arribar a la federalització de la UE cal superar la desorientació actual que ha de ser un punt d’inflexió que permeti promoure nous acords institucionals profunds i estructurals cap a una major integració i una menor sobirania estatal.

- La protecció contra una amenaça (amenaça exterior en el cas dels EUA, els reptes de la globalització en el cas de la UE): en el cas americà la construcció de la federació era també una estratègia per protegir-se dels enemics externs i defensar millor els propis interessos. En el cas de la UE, cal consolidar els fonaments i arguments federals en la necessitat de fer front als reptes de la crisi econòmica i financera i als desafiaments de la globalització.

- La construcció d’una unió federal europea necessita d’un temps de maduració. El procés històric de la UE és de 50 anys, mentre a EEUU el procés de construcció de la federació fou de més de 60, i no fou fins al segle XX que s’instituïren els principals organismes federals d’EEUU, talment la Reserva Federal o la reforma de la Cambra de Representants i del Senat.

- Els màxims opositors a la construcció federal als EUA foren els conservadors, de la mateixa manera que està succeint ara a Europa.

- Les colònies americanes no tenien el pes i la importància que tenen actualment els estats-nació a Europa (plenament consolidats, amb una llarga evolució històrica, una força simbòlica important, etc.). En aquest context, els estats-nació segurament resistiran més les tendències federalitzadores que no pas les colònies americanes al s. XVIII, ja que suposa forçosament abandonar el concepte de sobirania sorgit a Westfalia el s. XVII. Aquest replanteig no només és possible, sinó desitjable. La construcció d’una federació

10


europea o uns Estats Units d’Europa, suposa abandonar el concepte de sobirania, que la globalització i el procés d’integració ha anat erosionant en les darreres dècades i que ha demostrat la seva caducitat el segle XXI.

- Si bé és cert que la UE té característiques especials (el pluralisme cultural interior) que podrien entorpir alguns processos, per altra banda el món del s. XXI i les possibilitats tecnològiques de comunicació i cooperació avui són incomparables amb les americanes del s. XVIII. La unió federal a Europa, sempre que hi hagi voluntat, podria ser molt ràpida.

Tanmateix, el federalisme europeu és i serà diferent a qualsevol model comparat, fins i tot l’americà, per la seva realitat plurinacional. Això obliga a cercar la complementarietat de la lògica intergovernamental i la lògica comunitària. El problema que afronta la unió política no és l’intergovernamentalisme en sí mateix, sinó de quina manera la combinació d’aquest amb la tecnocràcia ha acabat subvertint la posició del Parlament i la Comissió. El poder d’aquestes estructures de govern s’ha de reequilibrar i, per aconseguir-ho, cal enfortir la seva legitimitat democràtica, comptant amb la participació activa dels estats i de les regions d’Europa.

5.3 El procés constituent cap una federalització d’Europa

Hi ha motivació per anar cap a un procés constituent? Ara hi ha una finestra d’oportunitat per poder avançar cap a un procés constituent davant les incerteses que ens aclaparen. La ciutadania percep que Europa existeix i les seves institucions determinen la seva vida quotidiana. O aprofitem el moment de crisi o es consolidarà un status quo que farà més difícil promoure noves reformes democràtiques que garanteixin un benestar equitatiu per a tota la ciutadania. En el procés per elaborar l’anomenat Tractat Constitucional1 es va produir un intens debat per incloure el concepte federal en la construcció europea, finalment es va cedir a les pressions conservadores i el concepte va decaure del projecte de Tractat. Ara seria el moment de reprendre aquest objectiu i treballar coordinadament amb la resta de països per arribar a un consens que faci possible la construcció d’una Europa federal. Reflexions i mesures a considerar:

- Seria necessari convocar unes eleccions en clau “constituent”, en el marc de les eleccions europees del 2014, per decidir la composició d’un Parlament encarregat d’elaborar una reforma institucional profunda (propiciant un ampli debat ciutadà i la presentació de candidatures que comptin amb un reconeixement polític i social important).

- És possible un procés constituent? Tot i percebre’s la necessitat, hi ha obstacles per la seva viabilitat. Tot i així, és imprescindible promoure un debat de fons en aquesta clau. La ciutadania és cada vegada més conscient del què implica i de les conseqüències del lideratge neoliberal i “alemany” del projecte europeu per la seva vida quotidiana.

