traducció i comentari de deux étés - e-repositori upf
TRANSCRIPT
Traducció i comentari de
Deux étés
Júlia Turró Sol
Tutor: Lluís Maria Todó
Seminari 210: Traducció literària
Curs 2014-2015
Abstract
This paper presents a translation from French into Catalan of some chapters of a novel
called Deux étés, which had never been translated into Catalan before. Its aim is to
provide a translation that is clear, well-written, and able to stand on its own.
The paper is organized in different parts: the translation, an introduction to the author
and the book, a commentary on the translation, and a conclusion. On the commentary
we talk about linguistic matters as well as cultural ones, and a lot of what is said can be
applied to general literary translation between these two languages. Some of the topics
that are discussed are punctuation, use of capital letters, and neologisms.
1
Índex
1. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................... 3
2. TRADUCCIÓ ............................................................................................................... 4
3. COMENTARI ............................................................................................................ 24
3.1. Contextualització ................................................................................................. 24
3.1.1. Autor.............................................................................................................. 24
3.1.2. Obra ............................................................................................................... 24
3.2. Dificultats de traducció ........................................................................................ 25
3.2.1. Puntuació ....................................................................................................... 25
3.2.2. Citacions d’obres ........................................................................................... 26
3.2.3. Format epistolar............................................................................................. 27
3.2.4. Articles davant dels noms ............................................................................. 28
3.2.5. Neologismes .................................................................................................. 29
3.2.6. El tu i el vostè ................................................................................................ 29
3.2.7. Possessius ...................................................................................................... 30
3.2.8. Passat simple ................................................................................................. 31
3.2.9. Què traduir i què deixar en francès? .............................................................. 31
3.2.10. Vocabulari ................................................................................................... 32
2.3.11. Majúscules ................................................................................................... 32
2.3.12. Noms propis ................................................................................................ 33
4. CONCLUSIÓ ............................................................................................................. 35
5. BIBLIOGRAFIA ........................................................................................................ 36
Llibres i diccionaris en paper ...................................................................................... 36
Recursos online ........................................................................................................... 36
6. ANNEX ...................................................................................................................... 37
2
3
1. INTRODUCCIÓ En aquest treball faré una traducció cap al català de diversos capítols de la novel·la
francesa Deux étés, que presentaré unes pàgines més endavant. Un dels motius pels
quals vaig escollir aquesta novel·la és que mai abans ha estat traduïda al català, i per
tant planteja uns reptes de traducció que resulta interessant comentar.
L’objectiu que volia assolir quan vaig començar el treball era fer una traducció fidel al
text original, que semblés un text escrit en català més que una traducció i que provoqués
unes reaccions similars al lector català a les que el text original provoca al lector
francès.
Per aconseguir-ho, he llegit amb molta atenció el text francès més d’una vegada i he
consultat diferents diccionaris de llengua francesa per assegurar-me que l’havia entès
correctament. També he consultat innombrables vegades el diccionari de l’Institut
d’Estudis Catalans per assegurar-me que allò que deia en català tenia exactament el
sentit que m’interessava.
Finalment he fet la traducció dels fragments escollits i això m’ha servit per poder
presentar les dificultats amb què m’he trobat a l’hora de traduir aquest text. Tot i que en
el comentari parlo de les dificultats de traducció d’aquest llibre en concret, en molts
casos són extrapolables i es poden aplicar a la traducció de narrativa entre el francès i el
català.
4
2. TRADUCCIÓ
II
—Una casa, a l’illa? Però no pensa...?
El senyor H., notari a la ciutat veïna de P., observava l’audaç visitant amb estupefacció.
—Una casa? Però no en tinc cap per vendre, mai. Les famílies no les deixen. Per altra
banda, vostè és una família?
—Vol dir que...
—Perquè l’haig de prevenir, si excepcionalment li trobés alguna coseta, allà hi regnen
les famílies. No tindrà cap oportunitat que l’acceptin si no és una família.
—Tinc dos nebots. Estaran encantats de venir durant les vacances.
—Dos nebots mai han constituït una família. Faci un esforç. Jo mateix, per la meva
banda...
Amb la punta dels dits llargs i grisencs, que semblaven salsifís acabats de pelar,
fullejava el seu fitxer.
Enganxat a la paret, Ernest Renan estava atent. Quina funció precisa exercia en aquest
estudi l’autor de Pregària sobre l’Acròpolis? Ernest Renan era l’orgull sulfurós de la
regió, el que s’havia atrevit a enfrontar-se al catolicisme tot-poderós del segle passat,
l’home que la gent esquivava quan passava pels carrers per por a ser tocats pel diable.
—No, ara per ara no hi veig res. Tret que... la sortida de la finca Landrieux... amb la
venedora de vi de Quimper i el seu cunyat, el dentista de Vietnam... Déu meu!
Gesticulava, navegava per un malson, un d’aquells laberints d’odi que són el calvari
dels notaris...
—Esperem un mes o dos. El temps de clarificar... Si és possible. Cregui’m, algunes
finques tenen molt de renom.
Es va aixecar. Semblava esgotat.
5
—Puc fer-li una última pregunta?— va gosar el traductor.
L’home de llei no va respondre. Només va batre les parpelles: tal com estic...
—A l’illa, allà... Sembla que els habitants utilitzin un vocabulari extremadament precís,
expressions d’especialista, fins i tot els nens petits. Mai “daixonses”, mai “cosa”, mai
“corda”, sap que vull dir, sempre “cisalla”, “espatllera”, “eixàrcia”...
—Ah, se n’ha adonat? Segur, algú com vostè no ho ha pogut passar per alt. I és això el
que l’atrau? Normal. Ben normal.
Va fer un cop d’ull al seu interlocutor. I després va mirar-se la punta de les sabates.
—L’illa és minúscula. Ja ho haurà constatat. I és un lloc protegit. Ja no s’hi pot
construir res més. Llavors els éssers humans s’apinyen entre les parets existents.
Va fer una pausa. Semblava que agafés forces o demanés ajuda a algú. ¿Ernest Renan,
que creia tant en la primacia de l’Esperit i el progrés de la Raó?
—La veritat és que no acabo d’entendre’l.
—Aquesta promiscuïtat no és gaire propícia a les converses sentimentals. Llavors se’n
vengen, parlen d’altres coses que no siguin amor, i encara millor. Per suposat, jo no li
n’he dit res. Aquesta explicació només és una hipòtesi. No sóc psicòleg. Vinga, vagi a
fabricar-se una família. I jo veuré què puc fer.
III
Cap a la punta nord de l’illa, diu la llegenda, dos germans havien assassinat el seu pare
perquè volien el seu reialme. Acte seguit, com a càstig pel seu crim, Déu els havia
petrificat mentre la sang tenyia el mar. Ara el traductor vivia allà, a tocar de la landa,
envoltat de pedres vermelles.
No s’havia emportat el Gaveau: l’instrument no hauria suportat el clima. La humitat
afluixava les cordes i apaivagava l’ànima. Els afinadors ja no venien a l’illa: per què
haurien de venir? Els pianos autòctons servien d’estanteries per a fotografies. Retrats
d’avantpassats o records de casaments havien pres el lloc de les partitures. Tot això feia
olor a productes de neteja. La música havia estat oblidada.
6
L’ex-finca Landrieux estava constituïda per tres cabanetes enganxades. Hi va instal·lar
els gats, la col·lecció de gats, a l’oest, i el llit a l’est. Al centre hi havia la cuina. Va
deixar, sobre una taula de bridge coberta de feltre amb forats fets per les arnes i els
cigarrets, una vella màquina d’escriure Remington. Evidentment, aquesta no substituiria
mai el seu piano (no tenia el poder de ressuscitar Couperin). Però mantenia els dits
ocupats.
—Benvingut a bord —li va dir una força de la natura vestida amb sotana, mentre
compraven patates charlotte l’un al costat de l’altre a la botiga-de-queviures-ferreteria-
estanc-papereria—. Passi un vespre pel rectorat. Sóc el rector.
Una setmana més tard, després d’haver debatut amb ell mateix durant un temps (¿les
meves conviccions mig laiques mig protestants m’autoritzen a reunir-me amb un home
d’Església catòlica?), el traductor va acabar acceptant la invitació.
El picaporta era un gran dofí de coure.
—I si em permet que l’hi pregunti —va dir el rector, després de dues rondes d’una sidra
aspra com una caiguda de bicicleta sobre la grava—, què farà per omplir els dies?
Era la seva obsessió: el volum dels dies. Sabia per experiència que, en una illa, les hores
eren difícils de matar, gairebé invencibles. Com si l’espai i el temps, a fora enemics,
s’aliessin en aquests indrets per fer embogir els humans.
—Traduiré.
—Traduir? I de quina llengua, si no et sap greu dir-m’ho...?
El rector tutejava amb facilitat. L’illa és un vaixell, oi? I nosaltres la tripulació...
—L’anglès.
El rector va fer una ganyota. Anglaterra no estava ben vista en aquella regió bretona.
Durant segles havia estat envaïda, cremada, violada, massacrada.
—No podries escollir llibres del sud o de l’est, espanyols o xinesos? Aquests pobles no
ens han fet cap mal, entens?
El tracte amb Cocteau havia ensenyat al traductor tot tipus de carícies i especialment
aquella de pronunciar en el moment adequat la frase que un vol sentir.
7
—Els traductors són corsaris.
L’ull dret del rector, el que no estava cobert per una parpella pesada, molt pesada,
s’havia encès. Per “omplir els dies”, s’havia llençat a la història local, un costum
freqüent en els eclesiàstics. I havia descobert que la nostra illa tranquil·la, tros del
paradís, paisatge agradable de roques roses i d’hortènsies, antigament havia engendrat
temibles guerrers flotants. A penes tenien prou edat per raonar, es feien expedir per les
autoritats del rei de França una “patent de cors”. Acreditats d’aquesta manera, saltaven
als seus petits navilis i “buscaven la gent de mala vida” (els anglesos). Motiu pel qual,
siguem sincers, aquests venien de tant en tant a netejar el nostre arxipèlag.
—Corsaris?
Els rector seguia sense endevinar quines semblances hi podia haver entre aquelles
pràctiques fortament violentes i la traducció, una de les ocupacions més tranquil·les que
hi ha. Feia falta encendre-li la llumeta.
—Quin és el treball del corsari? Quan li agrada un vaixell estranger, l’inspecciona.
Llança la tripulació al mar i la substitueix per amics. Després hissa els color nacionals a
la cúspide del masteler més alt. El traductor fa el mateix. Captura un llibre, en canvia tot
el llenguatge i el bateja francès. ¿Mai havia pensat que els llibres eren vaixells i les
paraules la tripulació?
—És veritat que vist així...
El rector es va tornar a servir sidra aspra com un dia sense música.
A jutjar per aquella conversa, tot acabava sabent-se ràpid, fins i tot els secrets
murmurats en confessió, tothom va saludar el traductor pels carrerons i a la plaça, fins i
tot els jubilats de la Marina Francesa, aquells que el 18 de juny, data maleïda de
Waterloo, portaven crespó negre a la solapa. Una mica més, i li haurien donat uns
copets a l’espatlla: bona sort, benvolgut corsari, estem amb vostè, ah, si es pogués
apropiar d’Anglaterra sencera i desfer-se d’una vegada per totes dels seus habitants!
8
IV
Els començaments del traductor-corsari a l’illa no havien estat més que sensatesa i
prudència: durant els primers anys, només es va ocupar d’autors difunts. Els quals
tenien moltes qualitats, en particular l’estoïcisme i la paciència. Perquè la traducció és
una operació dolorosa que s’assembla a la cirurgia (es tallen frases, s’amputen sentits,
es trasplanten jocs de paraules, es manipula, es fan lligades; sota pretext de fidelitat, es
traeix i es fereix). Els autors difunts mai protesten. I, amb persones instal·lades a
l’eternitat, un es podia prendre tot el temps que volgués. Cap risc de crides a l’ordre, de
dits índexs donant copets nerviosos al vidre del rellotge.
En el tracte amb aquesta població encantadora (Henry James, Charles Dickens, Jane
Austen), el traductor havia pres males habituds de comoditat. Treballava quan en tenia
ganes: rarament.
S’ha de dir que, al contrari del que es temia el rector, les hores a l’illa passaven sense
esforç i sense el més mínim rastre d’avorriment. En tot moment la llum canviant i el
vaivé de la marea renovaven l’horitzó sense parar. Un es podia passar dies assegut per
meravellar-se d’aquells paisatges efímers. L’antic home de ciutat arribat a la
cinquantena gaudia, per fi, de la natura.
Quant a la vida comuna amb quaranta-set gats, el feia pensar. Sobre aquest tema,
traçava moltes hipòtesis. Aquí només en presentaré dues, però sé que aquests animals es
mereixen més d’un volum:
1. Al principi dels temps, els gats vivien al cos dels humans. Eren la seva part de
salvatgia, les restes de la jungla. Cada fill de Déu tenia un gat en ell, que era la seva
llibertat, la seva reserva d’insolència. D’aquí venien els comportaments sovint
inexplicables dels homes: roncs lànguids sota el sol, interromputs brutalment per
fugides apassionades, abandons a les carícies entretallades de refús, de còlera,
d’esgarrapades, de ferides cruels, tan profundes i infectades durant tant de temps com la
gelosia. El gat sens dubte volia informar d’aquesta manera el seu amfitrió, l’home, que
res és mai adquirit i que sempre s’ha d’estar vigilant, fins i tot en el repòs.
Aquesta cohabitació no va durar: l’home aspirava a més tranquil·litat i el gat a menys
satisfacció pròpia, menys flatulències després dels àpats, menys amoretes abans del coit
i menys orgull grotesc després. En poques paraules, incompatibilitat de caràcters. Un
9
bon dia, els gats van abandonar els cossos dels homes sense deixar tanmateix el seu
veïnatge, al qual ja s’havien acostumat.
2. Els gats són paraules amb pelatge. Com les paraules, ronden al voltant dels humans
sense deixar-se domesticar. És tan difícil fer entrar un gat a una cistella, abans d’agafar
un tren, com atrapar en la memòria la paraula exacta i convèncer-la de prendre el seu
lloc a la pàgina en blanc. Paraules i gats pertanyen a la raça dels fugissers.
VI
A la nostra illa, els professors són nombrosos: quan un gaudeix de vacances llargues, les
vol passar en un paradís terrestre. S’hi emporten, des de final de juny, una
documentació monstruosa i fingeixen escriure una obra definitiva sobre un tema que no
interessa a ningú.
A aquest poble d’erudits, passejants de la recerca, doctorands eterns, pertanyia Jean-
Paul, l’altre amic del traductor. No gaire alt i de cos arrodonit, centelleigs de
desemparament li travessaven a vegades la mirada com si un far girés en ell per
advertir-lo de perills greus.
S’havien conegut com els veïns se solen conèixer perquè un bon dia, just en el moment
de sopar, quan l’única botiga local està tancada des de fa hores, a l’un li falta sal o un ou
per a la maionesa, i l’altre —“Doncs ves per on, em va perfecte, em moria de ganes de
conèixer-lo”— obre la despensa i proposa beure alguna cosa: “Celebrem-ho, vol?”.
Com sabem, l’Europa de segle XVII viva malament la desaparició del llatí. Pressentia
que s’apropava el moment en què, després d’haver perdut aquest antic vector, ja no ens
entendríem d’Amsterdam a Bolonya, de Salamanca a Heidelberg o Oxford. Progrés
d’opacitat encara més trist perquè en el mateix moment la Raó assetjava les boires de la
religiositat i la superstició. D’aquí venia l’idea dels filòsofs, i en primer lloc de
Descartes, d’inventar “una llengua universal molt fàcil d’aprendre, pronunciar i
escriure, i el més important, que ajudaria el seny, representant totes les coses de manera
tan clara que li seria gairebé impossible equivocar-se”.
Classifiquem les idees principals, en derivem les idees connexes, en derivem el conjunt
per una combinació simple de lletres o signes, i ja ho tenim! Oblidada, la nostàlgia del
10
llatí! Il·luminats per l’autèntica filosofia, els humans es comunicarien com mai.
Exemple: N: els éssers vius; Nn: l’animal; Nnk: el quadrúpede; Nnka: el cavall.
El nostre investigador, Jean-Paul, estudiava, des d’ara feia gairebé deu anys, tres
exemples d’aquesta aventura de llumenera:
—1668, John Wilkins, bisbe anglès, cunyat de Cromwell: “A real character and a
philosophical Language”. Quaranta classes d’idees principals. Comunicació aplaudida
per l’Acadèmia Reial.
—1797, Jean de Maimieux, París: “Traité de pasigraphie ou premiers elements du
novell art-science d’écrire et d’imprimer en une langue de manière à être lu et entendu
dans toute autre langue sans traduction” (dotze signes majors).
—I Jean Sudre, el més tardà però el més curiós, l’inventor del Solresol, llenguatge
mundial que utilitza les notes musicals (1868).
Les visites del traductor sempre començaven de la mateixa manera: uns copets a la porta
del jardí. I avançava, amb la mirada baixa, els peus apuntant cap a l’interior, les mans
toquejant la gorra de punt, una estampa d’auca per il·lustrar la malaltia de la timidesa:
“No molesto?”.
Seien sobre la tàpia de granit gris, força lluny l’un de l’altre, i parlaven sense mirar-se
mai. Fixaven un punt davant seu, en algun lloc sobre la gespa, entre les dents de lleó. El
llenguatge humà era més que el seu tema preferit, l’heroi de les úniques aventures que
els interessaven de veritat. Uns nens jugaven a fer volar un estel en el prat del costat.