- S’argumenta sovint que els ciutadans poden tenir postures involucionistes molt sovint poc informades de les alternatives del que podria ser Europa. L’augment de la participació de la ciutadania en les decisions europees no hauria de posar en risc els avenços positius de la integració. El debat democràtic i ciutadà ha de reflectir les preocupacions de tothom però no necessàriament primar únicament la visió nacionalista-estatal per resoldre els problemes actuals. El procés constituent s’ha de plantejar per avançar i no per retrocedir. Si el debat no està prou madur cal consolidar i estabilitzar el procés, sense prendre decisions precipitades. Les forces progressistes han de concertar una agenda de reformes i consensos i teixir les

1 L'anomenat Tractat pel qual s'establia una Constitució per a Europa, fou aprovat el 18 de juny de 2003, el van signar a Roma els caps de govern dels països que formen la Unió Europea el 29 d'octubre de 2004. El 12 de gener de 2005, el Parlament Europeu va aprovar una resolució per 500 vots a favor, 137 en contra i 40 abstencions, en la qual va recomanar als Estats membres que ratifiquessin la Constitució. En alguns països, el tractat va ser sotmès a referèndum que va tenir resultats diferents i mentre a Espanya els electors ho van aprovar amb una baixa participació (44%) a França i Holanda amb una alta participació (69 i 63%, respectivament) va ser rebutjat, el que va provocar una crisi institucional europea.

11


complicitats necessàries a nivell transnacional i europeu. Cal que el debat europeu arribi a tot arreu: escoles, universitats, centres de treball, sectors socials, mass media, etc., perquè hi hagi una cultura cívica molt major sobre temes europeus que afavoreixin la participació en aquest procés i aprofitant al màxim la utilització del pensament en xarxa i dels mitjans 2.0 de comunicació.

- El procés constituent hauria d’anar seguit d’una consulta per ratificar la nova “Constitució europea” i la Unió Política. Davant la negativa de determinats països, i amb les reticències abans apuntades, es podria preveure la possibilitat d’acceptar l’existència d’una Europa a “diferents velocitats”. No cal necessàriament comptar sempre amb tots els membres en els passos cap a la federalització d’Europa (el procés d’Schengen i de l’Euro mateix posa de relleu la capacitat d’alguns estats de prendre la iniciativa i la posterior adhesió de la resta).

- La triada institucional comunitària (la Comissió Europea i el Consell i el Parlament Europeu hauria d’elaborar un full de ruta i assumir un veritable lideratge europeu en la decisió sobre el futur de la UE.

- Quines reformes institucionals en sentit federal cal fer? o Plantejar una Europa federal obliga també a innovar en el model de federalisme,

combinant elements dels diferents sistemes comparats i creant un sistema únic que permeti acomodar la complexitat europea.

o A nivell electoral, cal constituir una circumscripció europea o combinar les circumscripcions estatals (amb representació reduïda) amb una circumscripció paneuropea. Altrament els partits seguiran funcionant amb lògiques estatals.

o Una reforma federal a plantejar és la creació de dues cambres, la primera de circumscripció europea i la segona de representació territorial dels estats, regions amb poders legislatius com Catalunya i grans ciutats (el Comitè de les Regions, integrat per ciutats i regions mitjanes i petites, podria actuar com a organisme comunitari amb caràcter consultiu de la segona cambra parlamentària).

o Si es desenvolupés un sistema parlamentari, la presidència de la Comissió hauria de ser elegida pel Parlament Europeu, essent el candidat/a del Partit o Grup Parlamentari més nombrós a la cambra. I la Comissió, responsable davant del Parlament, hauria de mantenir la iniciativa legislativa i enfortir la política, al costat del Consell; és a dir, convertir-se en un veritable govern europeu amb contrapesos. Per la seva banda, el Consell hauria de mantenir la codecisió juntament amb el Parlament. I el Consell Europeu hauria de compartir la iniciativa política amb la Comissió. Si s’apostés per un sistema presidencialista, el funcionament de la UE podria girar entorn una elecció directe del President, que lideraria a la vegada el Consell Europeu i la Comissió.

o Redistribució de competències multinivell: l’estat haurà de cedir competències cap a dalt i cap a baix. Més poder a la federació, però més legitimitat democràtica, i més competències cap a baix en governs més propers a la ciutadania. El principi de subsidiarietat ha d’estar fortament arrelat en la nova constitució d’una Europa federal. Les institucions federals tenen un rol més estratègic i coordinador i les institucions estatals i/o subestatals són rellevants en el marc d’aquelles competències on són més eficients. En aquest sentit, ha de prevaldre el principi de subsidiarietat per liderar polítiques i resoldre problemes des del poder més pròxim.

- Altres mesures concretes: o Crear mecanismes de control als parlaments nacionals a determinades decisions

comunitàries. o El llenguatge és també un instrument simbòlic que pot facilitar un canvi de paradigma

i d’actituds polítiques: per exemple, es podria anomenar ministres als comissaris.

5.5 El rol de Catalunya

- Des de Catalunya fa molt temps que es reflexiona al voltant de les diverses maneres d’articular governs i competències per un sistema multinivell. Tenim una cultura política madura per participar en aquest debat amb creativitat i, per tant, es podria adoptar un rol de major lideratge en aquesta discussió a nivell europeu.

12


- És possible que als ciutadans d’estats com Alemanya els costi més d’acceptar la necessitat d’una Europa forta i integrada, però per a les regions capdavanteres i sense poder a Europa, aquesta és la via natural i una de les sortides a les aspiracions nacionals de Catalunya, coartades cada vegada més per l’estat espanyol.

- Catalunya, per tant, ha d’aspirar a convertir-se en subjecte polític ple dins la Unió Europea, participant amb veu pròpia en el debat sobre la seva construcció i l’evolució futura.

6. UE: ampliació, veïnatge i fronteres

En la conjuntura actual, sembla raonable que Europa se centri en l’aprofundiment de les seves estructures, més que no pas en futurs processos d’ampliació. Això no significa que s’hagin d’aturar els processos que ja estan en marxa i aquelles expectatives que s’hagin generat. Cal valorar quin és el ritme a seguir a partir d’ara i tenir un full de ruta per consolidar els dos processos de manera paral·lela. Sí que sembla prudent, però, no iniciar cap nou procés d’adhesió i congelar, de moment, les candidatures que no han iniciat el procés fins que la situació actual de la UE no estigui més clara. Tanmateix seria un error estratègic que posaria en dubte la pròpia credibilitat de la UE, fer distincions en els processos d’adhesió a la UE en funció del país candidat i prescindint del compliment dels criteris establerts. Això obliga a la UE a estar potencialment oberta a iniciar diàlegs amb tots aquells països que mostrin interès tot contemplant alternatives diverses a l’adhesió. Mesures a considerar:

- Cal revisar els criteris de Copenhaguen per veure si continuen essent vàlids i vigents a l’hora d’establir les condicions mínimes per formar part de la UE. Els criteris d’adhesió a la UE han d’anar més enllà de les qüestions econòmiques i respondre també al model o horitzó futur d’allò que vol ser la UE i vol representar en l’escenari internacional i en els processos globals. És a dir, els criteris han de reforçar la capacitat de la UE per realitzar el seu propi projecte democràtic d’integració política, evitar l’afebliment de les seves institucions per no arribar a situacions de paràlisi, però alhora afegir als criteris institucionals i macroeconòmics, el compliment d’objectius socials (atur, desigualtat, nivells educatius, etc.) i la visió geopolítica d’extensió d’un model de prosperitat i democràcia.

- Les relacions amb els candidats han de ser, alhora, coherents per adaptar-se a les realitats dels diferents contexts i afavorir fórmules flexibles de col·laboració.

- És important que en el procés de definició dels criteris es ponderi quins s’han d’aplicar retrospectivament als països que ja formen part de la UE, per corregir alguns dels desequilibris actuals, per exemple en termes de transparència i bon govern.

- Res impedeix que les ampliacions que ja s’han iniciat segueixin velocitats diferents en els diversos àmbits d’integració, quelcom que trauria certa pressió a tot el procés d’acceptació i integració. En aquest sentit, es pot estudiar un estatut mínim per a tots i cadascun dels estats membres, que es pugui anar ampliant a mesura i voluntat dels diferents estats.

- Malgrat que països com Bulgària i Romania sembla que varen entrar sense estar del tot “madurs” (amb problemes recurrents de corrupció, per exemple, o sense un estat de dret del tot desenvolupat), el fet que ja siguin dins trenca el mite de la necessitat d’uniformitat en el nivell de progrés i desenvolupament de tots i cadascun dels països que en demanen l’adhesió, mite que avui dia és ja indefensable. Alhora, entrar a la UE ha tingut un efecte positiu per a l’estabilitat de les institucions d’aquests països, quelcom que també es pot dir d’Espanya a principis dels 80. Europa, finalment, és una eina de disminució de les tensions que alguns d’aquests països poden tenir entre ells (com per exemple entre Romania o Hongria), evitant, per tant, escalades de conflicte majors que poden comportar conseqüències molt negatives per a la pau.