—Coneix a George Steiner?
—A qui em presentarà aquesta vegada?
—És el passejant absolut, l’agrimensor de totes les cultures, presents i passades. En
aquest moment està acabant un projecte extraordinari: el retrat de la terra després de
Babel. Per a ell, la llengua dels indis hopi d’Arizona descriu perfectament l’univers de
la física moderna, la mecànica quàntica i la relativitat. Per exemple, aquesta llengua no
ha considerat necessari inventar una nova paraula per expressar el temps. Per a ells tot
moviment és fràgil, incert, efímer, modificat per l’ull d’aquell que l’observa.
11
El traductor es va aixecar bruscament, va caminar pel passeig uns segons mentre deia
“interessant, molt interessant” entre dents i va tornar a seure.
Altres vegades, era Jean-Paul qui interrompia la discussió per anar a trucar a la seva
dona. Una professió “normal”, oftalmòloga (només quatre setmanes de vacances), la
retenia a París on el seu marit la trucava gairebé totes les hores.
El traductor hauria volgut que se l’empassés la terra de tan apassionada com era la
conversa dels esposos, com a mínim pel cantó masculí. Es retorçava, s’enrojolava i
després, recobrant-se, parava l’orella: al cap i a la fi, estava treballant en Retrat d’una
dama, de Henry James. Millor aprofitar la circumstància per informar-se sobre l’univers
femení del qual sabia tan poca cosa...
Jean-Paul va tornar a sortir de la casa, amb un somriure entendrit als llavis.
—Se sent molt sola, la pobra. Perquè allà baix, es veu que és la canícula. Per on
anàvem?
—Creu que l’anglès acabarà destruint la resta de llengües?
—Primer es destruirà a ell mateix. Estendre’s implica un empobriment.
—I el xinès? ¿La lògica dels ideogrames és compatible amb el sistema binari de la
informàtica?
VIII
Dia a dia d’un nobelitzable
A Suïssa, els paquebots, a penes construïts, s’alcen sobre el terra i es converteixen en
grans hotels. Aquesta pràctica local té molts avantatges, com ara aquest: els viatgers no
es maregen. Com que, a més a més, la majoria d’aquests passatgers són vells, farts
d’horitzons, cansats de córrer, i a tot el que aspiren és a reposar, l’inconvenient de la
immobilitat no existeix. La clientela hi retroba allò que sempre ha conegut: l’encant dels
passadissos llargs, una penombra de crugies, els salons sobrecarregats, els àpats amb
música, i aquesta atmosfera de creuer etern li és suficient.
12
És a bord d’un d’aquests paquebots terrestres, el Palace de Montreux, on vivia
l’escriptor Vladimir.
I és allà a la vora de l’aigua on donava copets amb la cama. Cada tarda, durant el
passeig amb la seva dona Vera de bracet, avançava sobre el pontó del port, àgil malgrat
l’edat i la seva corpulència, allunyava les barques, s’inclinava i, mirant-se en el Léman,
preguntava en rus:
—Qui altre es mereix el Nobel més que jo?
El llac formava part d’una regió neutra: sabia, quan feia falta, mostrar-se evasiu. I és
que Ginebra, una altra ciutat riberenca i competidora de Montreux, acollia sovint un
altre monstre sagrat de les Lletres mundials que també mostrava signes d’impaciència,
l’argentí Borges. Per no ferir ningú, llavors el llac xiuxiuejava una resposta imprecisa i
la parella se n’anava, una mica més tranquil·la, cap al whisky contundent del vespre
(que amagava dins una tetera).
Vera i Vladimir sabien que l’acadèmia de Stockholm a vegades descobreix, però sovint
constata: com més projectat a l’Univers s’està, més possibilitats es tenen de ser
consagrat. Des de sempre, prestaven una atenció meticulosa als agents de la projecció:
els traductors.
Destinatari: Hutchinson & Co
De Vladimir Nabokoff-Sirine
Nestrostrasse 22
Berlín-Halensee
22 de maig de 1935
Estimats senyors,
Gràcies per la carta del dia 15. Sé que la traducció està en composició a l’impremta i
que en rebré un joc de proves. Per descomptat no tinc cap intenció de fer correccions
supèrflues, i, de manera general, no voldria causar el més mínim retard. Les meves
exigències són molt modestes. Des d’un bon principi, he intentat obtenir una traducció
fidel, completa i correcta. Em pregunto si el senyor Klement us ha informat dels
13
defectes que he trobat a la traducció que m’ha enviat. Era aproximativa, informe,
descuidada, plena d’errors i d’oblits, sense nervi i sense grapa, i llançada amb tanta
pesadesa en un anglès tan monòton i pla que no l’he poguda llegir fins al final; tot això
és força dur per a un autor que treballa per assolir la precisió absoluta i passa unes
penes enormes per aconseguir-ho, per finalment descobrir que un traductor ha demolit
tranquil·lament cada maleïda frase.
I això, gairebé trenta anys més tard:
Destinatari: The International Herald Tribune
52, passeig dels Anglesos
Niça
El 25 de febrer de 1961
Apreciat senyor,
Estic a punt de llançar-me en un guerra contra els mals traductors distingits...
Salutacions respectuoses.
Per tot el món, pobres desafortunats es deixaven la pell en Foc pàl·lid, Lolita, Sebastian
Knight, o El pinacle de l’almirallat (premi Playboy 1975), s’esgotaven reflectint
transparències, aleteigs, músiques efímeres: com mantenir-se fidel a la infidel, a la
llengua més nòmada i plena d’influències del segle?
Haurien pogut esperar una mica de gratitud. Ai!
De manera regular, el fuet de Vladimir xiulava pels aires, una tralla terrible amb corretja
de pell de brau Miura. Llavors, en algun indret recòndit del planeta (una pobra cuina
plena de diccionaris que s’estremeix cada cinc minuts sota l’estrèpit de la nevera, un
porxo que goteja aigua de pluja envoltat de flors de l’amor al fons d’un jardí, o un F2
elevat per sobre d’una torre, al tretzè, avinguda de Choisy, París), un traductor, víctima
designada del dia, gesticulava sota el cop, serrava les dents, s’empassava les llàgrimes,
estripava la vint-i-dosena versió del capítol XVI de Lolita i començava la vint-i-tresena.
Vladimir, satisfet, va beure de la tetera.
14
—Vols un glop d’Earl Grey pura malta, doucka amor meu?
I en la nit estrellada de Suïssa, el paquebot Nabokov vogava per sobre els Alps cap al
país de la glòria pura. Entre els Arcàngels, qui es preocupa per un Nobel de no-res?
IX
Llibreria Arthème Fayard
El president-director general
Senyor Gilles C.
Illa de B.
10 d’octubre, 1969
Benvolgut senyor,
L’alta estima que tenim del seu treball ens ha portat a proposar-li la traducció en
llengua francesa de l’última obra de l’escriptor rus-americà nobelitzable Vladimir
Nabokov. Es tracta d’una crònica familiar i incestuosa titulada Ada or Ardor. I l’autor,
que no destaca per la seva modèstia (però vostè ja sap com són els autors), en parla
així: “No hi ha res a la literatura mundial, tret potser les reminiscències del compte
Tolstoi, que pugui comparar-se en lleugeresa pura, innocència arcàdica amb els
capítols d’aquest llibre.”
Amb l’esperança que sigui sensible a aquesta mostra de confiança...
(Fórmula d’educació alambinada).
Charles Orengo.
P.D.: A més de la proposta de contracte, trobarà adjunt el primer xec que en demostra
l’autenticitat.
P.P.D.: Tenint en compte que el senyor Nabokov encara no pertany al grup infinitament
pacient dels difunts, ens permetem desitjar una acceleració del seu ritme de treball.
15
El nostre Gilles, atònit, feia girar la missiva i l’annex gairebé comptant amb les mans.
Mai, des que tenia memòria de traductor, s’havia vist tanta liquiditat precedint l’entrega
de com a mínim cent fulls mecanografiats, amb interlineat doble. No n’hi havia dubte,
el Nobel s’apropava i l’editor no es volia perdre l’eixordadora publicitat que
l’acompanyava.
—Acumulem sempre —es diu el traductor— i lloem a Déu.
Des de feia temps, els sostres malmesos havien abandonat tota ambició de retenir la
pluja. Malgrat els gibrells col·locats aquí i allà, sota les fuites principals, una humitat
permanent feia malbé tot el que hi havia a les cabanes, inclòs el caràcter dels gats. El
xec permetria retrobar la impermeabilitat a la qual tot ésser viu té dret.
El traductor va córrer a Correus, va dipositar el xec, va reclamar París.
—Cabina dos —li va indicar l’encarregada.
—Accepto! —va cridar ell una mica massa fort a l’aparell.
—Se n’adona, en comptes del correu postal, ara utilitza el telèfon. Ens l’han canviat! —
va confiar l’editor a la seva assistent mentre deixava l’auricular.
Aquesta observació demostra una vegada més que l’optimisme és mal endeví.
Festa, al vespre, a casa de l’editor. Estofat de vaca per als gats i bordeus superior per a
l’amic en mitjons curts.
El drama no va començar fins l’endemà, quan el traductor va veure per primer cop els
altres documents inclosos en el paquet que Arthème Fayard havia enviat: a més de
l’obra mestra a traduir, algunes cartes de l’autor informaven sobre la seva personalitat.
Ara, la qüestió següent potser li semblarà trivial, però em preocupa. Em temo que
l’expressió “El senyor Nabokov és un segon Pasternak” no és més que una deformació
de periodista. Potser seria correcte dir, com han fet alguns, que Pasternak és el millor
poeta soviètic, i que Nabokov és el millor prosista rus, però els paral·lelismes acaben
aquí.
“Oh, oh, es va dir el nostre amic, aquest client no sembla una persona fàcil!”
Va tornar a començar la lectura, envaït dels pitjors pressentiments.
16
Així doncs, únicament amb la finalitat d’impedir que tota publicitat ben intencionada
s’entauli en una pista falsa, m’agradaria expressar les meves objeccions al Doctor
Givago — que sens dubte desborda interès humà però és mediocre en el camp artístic i
d’una gran banalitat en el camp del pensament. Els seus aspectes polítics no
m’interessen; només em concerneix l’àmbit artístic de les novel·les. Des d’aquest punt
de vista, Givago és deplorable, matusser, melodramàtic, amb situacions totes fetes i
personatges banals. Aquí o allà, s’hi troba un paisatge o una metàfora que evoquen
Pasternak el poeta talentós, però això no és suficient per salvar la novel·la de la seva
banalitat provinciana, tan típica de la literatura soviètica d’aquests últims quaranta
anys.
(Carta a George Weidenfeld,
12 de gener, 1959).
El traductor s’havia tret la gorra de mariner i es matxucava la calvície, com feia quan
sentia una gran angoixa.
“Déu meu, m’he trobat amb un dement!”.
Ara, passem a la papallona de la portada, té el cap d’una tortuga nana, i els motius de
les ales són propis de la banal papallona de la col (mentre que al meu poema es descriu
un insecte que pertany a un grup de petites papallones blaves amb un punteig al revers
de les ales), la qual cosa no té més sentit en aquest cas del que tindria dibuixar una
tonyina a la sobrecoberta de Moby Dick. Vull ser clar i honest: no tinc res en contra de
l’estilització però m’oposo categòricament a la ignorància estilitzada.
(Carta a Pyke Johnson Jr,
15 de març, 1959).
“Déu meu, allibera’ns dels autors en vida! I aquest, en la categoria dels vius, em sembla
que s’hauria d’emportar la palma. En quin embolic m’he ficat? Mirem-nos l’Ada, ara.
Només faltaria que la seva crònica tolstoiana fos intraduïble!”.
L’obra començava tranquil·lament d’una manera ben coneguda: “Totes les famílies
felices són més o menys diferents, totes les famílies dissortades s’assemblen més o
menys”. Però, dues pàgines més endavant, després de les inevitables presentacions
17
genealògiques que fan que les novel·les s’assemblin a dones botonades del coll fins als
genolls, de tant com us rossega la impaciència per arribar als fets, l’autor s’envola,
rebota d’imatge en imatge, picoteja els records: proposició de matrimoni en un ascensor,
viatge a Damasc, general banyut, edelweiss, lectura de Proust que deixa un gust de
llaminadura turca (sic).
Com reflectir en francès el passeig alat de la narració en aquest farrigo-farrago, com
transmetre aquesta lleugeresa, aquesta llibertat, aquesta fantasia de papallona que liba el
món?
Perquè l’horror hi era ben present: a força de perseguir, amb la xarxa a la mà, els
lepidòpters, el nobelitzable havia impregnat l’escriptura de la seva gràcia.
X
D’aquell moment, d’aquella lectura enlluernadora i catastròfica, data l’agreujament de
la malaltia del traductor. Com sabem, les presses no eren pròpies d’ell. En aquest
aspecte, els seus professors de l’Escola alsaciana havien fallat en un dels seus objectius
que és ensenyar als nens una avarícia escrupolosa en matèria de temps (no perdre’n mai)
i el temor, que feia petar les dents, del déu Termini. Però, aquesta vegada, el retard va
prendre de seguida unes proporcions desastroses i sens dubte irremeiables. El xec
miraculós i l’obra mestra maleïda havien arribat l’octubre del 1969. Tres anys i cinc
mesos més tard, la traducció ni tan sols havia començat.
Cada matí, quan s’aixecava, després que el cafè hagués començat la seva lluita ferotge
contra els vapors engendrats pel vi negre de la nit, el traductor feia una visita als seus
remordiments, l’insuportable Ada. L’havia instal·lat en una prestatgeria, a la cabana
dels gats. Aquests s’hi pixaven a sobre o l’esgarrapaven amb les ungles. El nostre amic
s’alegrava d’aquestes relacions íntimes. Hi veia la millor preparació possible per a la
feina que l’esperava. Després tornava a la casa principal, rondava al voltant de la taula
de bridge on descansava la màquina d’escriure. Amb els dits precisos d’antic pianista
acariciava una a una les tecles de la Remington portàtil vella a la qual faltava la lletra P,
murmurava “més tard” i marxava a parlar d’altres coses, el preu de la llet o les
perspectives climàtiques, amb el seu amic Denis, el millor pescador del món de
llamàntols gegants.
18
Si afegim que, a vegades, fullejava algunes revistes il·lustrades que parlaven de la
Rússia d’abans del 1917 i una biografia del compte Tolstoi, tindrem una descripció
gairebé completa de les seves activitats traductores. Per viure en tenia prou amb els
francs que li enviaven els seus nebots, que s’havien convertit, al seu torn, en adeptes de
l’illa on passaven unes vacances el més llargues possibles malgrat la pudor dels gats.
XVI
Com haureu endevinat, tota l’illa s’havia posat a traduir Ada.
Una creuada contra un parisenc anomenat Arthème? Sense dubtar, i plens d’entusiasme,
els autòctons se’ns havien unit. El lleuger menyspreu que ens tenien havia quedat
oblidat. En una batalla, els aliats són els aliats. L’afecte que tenien per Gilles els
animava, és veritat. Però sobretot els animava l’odi cap a París.
París, amb una televisió que sempre anuncia sol a la Costa Blava i pluja a Bretanya
encara que hi faci molt bon temps.
París, que ofereix autopistes a tota França i mai a l’oest. Etc. Etc.
Paris havia substituït Anglaterra en el palmarès de les seves aversions. I trobaven en el
més profund d’ells mateixos antigues violències no manifestades.
És a dir que ens van ser de gran ajuda, encara que la lingüística no fos la seva primera
especialitat. Aquells pescadors de crustacis, talladors de gespa, cuineres a l’hotel
Bellevue, renovadors de residències, instal·ladors oficials de verandes, jubilats de la
Marina Francesa, saben millor que ningú com anomenar els ocells menys freqüents,
reparar una màquina d’escriure que falla, desviar l’inspector del fisc en visita de control,
confeccionar a qualsevol hora del dia o de la nit creps amb sucre o galettes de blat
sarraí… Tantes ajudes sense les quals el traductor no és més que un pobre mariner sense
rems ni velam, emportat pels corrents capritxosos i tot i així dictatorials de la vida
quotidiana.
Madame de soltera Saint-Exupéry, mostrant així que sota la seva dolçor s’amagava una
ànima inflexible de capatassa, havia dividit el llibre en tantes parts com voluntaris més o
menys anglòfons tenia a la seva disposició. I passava d’un a l’altre per revifar les
19
energies. Sovint venia amb la seva filla més petita, una Cartherine que ja era ben
eixerida. Els dos vestits amb estampats de flors s’inclinaven junts sobre les nostres
còpies, i aspiràvem, el més discretament possible, la seva olor doble de sabó.
—“She had been prevailed upon to clothe her honey-brown body”, és veritat que no és
fàcil, tot el contrari, sobretot aquesta preposició, prevailed upon, però s’ha de seguir
endavant, continuar. Si sabessin com ajuda el seu treball a l’amic Gilles, tan delicat i
angoixat! Tinguin, els he portat un pastís d’albercocs. L’acidesa tan meravellosa i
sorprenent d’aquesta fruita va bé per pensar.
Així parlava ella, amb generositats i entusiasmes obsolets.
Així gestionava del matí fins al vespre, i casa rere casa, el poblet de traductors amateurs.
I, igual que el rector, s’inquietava.
—Per què solcar l’illa com tots vostès fan? No és més eficient quedar-se a la taula?