- Les darreres ampliacions, com les de Romania i Bulgària, però també la dels països bàltics, mostren on la UE pot ser més o menys exigent, per anar adaptant els processos d’integració a l’horitzó de futur on Europa es vol encaminar. Per exemple, els suecs i els britànics no formen part de la unió monetària, hi ha alguns països que formen part de Schengen i d’altres que no, Turquia ja es troba en la unió duanera encara que no té dret a participar en les

13


institucions, i existeix un acord de cooperació amb Ucraïna i alguns dels països de l'antiga Unió Soviètica, etc.

- Els processos d’ampliació han comportat també el qüestionament de moltes polítiques públiques o la incorporació de noves visions sobre la política exterior, quelcom que condiciona l’acció de la UE. Per exemple, l’atlantisme dels nous països de la nova Europa pot també haver influït en les decisions, temes de seguretat, etc. Tanmateix, no es pot retrocedir en els valors i principis que han caracteritzat la UE com ara la defensa de l’estat de dret, la democràcia, els drets humans o el benestar.

6.1. La complexa i contradictòria incorporació de Turquia

La UE no ha jugat net amb Turquia. Les expectatives del procés d’adhesió s’han incomplert reiteradament amb uns costs polítics evidents durant tot el procés. Aquest procés hauria d’haver estat rigorós i escrupolós amb dels criteris establerts per qualsevol adhesió, especialment els principis democràtics, de laïcitat, DDHH, més la fixació d’una agenda pròpia de temes: autonomia de Kurdistan, Xipre, política energètica, amb la convergència d’interessos estratègics per les dues bandes. La possible entrada de Turquia, reforçaria el paper estratègic i internacional de la UE. Les ambigüitats i posicionaments divergents de diferents països i de la pròpia UE ha provocat un sentiment de fatiga per part de Turquia que ha optat per prendre un nou lideratge geoestratègic envers la seva àrea d’influència regional. No establir unes aliances i un full de ruta clar amb Turquia podria ser un greu error estratègic :

- Turquia és un dels països amb una projecció de creixement econòmic més gran després dels BRICS.

- L’entrada de Turquia, si es fes bé, reforçaria el paper estratègic i internacional de la UE - Europa no pot prescindir de Turquia a nivell demogràfic. - Suposaria un missatge de tolerància, diversitat i diàleg al incorporar diferències religioses

i culturals, tant per al món occidental com per als països àrabs. - Ens obligaria a fer un debat sobre religió i cultura, que tan necessari és fer a Europa - Hauríem d’enfrontar també temes de seguretat i veïnatge amb països menys estables,

donat que Turquia ja no faria de coixí sinó de frontera: fins a quin punt tenim un exèrcit o una política exterior preparada per convertir-nos immediatament ens veïns de Síria, Iraq, Iran?

- Facilitaria el tan necessari procés de reconciliació entre l’Europa de l'est i Turquia, tal com el necessitaven Alemanya i França.

6.2. Relacions de veïnatge i comercials

Les polítiques de veïnatge, els partenariats i les relacions preferents poden ser formes viables de gestionar les relacions de la UE amb els seus aliats més pròxims sense entrar en processos d’adhesió, talment amb Marroc o Rússia, sobretot per estabilitzar possibles focus de conflicte. Mesures a considerar:

- Cal definir aquells països i regions amb els qual es pot compartir una relació preferent, mantenint un conjunt d’interessos i reciprocitats a tots nivells, en especial el nord d’Àfrica, la riba mediterrània i els països de l’est i amb els països limítrofs amb les fronteres de la UE (tal com va dir Prodi, el ring of friends).

- Es poden crear també espais (sense que això impliqui més institucions) on es compleixin marcs de garanties similars als de la UE en múltiples matèries (democràcia, DDHH, comerç, transport, energia, seguretat, immigració, etc.). Això podria ajudar a consolidar les transicions democràtiques que molts països àrabs estan vivint.