Perdonin si sóc indiscreta, però estan segurs que tant caminar és necessari? Gilles, tan
fràgil i entranyable, els espera.
Feia falta assegurar-li, jurar-li que el caminar anava molt bé als humans.
Un exemple?
No té ni idea, però ni la més remota idea, de com es podria traduir al francès aquest
fragment típicament nabokovià:
“The child tried to assurage the rash in the soft arch, with all its accompaniment of
sticky, itchy, not altogether unpleasurable sensations, by tightly straddling the cool limb
of a Shattal apple tree”.
El caminar entén el seu problema (“Nabokov? Maleït! No ha escollit el més simple!”) i
li envia immediatament senyals tranquil·litzadors (No es preocupi, ens n’ocupem”).
Llavors s’encenen una a una les desenes de petites bombolles alineades sota la planta
dels peus i, des que s’acaba el primer quilòmetre, se sent la calor que puja: és la sang
que, en comptes de d’estancar-se en un bassal tranquil al mig del cos, puja, guanya
alçada, s’escampa pel cervell, irriga, reanima, desbloqueja aquests famosos engranatges,
i, dent rere dent, la màquina màgica es posa en marxa, festa alegre sota els ossos del
crani, mig engranatges de Tinguely, mig gabial, les paraules surten de les seves urnes
20
funeràries (la seva concessió perpètua ordenada alfabèticament al diccionari) per venir a
ballar, a oferir els seus serveis.
Una vegada escollida, la mercaderia verbal se li lliura a la seva manera, ja sigui (opció
sorollosa) entre llavis i llengua, o (opció silenciosa, escriptural, sense suplement) entre
dit del mig, índex i polze:
“La pobra noieta s’esforçava per alleujar la irritació del seu arc delicat (amb el respectiu
acompanyament de sensacions diverses, viscositats i picors, no del tot faltes de plaer)
cavalcant amb les cuixes preses sobre el tronc refrescant d’un pomer de Chattal”.
Aquest és el motiu pel qual mai caminarem tant com aquell estiu.
XXIII
Dues-centes setanta-tres vegades va pujar el mar, el vi ordinari Kiravi (“el vellut de
l’estómac”) va ser substituït el diumenge per bordeus superior (“considerat burgès”):
aquests eren els únics rellotges que podien marcar un cert ritme a la vida del traductor.
I és que, malgrat un esforç admirable de regularitat i obstinació, l’obra no va avançar
gens. Per exemple, va recomençar deu vegades el capítol XXXIX, molt delicat. L’atac
feia: “La moda a Lahore l’any 1888, tot i ser prou eclèctica, no era tan relaxada com
perquè els castlans d’Ardis semblessin creure-la”. Però, a partir de la segona frase: “Pel
gran pícnic del seu setzè aniversari...”, ja no sabia com continuar. La música
nabokoviana es perdia entre paraules pesades. I com més treballava, més s’allunyava de
l’objectiu (un passeig alat) per endinsar-se en uns prosa de plom, gairebé heideggeriana.
Per què aquesta incapacitat durant els mesos de fred mentre que, a l’estiu, algunes
pàgines li havien sortit de manera natural, com si les hi dictés una boca invisible amb
una aroma dolça? Nits i més nits, es regirava al moble llit, desvetllat per aquest enigma.
Ben pensat, l’única explicació lògica era que es devia a les papallones: quan el clima no
els permetia estar a França o quan estaven replegades en estat de crisàlides, era
impossible traduir a Nabokov. La hipòtesi es va verificar a finals de maig, principis
d’abril. Tan bon punt l’aire es va omplir de petites paletes multicolors i capritxoses amb
noms llatins deliciosos que evocaven les converses dels seminaristes romans, el vespre
sota els arbres, al costat del Tíber: Parnassius, Issoria, Pieris, Polyommatus, Zygaena...
21
ell va reprendre sense gaire dificultat el relat del pícnic: “Ada portava una brusa simple
de tela, uns pantalons de color groc panotxa i uns mocassins gastats”.
A l’editor, de ben segur, no li interessaven aquestes causalitats incontestables, però
massa subtils per a ell. Volia un text, un text preparat per al dia (imminent) en què el
Nobel coronaria (per fi) el seu autor. Per casualitat, l’acadèmia sueca havia escollit
Patrick White el mes d’octubre passat, però, a cada una de les missives Arthème Fayard
repetia, “aquesta interrupció inesperada no és un motiu per abandonar-se a la llangor”.
Advertències ignorades pel nostre traductor: per complaure el carter, ara obria el correu
parisenc. Però, a penes l’ull havia percebut l’última manifestació de la impaciència
editorial, tornava a tancar la carta i l’utilitzava per usos domèstics diversos: estabilitzar
un peu de llit, agafar aquell concentrat d’oli utilitzat que anomenem cadena de bicicleta
sense tacar-se, o per tapar com podia un tros de sostre.
—Llavors vostè —deia el carter, mig admirat mig espantat—, llavors podríem dir que a
vostè París no l’espanta!
XXXIV
Déu va voler que el señor Fernández oferís a Jorge Luis Borges un dels seus millors
regals: una foto nobelitzadora. Quin altre regal hauria pogut agradar més a l’home que,
cada tardor, com Vladimir Nabokov, esperava la recompensa suprema? Sabia que si els
traductors del suec i l’anglès posseeixen dues de les millors claus de l’Acadèmia, el
fotògraf guarda la tercera ben calenteta a la seva caixa. Un escriptor és tant una cara
com un estil. Sense barba i esprimatxat, Hemingway només hauria rebut, en el millor
del casos, una beca Guggenheim.
Ara, en el joc temible de l’oca del Nobel, Fernández havia fet guanyar a Borges com a
mínim cinc caselles: l’havia immortalitzat de dalt, com pres per un objectiu diví, els dos
peus al cor d’una rosa dels vents. Llum d’aparició, orgull serè que emanava del seu
rostre, símbol perfecte d’universalitat. Un clixé com aquest valia com a mínim dues
novel·les aclamades sobre les desgràcies d’Àfrica.
—Ja hi sóc —va murmurar una veu aguda, tres síl·labes a penes xiuxiuejades, ja
engolides pels paràsits sorollosos de la transmissió.
22
La llegenda, així doncs, era certa. Quan l’ofegava la solitud, malgrat els milions de
llibres que l’envoltaven i els centenars d’històries que li espeternegaven dins el cap,
impacients per ser relatades, el vell cec es tancava al seu despatx de la Biblioteca
Nacional i escoltava la ràdio. S’hi quedava durant hores, sense dir res. Escoltava
l’espècie humana. Així, fins l’endemà, es persuadia com podia de la seva existència. La
realitat del món li semblava tan poc segura...
El señor Fernández va apagar, emocionat, la joia TS 801. La finestra s’havia tornat a
tancar. Allà dalt, la ionosfera ja no es dignava a enviar ni el més mínim senyal. Havia
caigut la nit. Un cel ara clar, pigallat d’estrelles, il·luminava la landa. Ja només se sentia
el xipolleig del corrent.
XXXVI
Ada ho havia entès. Tan fugissera i voluble i nòmada com era, sabia que ja no podia
escapar del planeta ni dels espais propers. On fos que intentés fugir, un radioaficionat,
amb l’ajuda de la ionosfera, sempre la tornava a atrapar.
Aquesta mena de gàbia invisible al seu voltant la podria haver fet enrabiar. Ella va
preferir veure-hi un homenatge com cap altre. Afalagada (no hem d’oblidar la part de
coqueteria en la seva natura), va decidir mostrar-se més complaent. I acceptar per fi la
residència compendi ben agradable que li proposàvem: la llengua francesa.
—Per fi! —repetia Gilles, amb la gorra blau marí en batalla, els llavis torçats per un
feliç riure sarcàstic, els dits galopant sobre la Remington antiga— Per fi! Ada meva,
diria que per fi et tinc!
XLI
Evidentment, parlàvem de Gilles al señor Fernández, que cada cop exclamava:
—És un personatge fascinant el vostre amic, i tan desesperat!
De la mateixa manera, explicàvem al principal interessat les proeses ionosfèriques de
l’argentí:
23
—Un home que té el cel com a còmplice... —murmurava el traductor sense acabar mai.
Però, rivalitzant pretextos, sempre trobaven alguna manera d’evitar-se. I mai, fins a
l’últim dia, no es van trobar, malgrat la proximitat de les seves cases que només
separaven un parell de passos.
¿Potser la nostàlgia del piano era massa violenta en cada un d’aquests antics músics?
Tenien por de revifar-la si es presentaven l’un a l’altre.
¿Potser els havia unit una història molt personal, del temps en què Jean Cocteau encara
era viu, i no volien per res del món tornar a caure a la seva trampa?
24
3. COMENTARI
3.1. Contextualització
3.1.1. Autor
Aquesta obra l’ha escrita Erik Arnoult, però està publicada sota el pseudònim d’Erik
Orsenna. És un escriptor i membre de l’Acadèmia Francesa nascut el 22 de març de
1947 a París. Va estudiar filosofia, ciències polítiques i economia, i es va convertir en
investigador i professor en el camp de les finances internacionals i de l’economia del
desenvolupament. L’any 1981 es va convertir en conseller del ministeri de Cooperació,
el 1985 en lletrat major al Consell d’Estat i el 2000 en Conseller d’Estat. Va treballar
també com a membre de l’Alt Consell de la Francofonia, president de l’Escola Nacional
Superior del Paisatge, membre del consell de supervisió del grup Canal+, i des del 2004
és membre del consell de supervisió de Telfrance. Des de l’any 2007 és també membre
del consell d’administració de l’Escola Normal Superior.
Va guanyar el premi Goncourt l’any 1988 amb L’exposition coloniale (L’exposició
colonial). El 1991, es va convertir en president de la Corderia reial – Centre
internacional del mar i l’any següent va ser el president fundador de l’associació
Herminoe-La Fayette. El 28 de maig de 1998 va ser escollit membre de l’Acadèmia
Francesa. Aquell mateix any va co-fundar l’empresa Cytale. És també vice-president del
consell d’administració de la fundació FARM.
Des del 2009 és president del premi literari Orange du Livre i des del maig del 2014
forma part del consell d’administració de l’associació Orchestre à l’école.
Els anys 2010-2011, va ser el padrí de la promoció de l’escola de la Marina nacional
«Quartier maitre Jules Saffray».
3.1.2. Obra
El llibre Deux étés, publicat per primer cop l’any 1997 a l’editorial Fayard, és la dotzena
novel·la d’Erik Orsenna. En aquesta parla de les seves tres grans passions: el mar,
l’amor i la literatura. La novel·la comença quan el protagonista, Gilles, decideix mudar-
se a viure a una petita illa de Bretanya. Treballa com a traductor i, un cop està instal·lat
a l’illa, rep un encàrrec d’una editorial de París per traduir una obra de Vladimir
25
Nabokov. Gilles accepta l’encàrrec, sense ser conscient de com n’és de difícil.
Ràpidament descobreix que no podrà acabar la traducció en el termini establert i, amb
l’ajuda de Madame de soltera Saint-Exupéry, recluta l’illa sencera perquè l’ajudi amb la
traducció. La història és narrada per un d’aquests habitants de l’illa que ajuda amb la
traducció, el nom del qual no es menciona en tot el llibre.
3.2. Dificultats de traducció
3.2.1. Puntuació
Hi ha algunes diferències entre la puntuació en llengua francesa i en llengua catalana
que s’han hagut de tenir en compte a l’hora de fer aquesta traducció. Entre aquestes
diferències destaca la manera de puntuar els diàlegs. En totes dues llengües, quan un
personatge comença a parlar, s’indica amb un guió (—), però en francès es deixa un
espai entre aquest guió i el text mentre que en català no. Les maneres com
s’introdueixen els incisos del narrador també són diferents. En francès n’hi ha suficient
amb escriure una coma o un punt per separar allò que diu un personatge del que diu el
narrador. En català, en canvi, els incisos del narrador es marquen amb guions. Aquests
guions van enganxats al davant i al darrere de l’incís (quan el mateix personatge torna a
parlar a continuació) i, quan és necessari, poden anar seguits d’un punt o d’una coma.
Al capítol III hi trobem un exemple que mostra aquests canvis de puntuació. El text que
en francès s’escriu:
— Bienvenue à bord, lui dit une force de la nature vêtue d’une soutane, comme ils achetaient
côte à côte des pommes de terre charlotte à l’épicerie-quincaillerie-bureau-de-tabac-papeterie.
Passez donc un soir à la cure. Je suis le recteur.
En català es converteix en:
—Benvingut a bord —li va dir una força de la natura vestida amb sotana, mentre compraven
patates charlotte l’un al costat de l’altre a la botiga-de-comestibles-ferreteria-estanc-papereria—.
Passi un vespre pel rectorat. Sóc el rector.
Una altra diferència que trobem entre la puntuació en català i en francès és l’ordre en
què s’escriuen els punts suspensius i el signe d’interrogació quan tenim una frase
interrogativa inacabada. En francès, s’escriu primer el signe d’interrogació i després
s’afegeixen els punts suspensius. En català, en canvi, s’escriuen primer els punts
26
suspensius i a continuació, sense deixar cap espai, s’escriu el signe d’interrogació. Això
ho podem veure en el fragment següent, que en francès s’escriu:
— Je vais traduire.
— Traduire? Et de quelle langue, si tu veux bien m’excuser?...
I en català passa a ser:
—Traduiré.
—Traduir? I de quina llengua, si no et sap greu dir-m’ho...?
Un últim aspecte relacionat amb la puntuació que també s’ha hagut de tenir en compte
per fer aquesta traducció era si en català es podia mantenir l’estructura que tenen moltes
de les frases del text original que comencen amb una preposició o una conjunció.
Finalment, he mantingut l’estructura d’aquestes frases ja que considero que és una
decisió estilística que ha pres l’autor i per tant s’ha de mantenir, tot i que no sigui
normativa ni en francès ni en català. Per aquest motiu abunden frases com aquestes en la
traducció:
Evidentment, aquesta no substituiria mai el seu piano (no tenia el poder de ressuscitar
Couperin). Però mantenia els dits ocupats.
L’afecte que tenien per Gilles els animava, és veritat. Però sobretot els animava l’odi cap a
París.
Els autors difunts mai protesten. I, amb persones instal•lades a l’eternitat, un es podia prendre
tot el temps que volgués.
La música nabokoviana es perdia entre paraules pesades. I com més treballava, més s’allunyava
de l’objectiu (un passeig alat) per endinsar-se en uns prosa de plom, gairebé heideggeriana .
3.2.2. Citacions d’obres
En aquest llibre apareixen moltes referències a novel·les i textos escrits en llengües
diverses. En alguns casos aquestes obres han estat traduïdes al català i, per tant, tot el
que s’ha hagut de fer és buscar com havien estat traduïdes al català. Així podem veure,
per exemple, que Un portrait de femme (en anglès The Portrait of a Lady), de Henry
James, s’ha traduït com a Retrat d’una dama; que Doctor Jivago, de Boris Pasternak,
27
s’ha traduït com a Doctor Givago; o que Feu pâle (en anglès Pale Fire) i Lolita, de
Vladimir Nabokov, s’han traduït al català com a Foc pàl·lid i Lolita respectivament.
Per contra, hi ha altres casos en què les obres citades no han estat traduïdes al català. Per
aquest motiu, m’he plantejat si era una millor opció mantenir els títols en la llengua
original, o bé fer-ne una traducció al català. En la majoria dels casos, com que les obres
citades havien estat publicades ja feia anys i a Catalunya no es coneixen pels títols
originals, he decidit traduir-ne els títols al català. D’aquesta manera, per exemple, La
Prière sur l’Acropole, d’Ernest Renan, es converteix en Pregària sobre l’Acròpolis. En
català no he posat l’article la davant de pregària perquè de fet, tot i que en el llibre
Deux étés s’escriu un article davant de prière, el text d’Ernest Renan es titula Prière sur
l’Acropole (sense cap article al començament).
Tampoc no existeix una traducció al català de Le Clocheton de l’Amirauté (en anglès
The Admiralty Spire), que és una de les històries de Nabokov dins del llibre Tyrants
Destroyed and Other Stories, per aquest motiu l’he traduït al català i ha quedat citat
com El pinacle de l’almirallat.
Un altre citació que apareix en el llibre és The Real Life of Sebastian Knight. Aquesta
obra tampoc ha estat traduïda al català, però com que a Deux étés se la cita simplement
com a Sebastian Knight, no fa falta fer-ne una traducció.
També hi ha algun cas en què he optat per mantenir el títol original, com per exemple en
la carta que l’editor escriu a Gilles encarregant-li la traducció d’Ada o Ardor. Ho podem
veure al fragment següent:
L’alta estima que tenim del seu treball ens ha portat a proposar-vos la traducció en llengua
francesa de l’última obra de l’escriptor rus-americà nobelitzable Vladimir Nabokov. Es tracta
d’una crònica familiar i incestuosa titulada Ada or Ardor.
En aquest cas he considerat millor deixar-lo en anglès perquè en el text original també
apareix en anglès i perquè el context ho justifica: l’editor li demana la traducció d’una
obra anglesa que encara no ha estat traduïda al francès i, per tant, li dóna l’únic títol que
l’obra té en aquell moment.