- Pel que fa a les relacions comercials, Europa no té una posició coherent a l’hora d’establir relacions comercials i de veïnatge amb tercers països. El cas de Cuba és clar, donat que no hi ha massa interessos econòmics, però en el cas de la Xina (o molts països de la ribera del Sud del Mediterrani i de l’Àfrica negra) se salten totes reticències de drets humans. Les

14


relacions bilaterals que el gegant asiàtic té amb alguns països, com Alemanya, posa en competència els propis països europeus entre ells, quelcom que dificulta una posició o veu comú, que seria l’única cosa que podria mínimament funcionar, especialment davant la pèrdua progressiva d’atractiu d’Europa com a destí d’inversió. En tot cas, sembla un suïcidi trencar tota relació amb Xina i s’han de poder buscar altres vies de relació i de compromís que no siguin la imposició de principis que segurament seran obviats.

6.3. Límits geogràfics de la UE

A dia d’avui, els límits del projecte d’integració de l’Europa política i econòmica encara s’han de definir i dibuixar. La seva delimitació geografia però, no pot estar condicionada a les fronteres històriques de la cristiandat, l'imperi Carolingi, o qualsevol referència al passat, sinó a un projecte de futur. La delimitació i consolidació de les fronteres de la UE, tanmateix, no hauria de ser un tema permanentment obert. Si Europa vol ser alguna cosa el dia de demà, ha de definir fronteres o uns límits externs màxims: d’això en dependrà poder construir internament la pròpia Europa, la seva cohesió social, i la seva incipient identitat. Hi haurà límits “voluntaris”, establerts pels propis països que no vulguin entrar a la UE, talment Rússia. En aquest cas i d’altres similars, quina ha de ser la postura de la UE? Esperar a què diferents estats mostrin el seu interès o definir els seus objectius i abast político-geogràfic i actuar en proactivament en conseqüència? Potser aquest darrer element ens permetria tenir una política molt més coherent.

15


7. Documentació de referència

Niubó, E., Batet, M., i Majó, J. (2012) Europa, Federalisme, Socialdemocràcia XXI. Barcelona:

Fundació Rafael Campalans.

Ramos, J., Chico, D., i Catalán, S. (2011). “España y el europeísmo acrítico: 25 años de integración española en la UE”, Revista de Historia Actual 9(9): 39-52.

Schmidt, H. (2011). Alemanya dins i amb Europa. Discurs pronunciat en el Congrés Federal Ordinari del SPD, Berlín, 4 de desembre de 2011. Es pot consultar a www.socialistes.cat/noticia/discurs-de-helmut-schmidt-al-congres-de-la-spd

Schulz, M. (2012) Discurso ante el Consejo Europeo del 28 de junio de 2012. Consultable a www.europarl.europa.eu/the-president/en-es/press/press_release_speeches/speeches/sp-2012/sp-2012-june/speeches-2012-june-1.html

Spinelli Group (2012). Shadow European Council: Only a European federal Union can solve the crisis! Descarregat el juny 2012 des de www.spinelligroup.eu/wp-content/uploads/2012/06/CP28june2012.pdf

Van Rompuy, H. (2012). Towards a genuine Economic and Monetary Union. Report by President of the European Council. Descarregat el juny 2012 des de http://ec.europa.eu/economy_finance/focuson/crisis/documents/131201_en.pdf

VVAA. (2010). 40 Propuestas para el futuro de la Unión Europea. Grupo Catalán de Reflexión sobre el futuro de la Unión Europea. Descarregat el juny de 2012 des de http://jeanmonnetchair.uab.cat/grup%20de%20reflexio_esp.pdf

VVAA. (2010). Poyecto Europa 2030. Retos y oportunidades. Informe al Consejo Europeo del Grupo de Reflexión sobre el futuro de la UE en 2030. Descarregat el juny de 2012 des de www.consilium.europa.eu/uedocs/cmsUpload/es_web.pdf

VVAA. (2011). Europe is the solutions, not the problem. Statement by the Council for the Future of Europe. Descarregat el juny de 2012 des de http://www.eng.notre-europe.eu/media/NBI__Future_of_Europe_Statement_FINAL_090511_01.pdf

VVAA. (2012). For a European Socialist Alternative. The manifesto. Descarregat el juny 2012 des de http://europeansocialistalternative.blogspot.com.au/2012/02/le-texte.html

document de síntesi seminari 2

Documents

dret upf v pau mas

qesit fce working paper

politleg v josep llus

ue convidat v david

redacci informe v pere

economista v laia jorba

fce v joan esteban

fce 3 seminaris mbit