3.2.3. Format epistolar
En aquesta novel·la hi apareixen un seguit de cartes escrites pel protagonista, l’editor i
Vladimir Nabokov. Per aquest motiu, he hagut de tenir en compte les diferències que hi
28
ha entre la redacció d’aquest tipus de documents en català i en francès. Alguns dels
aspectes sobre els que he hagut de posar una mica d’atenció són la manera com
s’escriuen les dates, les fórmules per adreçar-se al destinatari i les fórmules de comiat.
Podem veure, per exemple, que tot i que en francès la carta comença simplement dient
Monsieur, la traducció del qual seria senyor, en català es tendeix a afegir un benvolgut,
distingit, estimat, etc. abans de senyor.
També és destacable que en alguns casos, al final de la carta, hi apareix un P.S. (post
scriptum) i un P.P.S. (post post scriptum). En català podem utilitzar aquesta mateixa
expressió o podem escriure P.D. (post data) i P.P.D. (post post data). A la traducció he
optat per aquesta última opció ja que és la que se sol utilitzar a les cartes, mentre que
P.S. s’utilitza en altres tipus de textos com per exemple escrits acadèmics. Pel que fa a
com escriure la abreviatura, no hi ha una norma concreta, però el més freqüent és
escriure-ho en majúscules amb un punt després de cada lletra, com he fet a la traducció.
3.2.4. Articles davant dels noms
Una qüestió que em vaig haver de plantejar a l’hora de fer la traducció d’aquesta
novel·la al català va ser si preferia utilitzar l’article davant dels noms propis dels
personatges o si preferia no utilitzar-lo. Després de consultar varies novel·les de
diferents gèneres escrites o traduïdes al català, vaig poder constatar que no hi ha una
norma consensuada: hi ha novel·les on s’opta per escriure l’article davant dels noms
propis i hi ha novel·les on s’opta per no fer-ho.
Un factor que va entrar en joc a l’hora de decidir com resoldre aquest tema és el valor
localitzador que té l’ús o l’omissió de l’article. En algunes zones on es parla català
s’utilitza l’article el davant de noms masculins, en altres s’utilitza en, i també hi ha llocs
on directament no es fa ús de l’article davant dels noms de persones.
No volia que la meva traducció s’associés amb cap part en concret dels territoris
catalans i finalment vaig optar per no escriure article davant dels noms. L’omissió de
l’article davant dels noms dels personatges és una pràctica freqüent en els textos literaris
de registre elevat, com és el cas de Deux étés, i per tant em va semblar una solució
adequada.
29
3.2.5. Neologismes
Un tema recurrent a la història és el premi Nobel. No és d’estranyar, doncs, que
aparegui més d’una vegada la paraula nobélisable. Aquesta paraula, que pot funcionar
tant com a nom com a adjectiu, està recollida al diccionari Le petit Robert, on es
defineix com a: “susceptible d’obtenir un prix Nobel”. En català no hi ha cap paraula
inclosa al diccionari que tingui aquest mateix sentit, però la traducció literal del francès,
nobelitzable, ens dóna un neologisme el sentit del qual és evident i inequívoc, i que a
més ja ha aparegut diverses vegades a la premsa i als mitjans de comunicació.
Apareix també en una ocasió la paraula nobélisante. Es tracta d’un neologisme en
llengua francesa, no recollit pel diccionari, però no suposa cap problema de traducció, ja
que en català podem crear el mateix neologisme derivat de Nobel i ens surt
nobelitzadora, que és tan clara i entenedora com la paraula francesa.
Finalment, en el text francès hi apareixen també tres adjectius derivats de noms
d’escriptors: nabokovien, tolstoïenne i heideggérienne. Cap d’aquestes paraules estan
recollides en diccionaris de francès, però un cop més podem fer-ne neologismes que en
català són iguals de comprensibles que en la llengua original i que fan que el text sigui
molt més lleuger que si es diu “propi de Nabokov”, “característic de Tolstoi” o altres
opcions similars. Ens queda per tant nabokovià, tolstoiana i heideggeriana (aquest últim
adjectiu sí que està recollit pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que el descriu
com: “relatiu o pertanyent a Martin Heidegger o a la seva filosofia”).
3.2.6. El tu i el vostè
En moltes de les interaccions entre diferents personatges que surten a la novel·la
s’utilitza el vostè. Com que aquest vocatiu és més freqüent en francès que en català, em
vaig haver de plantejar en quins casos el volia mantenir i en quins casos el volia canviar
perquè els personatges es tutegessin.
En les situacions més formals, com la visita al notari, no vaig dubtar en mantenir el
vostè. I hi ha també un cas en què un personatge comença tractant de vostè i després
passa a utilitzar el tu. En aquest cas tampoc vaig dubtar en mantenir-ho igual que en
francès perquè volia que aquest matís també hi fos a la traducció.
On sí que vaig haver de reflexionar més sobre si mantenir o canviar el vostè va ser en
les relacions amicals entre els habitants de l’illa. Finalment, vaig optar per mantenir el
30
vostè perquè em sembla que és un element cultural francès que d’altra manera es perdria
i no quedaria patent en la traducció. A més, tot i que tractar de vostè els veïns pugui ser
poc freqüent a Catalunya, és un tret que encaixa bé amb els personatges d’aquesta
novel·la, que en general són cultes i dels quals es diu: “Sembla que els habitants
utilitzin un vocabulari extremadament precís, expressions d’especialista, fins i tot els
nens petits”.
L’únic cas en què he canviat un vostè per un tu és quan el protagonista es dirigeix
directament a Déu i diu: “Mon Dieu, délivrez-nous des auteurs vivants !”.
En català, mantenir aquest tracte de vostè queda estrany i forçat, per això em va semblar
millor canviar-lo i fer que l’hi parlés de tu o de vós. D’aquesta manera, el text queda:
“Déu meu, allibera’ns dels autors en vida!”.
3.2.7. Possessius
En francès, els articles possessius s’utilitzen molt més que en català. Com sol passar en
les traduccions entre aquestes dues llengües, he hagut de suprimir molts possessius que
resultaven innecessaris i feien evident que el text resultant era una traducció del francès.
Aquí tenim alguns exemples de frases de la novel·la on l’ús del possessiu quedat forçat i
poc natural en català:
“No s’havia emportat el seu Gaveau: l’instrument no hauria suportat el clima”.
“En quant a la seva vida comuna amb quaranta-set gats, el feia pensar”.
“Obre la seva despensa i proposa beure alguna cosa”.
Ens aquests casos, és millor treure el possessiu i aconseguir d’aquesta manera un text
més idiomàtic en català, com podem veure a continuació:
“No s’havia emportat el Gaveau: l’instrument no hauria suportat el clima”.
“En quant a la vida comuna amb quaranta-set gats, el feia pensar”.
“Obre la despensa i proposa beure alguna cosa”.
31
3.2.8. Passat simple
Al text original en francès hi apareixen verbs en passat simple. Per fer la traducció vaig
haver de considerar si preferia utilitzar també el passat simple en català o, al contrari,
canviar aquests verbs per un passat compost.
Un dels elements que vaig tenir en compte per prendre aquesta decisió va ser l’ús de
freqüència d’aquest temps verbal en cada llengua. En francès el passat simple és el
temps verbal que se sol usar en narrativa. En català, en canvi, tot i que podem trobar
textos narratius escrits en passat simple, abunden els contes i novel·les on s’utilitza el
passat compost. Considerant això, em va semblar que totes dues opcions podien ser
correctes sempre que es mantingués una coherència al llarg del text i no hi haguessin
canvis d’un passat a l’altre. Em vaig decantar per utilitzar el passat compost, que és el
temps més utilitzat i fa que el text resultant sembli més actual.
3.2.9. Què traduir i què deixar en francès?
Com que la novel·la se situa en territoris de parla francesa, hi apareixen referents
culturals, noms de carrer o noms de menjars francesos i no sempre resulta evident si
aquests s’haurien de deixar en francès o si s’haurien de traduir al català. Aquesta
dificultat de traducció l’he solucionada de manera diferent depenent del cas.
En alguns casos, com per exemple amb el passeig de Niça promenade des Anglais, he
decidit fer una traducció al català. Aquí considero que la traducció és possible ja que es
tracta d’un passeig força important que aquí es coneix pel seu nom en català (passeig
dels Anglesos).
En canvi, he deixat en francès el nom del vaixell on viu Nabokov (Palace de Montreux),
perquè aquest no té una traducció establerta que sigui coneguda pel lector i, tenint en
compte que el personatge es troba a Suïssa, no resulta estrany que el nom sigui en
francès.
Un altre element completament diferent que també he deixat en francès és la paraula
galette. No existeix una paraula catalana per referir-se concretament a aquest menjar i,
tot i que no està acceptada pel diccionari, la paraula francesa és prou coneguda i
s’utilitza a les cartes de les creperies de Catalunya.
En alguns casos, encara he trobat una tercera opció i he fet alguns petits canvis perquè
el text fos clar pel lector. Per exemple, quan l’autor parla de la Royale ho he traduït per
32
la Marina francesa, ja que tot i que també es podria mantenir la paraula francesa, no és
un referent gaire conegut per la majoria de lectors del text català.
Un altre exemple on també he adaptat una mica el text és quan parla d’images d’Épinal.
Aquestes imatges són unes estampes de temàtica popular pintades amb colors vius que
es van fer a França durant el segle XIX. Com que el referent pot ser desconegut pel
lector, he decidit canviar-lo per allò que, en trets generals, és un equivalent català: les
estampes d’auca.
3.2.10. Vocabulari
Una altra de les dificultats que m’han sorgit quan traduïa aquest text era el vocabulari
específic sobre temes determinats. Hi apareixen, entre d’altres, paraules relacionades
amb el món de la botànica, dels lepidòpters o de la nàutica. D’aquest últim àmbit hi
trobem, per exemple: lettre de marque (patent de cors), mât (masteler), coursives
(crugies), ponton (pontó) o barre de flèche (creueta). Aquesta última paraula,
curiosament, no l’he traduït com a creueta, que seria la traducció exacta, sinó com a
eixàrcia. Per entendre el motiu d’aquest canvi necessitem veure el context en el què
apareix la paraula:
Sur l’île, là-bas... Les habitants ont l’air d’employer un vocabulaire extrêmement précis, des
expressions de spécialistes, même les enfants. Jamais « truc », jamais « chose », jamais « filin »,
vous voyez ce que je veux dire, mais « échenilloir », « contre-espalier », « barre de flèche »…
Com podem veure, barre de flèche s’utilitza per exemplificar el vocabulari
d’especialista que tenen els habitants de l’illa. Si ho traduïm per creueta, correm el risc
que el lector pensi que es parla d’una creu petita i no del travesser dels pals d’algunes
embarcacions que uneix el masteler i el masteleret. Per aquest motiu he considerat
millor traduir-ho per una altra paraula del mateix àmbit, com per exemple eixàrcia,
botavara o gràtil, que tot i que no tenen exactament el mateix sentit també serveixen
per exemplificar el coneixement dels habitants de l'illa i no donen lloc a possibles
interpretacions equivocades.
2.3.11. Majúscules
Un altre aspecte de la traducció en què he hagut de posar atenció ha estat en les paraules
que en francès s’escriuen en majúscules i en català en minúscules. Un exemple són els
punts cardinals, que en francès s’escriuen en majúscules i en canvi, en català, s’escriuen
en minúscules. Una altra paraula que en el text original apareixia en majúscules i en
33
català he hagut de canviar ha estat Piéride du Chou. Aquest insecte, que en català es
coneix amb el nom de papallona de la col, hauria d’anar en minúscules ja que es tracta
d’un nom comú.
També hi ha ocasions en què passa el contrari, hem d’afegir una majúscula a una
paraula que en francès s’escriu en minúscula. Un exemple és Bibliothèque nationale (la
Biblioteca Nacional de França). En francès només s’escriu majúscula a la primera
paraula, Bibliothèque, mentre que en català s’hauria de posar una majúscula també a la
segona paraula, i ens quedaria per tant Biblioteca Nacional.
Finalment, hi ha casos en que l’autor utilitza les majúscules per motius estilístics. Quan
passa això, mantinc les majúscules també en català. Ho podem veure en frases com:
“acollia sovint un altre monstre sagrat de les Lletres mundials”, “com més projectat a
l’Univers s’està, més possibilitats es tenen de ser consagrat” o “Entre els Arcàngels, qui
es preocupa per un Nobel de no-res?”.
2.3.12. Noms propis
A la novel·la Deux étés hi apareixen moltes referències a llocs i a persones, i en alguns
casos ens hem de plantejar què fem amb aquests noms propis. És el cas, per exemple,
del nom de l’escriptor rus Vladimir Nabokov. En francès, l’autor de la novel·la l’escriu
sense cap accent, però en català també podem trobar textos on s’escriu Vladímir
Nabókov, amb un accent al nom i un al cognom. En aquesta traducció he optat per
escriure-ho sense accents, ja que és com apareix en les últimes edicions publicades en
català de les obres d’aquest prosista rus. Seguint la mateixa lògica, he eliminat l’accent
del nom de la seva dona, Vera, que també trobem escrit de totes dues maneres en
diferents articles i publicacions.
Un altre nom d’autor rus amb el qual he hagut de vigilar per no fer cap error és Tolstoi.
En francès aquest nom s’escriu amb una dièresi sobre la i, però en canvi en català no
porta dièresi.
Un últim personatge el nom del qual he hagut de canviar una mica és el señor
Fernández. Es tracta d’un fotògraf argentí, i per això el seu cognom és d’origen castellà.
A la novel·la en francès aquest nom s’escriu sense accent, però m’ha semblat millor
escriure Fernández (amb accent) al text en català perquè al llegir la novel·la en francès
es pot veure que en els trossos en què aquest personatge parla castellà hi apareixen
34
alguns errors, la qual cosa ens indica que el fet que no hi hagi accent és, molt
probablement, un error de l’autor i no una decisió estilística. He decidit també mantenir
en castellà la paraula señor, que ens indica que es tracta d’un home de parla espanyola.
Un altre tipus de noms propis als que he hagut de prestar atenció són els topònims o fins
i tot els noms de rius, com per exemple Tíber, que en francès es diu Tibre.
35
4. CONCLUSIÓ
La traducció no consisteix en substituir cada una de les paraules per una altra
d’equivalent en la llengua d’arribada, sinó en entendre exactament quina és l’idea que
transmet el text original i expressar-la en una altra llengua, mantenint el mateix registre
i to que l’original.
Després d’haver fet aquest treball, una de les conclusions que podem treure’n és que la
traducció literària va més enllà de l’àmbit purament lingüístic, ja que ens trobem també
amb diferències culturals que el traductor ha d’adaptar, explicar o solucionar perquè el
text resultant sigui comprensible. Fins i tot quan la cultura de les llengües de traducció
és tan pròxima com en el cas del francès i el català, ens trobem amb dificultats de
traducció d’aquest tipus.
Aquest treball també serveix per veure que totes aquestes dificultats de traducció que
van sorgint es poden resoldre d’una manera o una altra. La traducció no és una ciència
exacta, no hi ha cap fórmula que pugui utilitzar-se per resoldre tots els problemes que
planteja un text, i per tant, davant de cada repte de traducció, ens haurem de plantejar
quines són les solucions possibles i fer un balanç de quina d’aquestes és la més
adequada. Aquest procés és lent i requereix temps (com exemplifica el protagonista de
Deux étés, el qual triga gairebé quatre anys a traduir la novel·la que se li ha encarregat).
A més a més de ser un procés lent, també és fàcil cometre errors si no es va amb
compte. Com explica l’expressió italiana “traduttore, traditore” (traductor, traïdor), hi ha
casos en que els traductors escriuen contrasentits, informacions incorrectes o ometen
detalls ja sigui per no posar prou atenció o per falta de coneixements. Però de totes
maneres, i malgrat el fet que potser no existeixi tal cosa com una traducció perfecta, sí
que és possible fer una traducció que mantingui el sentit de l’original, soni natural en la
llengua d’arribada i provoqui la mateixa reacció en el lector de la traducció que en el del
text original, que era l’objectiu que m’havia proposat quan vaig començar el treball.
36
5. BIBLIOGRAFIA
Llibres i diccionaris en paper:
- Castellanos i Llorenç, C.; Castellanos i Llorenç, R. (2006). Diccionari francès-
català. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Orsenna, E. (1997). Deux étés. París: Fayard.
- Robert, P. (2014). Le Petit Robert. París: Le Robert.
Recursos online:
- Generalitat de Catalunya. Optimot, consultes lingüístiques.
<http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html> [Consulta: 15
d’abril del 2015]
- Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans. (1985). Termcat.
<http://www.termcat.cat> [Consulta: 15 d’abril del 2015]
- Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana.
<http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 26 d’abril del 2015]
- Institut d’Estudis Catalans. Llengua.
<http://www.iec.cat/coneixement/entrada_c.asp?c_epigraf_num=2> [Consulta:
15 d’abril del 2015]
- Kellog, Michael. WordReference. <http://www.wordreference.com/es>
[Consulta: 6 d’abril del 2015]
- Larousse. Encyclopédie collaborative et dictionnaires gratuits en ligne.
http://www.larousse.fr [Consulta: 6 d’abril del 2015]
- Linguee. http://www.linguee.es/ [Consulta: 6 d’abril del 2015]
- Universitat Politècnica de Catalunya. Serveis i recursos lingüístics. Idiomes a la
UPC. <http://www.upc.edu/slt/> [Consulta: 2 de maig del 2015]
- Universitat Pompeu Fabra. (2005). Llibre d’estil de la Universitat Pompeu
Fabra. <http://www.upf.edu/leupf/>
37
6. ANNEX
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
50
51
52
53
54
55
56
57
58